NO TE HAGAS ILUSIONES

Historia 1

−Mejor que no nos veamos más. No quiero que te hagas ilusiones−me dijo Jenny

Y yo me despedí con una sonrisa forzada, sintiéndome muy a la altura por no haber pataleado o llorado como un niño.

Nos habíamos conocido por internet, y necesité 6 meses para darme cuenta de que el problema no era mi ilusión, si no que ella no quería verme. Esto parece muy obvio, pero yo realmente me llegué a creer que el hecho de haberme enamorado era el obstáculo. Cuando me di cuenta de que no, el dolor fue sustituido por rabia, por el sentimiento de estafa de quien descubre que le han dado gato por liebre.

Al cabo de otros 6 meses empecé a contemplar la posibilidad de que ella no me quisiera estafar, y de que realmente hubiera sido sincera. Es decir, que verdaderamente lo que le llevó a cortar nuestras citas es que no quería que me hiciera ilusiones. De hecho, no era la primera vez que una mujer aludía a mi ilusión como razón para cortar. Internet es horrible porque esas palabras son suficientes para sacar a alguien de tu vida de forma absoluta, pues la única red que sustenta la relación es la virtual, la world wide web, y no cualquier otra que nos lleva a toparnos con el otro en la panadería, el ascensor del trabajo, o el gimnasio de la esquina. Pero por eso mismo internet seguramente es también atractivo, por ser un medio totalmente aséptico de conocer gente. Si me interesa me lo quedo, si no lo desecho sin más.

Pero entre los primeros 6 meses y los segundos, me tuve que encontrar con Estefanía. Gracias a ella se transformó mi forma de ver las cosas. Gracias a ella vi que Jenny no me quería estafar. Y la causa fue su respuesta a esa misma situación, pero ahora con los papeles cambiados. Nos conocimos una tarde de semana santa, la invité a un trozo de mona, y a partir de ahí todo fue cuesta abajo. Tan cuesta abajo que yo me espanté de la velocidad que estaba tomando.  Entonces le dije.

− Veo que te estás ilusionando mucho, y te quiero advertir de que yo no estoy enamorado.

Ella se pinchó como un globo.  La consecuencia es que yo retome un poco de aire, al poner las cosas en su sitio, y al sentir que estaba siendo honesto con ella, y sobre todo conmigo mismo.  Al menos es como lo interpreté yo: ¡qué pánfilo!

Por suerte Estefanía se volvió a rehacer, no le llevó mucho rato, y me dijo:

−¿Y quién te ha dicho que yo lo estoy de ti? Enamorada quiero decir ¿Quién te crees que eres para juzgar el grado en que yo debo o no debo ilusionarme con lo que me dé la gana?, ¿Y eso a ti que te importa? Si llega un momento en que no quieres verme, en que no quieres compartir tu tiempo con el mío, tu dinero con el mío y tu piel con la mía, me lo dices y ya está, pero no mezcles en tú deseo, o falta de él, mi ilusión.

Entonces dio un portazo y desapareció de mi vida. No recuerdo si me llegó a llamar imbécil, habría sido muy acertado. Se llevó todo lo que había traído, pero me dejo una gran lección.

Historia 2

−Yo no me he metido en tu relación para no dañarla− Le dijo Marta a Luis, y se refería al estrecho vínculo laboral que su marido mantenía con su amiga Mónica. Ambos Habían fundado la empresa de Catering de la que eran los principales socios. Pero a la par que la empresa prosperaba, La sintonía entre las dos amigas se desmoronaba. El motivo era el distanciamiento de Mónica, que por momentos parecía franca hostilidad, respecto a Marta. Esta estaba desconcertada, pero se inhibía de preguntarle a su amiga qué le pasaba. Entonces no hacía más que insistirle a Luís.

−¿Y qué tengo yo que ver con lo que os pasa a Mónica y a ti?, si tú tienes un problema con ella, soluciónalo−contestó él

−Pero no quiero perjudicar a la empresa si me meto por medio

−Nuestra empresa es lo suficientemente fuerte como para poder soportar los vaivenes de vuestra amistad. Eso es lo que yo creo.

−¿Estás seguro?

−Claro. Además, son dos temas diferentes. Uno es vuestra amistad y otro nuestra empresa, aunque los dos impliquen a las mismas tres personas.

−Entonces, ¿crees que puedo provocar más daño con mi silencio, que preguntándole a Mónica qué le pasa?

