PEHUÉN Psicologia i Formació

Los que comen el mismo pan (Conciliando vida familiar y laboral)

El otro día escuchaba en el programa radiofónico de Angels Barcelò hablar sobre el origen de la palabra Familia. Fue revelador para mí descubrir que se la vincula a dos raíces latinas. La primera es “Famulus”, que quiere decir “Esclavo”. Así, la palabra acabaría haciendo referencia al conjunto de posesiones del señor de la casa, y en ese lote entrarían tanto sus esclavos como los hijos y su mujer, pues parece ser que en ese sentido no habría muchas distinciones entre unos y otros. La otra raíz de “familia” es “fames” que quiere decir hambre. La palabra aquí aludiría a los que se quitan el hambre bajo el mismo techo, o sea, los que comen juntos. La etimología es sabiduría sedimentada en el lenguaje, y yo siempre admiré a aquellos profesores que en sus clases hacían referencia al origen de las palabras cuyo significado nos explicaban. Por encima de todos destaca Manuel Villegas, mi profesor en la facultad de Psicología. Aunque la primera de las raíces de la palabra tiene amplias e importantes implicaciones, quiero dedicar este artículo a hablar sobre las que tiene la segunda raíz.

Me encuentro en mi consulta de psicología muchas demandas de padres cuyos hijos presentan trastornos emocionales y de conducta. Suelen ser niños y niñas de entre 6 y 12 años. Siempre me interesa saber si esos niños comen en casa con alguno de sus padres, o con los dos, y sus hermanos o hermanas.  No sé si es casualidad o no, pero en muchos casos me encuentro con que comen cada día en el colegio. Si tenemos en cuenta que muchos de ellos entran en él antes del inicio del horario lectivo, pues se quedan en permanencia, y salen después, pues hacen alguna actividad extraescolar, no es extraordinario que las horas que estos chavales se pasan en la escuela sea de 8.00 a 18.00. A simple vista parece un horario excesivo fuera de casa para un niño. Después de esa hora, debido a diferentes horarios laborales y de ocio de los padres, pues estos también quieren tener su espacio de relax, no podemos dar por supuesto que las familias cenen juntas de lunes a viernes. Esto deja a los fines de semana como reducto para la vida familiar. Y en los fines de semana se acumulan tantas actividades para hacer que ese reducto también se puede ver amenazado. Porque en la esencia de la palabra “familia” está el comer juntos, aquello que es esencial a veces es lo último que hacemos, pues hay otras cosas más urgentes primero, como por ejemplo ganarse el pan de cada día, ese mismo pan que después no nos comeremos juntos.  Y ya que estamos con la etimología y la esencia, las palabras “compañerismo”, “compañía” y “compartir” tienen la misma raíz latina: “cumpanis” que quiere decir los que comen el mismo pan.

Yo odiaba la asignatura de latín cuando la tuve en 3º de BUP porque la consideraba inútil. ¡Qué equivocado estaba!

Jose Fernández Psicoterapeuta en Pehuén Psicología y Formación Psicólogos en Igualada, Manresa, Cervera y Barcelona

CONSIDERACIONS AL VOLTANT DE LA HIPNOSI COM A EINA TERAPÈUTICA

  No coneix la seva llengua qui no coneix una altra (Goethe)

A una escena de la pel·lícula de dibuixos animats Ratatouille, el crític gastronòmic Ego es dirigeix al maitre del restaurant en que ambdós  es troben i li demana un plat de perspectiva. El maitre, astorat i sense saber que dir davant tal petició, la més insòlita que probablement li han fet mai, interpel·la el crític perquè aclareixi la seva demanda, repetint aquest que vol un plat de perspectiva,  tot afegint que és la cosa que més  agrairia que algú li pogués proporcionar, ja que a tot París no troba ningú que la conservi. Davant la perplexitat més absoluta del maitre, Ego acaba demanant quelcom per menjar i sentenciant que la perspectiva ja la posarà ell.

Si haguéssim de reduir a una frase per a què  serveix la hipnosi, bé podríem dir que per a crear perspectiva. De fet, probablement la mateixa cosa podríem dir de la psicoteràpia, sigui de l’orientació teòrica que sigui. És precís, doncs, especificar una mica més.

Poques paraules desperten tanta controvèrsia com la de Hipnosi. Una part de la responsabilitat d’aquesta situació és que la paraula mateixa forma part del nostre imaginari col·lectiu i cultural. Pràcticament tothom te una idea del que és la hipnosi, si bé aquesta idea pot estar, de fet ho acostuma a estar, molt equivocada. Sobretot entre la gent que diem del carrer. La qüestió és que aquesta visió esbiaxada, que amara el cinema i la literatura, com a representatius de la cultura popular,  està tan estesa, que fins i tot com a professionals estem en perill d’impregnar-nos en part d’ella. L’ànim d’aquest article és posar distància respecte a aquesta visió popular, allà on sigui necessari, amb un doble objectiu. Per una banda, per vacunar-nos com a professionals d’aquest fort influx cultural respecte a la hipnosi. Per l’altra, per a què, un cop vacunats nosaltres, podem ajudar a fer el mateix a aquella gent del carrer per a la que treballem. Recentment va aparèixer una noticia a la premsa europea referint que a Itàlia uns atracadors havien robat els diners de la caixa a un supermercat  hipnotitzant a la caixera. Que noticies com aquesta siguin habituals ens consciencia sobre la necessitat d’aquesta vacuna. També es pretén amb aquest article delinear la potencialitat de la hipnosi com a eina psicoterapèutica.

