“No vagin mai als jutjats per solucionar un conflicte” Principal conclusió de la Taula de Diàleg sobre Alternatives a la Resolució de Conflictes.

El dimecres 13 de juny vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una magnífica Taula de Diàleg a la Biblioteca Central d’Igualada, amb el títol Alternatives al litigi judicial en la resolució de conflictes a l’àmbit familiar. Vam gaudir de les exposicions de 4 professionals de la Teràpia, la Mediació, la Coordinació de Parentalitat i la Judicatura, que van exposar les vicissituds dels seus rols, els reptes als quals s’enfronten i les limitacions que els frustren, encara que no tant com per tombar les conviccions que els fan seguir endavant.

Aquestes conviccions tenen a veure amb la manera tan inadequada com encara moltes famílies  s’enfronten als conflictes després o durant un divorci, fent bona la frase d’un dels pares de la teràpia sistèmica, P. Watzlawick quan deia que “La solució es el problema” referint-se a que són les maneres  de solucionar els problemes els que agreugen aquests, fins a arribar a constituir en nombroses ocasions el principal problema.

El primer en exposar com encara el conflicte a les sessions de teràpia de parella i familiar va ser el Dr. Guillermo Mattioli, Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica i proper degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya.  Per a ell, la rigidesa en les posicions dels membres de la parella, incapaços de moure’s de la visió monolítica de l’altre, i que els empenyen als mateixos bucles destructius, és clau. La capacitat per esquerdar mínimament aquests patrons de percepció i de conducta, la capacitat d’un dels membres de la parella de cedir, encara que sigui mínimament, és el primer i més fonamental pas cap a la milloria de la situació. És el primer i més fonamental pas per a que l’altre també cedeixi mínimament, ja que ni l’un ni l’altre estan preparats per cedir més. El Dr. Mattioli ens va parlar també de la diferencia entre separació i ruptura, posant a la primera com a exemple de procés saludable i a la segona com a exemple de patològic. La separació és quan els dos “ex” són capaços de dir “adeu”, la qual cosa els habilitarà per poder dir després en qualsevol moment “hola”, si és el cas. Com a exemple de ruptura va posar l’adolescent que abandona la llar familiar donant un “cop de porta” sense adonar-se que aquest gest encara el fica més a dins de casa, més a dins d’aquell lloc que tan maldava per abandonar. Al llarg de les més de dues hores i mitja durant les quals es va desenvolupar la Taula Rodona, va anar quedant clar que els processos judicials als quals els “ex” s’aboquen són com “cops de porta” que impedeixen la seva separació, i que els mantenen enganxats l’un a l’altre, encara que trencats per la ruptura.

La Cristina Martínez, mediadora, va explicar en què consisteix i en què no consisteix la Mediació. Va dir que els mediadors no són ni investigadors per trobar la veritat, que els dos “ex” estan segurs de posseir, ni tampoc jutges. A la mediadora no li correspon decidir, sinó fer quelcom per ajudar a que decideixin els implicats. D’aquesta manera el protagonisme serà dels propis afectats per les decisions que s’han de prendre. Aquest és el veritable canvi de paradigma de les alternatives a la resolució de conflictes que es van debatre a la Taula. A aquests efectes les següents  paraules de Guillermo Mattioli respecte a la psicoteràpia són absolutament vigents per a totes les alternatives a la resolució de conflictes debatudes: “La psicoteràpia consiste en observar cada vez más y mejor y operar el mínimo indispensable para que el paciente haga y quiera hacer cada vez más por su propia cuenta”

La Dra. Connie Capdevila va explicar el rol de la Coordinadora de Coparentalitat. Va contextualitzar la utilitat d’aquest rol professional per la disminució significativa del litigi judicial allà on s’ha implementat, com per exemple el pas de més de 900 demandes judicials en un any en l’àmbit de la família a només 37 al següent, coincidint amb la implementació d’aquesta figura, al comtat de Sta. Clara, a Califòrnia. La Connie va explicar com la investigació ha demostrat en reiterades ocasions com no és el divorci el que fa mal als fills, sinó la conflictivitat associada al mateix, i sobretot la impossibilitat de mantenir als fills al marge d’aquest conflicte. Aquest és  un altre exemple de com “la solució es el problema” i de vegades no tant el problema en sí mateix.   Després va explicar quines tasques desenvolupa la Coordinadora de Coparentalitat, les quals tenen elements de la mediació, la psicoeducació en estils de criança i de la psicoteràpia pels trastorns emocionals dels progenitors, que els porten a distorsionar les accions dels altres i especialment de l’”ex”. Però aquesta figura tot i tenir elements de totes les citades, no es pot assimilar a cap d’elles, i quan funciona tal i com Deu mana, o com la justícia mana, millor dit,  és una assistent del jutge en la implementació del pla de parentalitat, i aquesta és la seva principal fortalesa.