−Sí, ¿hablarás con Mónica?

−Puede ser…

Conclusión

Lo que las dos historias tienen en común es la confusión de sus protagonistas entre dónde acaban ellos  y dónde empiezan los demás, la confusión entre sus sentimientos y los que le atribuyen a los demás. Y esa confusión nos está hablando de falta de autoconocimiento. Creo que esta falta de autoconocimiento es causante de buena parte de los trastornos emocionales que padecemos, y sin duda de múltiples conflictos interpersonales, pues nos lleva a poner la responsabilidad de padecimientos que son nuestros sobre los demás, a los que responsabilizamos de los mismos. Así, en la primera historia responsabilizamos de nuestras decisiones al daño que nos imaginamos que podemos estar haciéndole al otro. Eso es una falacia, pues obedecen a nuestros temores y nada más que a ellos. En la segunda historia pasa más de lo mismo. Es el temor propio el que le impide hablar a Marta, pero confunde ese temor propio con el temor a hacerle daño a la relación de su marido con su amiga. Toma el uno por el otro.

Autocreixement 2018-19.

Som en la relació.

Properament engegarem els cursos d’enguany al nostre centre. Aquests cursos es plantegen, per una banda,  com a un espai per a treballar l’autocreixement personal creant un espai grupal d’ajuda i suport mutus. Per altra banda, partim del supòsit que cada persona ha d’enfrontar els mateixos reptes a la vida. Bàsicament autoafirmar-se a la vegada que establir vincles sòlids amb les altres persones del seu entorn familiar, laboral o social.  En aquest sentit cada persona és una font inesgotable de saviesa i creativitat. Els grups possibiliten i estimulen que tots els seus integrants puguin beure d’aquesta font, a la qual també alimenten amb el seu coneixement. D’aquesta manera els grups generen un context del qual tothom en pot extreure motivació i coneixement. Però els grups encara serveixen a una tercera funció potser més bàsica que la de motivació i el coneixement. I aquesta tercera funció és el reconeixement. Perquè no podem ensenyar d’altra manera que mitjançant l’exemple, els grups constitueixen un espai de respecte mutu, és a dir, de reconeixement de la manera com cada persona s’enfronta a aquests reptes comuns universals, de respecte cap a la seva voluntat d’obrir la seva ànima, si així o elegeix,  i compartir el que hi ha a dins de la mateixa amb els altres membres del grup. I de reverència cap a la manera com ho està fent.

Així, a mig camí entre la classe on s’imparteixen uns coneixements, i el grup d’ajuda mútua, els cursos de Pehuén ofereixen bàsicament Motivació, Coneixement i Reconeixement.

Enguany l’eix de la proposta formativa que presentem està en la Relació amb els altres. Són les nostres relacions les que ens defineixen, és la forma com ens relacionem la que ens perfila. Per això diem que SOM EN LA RELACIÓ.

Per a més informació sobre dates, horaris i preus de cada curs escriu-nos a info@pehuenpsicologia.com  o truca’ns al 93 803 49 14

 

Publicitat: Pehuén Formació i Psicologia, psicòlegs experts en psicoteràpia i formació en Igualada, Manresa, Cervera i Barcelona (Barri de la Sagrada família)

Dificultats d’aprenentatge i fracàs escolar

Dimarts, 25 de setembre del 2018 a les 19:00, a la Biblioteca Central d’Igualada, xerrada sobre Trastorns d’aprenentatge.

Els trastorns de l’aprenentatge poden ser l’origen del fracàs escolar. Tot i que l’infant té un nivell normal d’intel·ligència i una adequada escolarització, hem de començar a preocupar-se si aquest no avança en cap dels aprenentatges de la manera desitjada. Cal diferenciar les dificultats / retards puntuals en l’aprenentatge dels trastorns perquè aquests si que persisteixen durant tota la vida. En aquesta xerrada exposarem les dificultats dels trastorns més freqüents durant l’etapa escolar … dislèxia, TDAH … oferint una petita pinzellada. També tindrem en compte la importància de la implicació dels pares a l’escola.

La Xerrada l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

“No conec a cap divorciat feliç”

(Text basat en una primera entrevista clínica, amb noms i circumstàncies canviats)

−La gent no es divorcia. No conec a cap divorciat feliç− em diu l’Agnes entre sanglots, sense poder gairebè aixecar la mirada del terra, d’aquest terra en el que la seva ànima sembla haver-se quedat adherida, desplomada des de que el seu marit li va dir que no volia seguir vivint amb ella.