Per començar podem fer un esbós del que és la hipnosi. Tot i que hi ha vàries definicions, totes estarien d’acord a assenyalar que la hipnosi és un estat natural de concentració, sota el qual la consciència centralitza la seva atenció sobre punts concrets, separant-los de la resta. Podríem anomenar a aquest estat “concentració focalitzada” o “abstracció”. Quelcom que tothom hem experimentat quan ens quedem absorts amb una pel·lícula o arribem al nostre destí conduint i no recordem el camí. Una altra manera de dir el mateix és definir la hipnosi com a estat alterat de consciència, alterat respecte al que es habitual, s’entén. Cal remarcar que aquesta alteració és totalment natural, la qual cosa vol dir que  ocorre al llarg de la vida quotidiana.  Hi ha moltes experiències que al llarg del dia tenen el poder de canviar el nostre enfocament sobre les coses. Totes tenen a veure amb canvis, subtils o no tant, que ens trobem en el dia a dia en el nostre context, els quals ens obliguen a canviar el punt de vista, per adaptar-nos-hi. Aquests canvis en el context poden anar dels més nimis als més intensos.  Així, el fet de trobar-me l’ascensor espatllat, probablement  em farà  enfocar la consciència sobre què saludable és pujar escales, quelcom que no faig quan l’ascensor funciona, i evidentment, l’utilitzo. Com a altre  exemple, potser davant l’augment accelerat  de l’atur que estem vivint, ens plantegem que la nostra fins ara no qüestionada seguretat laboral, no ho és tant. Aquest canvi d’enfocament tindrà conseqüències, com pot ser canviar alguna cosa en el meu estil de vida, o començar a imaginar nous horitzons laborals. Les induccions hipnòtiques que provoquem a la sala de teràpia per facilitar que els clients entrin en estat d’hipnosi, no fan altra cosa que introduir un canvi en el context per així catalitzar el canvi d’enfocament. Aquest canvi en el context te a veure amb reduir o expandir el focus atencional dels sentits. Així, se li pot demanar a la persona que concentri la seva atenció en el seu anell, que sigui conscient del seu color, de les tonalitats que el reflex de la llum provoca sobre ell, del tacte de l’anell sobre la seva pell, etc. I quan el canvi d’enfocament es produeix, inevitablement es produeix el canvi en el punt de vista. La capacitat de canviar d’enfocament, i de punt de vista és inherent als humans. De fet, és aquesta una capacitat extremadament adaptativa. La hipnosi utilitza i potencia aquesta capacitat.

Si acceptem l’evidència  que el medi està subjecte a molts canvis, que ens demanden que canviem amb ells també nosaltres si volem mantenir l’equilibri, i que actuar així constitueix aleshores la manera més natural d’estar en el mon, fet corroborat quan veiem com les altres espècies, amb les quals el compartim, així ho fan també. Si com dèiem, acceptem aquesta evidència, aleshores la vella recepta del neuròtic consistent en la insistència a  aplicar  velles solucions a nous problemes,  seria la cosa més antinatural del mon. Aquesta seria una situació on està anul·lada la capacitat natural de canviar d’enfocament davant els canvis del context. La hipnosi serà per a ell, en aquesta tesitura, un mitjà natural per a restablir la naturalitat a la seva vida. Així, i contra el que diu el tòpic cultural, la hipnosi no és només  un estat  natural, sinó que a més serveix per ajudar a la persona que la utilitza a restablir la seva naturalitat en la  forma d’estar al mon.

D’aquesta essència de la hipnosi es pot treure profit terapèutic. Aquest, no és privatiu dels psicoterapeutes, sinó que altres professionals com metges, odontòlegs, etc. també en fan ús. Cal dir, no obstant, que  la hipnosi és una eina terapèutica, mai una teràpia. En aquest sentit, la hipnosi no fa res per si mateixa, i només serà útil quan un  professional, ajudat de la  perícia adquirida al llarg d’anys de pràctica  i estudi en el seu camp de coneixement, la utilitza com a eina   amb  finalitat guaridora. Per tant, és el professional qui guareix, i no la hipnosi, de manera similar a com  és  el mecànic qui arregla el cotxe, i no les eines que utilitza per a fer-ho.

L’American Society of Clinical Hypnosis (www.asch.net/genpubinfo.htm) destaca tres formes principals d’utilitzar la hipnosis amb finalitats terapèutiques.

1.Estimulant la utilització de la imaginació.

Spiegel i Spiegel (2004), en fan referència  en el pròleg del seu llibre amb aquestes paraules: “ la distingida selecció de metges i científics  que a la cort del rei Lluís XVI van investigar els mètodes i teories de Mesmer van arribar a la conclusió que la hipnosi no era més que imaginació excitada. En molts sentits, aquesta conclusió era correcta:  les teories de Mesmer sobre la influència magnètica d’un cos sobre un altre van resultar buides i no demostrables. Amb tot, la imaginació és una cosa potent, de cap de les maneres  insignificant”.

