Necessites recolzament davant el Coronavirus?

Necessites recolzament davant el coronavirus

Ets un professional de la salut o dels serveis Socials de l’Anoia

Necessites recolzament davant el coronavirus? L’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA) ha posat en marxa un servei de voluntariat entre els seus membres per a donar recolzament psicològic a persones que estan sotmeses a un elevat grau d’estrès com a conseqüència del coronavirus. Personal sanitari, professionals de serveis socials i els seus usuaris, malalts per coronavirus i els seus familiars, persones vulnerables  que com a conseqüència del confinament veuen disminuïda la seva salut mental són objecte de la nostra atenció, de manera totalment voluntària.

GUIA PER A LA GESTIO DE LES RELACIONS: RECOMANACIONS PER LA CONVIVÈNCIA EN CONFINAMENT / QUARENTENA….

Necessites recolzament davant el coronavirus? Les recomanacions per a la convivència en confinament que et presentem, i que el Jose Fernández, psicòleg de PEHUÉN, ha ajudat a elaborar com a membre de la Junta de la Secció d’Alternatives a la Resolució de Conflictes (ARC) del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya (COPC), tenen l’objectiu d’ajudar a la població confinada a tenir una millor convivència.

El confinament a casa ens obliga a estar en contacte gairebé constant amb els nostres familiars o persones amb les que convivim per un període de temps que a dia d’avui encara és incert.

Aquesta situació provoca uns efectes emocionals intensos que tenen a veure amb preocupacions diverses: la salut dels familiars, efectes a l’economia familiar de la interrupció del treball, frustració per projectes avortats (ja siguin laborals, de lleure, viatges).

La necessitat de restar a casa també provoca altres efectes  com  l’avorriment  o la sensació d’aclaparament per no poder sortir al carrer.

Totes aquestes circumstancies condicionen el nostre estat d’ànim i poden afectar l’actitud i les interaccions amb la resta de persones amb qui convivim de manera estreta i continuada.

Des de la junta de la secció d’ARC (Alternatives a la Resolució de Conflictes) del COPC (Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya) et volem donar una sèrie de recomanacions per la convivència en confinament.

Clicka per accedir a la guia completa

RECOMANACIONS PER LA CONVIVÈNCIA EN CONFINAMENT

Foto de Stephanie Harvey por gentileza de Unsplash

GUIA PER A LA GESTIO DE LES RELACIONS: RECOMANACIONS PER LA CONVIVÈNCIA EN CONFINAMENT / QUARENTENA….

Les recomanacions per a la convivència en confinament que et presentem, i que el Jose Fernández, psicòleg de PEHUÉN, ha ajudat a elaborar com a membre de la Junta de la Secció d’Alternatives a la Resolució de Conflictes (ARC) del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya (COPC), tenen l’objectiu d’ajudar a la població confinada a tenir una millor convivència.

El confinament a casa ens obliga a estar en contacte gairebé constant amb els nostres familiars o persones amb les que convivim per un període de temps que a dia d’avui encara és incert.

Aquesta situació provoca uns efectes emocionals intensos que tenen a veure amb preocupacions diverses: la salut dels familiars, efectes a l’economia familiar de la interrupció del treball, frustració per projectes avortats (ja siguin laborals, de lleure, viatges).

La necessitat de restar a casa també provoca altres efectes  com  l’avorriment  o la sensació d’aclaparament per no poder sortir al carrer.

Totes aquestes circumstancies condicionen el nostre estat d’ànim i poden afectar l’actitud i les interaccions amb la resta de persones amb qui convivim de manera estreta i continuada.

Des de la junta de la secció d’ARC (Alternatives a la Resolució de Conflictes) del COPC (Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya) et volem donar una sèrie de recomanacions per la convivència en confinament.

Converteix la necessitat en una oportunitat per gaudir i enriquir la vida familiar.

Aquesta pot ser una oportunitat per a enriquir la vostra relació. Aprofiteu l’abundància de temps compartit a la que les circumstàncies us han abocat. 

  • Comunica’t i planifica:
  • Parla de la situació amb la teva parella / pares /companys/es de pis/ fills:

En el dia a dia hi ha una estructuració de la convivència que ara ha variat totalment. Això suposa tota una sèrie de canvis que s’han de consensuar, i pactar. No és una bona idea simplement posar bona voluntat, sinó que cal parlar de totes les qüestions que tenen a veure amb la convivència. Trobeu l’espai per parlar de manera habitual, sense distraccions mentre ho feu com el mòbil o la TV. Les rutines poden ajudar en aquest aspecte.