Haig de mossegar-me la llengua per no dir que jo tampoc conec a cap casat feliç. Però dir això no és pertinent. I és més, ni tan sols segurament és cert.  Com a  divorciat des de fa quatre anys imagino que alguna cosa es revela dins meu davant l’afirmació de l’Agnes, i em porta a creure per uns instants que tampoc els casats són feliços. Potser algun reflex m’impulsa a voler creure-ho així.

−Ho vaig abandonar tot per anar darrere del Lluís− segueix l’Agnes, asseguda a la cadira de pelfa blava del meu despatx- el meu lloc de treball fix i ben remunerat com a treballadora social de l’Institut Nacional de Salut de França, la meva família, els meus amics, el meu país, la meva vida.

No fa encara 15 minuts que ha entrat al meu despatx, després que fa un parell de setmanes demanés cita per a una visita de psicologia. Parla molt malament el castellà i em costa entendre-la, així que haig d’endevinar en més d’una ocasió el que em vol dir.

−Haig de fer-li comprendre que no estarà amb ningú millor que amb mi, que em necessita−i aleshores els seus ulls brillen, encara que sense alegria, i la seva esquena encorbada es redreça una mica, encara que sense convicció. Em mira com el condemnat que està a la sala d’execucions i de sobte descobreix un motiu que convencerà al botxí de la gran errada i injustícia que esta a punt de cometre. I aquesta analogia no em sembla cap exageració, doncs des de que el Lluís li va dir a l’Agnes que volia el divorci ella ja no el veu sinó com a un botxí disposat a acabar amb la seva vida.  Ella, que li va donar tot al Lluís des del primer moment, acceptaria de bon grau donar-li ara també la vida,  si no estigués convençuda com ho està de que amb el seu sacrifici s’esvairà l’oportunitat  de ser feliç del Lluís i del fill d’ambdós, Pierre, que ja té tres anyets. De fet, és la infelicitat del seu marit i del seu fill després de la seva mort, el que la convenç de que tal esdeveniment seria un sacrifici inútil.

Jo, que havia apartat la mirada dels seus ulls durant uns moments per a prendre unes notes, la miro novament i li responc:

−¿i  què et fa pensar que li faràs comprendre?

−Sé que reaccionarà, que si insisteixo s’adonarà del que m’estima, i de que tornarem a estar bé−contesta

−¿I aquest gran esforç que vols realitzar per a que ell comprengui et deixarà algun espai per a que puguis comprendre tu?−la tallo, abans que segueixi per un camí que crec conèixer prou bé quin és. Ella aixeca les celles i arruga el front mostrant-me que el meu comentari l’ha agafat a contrapeu.

−Per a mi tot està clar des del dia que ho vaig abandonar tot per ell−m’adono que les seves celles alçades i el seu front arrugat volen expressar que soc jo el que no comprèn, i afegeix−per a ell tot estava clar també fins ara que s’ha confós. Ell i jo som un i he posat una fe cega en ell per a que em guiï. Ni tan sols he necessitat aprendre català o castellà en els 10 anys que porto aquí.

M’adono que a aquesta teràpia li poden succeir dos coses: o que sigui molt llarga o que s’acabi avui quan l’Agnes vegi que no li dono el que ha vingut a buscar.

 

Jose Fernández

Psicòleg a Igualada, Manresa y Barcelona (Barri de la Sagrada Família)

 

“No vagin mai als jutjats per solucionar un conflicte” Principal conclusió de la Taula de Diàleg sobre Alternatives a la Resolució de Conflictes.

El dimecres 13 de juny vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una magnífica Taula de Diàleg a la Biblioteca Central d’Igualada, amb el títol Alternatives al litigi judicial en la resolució de conflictes a l’àmbit familiar. Vam gaudir de les exposicions de 4 professionals de la Teràpia, la Mediació, la Coordinació de Parentalitat i la Judicatura, que van exposar les vicissituds dels seus rols, els reptes als quals s’enfronten i les limitacions que els frustren, encara que no tant com per tombar les conviccions que els fan seguir endavant.