Per últim El Sr. Pascual Ortuño va voler desmitificar els jutges i la justícia com a mitjans de resolució de conflictes. En clau d’humor va tocar temes molt seriosos, com quan alguna persona  perjudicada per alguna sentència de divorci li retreu la decisió, a la qual cosa ell contesta molt educadament que la culpa és d’ella per dos motius: en primer lloc per casar-se amb aquella persona, cosa a la qual ningú l’obligava, i en segon lloc per posar l’assumpte en mans dels tribunals, la qual cosa és una greu equivocació, ja que aquests no acostumen a solucionar cap conflicte dins l’àmbit familiar. Que aquestes paraules provinguin d’un jutge de família amb més de 30 anys d’experiència com a tal, i gairebé 40 en la carrera judicial, conviden a la reflexió. El Jutge Ortuño va dir que no hi ha jutjats de família a Espanya, mentre que sí hi ha de moltes altres especialitats, o que els jutges no reben ni un sol minut de formació al llarg de la seva carrera sobre com parlar amb un nen. És per aquests i altres motius que va reiterar al llarg de la seva intervenció el següent missatge: “No vagin mai als jutjats per solucionar un conflicte”

Però si prou enriquidores van ser les aportacions dels ponents, no ho van ser menys les del públic, entre els quals hi havia professionals que treballen amb el conflicte i ciutadans que el pateixen. Una persona va expressar gairebé amb llàgrimes que després de suportar tot el litigi judicial, amb les ferides i l’esgotament que provoca, li van recomanar que fes mediació, quan hauria hagut de ser el primer pas. Una psicòloga mediadora va queixar-se de que ella vol exercir, i que no sap on adreçar-se per poder-ho fer, mentre que una altra mediadora advocada va dir que s’ha donat de baixa de l’acreditació del Servei de Mediació de Dret Privat de Catalunya, que és qui concedeix les llicències per a poder exercir com a tal,  perquè a l’Anoia la primera opció mai és la mediació, i aleshores no hi ha casos. Es va entreveure que aquesta inèrcia es produïda perquè a molts ja els hi està bé, perquè en treuen beneficis,  i  l’administració, per altra banda, roman inactiva. Tanmateix,  una mediadora d’un servei públic al qual el jutjat li deriva casos va dir que no sap on derivar-los, ja que ells no tracten assumptes de família, tot plegat donant una sensació de desconnexió entre els diferents agents de la comarca. Va ser el jutge Ortuño qui va proposar una trobada de treball en el futur entre tots aquests agents per mirar d’acostar postures amb l’objectiu  d’impulsar d’una manera real i eficaç  aquestes alternatives a la resolució dels conflictes. Ell personalment es va comprometre a assistir, i a assistir-nos, en tot el que fes falta en relació a aquesta trobada.  A aquests efectes Creu Roja ja treballa coordinant esforços entre diferents agents, i ha habilitat un punt de trobada de caràcter encara no massa formal on professionals agents en la gestió del conflicte assisteixen a persones en situacions de conflicte en diversos àmbits. Una Educadora Social implicada en aquest projecte ens ho explicava.

Des de l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia estem molt satisfets d’haver assegut a una mateixa sala a nombrosos professionals de l’àmbit de la salut, de l’atenció a la infància, dels serveis socials i de l’advocacia, entre d’altres,  els quals han pogut acostar postures, i fins  i tot ens atrevim a dir que en algun cas saber de l’existència de l’altre. Podem afirmar que la Taula de Diàleg ha fet realment honor al seu títol esdevenint un autèntic marc d’intercanvi d’experiències, i el que és més important, d’estímul i de font d’idees per treballar en un futur en un millor servei a la societat, que és l’objectiu últim de tots els professionals que es van donar cita a Igualada. Cal agrair especialment al grup de Treball en Coordinació de Parentalitat del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, i a la seva responsable, Connie Capdevila, la proposta i l’organització d’aquesta Taula de diàleg a Igualada, sense la qual no hagués estat possible. També hem d’agraïr a la Biblioteca Central la seva cura en tots els detalls que han fet lluir l’esdeveniment, i a La Veu de l’Anoia i a la sots delegació de l’Anoia de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona la seva col·laboració en la difusió de l’acte.