Organitzeu-vos d ‘acord a les recomanacions per la convivència en confinament

La distribució habitual de les tasques i responsabilitats  domèstiques segurament ha de veure’s modificada pel confinament. Redistribuïu les tasques d’una forma ajustada a la nova situació. Expressa el que creguis convenient deixar clar des del començament, sense esperar a que els altres se n’adonin. Sigues concret en el que vols i en el que creus que millorarà la convivència. Fer un horari de tasques pot ser una bona idea.

Feu un pla conjunt en el que tots, adults i petits,  hi hagin participat,   i així se sentin més implicats per a complir-lo. Això millorarà la cohesió familiar i ajudarà a superar millor els moments de  cansament i desànim.

Cuideu l’entorn de convivència

Manteniu confortable el vostre entorn. Aspectes com el desordre, o el soroll excessiu, poden contribuir a augmentar el malestar i la tensió i fer esclatar el mal humor. Especialment si l’espai disponible no permet una certa distància.  Manteniu l’espai tan net i endreçat com sigui possible, però sense obsessionar-vos. Pensem que les necessitats dels altres -parella, nens, adolescents- son diferents així com la percepció del que es confortable. De nou parlar amb l’altre de com volem mantenir l’espai, però a la vegada essent conscient que les necessitats de l’altra persona poden ser diferents, és essencial. 

Busca espais de “descans” : Pot ser útil pactar amb la parella alternar-vos per tenir petites estones i espais de privacitat i tranquil·litat on cada un es pugui aïllar una estona, però es important que aquest repartiment sigui equitatiu per a que no generi mes tensió en l’altre.  Feu los respectar i respecta el de les altres persones.

Cuida la relació i la comunicació amb els altres:

  • Transmet agraïment per la col·laboració: a mesura que les altres persones compleixin les tasques acordades, mostra gratitud i estima pel fet que l’altre hagi   dut a terme la seva part. Això és especialment efectiu amb els nens, tot i que és important aplicar-ho també amb adults.
  • Gestiona bé les desavinences:  Si l’altre no està complint la seva part, espera a la propera ocasió en que teniu previst parlar en les condicions esmentades al primer punt d’aquestes recomanacions. És millor deixar passar un temps raonable, unes hores per exemple, ja que en calent les coses acostumen a veure’s més grans del que són.

Per altra part, compleix la teva part del tracte, ja que és la millor manera de cuidar la relació

No obstant, donat que esteu vivint circumstàncies excepcionals, sigues flexible i comprensiu amb l’/els altre/es.

  • Establiu temps d’oci compartit: Cerqueu activitats “divertides” i/o que generin benestar compartit (cantar plegats, un karaoke familiar, veure una pel·lícula junts, jugar a la Wii).
  • Pensa estratègies per “posar pau”: Deixar  de discutir i proposar una activitat   també pot  ser una bona sortida quan es percep que “puja “ la tensió entre tots i esclata o es  preveu que esclatarà una discussió o una baralla.  En aquest ocasions pot ser bo trencar la rutina o el pla establert. De nou pensem en les circumstancies excepcionals  i siguem flexibles.

Practica l’ empatia i la comprensió

Recorda que tots esteu passant la mateixa situació, i que cada membre de la família pot tenir la seva pròpia manera de reaccionar.

Centrat en el problema, no en la persona

  • Un cop us trobeu asseguts parlant d’un problema o discrepància, centrat en definir el problema i demanar una solució al mateix, en comptes de desacreditar a l’altre. És millor dir “vull que cada dia rentis tots els plats i no quedin d’un dia per l’altre” que dir “ets un descuidat”. A això se li diu posar la responsabilitat en el problema, no en la persona.
  • Una altra manera de posar la responsabilitat en el problema és culpar al virus de la situació d’estrès que els membres de la relació estan vivint.

Cuidat a tu mateix

dedica temps a la teva autocura. Pensa què faràs per estar bé, i sigues conscient que és la teva responsabilitat gestionar les teves  emocions estressants. El teu benestar aportarà benestar als demés. Sigues conscient de quan t’estàs alterant, i tingues preparades estratègies per tallar el seu augment. No deixis que el mal humor o l’enfado et dominin.