Aquestes conviccions tenen a veure amb la manera tan inadequada com encara moltes famílies  s’enfronten als conflictes després o durant un divorci, fent bona la frase d’un dels pares de la teràpia sistèmica, P. Watzlawick quan deia que “La solució es el problema” referint-se a que són les maneres  de solucionar els problemes els que agreugen aquests, fins a arribar a constituir en nombroses ocasions el principal problema.

El primer en exposar com encara el conflicte a les sessions de teràpia de parella i familiar va ser el Dr. Guillermo Mattioli, Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica i proper degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya.  Per a ell, la rigidesa en les posicions dels membres de la parella, incapaços de moure’s de la visió monolítica de l’altre, i que els empenyen als mateixos bucles destructius, és clau. La capacitat per esquerdar mínimament aquests patrons de percepció i de conducta, la capacitat d’un dels membres de la parella de cedir, encara que sigui mínimament, és el primer i més fonamental pas cap a la milloria de la situació. És el primer i més fonamental pas per a que l’altre també cedeixi mínimament, ja que ni l’un ni l’altre estan preparats per cedir més. El Dr. Mattioli ens va parlar també de la diferencia entre separació i ruptura, posant a la primera com a exemple de procés saludable i a la segona com a exemple de patològic. La separació és quan els dos “ex” són capaços de dir “adeu”, la qual cosa els habilitarà per poder dir després en qualsevol moment “hola”, si és el cas. Com a exemple de ruptura va posar l’adolescent que abandona la llar familiar donant un “cop de porta” sense adonar-se que aquest gest encara el fica més a dins de casa, més a dins d’aquell lloc que tan maldava per abandonar. Al llarg de les més de dues hores i mitja durant les quals es va desenvolupar la Taula Rodona, va anar quedant clar que els processos judicials als quals els “ex” s’aboquen són com “cops de porta” que impedeixen la seva separació, i que els mantenen enganxats l’un a l’altre, encara que trencats per la ruptura.

La Cristina Martínez, mediadora, va explicar en què consisteix i en què no consisteix la Mediació. Va dir que els mediadors no són ni investigadors per trobar la veritat, que els dos “ex” estan segurs de posseir, ni tampoc jutges. A la mediadora no li correspon decidir, sinó fer quelcom per ajudar a que decideixin els implicats. D’aquesta manera el protagonisme serà dels propis afectats per les decisions que s’han de prendre. Aquest és el veritable canvi de paradigma de les alternatives a la resolució de conflictes que es van debatre a la Taula. A aquests efectes les següents  paraules de Guillermo Mattioli respecte a la psicoteràpia són absolutament vigents per a totes les alternatives a la resolució de conflictes debatudes: “La psicoteràpia consiste en observar cada vez más y mejor y operar el mínimo indispensable para que el paciente haga y quiera hacer cada vez más por su propia cuenta”

La Dra. Connie Capdevila va explicar el rol de la Coordinadora de Coparentalitat. Va contextualitzar la utilitat d’aquest rol professional per la disminució significativa del litigi judicial allà on s’ha implementat, com per exemple el pas de més de 900 demandes judicials en un any en l’àmbit de la família a només 37 al següent, coincidint amb la implementació d’aquesta figura, al comtat de Sta. Clara, a Califòrnia. La Connie va explicar com la investigació ha demostrat en reiterades ocasions com no és el divorci el que fa mal als fills, sinó la conflictivitat associada al mateix, i sobretot la impossibilitat de mantenir als fills al marge d’aquest conflicte. Aquest és  un altre exemple de com “la solució es el problema” i de vegades no tant el problema en sí mateix.   Després va explicar quines tasques desenvolupa la Coordinadora de Coparentalitat, les quals tenen elements de la mediació, la psicoeducació en estils de criança i de la psicoteràpia pels trastorns emocionals dels progenitors, que els porten a distorsionar les accions dels altres i especialment de l’”ex”. Però aquesta figura tot i tenir elements de totes les citades, no es pot assimilar a cap d’elles, i quan funciona tal i com Deu mana, o com la justícia mana, millor dit,  és una assistent del jutge en la implementació del pla de parentalitat, i aquesta és la seva principal fortalesa.