Podem dir que el que pot ser imaginat primer, pot ser fet després. El gimnasta, pocs moments abans de la competició, visualitza tot l’exercici que haurà de fer, amb tots els moviments precisos necessaris per a l’excel·lència, i aquest avançar-se en la imaginació, modela, o prepara el camí per a què l’exercici surti moments després tal i com ha estat imaginat. Estem dient, aleshores, que imaginar-se una conducta la facilita. I el mateix podem dir respecte a actituds o cognicions, de tal forma que pensar d’una determinada manera facilita que el mon sigui d’aquella manera. Amb aquesta asseveració probablement no descobrim res de nou als professionals que diàriament se les han de veure amb els seus clients, i amb les seves visions plenes de tonalitats fosques i tenebroses sobre  la realitat, a tal punt de no distingir on acaben  unes i comença l’altra.  I si la imaginació facilita conductes, actituds i emocions, podem anar més enllà i afirmar que la imaginació facilita reaccions fisiològiques. Així, a un pacient amb colitis ulcerosa se li pot demanar que  imagini l’aspecte del seu colon. Si se  l’imagina, posem per exemple, com un túnel, amb parets de color vermell roent, inflamades, i de textura rugosa com a paper de vidre, se li pot estimular mitjançant hipnosi a introduir canvis en aquesta imatge cap a una de més saludable. De fet,  la hipnosi és una autopista d’accés a  una realitat tan aparentment allunyada de la ment com és la constitució física de l’organisme.

Aquestes asseveracions troben   el seu correlat en investigacions neuropsicològiques, que han demostrat (Junqué i  Barroso, 1997)  que les àrees del còrtex que s’activen mitjançant la imaginació són les mateixes que s’activen mitjançant l’estimulació sensorial real  corresponent al material imaginat.

2. Presentant idees o suggestions al client.

En un estat d’atenció concentrada, idees i suggestions compatibles amb el que el client vol semblen tenir un impacte més profund. És molt important adequar-se a allò que el client vol, i així com una transfusió de sang que no respecti el codi sanguini de la persona serà rebutjada, també ho seran suggestions que no encaixin amb la idiosincràsia de la persona, amb la seva manera de construir-se a sí mateixa i al món. D’aquí es desprenen vàries consideracions. La primera és que tota la perícia necessària del professional, a la que hem fet referència abans, s’esmerçarà en gran part en la doble tasca d’acoblar-se a la idiosincràsia del client, i a la vegada introduir-hi canvis, ja que és el canvi el que volem. En aquesta dialèctica de l’adequada combinació entre el que es conegut pel client  i el que és nou rau l’essència del savoir faire terapèutic, i no únicament de la hipnosi com a eina terapèutica. La segona és que en estat d’hipnosi la persona mai no farà allò que tampoc faria en estat de no hipnosi. Si aconseguim que en estat d’hipnosi una persona canti la Marsellesa, és perquè en estat de no hipnosi també ho hauria acabat fent. Com a molt, amb hipnosi ho farà abans i amb menys esforç, la qual cosa no deixa de ser una raó de pes en favor de la seva utilitat.

3. Finalment la hipnosi pot ser utilitzada per a l’exploració de l’inconscient.

L’autor d’aquest article subscriu la interpretació ericksoniana de l’inconscient, (Kershaw 1994), la qual considera aquest, més que un substrat reprimit de la personalitat,  un pou de recursos. I la raó que aquests recursos no estiguin disponibles a la consciència és que aquesta no els abasta en l’estat  habitual. Però amb l’alteració o ampliació de la consciència promoguda per la hipnosi seran  accessibles. Així, quan a l’addicte a la cocaïna  li ofereixen  droga, pot tenir  una imatge de si mateix tant pobra que li impedeix  de dir que no. Ell es pot veure a si mateix com dèbil,  i per corroborar aquesta imatge de si mateix li venen múltiples imatges del passat en que ho ha estat. Però amb la hipnosi, pot anar a trobar una escena del seu passat  en la que va ser fort, escena no accessible normalment a la consciència, i pot entrenar-se  amb hipnosi per a que aquesta escena també acudeixi al bell mig de la mateixa en moments crítics, en els quals normalment només hi acudeixen les imatges de la seva debilitat. Aquesta  imatge de si mateix retrobada posarà en dubte la imatge oficial, de tal manera que s’obriran portes  per a que una altra elecció sigui possible en aquella situació, portes que fins a aquell moment, tot i existir, eren totalment imperceptibles. És evident que oferint més portes es donen més possibilitats d’elecció. Així,  estem donant eines per a que la persona respongui d’una manera diferent en situacions en que  s’hi veu abocada, sense ser plenament conscient, a donar sempre la mateixa resposta. A l’incrementar així el  seu repertori conductual, està incrementant el seu autocontrol, i de retruc, la seva imatge de si mateix. Aquesta qüestió no és banal, ja que la visió popular de la hipnosi la veu com quelcom que limita les  possibilitats d’elecció, com una mena de poder extern que anul·la la  voluntat. Paradoxalment, acabem de veure que, lluny d’anular la  voluntat, la hipnosi la potencia, convertint-se en una veritable eina d’autocontrol. En definitiva,  la hipnosi expandeix la consciència. I ho fa mitjançant  l’evitació de la censura crítica de la ment conscient, la qual freqüentment te el control i no deixa lloc a visions alternatives a l’oficial , no deixa lloc a experiments amb materials novedosos, o coneguts des de fa temps, però oblidats a les golfes de la quotidianitat. L’efectivitat de la hipnosi rau en la forma com s’escapoleix de les observacions crítiques e interferències de la ment conscient, permetent a les intencions de canvi del client manifestar-se amb més força.

Així, si qualsevol dia us trobeu el maitre de Ratatouille, li podeu suggerir que si torna Ego pel seu restaurant, li posi un plat d’hipnosi. Ben segur que ambdós us ho agrairan.