Posa perspectiva

Pensa en el després: com voldries recordar aquest temps que heu passat en el futur; com us afecten  les baralles i discussions; què creus que us aportarà la situació actual; com us enriquirà a nivell individual i de la relació. Parleu amb les altres persones amb les que conviviu d’aquests temes. Algú pot encarregar-se de fer una llista o registre de les idees sorgides.

Parlem de sexe amb els fills

Parlem de sexe a casa amb naturalitat

El passat 11 de febrer vam gaudir de la conferencia de la sexòloga i terapeuta de parella Elena Crespi,  que ens va aportar molta llum en qüestions on normalment hi ha foscor, com són totes aquelles que tenen a veure amb temes difícils o que constitueixen tabús. El sexe és un d’aquests temes, i ella ens va parlar de sexe, i ens va instruir per a que parlem de sexe amb els nostres fills.  

D’entrada l’Elena ens va fer conscienciar de com des de la més tendra infància tractem el sexe com una cosa diferent a totes les altres. Així com anomenem a totes les parts del cos amb els seus respectius noms: la ma, el peu, el colze, etc, quan arribem als genitals utilitzem mil i un eufemismes per a referir-nos hi. D’aquesta manera estem comunicant d’una manera subliminal que a aquestes parts del cos se les aplica altres regles. Estem desnaturalitzant el sexe ja abans i tot de començar a parlar de sexe. L’Elena ens va dir que la naturalitat és una de les coses a les que hauríem de tendir quan tractem la sexualitat amb els nostres fills, i que és una de les coses que més ens costa fer. En part això és així perquè de petits hem estat sotmesos a aquesta educació on subliminalment se’ns ha dit que el sexe és una cosa fosca, per parlar del qual s’han d’utilitzar eufemismes.

Un altre exemple que ens va posar feia referència a l’edat en que les noies s’acostumen a posar la part superior del biquini o el banyador. Deia l’Elena que sense que encara els pits estiguin desenvolupats i que per tant mostrin alguna diferència amb els dels nois, les nenes ja demanen tapar se’ls, o els hi proposen els pares. Estem parlant d’una edat entorn dels 7 anys. Amb aquesta acció ja estem transmetent que passa alguna cosa que incita a que aquella part del cos s’ha de tapar. I aquesta conducta no està motivada per causes naturals, ja que a aquesta edat els pits de noies i nois són indiferenciables, sinó per causes culturals, o pels tabús que la cultura té associats, en aquest cas.

Per a Crespi, l’educació sexual i afectiva s’ha d’entendre com una educació per a la vida. Per això és tan important que els adults sapiguem donar resposta a la curiositat, els dubtes i les inquietuds dels infants i adolescents que tenim a casa. Per això és important que, si ells mostren interès, parlem de sexe amb els fills.

En definitiva, Elena Crespi,  ens va fer reflexionar sobre les nostres actituds i habilitats psicològiques i socials a l’hora de gestionar el coneixement de la sexualitat i tractar el tema amb els fills. A la seva conferència vam trobar informació sobre els aspectes més rellevants de la sexualitat infantil i adolescent i sobre aquelles qüestions ─homosexualitat, embarassos, estereotips de gènere…─ que hem d’aprendre a abordar sense prejudicis, amb naturalitat i, sobretot, amb molt d’afecte.

La conferència l’organitzà l’ Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. (APPA)

Parlem de sexe a casa: conferència

Parlem de sexe a casa

El proper dimarts, 11 de febrer a la biblioteca Central d’Igualada tindrà lloc la conferència titulada: Parlem de sexe a casa.  Plantejar-nos com volem fer una bona educació sexual amb la nostra canalla és molt important. Aquesta xerrada pretén donar eines per a ajudar a les famílies a que la sexualitat no sigui un tema tabú a casa i es visqui de manera natural i amb salut.

L’educació sexual i afectiva s’ha d’entendre com una educació per a la vida. Per això és tan important que els adults sapiguem donar resposta a la curiositat, els dubtes i les inquietuds dels infants i adolescents que tenim a casa.

Elena Crespi, psicòloga i assessora en salut sexual, ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i habilitats psicològiques i socials a l’hora de gestionar el coneixement de la sexualitat i tractar el tema amb els fills. Aquí hi trobareu informació sobre els aspectes més rellevants de la sexualitat infantil i adolescent i sobre aquelles qüestions ─homosexualitat, embarassos, estereotips de gènere…─ que hem d’aprendre a abordar sense prejudicis, amb naturalitat i, sobretot, amb molt d’afecte.