Per últim El Sr. Pascual Ortuño va voler desmitificar els jutges i la justícia com a mitjans de resolució de conflictes. En clau d’humor va tocar temes molt seriosos, com quan alguna persona  perjudicada per alguna sentència de divorci li retreu la decisió, a la qual cosa ell contesta molt educadament que la culpa és d’ella per dos motius: en primer lloc per casar-se amb aquella persona, cosa a la qual ningú l’obligava, i en segon lloc per posar l’assumpte en mans dels tribunals, la qual cosa és una greu equivocació, ja que aquests no acostumen a solucionar cap conflicte dins l’àmbit familiar. Que aquestes paraules provinguin d’un jutge de família amb més de 30 anys d’experiència com a tal, i gairebé 40 en la carrera judicial, conviden a la reflexió. El Jutge Ortuño va dir que no hi ha jutjats de família a Espanya, mentre que sí hi ha de moltes altres especialitats, o que els jutges no reben ni un sol minut de formació al llarg de la seva carrera sobre com parlar amb un nen. És per aquests i altres motius que va reiterar al llarg de la seva intervenció el següent missatge: “No vagin mai als jutjats per solucionar un conflicte”

Però si prou enriquidores van ser les aportacions dels ponents, no ho van ser menys les del públic, entre els quals hi havia professionals que treballen amb el conflicte i ciutadans que el pateixen. Una persona va expressar gairebé amb llàgrimes que després de suportar tot el litigi judicial, amb les ferides i l’esgotament que provoca, li van recomanar que fes mediació, quan hauria hagut de ser el primer pas. Una psicòloga mediadora va queixar-se de que ella vol exercir, i que no sap on adreçar-se per poder-ho fer, mentre que una altra mediadora advocada va dir que s’ha donat de baixa de l’acreditació del Servei de Mediació de Dret Privat de Catalunya, que és qui concedeix les llicències per a poder exercir com a tal,  perquè a l’Anoia la primera opció mai és la mediació, i aleshores no hi ha casos. Es va entreveure que aquesta inèrcia es produïda perquè a molts ja els hi està bé, perquè en treuen beneficis,  i  l’administració, per altra banda, roman inactiva. Tanmateix,  una mediadora d’un servei públic al qual el jutjat li deriva casos va dir que no sap on derivar-los, ja que ells no tracten assumptes de família, tot plegat donant una sensació de desconnexió entre els diferents agents de la comarca. Va ser el jutge Ortuño qui va proposar una trobada de treball en el futur entre tots aquests agents per mirar d’acostar postures amb l’objectiu  d’impulsar d’una manera real i eficaç  aquestes alternatives a la resolució dels conflictes. Ell personalment es va comprometre a assistir, i a assistir-nos, en tot el que fes falta en relació a aquesta trobada.  A aquests efectes Creu Roja ja treballa coordinant esforços entre diferents agents, i ha habilitat un punt de trobada de caràcter encara no massa formal on professionals agents en la gestió del conflicte assisteixen a persones en situacions de conflicte en diversos àmbits. Una Educadora Social implicada en aquest projecte ens ho explicava.

Des de l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia estem molt satisfets d’haver assegut a una mateixa sala a nombrosos professionals de l’àmbit de la salut, de l’atenció a la infància, dels serveis socials i de l’advocacia, entre d’altres,  els quals han pogut acostar postures, i fins  i tot ens atrevim a dir que en algun cas saber de l’existència de l’altre. Podem afirmar que la Taula de Diàleg ha fet realment honor al seu títol esdevenint un autèntic marc d’intercanvi d’experiències, i el que és més important, d’estímul i de font d’idees per treballar en un futur en un millor servei a la societat, que és l’objectiu últim de tots els professionals que es van donar cita a Igualada. Cal agrair especialment al grup de Treball en Coordinació de Parentalitat del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, i a la seva responsable, Connie Capdevila, la proposta i l’organització d’aquesta Taula de diàleg a Igualada, sense la qual no hagués estat possible. També hem d’agraïr a la Biblioteca Central la seva cura en tots els detalls que han fet lluir l’esdeveniment, i a La Veu de l’Anoia i a la sots delegació de l’Anoia de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona la seva col·laboració en la difusió de l’acte.

Propera Taula Rodona. La teràpia familiar, la Mediació i la Coordinació de Parentalitat.