Propera Taula Rodona. La teràpia familiar, la Mediació i la Coordinació de Parentalitat.

 

Biblioteca Central d’Igualada, 13 de juny a les 18.00h

La via judicial és l’opció més popular i estesa entre la població a l’hora d’afrontar els conflictes a l’àmbit familiar. Malgrat aquesta realitat, existeixen alternatives que poden resultar més beneficioses com, per exemple, la teràpia familiar, la mediació, i la coordinació de coparentalitat. Quan una parella es divorcia pot fàcilment entrar en una dinàmica destructiva que afectarà negativament als fills. Aquests poden tenir problemes psicològics, de relació, o a l’escola l’origen dels quals serà principalment la mala relació entre els seus pares, i especialment el fet que aquests no poden, no saben o no volen mantenir als fills al marge d’aquests conflictes. Així, els nens poden rebre un diagnòstic psiquiàtric, poden començar a suspendre assignatures a l’escola,  a no voler veure a un dels pares, etc. Lluny de solucionar aquestes circumstàncies, el litigi judicial pot moltes vegades agreujar-les, a l’agreujar el conflicte.

El litigi judicial és la via menys fructífera per solucionar problemes a l’àmbit familiar, perquè els pares, encara que divorciats, continuaran essent sempre pares, i sempre hauran de col·laborar entre sí si volen ser uns bons pares. El litigi judicial és la forma menys adequada per a incentivar i propiciar aquesta col·laboració entre pares. És la forma que menys protagonisme els dona, conferint aquest als respectius advocats i jutges, i és la via que més esforç econòmic i emocional els exigeix. A més a més, donada la sobrecàrrega del sistema judicial, aquest és veu sobrepassat quan se l’utilitza de manera inadequada per solucionar problemes per als quals no és l’instrument pertinent, de forma que resta com a eina  ineficient per la seva lentitud per a solucionar els problemes per als quals sí seria l’instrument òptim. Tot i això, la via judicial continua essent la primera opció per a resoldre conflictes dins de la família.

Conscients d’aquesta realitat, El Grup de Treball de Coordinació de Coparentalitat de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, juntament amb l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia han organitzat pel proper dia 13 de juny una Taula Rodona amb una doble finalitat.

Objectius:

D’una banda, difondre entre la ciutadania aquestes alternatives al litigi judicial, ja que ajuden a resoldre més eficaçment els conflictes en l’àmbit de la família després de la ruptura de la parella. D’altra banda, la Taula Rodona vol informar i sensibilitzar a tots els professionals implicats en aquest àmbit que treballen a la comarca de l’Anoia (jutges, advocats, procuradors, psicòlegs, mediadors, assistents socials, educadors socials, etc) sobre com emprar i aprofitar aquestes alternatives. Els ponents seran:

Pascual Ortuño: Magistrat, Secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona

Connie Capdevila: Psicòloga i Mediadora; Coordinadora de Coparentalitat, Responsable del GT. de Coordinació de Coparentalitat del COPC

Cristina Martínez. Psicòloga i Mediadora; Vicepresidenta de la Secció d’Alternatives de Resolució de Conflictes (COPC)

Guillermo Mattioli. Psicòleg  i Terapeuta familiar; President de la Secció de Psicologia Clínica, de la salut i Psicoteràpia.

Modera: Jose Fernández; Psicòleg; Coordinador de Coparentalitat; Membre del GT. de Coordinació de Parentalitat del COPC i secretari de l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia

L’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA) està compromesa amb els temes d’interès social relacionats amb la salut mental. La judicialització de la vida és un d’aquests temes, i responsable com s’ha dit a dalt de nombrosos problemes psicològics, familiars i socials.

L’acte és gratuït i obert a tothom i serà presentat per la psicòloga i presidenta de l’APPA, Montse Martí.

Més informació i inscripcions a la web del COPC

Conferència: De l’autisme i la nova categoria diagnòstica.

El proper dimecres, 23 de maig, a les 19.00 h. A la Biblioteca Central d’Igualada

Davant l’increment de diagnòstics en Trastorns de l’Espectre Autista sorgeixen preguntes. La més important és: i ara què fem? La Vanessa Postigo, psicòloga de Pehuén Psicologia i Formació, amb experiència en autisme i trastorn mental greu plantejarà una manera de tractar la dificultat de l’autista tot exposant la seva pràctica clínica. També plantejarà un debat sobre l’increment del diagnòstic dels trastorns de l’espectre autista. (TEA). La ponent treballa en diferents dispositius amb nens/es i adolescents amb autisme.  És també sòcia de l’APPA.