Elena Crespi és Psicòloga, sexòloga, terapeuta de parella i psicòloga perinatal. Autora dels llibres: Parlem de sexe a casa i Habla con ellos de sexualidad

La conferència l’organitza l’ Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. (APPA)

L’associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia organitza activitats mensuals per a apropar la psiccologia a la gent. Recentment hem organitzat taules rodones sobre mediació, suïcidi, dependència emocional i a substàncies i moviment conscient en fisioter`pia i els seus efectes en salut mental La intenció és incidir sobre temes d’interès social i que tenen a veure amb la salut mental de les persones. Creiem que queda un llarg camí fins que es normalitzi el fet de rebre i donar ajuda psicològica. Una de les situacions que donen sentit a una associació com l’APPA és que moltes vegades els problemes de salut mental s’aborden des de perspectives equivocades, com són la medicalització o la judicialització de conflictes inherents al viure en una societat complexa. La nostra associació neix amb l’objectiu de reivindicar el paper que a la psicologia li correspon en aquests contexts.

Moviment conscient i els seus beneficis en la salut mental.

Moviment conscient i els seus beneficis

Conferència sobre moviment conscient i els seus beneficis: Dimarts 21 de gener, a les 19.00 h. a la Biblioteca d’Igualada

Aquesta conferència parlarà dels efectes del moviment conscient en fisioteràpia i els seus beneficis en la salut mental. El moviment conscient es pot descriure com tot aquell moviment que constantment està monitoritzant les sensacions i percepcions internes i externes de la persona. Es consideren moviment conscient tècniques com el Tai Chi, ioga, Qi Kung o la dansa en diverses modalitats. En l’àmbit de la fisioteràpia existeix l’especialitat de Salut mental que inclou diverses tècniques de moviment conscient, amb una amplia evidència científica en relació a patologia mental, dolor crònic i psicosomàtic.

A càrrec de: Cristina Bravo: Doctora en Fisioteràpia amb més de 20 anys d’experiència, coordinadora del grau de fisioteràpia i nutrició del Campus d’Igualada UdL

Ho organitza: APPA. (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

L’associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia organitza activitats mensuals per a apropar la psiccologia a la gent. Recentment hem organitzat taules rodones sobre mediació, suïcidi i o dependència emocional i a substàncies. La propera conferència prevista tractarà la temàtica de com parlar de sexe amb els nostres fills, i de la importància de fer-ho. La intenció és incidir sobre temes d’interès social i que tenen a veure amb la salut mental de les persones. Creiem que queda un llarg camí fins que es normalitzi el fet de rebre i donar ajuda psicològica. Una de les situacions que donen sentit a una associació com l’APPA és que moltes vegades els problemes de salut mental s’aborden des de perspectives equivocades, com són la medicalització o la judicialització de conflictes inherents al viure en una societat complexa. La nostra associació neix amb l’objectiu de reivindicar el paper que a la psicologia li correspon en aquests contexts.

Obertes inscripcions pels cursos del 2020

Cursos 2019-20

Educació Emocional i Introducció al Mindfulness

Ja estan obertes les inscripcions pels primers cursos del 2020 a PEHUÉN Psicologia i Formació. Cada curs consta de cinc sessions d’una hora i mitja i té un cost de 60€ per les 5 sessions. Consulta el calendari i horari de cada curs a sota. Si vols millorar la teva educació emocional i realitzar algun curs fes nos ho saber mitjançant el nostre formulari de contacte i t’enviarem el full d’inscripció.

Els cursos amb inscripcions obertes són:

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL (II part): Dijous de 19.30h a 21.00 els següents dies: 23 i 30 de gener; 6, 13 i 20 de febrer de 2020. Pots consultar el programa aquí

INTRODUCCCIÓ AL MINDFULNESS: Dissabtes de 10.00 a 11.30 h els següents dies: 1, 8, 15, 22 i 29 de febrer de 2020. Pots consultar el programa del curs aquí

Grups reduïts

Què pots esperar dels nostres cursos?