 

Biblioteca Central d’Igualada, 13 de juny a les 18.00h

La via judicial és l’opció més popular i estesa entre la població a l’hora d’afrontar els conflictes a l’àmbit familiar. Malgrat aquesta realitat, existeixen alternatives que poden resultar més beneficioses com, per exemple, la teràpia familiar, la mediació, i la coordinació de coparentalitat. Quan una parella es divorcia pot fàcilment entrar en una dinàmica destructiva que afectarà negativament als fills. Aquests poden tenir problemes psicològics, de relació, o a l’escola l’origen dels quals serà principalment la mala relació entre els seus pares, i especialment el fet que aquests no poden, no saben o no volen mantenir als fills al marge d’aquests conflictes. Així, els nens poden rebre un diagnòstic psiquiàtric, poden començar a suspendre assignatures a l’escola,  a no voler veure a un dels pares, etc. Lluny de solucionar aquestes circumstàncies, el litigi judicial pot moltes vegades agreujar-les, a l’agreujar el conflicte.

El litigi judicial és la via menys fructífera per solucionar problemes a l’àmbit familiar, perquè els pares, encara que divorciats, continuaran essent sempre pares, i sempre hauran de col·laborar entre sí si volen ser uns bons pares. El litigi judicial és la forma menys adequada per a incentivar i propiciar aquesta col·laboració entre pares. És la forma que menys protagonisme els dona, conferint aquest als respectius advocats i jutges, i és la via que més esforç econòmic i emocional els exigeix. A més a més, donada la sobrecàrrega del sistema judicial, aquest és veu sobrepassat quan se l’utilitza de manera inadequada per solucionar problemes per als quals no és l’instrument pertinent, de forma que resta com a eina  ineficient per la seva lentitud per a solucionar els problemes per als quals sí seria l’instrument òptim. Tot i això, la via judicial continua essent la primera opció per a resoldre conflictes dins de la família.

Conscients d’aquesta realitat, El Grup de Treball de Coordinació de Coparentalitat de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, juntament amb l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia han organitzat pel proper dia 13 de juny una Taula Rodona amb una doble finalitat.

Objectius:

D’una banda, difondre entre la ciutadania aquestes alternatives al litigi judicial, ja que ajuden a resoldre més eficaçment els conflictes en l’àmbit de la família després de la ruptura de la parella. D’altra banda, la Taula Rodona vol informar i sensibilitzar a tots els professionals implicats en aquest àmbit que treballen a la comarca de l’Anoia (jutges, advocats, procuradors, psicòlegs, mediadors, assistents socials, educadors socials, etc) sobre com emprar i aprofitar aquestes alternatives. Els ponents seran:

Pascual Ortuño: Magistrat, Secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona

Connie Capdevila: Psicòloga i Mediadora; Coordinadora de Coparentalitat, Responsable del GT. de Coordinació de Coparentalitat del COPC

Cristina Martínez. Psicòloga i Mediadora; Vicepresidenta de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes (COPC)

Guillermo Mattioli. Psicòleg  i Terapeuta familiar; President de la Secció de Psicologia Clínica, de la salut i Psicoteràpia.

Modera: Jose Fernández; Psicòleg; Coordinador de Coparentalitat; Membre del GT. de Coordinació de Parentalitat del COPC i secretari de l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia

L’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA) està compromesa amb els temes d’interès social relacionats amb la salut mental. La judicialització de la vida és un d’aquests temes, i responsable com s’ha dit a dalt de nombrosos problemes psicològics, familiars i socials.

L’acte és gratuït i obert a tothom i serà presentat per la psicòloga i presidenta de l’APPA, Montse Martí.

Més informació i inscripcions a la web del COPC

Conferència: De l’autisme i la nova categoria diagnòstica.

El proper dimecres, 23 de maig, a les 19.00 h. A la Biblioteca Central d’Igualada

Davant l’increment de diagnòstics en Trastorns de l’Espectre Autista sorgeixen preguntes. La més important és: i ara què fem? La Vanessa Postigo, psicòloga de Pehuén Psicologia i Formació, amb experiència en autisme i trastorn mental greu plantejarà una manera de tractar la dificultat de l’autista tot exposant la seva pràctica clínica. També plantejarà un debat sobre l’increment del diagnòstic dels trastorns de l’espectre autista. (TEA). La ponent treballa en diferents dispositius amb nens/es i adolescents amb autisme.  És també sòcia de l’APPA.

L’acte l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

Educar amb Intel·ligència Emocional

Des de la Psicologia es dona actualment molta importància a la Intel·ligència Emocional.

Avui en dia es freqüent veure pares i mares preocupats per l’educació i el  desenvolupament dels seus fills, desitjant que aquest es faci en un entorn saludable on es fomentin els valors i les habilitats socials.