Autor: Jose Fernández Aguado. Col. 8175.

Membre del grup de treball en Hipnosi Clínica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.

Article publicat a la revista del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya l’abril del 2009

Bibliografia.

American Society of Clinical Hypnosis: www.asch.net/genpubinfo.htm

Junqué C. i Barroso J. (1997). Neuropsicología. Madrid: Síntesis

Kershaw C. J. (1994). La danza hipnótica de la pareja. Creación de estrategias ericksonianas en terapia conyugal. Buenos Aires: Amorrortu editores

Spiegel H. i Spiegel D. (2004). Trance and Treatment. Clinical uses of Hypnosis. Washington: American psychiatric publishing

El Jutge Ortuño serà a Igualada per a presentar el seu llibre Justicia sin Jueces, on ofereix alternatives a la judicialització de la vida

El jutge Pascual Ortuño, Magistrat,  de l’Audiència Provincial de Barcelona, i referent a Catalunya i a  Iberoamerica en el foment de les Alternatives al litigi judicial en la resolució de conflictes, presentarà el seu últim llibre, Justicia sin jueces, el proper dilluns, 18 de març, a les 18.00 h, a la Biblioteca Central d’Igualada. Ortuño és també professor de Resolució Alternativa de Conflictes a la Universitat Pompeu Fabra. Va ser director de l’Escola Judicial Espanyola, Director General de Dret Privat del Govern de Catalunya. És també professor de màsters i postgraus en Mediació a les universitats d’Almeria, Balears, Barcelona, Complutense i Carlos III de Madrid.

El magistrat Ortuño afirma en el seu llibre que la confrontació legal i judicial no és una bona via per a la resolució de conflictes. Expressions com “Ens veurem als tribunals” o “ho he posat en mans dels meus advocats” són expressions tan quotidianes que ja no ens sorprenen, acostumats com estem a veure als diferents famosos i polítics utilitzar-les. Vivim en temps on els tribunals ho omplen tot, tant que podem parlar d’una judicialització de la societat.

Quan parlem del conflicte dins l’àmbit de la família, una demanda judicial equival a una declaració de guerra, i quan hi ha fills pel mig les primeres víctimes, i les que resultaran més damnificades, seran ells.

La nostra no és una cultura de la negociació, afirma el jutge Ortuño. A més, explica com a la pràctica diària dels jutjats i tribunals es constata com més de la meitat dels processos s’haurien pogut solucionar de forma favorable per a les dues parts amb una adequada negociació, però que no es va intentar per la falsa creença de que es podria guanyar un judici sense la necessitat de negociar res. En les cultures anglosaxones, per contra, la negociació està fortament arrelada, i la demanda judicial és l’últim pas, al qual es recorre quan tots els altres han fracassat. En la mediació són les pròpies persones que tenen el conflicte les encarregades de trobar un acord satisfactori, i el mediador les ajuda a establir el context que faci possible aquests acords, però sense treure’ls-hi el protagonisme, com passa quan hi ha una demanda judicial, on aleshores són els advocats de les parts i el jutge els qui prendran el protagonisme.

En la cultura anglosaxona la demanda judicial serà l’últim pas perquè la negociació d’una solució entre les pròpies parts sempre és mès ràpida i menys costosa, tan a nivell emocional com econòmic. A més, els acords als quals s’arriba després d’una mediació sempre es compliran millor per part de tothom, la qual cosa és conseqüència d’haver estat recolzats per les dues parts. Malgrat que en la via judicial hi hagi una sentència,  a l’hora de la veritat aquesta sempre té menys pes que la voluntat de les pròpies persones per a complir el que han acordat.

La població és víctima d’aquesta cultura del litigi, ja que els costos d’un procés judicial repercuteixen sobre els litigants quan han de resoldre un conflicte, i la inèrcia del sistema no els ofereix alternatives al judici. També ajuda al manteniment d’aquesta cultura de la judicialització la convicció popular de que “Sentència” i “Justícia” són sinònims.  Per al jutge Ortuño, i després de més de 30 anys dictant sentències s’ha de presumir que sap el que diu, són dos coses diferents. Afegeix que en la nostra cultura, qualsevol altra forma de terminació dels litigis, les anomenades terceres vies basades en el consens, no tenen el mateix reconeixement social.

En alguns casos, segueix explicant el jutge Ortuño, el dèficit en la comprensió de la metodologia de les Alternatives en la Resolució de Conflictes per part dels operadors jurídics (Advocats i jutges) està en l’origen del rebuig inicial que susciten. S’acostuma a témer el desconegut, especialment quan s’ostenta una situació de privilegi en el sistema que es pretén modificar.

La mentalitat competitiva del vèncer i guanyar és un llast important que frena el desenvolupament de la mediació, que requereix que les persones intentin imaginar-se les raons de l’altra part, que es preguntin per les causes que han motivat les discrepàncies i quines dificultats té intentar arribar a un consens. Intentar posar-se en les sabates de l’altre no té bona premsa, diu Ortuño.