Aquests cursos es plantegen, per una banda,  com a un espai per a treballar la pròpia educació emocional creant un espai grupal d’ajuda i suport mutus. Per altra banda, partim del supòsit que cada persona ha d’enfrontar els mateixos reptes a la vida. Bàsicament autoafirmar-se a la vegada que establir vincles sòlids amb les altres persones del seu entorn familiar, laboral o social.  En aquest sentit cada persona és una font inesgotable de saviesa i creativitat. Els grups possibiliten i estimulen que tots els seus integrants puguin beure d’aquesta font, a la qual també alimenten amb el seu coneixement. D’aquesta manera els grups generen un context del qual tothom en pot extreure motivació i coneixement. Però els grups encara serveixen a una tercera funció potser més bàsica que la de motivació i el coneixement. I aquesta tercera funció és el reconeixement. Perquè no podem ensenyar d’altra manera que mitjançant l’exemple, els grups constitueixen un espai de respecte mutu, és a dir, de reconeixement de la manera com cada persona s’enfronta a aquests reptes comuns universals, de respecte cap a la seva voluntat d’obrir la seva ànima, si així o elegeix,  i compartir el que hi ha a dins de la mateixa amb els altres membres del grup. I de reverència cap a la manera com ho està fent.

Així, a mig camí entre la classe on s’imparteixen uns coneixements, i la teràpia de grup, els cursos de Pehuén ofereixen bàsicament Motivació, Coneixement i Reconeixement.   Aprofita ara que estan obertes les inscripcions pels cursos del 2020



Las relaciones auténticas, respetuosas y libres: “Matar al padre”

Las relaciones familiares son fundamentales para darnos solidez

Se requieren personas autónomas para las relaciones auténticas

Las relaciones familiares son complicadas. Cuando nacemos nuestros padres lo son todo para nosotros. Ellos son los que se encargan del 100% de las decisiones que tienen que ver con nuestro bienestar. Somos dependientes de ellos. Y esa dependencia durará mucho tiempo, aun asumiendo que el proceso se lleve a cabo con total normalidad. De hecho, la especie humana es la que tiene las crías cuya autonomía llega más tarde.   Así, cuando somos niños el reto fundamental es adquirir autonomía, y poder posteriormente encarar la propia vida con algunas garantías. No menos reto constituye para los padres fomentar y facilitar esa autonomía de los hijos, ya que muchas veces tan dependientes son los hijos de los padres como los padres de los hijos. La culminación con éxito de ese periplo supone precisamente encontrar un camino genuinamente propio, y para que ello ocurra el hijo debe matar al padre, si se nos permite esta terminología del psicoanálisis.  Y el padre debe ser capaz de resucitar y volver a entablar una relación con su hijo en el nuevo escenario, que ya no será nunca más jerárquico como lo había sido hasta ese momento.

En este devenir hacia la adquisición de autonomía se producirán muchas crisis y fricciones entre padres e hijos. Estas crisis tienen que ver con los estira y aflojas que son esperables en cualquier proceso de desarrollo. Son etapas de vulnerabilidad donde la frustración estará presente con toda seguridad, pues todo aprendizaje tiene mucho de ensayo y error. También existirán peligros externos, personas u organizaciones que tratarán de sacar partido de estas vulnerabilidades.   Recientemente fui testimonio de la narración de un episodio por parte de Belén que lo ejemplifica.

Carlos, el hijo de Belén, fue captado por una familia que funcionaba como una secta, y que le proporcionó aparentemente un camino menos frustrante que el ineludible para todos hacia la autonomía. Tenía 17 años cuando conoció a una chica, aún estaba en el instituto. Y esa chica lo encandiló. Pero la chica tenía a toda una familia detrás, y esa familia presumiblemente profesaba una religión, una ideología, para servir a la cual captaron a Carlos. La familia de su novia lo indujo a cortar todos los vínculos con su familia biológica. ¿Por qué? Probablemente porque la familia es aquella institución que está destinada a darnos raíces y por lo tanto solidez, y así es el enemigo número uno para aquel que pretenda aniquilar nuestra autonomía. Cuando esta es incipiente, es sencillo para el líder sectario sacar partido sugestionando al joven para que perciba a su familia biológica como un impedimento en su camino de crecimiento. De hecho esa es una sensación común que la mayoría de los jóvenes tenemos en la adolescencia acerca de nuestros padres. Para Belén la vida se paró en    setiembre de 2012, cuando su hijo desapareció sin dejar más rastro que una nota escrita en la que suplicaba a su familia que no intentaran contactar con él, que a partir de ese momento emprendía un viaje que debía hacer sólo. Durante 7 años no supieron nada de él. A partir de ese momento, en el hogar de Belén ya no se celebró ningún cumpleaños, ninguna navidad. Cuando un miembro de la familia muere, la vida se torna extremadamente fea y gris, y la desesperación puede instalarse en un hogar si tenía toda una vida por delante. Cuando alguien desaparece de la noche a la mañana como Carlos, la angustia y el vacío lo envuelven todo. Esa angustia movilizó a los padres y a la hermana de Carlos. No escatimaron en recursos, económicos y personales. Consultaron con los expertos más reputados en relaciones abusivas sectarias, especialistas en guiar a las familias en el proceso de salida de un joven captado por una secta, también llamados Exit Counsellers. Contactaron además con varios investigadores privados que pudieran dar con su paradero. Recuperar a su ser querido, que había sido arrancado del hogar con falsas promesas, se convirtió en la prioridad absoluta.  