L’acte l’organitza l’APPA (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

Educar amb Intel·ligència Emocional

Des de la Psicologia es dona actualment molta importància a la Intel·ligència Emocional.

Avui en dia es freqüent veure pares i mares preocupats per l’educació i el  desenvolupament dels seus fills, desitjant que aquest es faci en un entorn saludable on es fomentin els valors i les habilitats socials.

L’educació emocional es centra en el nen/a tenint en compte les seves emocions i fomentant valors i hàbits saludables.

Sovint sentim frases com “l’escola ensenya” i “la família educa”.

Per part dels pares cal que ambdós tinguin clar el tipus d’educació que volen per al seu fill.

  • Tipus d’educació autoritari, solen ser pares/mares controladors/es i rígids/es en els patrons de conducta preestablers.
  • Tipus d’educació sobreprotectora, solen acceptar les conductes dels fills/es, sense exigències ni responsabilitats.
  • Tipus d’educació assertiva, solen dirigir i controlar als fills però tenint en compte les seves opinions i capacitats.

Afavorir tot l’entorn que envolta al nen/nena és essencial, fomentar les emocions i no reprimir-les és la clau de l’èxit.

CAL QUE ELS NENS I NENES TINGUIN HORARIS ESTABLERTS, perquè aprenguin a autoorganitzar el seu dia a dia:

-Hora d’aixecar-se (tasques: vestir-se, rentar-se, esmorzar…)

-Hora d’anar a escola (cal calcular el temps per arribar a l’hora)

-Hora de dinar (cal tenir un horari establert que faciliti la coincidència amb el major nombre possible de membres de la família)

-Temps per fer els deures

-Temps per jugar

-Temps per utilitzar el mòbil

-Temps per mirar la televisió

-Hora de sopar

-Hora d’anar a dormir

A part de les tasques organitzatives és molt important aprendre a gestionar les emocions, en primer lloc cal conèixer les diferents emocions bàsiques que són innates en nosaltres: por, ira, fàstic, alegria, tristesa, sorpresa, aquestes emocions no són ni bones ni dolentes, totes elles són energia, no expressar les emocions vol dir reprimir-les i això sí que pot ser dolent.

Quan som conscients del que sentim podrem controlar i expressar els sentiments de manera adequada. Així canalitzades, les emocions ens ajudaran a comunicar-nos, a sentir empatia, a ser assertius, poder tenir autocontrol, més facilitat per resoldre problemes, aprendrem a  saber motivar.

Quan aconseguim que els nens i les nenes tinguin autoorganització i els pares, mares i entorn, facilitin les eines per desenvolupar la intel·ligència emocional els nens i nenes adquireixen la capacitat d’adaptació social, mitjançant l’aprenentatge i l’experiència que adquireixen en els afers del dia a dia.

Publicitat:

Organitzem cursos d’Intel·ligència Emocional a Igualada, Cervera, Manresa i Barcelona (Barri de la Sagrada Familia) als nostres centres PEHUÉN Psicologia i Formació

 

EnDolÇ: Una visió del dol al llarg de totes les etapes vitals.

Xerrada el proper dijous dia 19 a les 19h a la Biblioteca Central d’ Igualada.

Entendre, detectar i normalitzar els processos de dol i mort ens pot ajudar a viure des d’ una altre perspectiva.

Sovint, en la nostra societat i cultura, posem més atenció a allargar la vida que a viure-la i oblidem que la mort en forma part de manera constant, oferint-nos les eines per a una vida més plena i conscient.

Veurem, des de la infància fins la vellesa, aquells dols habituals, els atípics i no reconeguts, les fases i posibles recursos d’ acompanyament en cas d’una pèrdua.

La conferencia l’organitza l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, amb la col·laboració de la Biblioteca Central d’Igualada i l’Ajuntament d’Igualada.

Presentem el Pòster: Taller de Inteligencia Emocional

Pehuen Psicologia va estar present del 16 al 19 de novembre del 2017 al  Xè Congrés Internacional i XVè Nacional de Psicologia Clínica, a Santiago de Compostela, on la Rosa Castells juntament  amb la Rosa Sirvent va presentar el pòster titulat Taller de Inteligencia Emocional en el primer ciclo de educación primaria. (6-8 años). La conclusió més important del pòster és que educar en la Intel·ligència Emocional des de la infància proporciona una acció preventiva i evita problemes de desenvolupament socioemocional.Pehuén Psicologia desenvolupa diferents cursos per treballar la Intel·ligència Emocional en els seus centres de Psicologia de Igualada, Cervera, Manresa i Barcelona, (Barri de la Sagrada Familia) (clicka per veure el pòster)

Com ens autoenganyem i com ens enganyen: la manipulació psicològica

Dijous passat va tenir lloc a la Biblioteca Central d’Igualada una conferència sobre manipulació psicològica on el  Jose Fernández, psicòleg expert en psicoteràpia i abús psicològic va  parlar del suggestionables que som, i com aquest procés de suggestió és inconscient en la seva major part. L’acte va estar organitzat per l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA) i van col·laborar la Biblioteca Central i l’Ajuntament d’Igualada.