Aquest acte està organitzat pel  Grup de Treball de Coordinació de Coparentalitat de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, juntament amb l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, i vol ser un pas endavant en la difusió i implementació de les Alternatives en la Resolució de Conflictes a casa nostra, donat que des d’aquestes entitats es creu que la  judicialització de la vida és un problema social greu.  L’acte és gratuït i obert a tothom. Cal inscripció prèvia: www.copc.cat/cursos o al 932 478 650

LA EDUCACIÓN DE NUESTROS HIJOS: NUESTRA MEJOR CARTA DE PRESENTACIÓN

Un proveedor me invitó a comer recientemente. Estábamos a punto de cerrar el que debía ser un buen acuerdo comercial.   No es ningún secreto que alrededor de una mesa se cierran muchas transacciones. Lo particular de este caso fue que la invitación era para ir a su casa, donde comeríamos con toda su familia. Quería hacer mi proveedor de esta manera mucho más personal la reunión, supuse. Cuando llegué a su casa vi que, además, quería impresionarme, pues esta estaba situada en la parte alta de Pedralbes, la que se encuentra por encima de la Ronda de Dalt. Desde el acceso al interior de la propiedad, que realicé a través de dos inmensas rejas metálicas que se abrieron de forma automática para conducirme por un paseo de gravilla flanqueado de altas palmeras, el lujo invadió mis sentidos. Al entrar en la mansión, y tras estacionar el coche en la zona habilitada para ello al lado de un Jaguar y un Mercedes, la sensación de poderío económico de los que allí vivían se intensificó.

Me recibió una sirvienta, que me invitó a sentarme en un sofá mientras llegaba el señor de la casa, me dijo. En los 5 minutos que estuve esperando, y una vez me relajé tras la incomodidad inicial que las muestras de ostentación me suelen producir, me vino a la cabeza la última vez que un proveedor me había invitado a su casa. Hacía ya casi dos años, y en aquella ocasión él mismo había cocinado para mi una rica paella de marisco. En la mesa, la esposa y los hijos, ya adolescentes, habían participado de una conversación distendida y amable, que se desarrolló entorno al negocio de los accesorios eléctricos del hogar, al que tanto mi proveedor como yo nos dedicábamos. Los hijos habían mostrado interés por el negocio del padre, y se habían implicado en todo momento, igual que la esposa, en poner la mesa y preparar el aperitivo, además de estar atentos a cualquier cosa que yo pudiera desear, como lo qué me apetecía beber mientras la paella acababa de hacerse.

Una hora más tarde hube de acordarme de nuevo de aquella cena del pasado, y el contraste con la actual hizo que la valorara de una forma que rayaba con la añoranza. En esta ocasión, los hijos, de nuevo dos varones adolescentes, apenas levantaron la vista de las pantallas de sus móviles durante toda la cena. Ante tímidas protestas por parte de sus padres, respondieron con semigruñidos ininteligibles, que en cualquier caso no consiguieron variar su conducta.  Pero lo más desagradable se produjo a la hora del café. Cuando por el motivo que fuera la sirvienta no estaba presente, y el padre le dijo al mayor de los hijos que hiciera el favor de ir a por el azúcar al armario, esté le respondió con un malhumorado “ves tú a buscarlo”, como si el padre le hubiera dirigido una ofensa. El que sí que se mostró ofendido fue el padre, aunque su respuesta pareciera más una súplica cuando le insistió al hijo para que fuera a por el azúcar. El hijo echo entonces mano de su ingenio y elevando considerablemente el volumen de su voz, por si no se le había entendido antes, se sacó la siguiente frase de la manga: “Tú tienes dos piernas igual que yo, deja ya de rallarme”. Por unos instantes no supe adonde mirar, y como siempre que ocurre eso uno acaba haciéndolo al último lugar que desearía, mis ojos se encontraron con los de la madre, que me dirigió una sonrisa estúpida que no supe como interpretar. Sigo sin saberlo. Con el que podía estar tranquilo que no se tropezarían mis ojos era con el hijo pequeño, pues más que en aquel comedor parecía estar en Marte, de absorto como estaba en la pantallita de su teléfono. Finalmente, la madre decidió levantarse e ir ella misma a por el azúcar. Cuando lo puso encima de la mesa la sonrisa sin alegría seguía pintando su rostro.

Si mi proveedor quería impresionarme al llevarme a su casa, sin duda alguna lo consiguió. Debo decir que la decoración de la casa era exquisita y además de imponente denotaba un muy buen gusto. Y a pesar de ello, aquellos dos zánganos que llevaban los apellidos de sus padres desentonaban terriblemente con el conjunto.

A diferencia de lo que me había ocurrido en la cena en casa de mi otro proveedor dos años atrás, gente sin ninguna pretensión, me fui de aquella casa con muy mal sabor de boca al constatar cómo padres tan refinados pueden tener unos hijos tan maleducados.  Eso me ha hecho reflexionar sobre cómo nuestra mejor carta de presentación es haber contribuido a formar un hijo bien educado

 

Jose Fernández

Psicòleg a PEHUÉN, Psicologia i Formació

Psicòlegs a Igualada, Manresa, Cervera i Barcelona (Barri de la Sagrada Familia)

Cuando nuestro juicio falla más que una escopeta de feria

Diversas veces hemos experimentado la sensación de seguridad a la hora de emitir un juicio o de decidir sobre algun asunto. Es una bendición no estar sacudido por las dudas y tener las cosas claras. ¡Qué fácil es entonces la decisión! Dudar con frecuencia está mal visto, como si fuera una cualidad de las almas inferiores, en tanto que la persona que muestra seguridad es percibida por los demás con un halo de superioridad. No obstante, si hay algo claro es que las cosas nunca son como parecen, y ni es tan malo tener dudas ni tan bueno tener las cosas claras. La intuición, que es el arma secreta de las personas seguras, está sobrevalorada. A ella aluden los que pisan fuerte cuando deben rendir cuentas de sus decisiones, de esas decisiones que frecuentemente afectan a otras personas. Curiosamente, esas otras personas afectadas se dan por satisfechas cuando el que decidió argumenta que lo hizo en base a su intuición. Por eso digo que la intuición está sobrevalorada. Bueno, no soy yo quien lo dice, simplemente me hago eco de Daniel Kahneman, primer psicólogo premio nobel, concretamente de economía, por sus investigaciones sobre cómo en escenarios de incertidumbre las personas toman decisiones.