Tras años de incertidumbre, descubrieron por fin donde vivía. El siguiente paso fue la aproximación. Los Exit Counsellers aconsejaron a la familia que propiciaran un encuentro en un lugar alejado de su casa porque de otro modo se sentiría muy amenazado. El exterior de la estación de metro que utilizaba cada día podría ser un lugar neutral. Los expertos también les dijeron que no fueran al encuentro los dos padres, y que además quien lo hiciera fuera acompañado de alguien muy cercano a Carlos de su misma generación. Finalmente decidieron que serían la madre y Sandra, su amiga de la infancia, con la que durante tantos años había compartido el trayecto a pie a la escuela, pues ambos iban a la misma clase y eran vecinos, los que se aproximarían a Carlos.

Se apostaron en la salida de la parada del metro cercana a su domicilio. Estaba nublado y el aire era templado, como lo suelen ser en Barcelona las tardes de abril.   Hacia más de 7 años que no lo veían y ni siquiera sabían si aparecería. Cuando ya llevaban más de tres horas esperando lo divisaron en el fondo de la escalera que daba acceso a la calle.  A Belén le temblaron las piernas, y por un momento pensó que no podrían sostener su peso. La idea de echar a correr pasó fugazmente por su mente. Entretanto Carlos ascendía los peldaños. Unos instantes de incertidumbre invadieron la mente de Belén, suficientes para que toda una vida pasara por delante de su mirada, pero insuficientes ya para huir. Carlos había dejado las escaleras atrás y el encuentro era irremediable.

−Hola

Él la miró y se quedó petrificado. Tras un instante reparó también en la presencia de Sandra. Encontrarse a su madre y a su antaño amiga del alma era lo último que esperaba, y no estaba preparado para ello. Su cara carecía de toda expresión emocional, sus ojos no parpadeaban, y miraban fijamente a su madre. Los segundos iban transcurriendo, y a ambos les parecieron una eternidad. Finalmente habló Carlos, con una voz fría

−¿Qué estás haciendo aquí? Vete inmediatamente.

−Sólo quiero verte y hablar contigo

−Pues yo no, vete

−Por favor, hace siete años que no te vemos−y las lágrimas empezaron a asomarse a sus ojos

−Vete, no te lo quiero decir más−dijo Carlos con un tono de voz aun más elevado y más frío, como si las lágrimas de su madre no hicieran más que endurecerle a él.

Y así transcurrió el diálogo, que más bien parecía combate, durante una hora, él diciendo a su madre que se fuera, y ella insistiéndole para hablar con él, con muchas ganas de abrazarlo, pero reprimiéndose ante la nula predisposición de él. Cuando Belén me lo explicaba hacía hincapié en que aunque su hijo no dejaba de insistirle en que se fuera, no tomaba tampoco la determinación de marcharse él. Carlos intercalaba las miradas de acero hacia su madre con otras dirigidas hacia el suelo, donde parecía buscar el sosiego que los ojos de su madre le arrebataban. Respecto a su amiga, no se había atrevido a mirarle ni una vez a los ojos. Es como si estos fueran aún más perturbadores que los de su madre. Los Exit counsellers habían puesto énfasis en que en ese encuentro la madre no forzara al hijo. Si él no quería hablar con ella, no debía insistir. Esto era muy importante porque de lo contrario la animadversión del hijo podría crecer. Belén, que era consciente de que estaba tirando mucho de la cuerda, y con esas advertencias muy presentes, tomó una determinación. No se iría. Si el ánimo le había flaqueado al inicio del encuentro, ahora había extraído fuerzas no sabía muy bien de dónde.  