L’educació emocional es centra en el nen/a tenint en compte les seves emocions i fomentant valors i hàbits saludables.

Sovint sentim frases com “l’escola ensenya” i “la família educa”.

Per part dels pares cal que ambdós tinguin clar el tipus d’educació que volen per al seu fill.

  • Tipus d’educació autoritari, solen ser pares/mares controladors/es i rígids/es en els patrons de conducta preestablers.
  • Tipus d’educació sobreprotectora, solen acceptar les conductes dels fills/es, sense exigències ni responsabilitats.
  • Tipus d’educació assertiva, solen dirigir i controlar als fills però tenint en compte les seves opinions i capacitats.

Afavorir tot l’entorn que envolta al nen/nena és essencial, fomentar les emocions i no reprimir-les és la clau de l’èxit.

CAL QUE ELS NENS I NENES TINGUIN HORARIS ESTABLERTS, perquè aprenguin a autoorganitzar el seu dia a dia:

-Hora d’aixecar-se (tasques: vestir-se, rentar-se, esmorzar…)

-Hora d’anar a escola (cal calcular el temps per arribar a l’hora)

-Hora de dinar (cal tenir un horari establert que faciliti la coincidència amb el major nombre possible de membres de la família)

-Temps per fer els deures

-Temps per jugar

-Temps per utilitzar el mòbil

-Temps per mirar la televisió

-Hora de sopar

-Hora d’anar a dormir

A part de les tasques organitzatives és molt important aprendre a gestionar les emocions, en primer lloc cal conèixer les diferents emocions bàsiques que són innates en nosaltres: por, ira, fàstic, alegria, tristesa, sorpresa, aquestes emocions no són ni bones ni dolentes, totes elles són energia, no expressar les emocions vol dir reprimir-les i això sí que pot ser dolent.

Quan som conscients del que sentim podrem controlar i expressar els sentiments de manera adequada. Així canalitzades, les emocions ens ajudaran a comunicar-nos, a sentir empatia, a ser assertius, poder tenir autocontrol, més facilitat per resoldre problemes, aprendrem a  saber motivar.

Quan aconseguim que els nens i les nenes tinguin autoorganització i els pares, mares i entorn, facilitin les eines per desenvolupar la intel·ligència emocional els nens i nenes adquireixen la capacitat d’adaptació social, mitjançant l’aprenentatge i l’experiència que adquireixen en els afers del dia a dia.

Publicitat:

Organitzem cursos d’Intel·ligència Emocional a Igualada, Cervera, Manresa i Barcelona (Barri de la Sagrada Familia) als nostres centres PEHUÉN Psicologia i Formació

 

EnDolÇ: Una visió del dol al llarg de totes les etapes vitals.

Xerrada el proper dijous dia 19 a les 19h a la Biblioteca Central d’ Igualada.

Entendre, detectar i normalitzar els processos de dol i mort ens pot ajudar a viure des d’ una altre perspectiva.

Sovint, en la nostra societat i cultura, posem més atenció a allargar la vida que a viure-la i oblidem que la mort en forma part de manera constant, oferint-nos les eines per a una vida més plena i conscient.

Veurem, des de la infància fins la vellesa, aquells dols habituals, els atípics i no reconeguts, les fases i posibles recursos d’ acompanyament en cas d’una pèrdua.

La conferencia l’organitza l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, amb la col·laboració de la Biblioteca Central d’Igualada i l’Ajuntament d’Igualada.

Presentem el Pòster: Taller de Inteligencia Emocional

Pehuen Psicologia va estar present del 16 al 19 de novembre del 2017 al  Xè Congrés Internacional i XVè Nacional de Psicologia Clínica, a Santiago de Compostela, on la Rosa Castells juntament  amb la Rosa Sirvent va presentar el pòster titulat Taller de Inteligencia Emocional en el primer ciclo de educación primaria. (6-8 años). La conclusió més important del pòster és que educar en la Intel·ligència Emocional des de la infància proporciona una acció preventiva i evita problemes de desenvolupament socioemocional.Pehuén Psicologia desenvolupa diferents cursos per treballar la Intel·ligència Emocional en els seus centres de Psicologia de Igualada, Cervera, Manresa i Barcelona, (Barri de la Sagrada Familia) (clicka per veure el pòster)