Kahneman suscribiría con seguridad, ya empezamos, la afirmación de Bertrand Russell de que este mundo funcionaría mejor si los inteligentes dudaran menos y los estúpidos dudaran más. Aunque visto con un poco más de espíritu crítico, Kahnemnan no simplifica tanto como para diferenciar entre inteligentes y estúpidos. Para él todos somo inteligentes y estúpidos a la vez, y dependiendo del contexto se manifiesta más una característica que la otra. Por ejemplo, en escenarios muy sencillos y con pocos datos, como cuando acabamos de conocer a una persona y sólo tenemos de ella la impresión dejada por una frase que ha dicho, por el color de su camisa y por el olor de su perfume, tenemos la impresión de conocerla muy bien. Cuántas veces hemos escuchado a alguien decir “guipo a una persona con tan solo verla”. Por el contrario, no nos es extraña la sensación de compartir la vida con alguien, y a pesar de ello no saber quién es. Sin embargo, la intuición nos lleva a tener la seguridad de conocer a alguien con tan sólo verlo. Kahnenam concluye que la intuición es en muchas ocasiones pensamiento estereotipado, que en base a muy pocos datos construye una imagen completa y nítida de alguien, o de algo.

Pero atención!! El pensamiento estereotipado no se cura por el mero hecho de enriquecer el escenario de la decisión, es decir, de introducir más datos.  Linda es uno de los personajes más famosos de la psicología, sobre la cual hay que hacer un juicio después de leer la siguiente descripción

“Linda tiene 31 años, es soltera, sincera y muy brillante. Se especializó en filosofía. De estudiante le interesaban mucho los asuntos de discriminación y justicia social, y también participó en manifestaciones antinucleares”

Después hay que decidir cuál de estas dos opciones es más probable:

  1. Linda es cajera de un banco
  2. Linda es cajera de un banco y activista del movimiento feminista

A pesar de que la opción más probable es la 1, la mayoría de las personas escogen la 2. La opción 1 es la más probable por una cuestión lógica, ya que todas las cajeras de banco feministas son cajeras de banco, pero no todas las cajeras de banco son feministas. La mecánica de la tarea es la misma que opera en la pregunta ¿dónde hay más madrileños, en España o en Madrid? Y sin embargo, en el caso de Linda, la mayoría de las personas eligen la opción 2. Eso ocurre porque la opción 2 es más plausible, encaja más en el estereotipo de persona que nos hemos formado de Linda después de leer su descripción. La opción 2 Es más coherente, más rica, que la primera, y a pesar de ello, más falsa. Y es que, citando a Kahneman, “las historias más coherentes no son necesariamente las más probables, pero son plausibles, y el incauto confunde fácilmente las nociones de coherencia, plausibilidad y probabilidad”

Esto es algo que saben muy bien los guionistas de cine y buenos escritores de ficción, que al dar descripciones detalladas de sus personajes los hacen más plausibles.

El ejemplo que acabo de dar no se agota aquí, y podemos ver que cuando se trata de la cuestión de dónde hay más madrileños, no nos llevamos a engaño. Ello es así porque en este caso debemos juzgar sobre números, sobre cantidades de población y sobre nadie en particular, y en ese escenario es más fácil utilizar la lógica, es decir, ser inteligentes.  Pero cuando debemos juzgar sobre una persona en particular, como es el caso de Linda, entonces nos volvemos estúpidos y nuestro juicio falla más que una escopeta de feria. Pero a diferencia de lo que ocurre en la feria, estamos seguros de haber acertado. Los problemas interpersonales están servidos.

 

Jose Fernández

Psicólogo en PEHUÉN Psicología y Formación

Psicólogos en Igualada, Manresa, Cervera y Barcelona (Barrio de la Sagrada Familia)

NO TE HAGAS ILUSIONES

Historia 1

−Mejor que no nos veamos más. No quiero que te hagas ilusiones−me dijo Jenny

Y yo me despedí con una sonrisa forzada, sintiéndome muy a la altura por no haber pataleado o llorado como un niño.

Nos habíamos conocido por internet, y necesité 6 meses para darme cuenta de que el problema no era mi ilusión, si no que ella no quería verme. Esto parece muy obvio, pero yo realmente me llegué a creer que el hecho de haberme enamorado era el obstáculo. Cuando me di cuenta de que no, el dolor fue sustituido por rabia, por el sentimiento de estafa de quien descubre que le han dado gato por liebre.

Al cabo de otros 6 meses empecé a contemplar la posibilidad de que ella no me quisiera estafar, y de que realmente hubiera sido sincera. Es decir, que verdaderamente lo que le llevó a cortar nuestras citas es que no quería que me hiciera ilusiones. De hecho, no era la primera vez que una mujer aludía a mi ilusión como razón para cortar. Internet es horrible porque esas palabras son suficientes para sacar a alguien de tu vida de forma absoluta, pues la única red que sustenta la relación es la virtual, la world wide web, y no cualquier otra que nos lleva a toparnos con el otro en la panadería, el ascensor del trabajo, o el gimnasio de la esquina. Pero por eso mismo internet seguramente es también atractivo, por ser un medio totalmente aséptico de conocer gente. Si me interesa me lo quedo, si no lo desecho sin más.