En el fondo de su ser sintió que era ahora o nunca. Si hoy no era capaz de reblandecer el corazón de su hijo, ya no lo conseguiría jamás.  Había seguido todas las indicaciones de los expertos al pie de la letra, pero no había nadie en este mundo ni en el otro más experta que ella en su hijo, nadie lo conocía como ella, así que decidió no hacer caso esta vez a los Exit counsellers.  Y persistió. Durante media hora más continuó el toma y daca, sin que ninguna de las dos partes moviera un ápice su posición. Carlos suplicándole a su madre que se fuera. Ella insistiéndole en que hablaran. Él sin moverse. Ella tampoco.  Hasta que ocurrió algo. Fue cuando su amiga Sandra intervino haciéndole la siguiente pregunta

−¿Has visto esta semana a Puigdemont en el Polònia?

Entonces Carlos, que no había podido evitar esta vez mirar a su amiga, sorprendido porque por primera vez le dirigía la palabra, empezó a reír. La voz jovial de Sandra, esa que durante tantos años había sido cómplice de tantas intimidades, desarboló su coraza al instante, la cual tanto esfuerzo parecía costarle sostener.  Pero en cuanto Carlos fue consciente de este desliz, rápidamente la volvió a erigir, y haciendo acopió de todo el aplomo que pudo reunir, una vez más le dijo a su madre, ahora con un grito ahogado.

−¿qué tengo que hacer para que me dejéis en paz y desaparezcáis de mi vida?

−Sólo tomarte un café con esta señora que envejecerá sin verte ya más. Después te dejaré marchar para siempre.

Tardó unos segundos en responder, pero cuando lo hizo de nuevo la coraza había desaparecido y su voz era auténtica, reconocible, y no la impostada con la que se lo habían encontrado esa tarde, y que no le habían conocido nunca antes.

−De acuerdo

Después fueron al café de la esquina y se sentaron durante más de dos horas a charlar. Se intercambiaron teléfonos y desde entonces se ven de vez en cuando. Carlos ha podido, además, reencontrarse con su padre y su hermana.

Escucho el relato de Belén mientras desayunamos en el Tapaç 24 de l’Eixample, y algo vibra en el aire que vehicula sus palabras. Después, cuando nos despedimos y yo le doy los últimos sorbos a un te ya tibio, me doy cuenta de que Belén también mató al padre. A pesar de que siguió todos los consejos que los terapeutas le dieron para recuperar la relación con su hijo, llegó un momento en que fue más allá, llegando incluso a contravenir lo que le habían indicado. Seguramente esa es la mejor manera en que puede acabar cualquier relación entre un padre y un hijo, entre un profesor y un alumno, entre un terapeuta y un paciente. Seguramente esa es la manera que ha propiciado que esta vez en casa de Belén, después de 7 años, se vuelva a celebrar la navidad.

Psicologia i teatre s’uneixen a “Divines…”

Psicologia i teatre s'uneixen. Mariàntonia Navarro en un moment de "Divines"

L’actriu Mariàntonia Navarro donà vida a 5 arquetips femenins

Quan l’humor i la ironia desdibuixen la realitat de tal forma que ens permeten deslliurar-nos del seu feixuc pes; quan el sarcasme i l’exageració són les eines que l’actriu dalt l’escenari utilitza per il·lustrar les escenes més quotidianes; quan ens deixem portar alegrement per la desmesura dels personatges, i des de la seguretat de la nostra butaca els obrim la nostra ànima; aleshores psicologia i teatre s’uneixen i arribem a una conclusió colpidora: que no hi ha ironia, sarcasme o exageració dalt l’escenari, que més aviat la representació de la realitat  que l’actriu ens presenta es queda curta enfront de la realitat mateixa.

Així es va sentir més d’un quan es va tancar el teló de l’obra “Divines, en construcció” que l’actriu Mariàntonia Navarro va escenificar davant un públic entregat que va omplir la sala d’actes de la biblioteca central d’Igualada el passat dimarts. 5 personatges arquetípics femenins, inspirats en la mitologia grega, desfilen per l’escenari i ens atrapen per la seva humanitat i per la manera d’afrontar els conflictes eterns que tots els èssers humans han d’encarar: la soledat, l’amor, la família, la feina. Robert Coles va dir que “precisament el que ens distingeix a cadascú de nosaltres és l’especial estratègia amb que afrontem les conseqüències universals i ineludibles dels nostres conflictes psíquics”. Les protagonistes, que es diuen com 5 deesses gregues precisament per la seva especial estratègia per fer front a la vida, ens fan reflexionar també als espectadors sobre la nostra.

