Psicologia i formació

Blog

A l’article anterior vam parlar de la fal·làcia de la classificació de les emocions en positives i negatives, establint que totes les emocions són positives. D’acord a aquesta manera d’entendre les coses, neixen les  teràpies cognitives de tercera generació, essent la  d’acceptació i compromís probablement la més representativa d’aquestes noves teràpies. La teràpia d’acceptació i compromís  estableix dos supòsits fonamentals, dels qual es deriva el seu nom:

1) L’acceptació d’aquestes emocions desagradables: la reacció normal i natural de voler-les evitar és primer contraproduent, perquè al voler-les evitar, paradoxalment més les estimulo, i després disgregant, doncs la batalla contra l’emoció desagradable, malentesa com a negativa, m’allunya del que veritablement és important per mi.

2) El compromís amb els meus objectius a la vida. Complementari amb l’anterior, els obstacles que representen les emocions mal anomenades negatives no han de centrar la meva atenció, sinó que és millor  enfocar-la en el que jo veritablement desitjo a la vida. Serà així com aquests obstacles emocionals, al ser col·locats en un context més ampli, no monopolitzaran tota la meva percepció. Com diuen els anglesos “If there is a will there is a way”

Posarem un parell d’exemples relacionats amb l’obesitat i sobrepès,  aprofitant que estem desenvolupant el curs Autocontrol i estil de vida per a la reducció permanent de pes. La persona que vol aprimar-se experimenta emocions intenses davant d’un plat de menjar apetitós. La batalla al seu cervell entre el que hauria i no hauria de fer està servida, i és per això que s’experimenten les emocions intenses. Si la persona lluita contra aquestes emocions, encara es faran més intenses, perquè lluitar contra una emoció és com intentar apagar un foc amb gasolina. Així, la lluita acapararà tota la seva atenció, i podrà guanyar o perdre la batalla, però passi el que passi, aquesta lluita consumirà una gran quantitat d’energia de la persona, la qual cosa la farà més vulnerable a la pròxima batalla, que en l’exemple que ens ocupa es presentarà, per mandat biològic, inevitablement només unes hores més tard. Per aquest motiu els programes per aprimar-se basats en dietes mai funcionen a la llarga, perquè amb tanta lluita la persona queda exhausta, i aleshores acabarà perdent una batalla, i com les conseqüències de perdre-la poden acabar essent devastadores emocionalment, molt fàcilment acabarà perdent la guerra, que no és altra cosa que el guany de pes. L’alternativa a aquesta lluita, on les emocions, a l’ésser tan intenses, acaparen tota l’atenció de la persona, és la seva acceptació,  i fins i tot la rendició davant de les mateixes, la qual cosa suposa menjar-se el plat apetitós. D’aquesta manera les emocions no s’intensifiquen fins al punt d’angoixar a la persona, i com a conseqüència, aquesta tindrà el cap més clar per recordar que per a ella és important perdre pes ( i el seu compromís amb aquesta causa), la qual cosa la portarà a controlar millor el seu comportament, i si s’ha rendit davant el plat apetitós, la resta del dia podrà prendre amb més criteri les decisions adequades  per a no passar-se en la seva ingesta calòrica.

El segon exemple té a veure amb el que acabem d’explicar al primer, però per entendre’l millor cal dir que l’acceptació de la qual estem parlant, a més de respecte a  les emocions que sentim, fa referència a l’ampli ventall de circumstàncies vitals en les quals ens veiem immersos. Segueixo: No m’he trobat mai una persona que vulgui perdre pes pel fet de perdre pes en sí mateix. M’explico: les persones que volen perdre pes ho volen fer pel que elles suposen que perdre pes suposa. En realitat no sé si m’he explicat gaire. Ho torno a intentar: algunes persones m’han dit que volen perdre pes perquè aleshores sortiran més i es relacionaran més amb la gent; altres que perquè així seran més atractives i es trobaran millor amb sí mateixes, i altres que perquè així tindran millor salut. Però totes tenen en comú que no accepten el seu cos, i que no l’acceptaran fins que no perdin determinat número de kgs. De nou tenim la batalla servida, perquè és precisament el seu cos, suposen elles, qui les està impedint sortir i relacionar-se més en el primer cas, ser més atractives i estar més a gust amb sí mateixes en el segon, i tenir millor salut en el tercer cas. Però, què passaria si  aquestes persones acceptessin el seu cos, amb els seus kgs, com a primer pas, i aleshores es comprometessin amb el que valoren a la vida, i l’anessin a buscar, o sigui, si sortissin i es relacionessin més, les primeres, decidissin que són atractives i que estan a gust amb si mateixes, les segones, i comencessin a realitzar  algunes de les moltes accions possibles que promocionen la salut, les terceres? Què passaria si fessin això, qui els impediria oblidar-se del pes i fer-ho? Doncs passaria, més paradoxes de la vida, que acabarien perdent pes de manera natural, perquè és curiosament la necessitat imperiosa de perdre pes la que, a més d’excusa per a no viure la vida, els l’impedeix perdre. Què n’és, d’estranya, la vida!!