Pero entre los primeros 6 meses y los segundos, me tuve que encontrar con Estefanía. Gracias a ella se transformó mi forma de ver las cosas. Gracias a ella vi que Jenny no me quería estafar. Y la causa fue su respuesta a esa misma situación, pero ahora con los papeles cambiados. Nos conocimos una tarde de semana santa, la invité a un trozo de mona, y a partir de ahí todo fue cuesta abajo. Tan cuesta abajo que yo me espanté de la velocidad que estaba tomando.  Entonces le dije.

− Veo que te estás ilusionando mucho, y te quiero advertir de que yo no estoy enamorado.

Ella se pinchó como un globo.  La consecuencia es que yo retome un poco de aire, al poner las cosas en su sitio, y al sentir que estaba siendo honesto con ella, y sobre todo conmigo mismo.  Al menos es como lo interpreté yo: ¡qué pánfilo!

Por suerte Estefanía se volvió a rehacer, no le llevó mucho rato, y me dijo:

−¿Y quién te ha dicho que yo lo estoy de ti? Enamorada quiero decir ¿Quién te crees que eres para juzgar el grado en que yo debo o no debo ilusionarme con lo que me dé la gana?, ¿Y eso a ti que te importa? Si llega un momento en que no quieres verme, en que no quieres compartir tu tiempo con el mío, tu dinero con el mío y tu piel con la mía, me lo dices y ya está, pero no mezcles en tú deseo, o falta de él, mi ilusión.

Entonces dio un portazo y desapareció de mi vida. No recuerdo si me llegó a llamar imbécil, habría sido muy acertado. Se llevó todo lo que había traído, pero me dejo una gran lección.

Historia 2

−Yo no me he metido en tu relación para no dañarla− Le dijo Marta a Luis, y se refería al estrecho vínculo laboral que su marido mantenía con su amiga Mónica. Ambos Habían fundado la empresa de Catering de la que eran los principales socios. Pero a la par que la empresa prosperaba, La sintonía entre las dos amigas se desmoronaba. El motivo era el distanciamiento de Mónica, que por momentos parecía franca hostilidad, respecto a Marta. Esta estaba desconcertada, pero se inhibía de preguntarle a su amiga qué le pasaba. Entonces no hacía más que insistirle a Luís.

−¿Y qué tengo yo que ver con lo que os pasa a Mónica y a ti?, si tú tienes un problema con ella, soluciónalo−contestó él

−Pero no quiero perjudicar a la empresa si me meto por medio

−Nuestra empresa es lo suficientemente fuerte como para poder soportar los vaivenes de vuestra amistad. Eso es lo que yo creo.

−¿Estás seguro?

−Claro. Además, son dos temas diferentes. Uno es vuestra amistad y otro nuestra empresa, aunque los dos impliquen a las mismas tres personas.

−Entonces, ¿crees que puedo provocar más daño con mi silencio, que preguntándole a Mónica qué le pasa?

−Sí, ¿hablarás con Mónica?

−Puede ser…

Conclusión

Lo que las dos historias tienen en común es la confusión de sus protagonistas entre dónde acaban ellos  y dónde empiezan los demás, la confusión entre sus sentimientos y los que le atribuyen a los demás. Y esa confusión nos está hablando de falta de autoconocimiento. Creo que esta falta de autoconocimiento es causante de buena parte de los trastornos emocionales que padecemos, y sin duda de múltiples conflictos interpersonales, pues nos lleva a poner la responsabilidad de padecimientos que son nuestros sobre los demás, a los que responsabilizamos de los mismos. Así, en la primera historia responsabilizamos de nuestras decisiones al daño que nos imaginamos que podemos estar haciéndole al otro. Eso es una falacia, pues obedecen a nuestros temores y nada más que a ellos. En la segunda historia pasa más de lo mismo. Es el temor propio el que le impide hablar a Marta, pero confunde ese temor propio con el temor a hacerle daño a la relación de su marido con su amiga. Toma el uno por el otro.

Autocreixement 2018-19.

Som en la relació.

Properament engegarem els cursos d’enguany al nostre centre. Aquests cursos es plantegen, per una banda,  com a un espai per a treballar l’autocreixement personal creant un espai grupal d’ajuda i suport mutus. Per altra banda, partim del supòsit que cada persona ha d’enfrontar els mateixos reptes a la vida. Bàsicament autoafirmar-se a la vegada que establir vincles sòlids amb les altres persones del seu entorn familiar, laboral o social.  En aquest sentit cada persona és una font inesgotable de saviesa i creativitat. Els grups possibiliten i estimulen que tots els seus integrants puguin beure d’aquesta font, a la qual també alimenten amb el seu coneixement. D’aquesta manera els grups generen un context del qual tothom en pot extreure motivació i coneixement. Però els grups encara serveixen a una tercera funció potser més bàsica que la de motivació i el coneixement. I aquesta tercera funció és el reconeixement. Perquè no podem ensenyar d’altra manera que mitjançant l’exemple, els grups constitueixen un espai de respecte mutu, és a dir, de reconeixement de la manera com cada persona s’enfronta a aquests reptes comuns universals, de respecte cap a la seva voluntat d’obrir la seva ànima, si així o elegeix,  i compartir el que hi ha a dins de la mateixa amb els altres membres del grup. I de reverència cap a la manera com ho està fent.