Amb guió original de la pròpia Mariàntonia Navarro, basat en l’assaig titulat Las diosas de cada mujer de la psicoanalista Jean Shinoda, les protagonistes es perfilen tan a través del que fan i diuen com mitjançant el que pensen els altres personatges d’elles. Així l’obra il·lustra magistralment com la pròpia identitat es construeix en comunitat, i malgrat la il·lusió de la individualitat i l’autonomia que tants llibres d’autoajuda omplen, depenem dels altres per a definir-nos a nosaltres mateixos. Ni tan sols les deesses es lliuren d’aquesta servitud.  

L’actriu va estar acompanyada de la Rosa Vela, tècnica de so i de llum, i la inestimable generositat del personal de la Biblioteca central d’Igualada, en especial de l’Elisenda, que va ajudar en tot el que va poder i més per a que l’obra lluís. També cal destacar la complicitat de la directora de la biblioteca, Montse Lobato, que ja fa temps que ens regala.

Amb aquesta representació on psicologia i teatre s’uneixen l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia celebrà el seu 10è aniversari. A l’acabar l’obra vam oferir un berenar que vam compartir amb tots els amics i conciutadans que ens van voler acompanyar, entre els quals cal destacar la Regidora d’ensenyament, universitats i joventut i 2ª tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Igualada, Sra. Marisa Vila. Des de la junta de l’APPA volem agrair a tothom la seva assistència.

Divines, en construcció: monòleg teatralitzat en motiu del 10è aniversari de l’APPA

El dimarts, 3 de desembre, a les 19.00h. tindrà lloc a la Biblioteca d’ Igualada la representació del monòleg  titulat Divines, en construcció.

Divines és un espectacle creat a partir del diàleg entre la mitologia grecorromana i les reflexions de la psicoanalista Jean Shinoda, plasmades en el seu llibre Las Diosas de cada mujer. Un intens exercici teatral on l’actriu dóna vida a cinc arquetips femenins que sorprenen per la seva actualitat i la facilitat amb que ens hi identifiquem. El públic es veurà enredat en les emocions, problemes, desitjos, d’allò que anomenem etern femení. Sempre amb la ironia i l’humor com a companys d’experiència. Posteriorment a la representació teatral s’establirà un diàleg entre actriu i assistents on el punt de partida podria ser la següent cita de Shinoda “Sigues autèntica, sigues conseqüent amb la teva persona interior i descobreix que vols fer amb la teva preciosa vida.  Des de fora intentaran contestar per tu  les preguntes essencials, no els deixis.”

Actriu i autora del text: Mariantònia Navarro, llicenciada en filosofia i actriu

Ho organitza: Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. (APPA)

A la sortida hi haurà Taquilla inversa (donatiu de la voluntat) i un aperitiu gratuït per a celebrar el 10è aniversari de l’associació.

Solo puede ayudar el que está preparado

Jacinto Cabello en un moment de la seva Conferència

Extraordinaria conferencia sobre Dependencia, adicción, y codependencia a cargo de Jacinto Cabello el martes pasado en la biblioteca de Igualada. El adicto tiene una adicción. El codependiente también: al adicto. El codependiente quiere curar al adicto, pero si no cura primero su adicción al adicto se hundirá con él.

Cuando la ayuda se convierte en la perdición de ambos la ayuda es todo lo contrario de lo que pretendía. El codependiente tiene baja autoestima y no cree en su posibilidad de cambio. Por eso se centra en el adicto para salvarlo, y para aumentar su autoestima. Como es una tarea destinada al fracaso, porque nadie cambia a nadie, la frustración y el resentimiento aparecerán y se harán dueñas de la escena, y la relación se convertirá en tóxica.

Alguno de los personajes de esta historia acabará probablemente en la carcel. El conferenciante, que trabajó durante muchos años en el centro penitenciario de Brians II, nos ilustró como testimonio de muchas de esas historias.

Organizada por la Associacíó de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, (APPA) muchas personas acudieron, las cuales manifestaron que estaban muy satisfechas y alguna de ellas, que reconoció haberse visto reflejada como codependiente, dijo que el mensaje le había llegado muy adentro.