Així, a mig camí entre la classe on s’imparteixen uns coneixements, i el grup d’ajuda mútua, els cursos de Pehuén ofereixen bàsicament Motivació, Coneixement i Reconeixement.

Enguany l’eix de la proposta formativa que presentem està en la Relació amb els altres. Són les nostres relacions les que ens defineixen, és la forma com ens relacionem la que ens perfila. Per això diem que SOM EN LA RELACIÓ.

Per a més informació sobre dates, horaris i preus de cada curs escriu-nos a info@pehuenpsicologia.com  o truca’ns al 93 803 49 14

 

Publicitat: Pehuén Formació i Psicologia, psicòlegs experts en psicoteràpia i formació en Igualada, Manresa, Cervera i Barcelona (Barri de la Sagrada família)

Dificultats d’aprenentatge i fracàs escolar

Dimarts, 25 de setembre del 2018 a les 19:00, a la Biblioteca Central d’Igualada, xerrada sobre Trastorns d’aprenentatge.

Els trastorns de l’aprenentatge poden ser l’origen del fracàs escolar. Tot i que l’infant té un nivell normal d’intel·ligència i una adequada escolarització, hem de començar a preocupar-se si aquest no avança en cap dels aprenentatges de la manera desitjada. Cal diferenciar les dificultats / retards puntuals en l’aprenentatge dels trastorns perquè aquests si que persisteixen durant tota la vida. En aquesta xerrada exposarem les dificultats dels trastorns més freqüents durant l’etapa escolar … dislèxia, TDAH … oferint una petita pinzellada. També tindrem en compte la importància de la implicació dels pares a l’escola.

La Xerrada l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

“No conec a cap divorciat feliç”

(Text basat en una primera entrevista clínica, amb noms i circumstàncies canviats)

−La gent no es divorcia. No conec a cap divorciat feliç− em diu l’Agnes entre sanglots, sense poder gairebè aixecar la mirada del terra, d’aquest terra en el que la seva ànima sembla haver-se quedat adherida, desplomada des de que el seu marit li va dir que no volia seguir vivint amb ella.

Haig de mossegar-me la llengua per no dir que jo tampoc conec a cap casat feliç. Però dir això no és pertinent. I és més, ni tan sols segurament és cert.  Com a  divorciat des de fa quatre anys imagino que alguna cosa es revela dins meu davant l’afirmació de l’Agnes, i em porta a creure per uns instants que tampoc els casats són feliços. Potser algun reflex m’impulsa a voler creure-ho així.

−Ho vaig abandonar tot per anar darrere del Lluís− segueix l’Agnes, asseguda a la cadira de pelfa blava del meu despatx- el meu lloc de treball fix i ben remunerat com a treballadora social de l’Institut Nacional de Salut de França, la meva família, els meus amics, el meu país, la meva vida.

No fa encara 15 minuts que ha entrat al meu despatx, després que fa un parell de setmanes demanés cita per a una visita de psicologia. Parla molt malament el castellà i em costa entendre-la, així que haig d’endevinar en més d’una ocasió el que em vol dir.

−Haig de fer-li comprendre que no estarà amb ningú millor que amb mi, que em necessita−i aleshores els seus ulls brillen, encara que sense alegria, i la seva esquena encorbada es redreça una mica, encara que sense convicció. Em mira com el condemnat que està a la sala d’execucions i de sobte descobreix un motiu que convencerà al botxí de la gran errada i injustícia que esta a punt de cometre. I aquesta analogia no em sembla cap exageració, doncs des de que el Lluís li va dir a l’Agnes que volia el divorci ella ja no el veu sinó com a un botxí disposat a acabar amb la seva vida.  Ella, que li va donar tot al Lluís des del primer moment, acceptaria de bon grau donar-li ara també la vida,  si no estigués convençuda com ho està de que amb el seu sacrifici s’esvairà l’oportunitat  de ser feliç del Lluís i del fill d’ambdós, Pierre, que ja té tres anyets. De fet, és la infelicitat del seu marit i del seu fill després de la seva mort, el que la convenç de que tal esdeveniment seria un sacrifici inútil.

Jo, que havia apartat la mirada dels seus ulls durant uns moments per a prendre unes notes, la miro novament i li responc:

−¿i  què et fa pensar que li faràs comprendre?

−Sé que reaccionarà, que si insisteixo s’adonarà del que m’estima, i de que tornarem a estar bé−contesta

−¿I aquest gran esforç que vols realitzar per a que ell comprengui et deixarà algun espai per a que puguis comprendre tu?−la tallo, abans que segueixi per un camí que crec conèixer prou bé quin és. Ella aixeca les celles i arruga el front mostrant-me que el meu comentari l’ha agafat a contrapeu.

−Per a mi tot està clar des del dia que ho vaig abandonar tot per ell−m’adono que les seves celles alçades i el seu front arrugat volen expressar que soc jo el que no comprèn, i afegeix−per a ell tot estava clar també fins ara que s’ha confós. Ell i jo som un i he posat una fe cega en ell per a que em guiï. Ni tan sols he necessitat aprendre català o castellà en els 10 anys que porto aquí.

M’adono que a aquesta teràpia li poden succeir dos coses: o que sigui molt llarga o que s’acabi avui quan l’Agnes vegi que no li dono el que ha vingut a buscar.

 

Jose Fernández

Psicòleg a Igualada, Manresa y Barcelona (Barri de la Sagrada Família)