L’objectiu de la conferència va ésser il·lustrar com l’arquitectura del nostre cervell està dissenyada per prendre tot tipus de decisions de manera ràpida i sense esforç, i la majoria de les vegades de forma efectiva. Decisions que van des de quina camisa em posaré al matí fins amb quina persona vull compartir la meva vida són preses de forma natural amb convicció i rapidesa. Aquest és el domini de la intuïció, que té respostes per a totes les qüestions. És només quan ens atrevim a dubtar de les respostes que la intuïció ens ofereix quan s’activa el pensament crític, o millor dit, l’activem, ja que el procés de pensar de manera crítica no és automàtic, i necessita d’una voluntat de fer-ho.

En realitat l’activació mitjançant la voluntat és la principal diferència entre el pensament intuïtiu i el pensament crític, donat que el primer s’activa automàticament, de fet sempre està activat, i el segon necessita de l’esforç. Aquest esforç per a utilitzar el pensament crític s’ha d’enfocar cap a dos tasques. La primera silenciar la resposta que la intuïció sempre ens ofereix a qualsevol pregunta, resposta que és simple i dogmàtica, doncs així és la intuïció, i que per aquestes mateixes circumstàncies resulta molt atractiva. La segona tasca del pensament crític  és anar més enllà, qüestionant-se fins i tot el que estava fora de qüestió, i suportar la incertesa que aquesta situació suposa el temps necessari per a elaborar una resposta, que sempre s’assumirà com a parcial i temporal. L’escriptora Hilary Mantel diu que allà on es diu “tothom sap que…” o “no hi ha cap dubte de…” és on ella comença a dubtar primer. Aquesta és la principal tasca del pensament crític, i la més valuosa segurament.

Aquesta conferència no va voler carregar-se les virtuts de la intuïció, però sí actuar de contrapunt d’un corrent que l’enalteix sense qüestionar-la, mai millor dit. Darrera d’aquest corrent hi ha uns interessos, com darrera de qualsevol altre.  La intuïció pot ser font de la creativitat, però també ho és dels estereotips, dels prejudicis i de les respostes simples. I quan els estereotips, els prejudicis i les respostes simples predominen la manipulació psicològica està servida.

L’associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia és una associació sense ànim de lucre que pretén ser un altaveu de les qüestions d’interès social que tenen a veure amb la Salut Mental.

XERRADA sobre Manipulació Psicològica a la biblioteca central d’Igualada

Amb el títol Com ens autoenganyem i com ens enganyen els altres: La manipulació psicològica, el proper 1 de febrer, a les 19.00h, tindrà lloc a la Biblioteca d’ Igualada la xerrada a càrrec del psicòleg Jose Fernández, especialistra en psicoteràpia i expert en abús psicològic.
La xerrada mostrarà amb exemples pràctics l’elevat grau en que som suggestionables, sense que ens adonem. El nostre ambient i els missatges que rebem determinen la nostra opinió d’una manera que ens és difícil reconèixer.  Ens autoenganyem pensant que la nostra opinió respecte a multitud de temes és objectiva, sòlida i estable, quan en realitat és molt més volàtil del que som capaços d’admetre. Precisament per aquesta circumstància, també som susceptibles de ser manipulats pels altres.  Així, en aquesta  xerrada es parlarà de com es pot afectar la nostra capacitat per al judici crític, com ens poden manipular i com evitar-ho.

Aquest acte ho organitza l’APPA. (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

Els impulsos del moment

Preguntes
L’objectiu de la nostra educació es aconseguir que el nostre cervell sigui l’instrument de la nostra voluntat
F. Ferrer i Guardia (El Masnou 1859 – Fossar de Montjuich 1909)

Amb aquesta frase del fundador de l’Escola moderna, que va morir afusellat,  acusat falsament de ser l’instigador de les revoltes de la setmana tràgica a Barcelona, vull establir el fil conductor d’aquest escrit.

Ferrer i Guardia ja havia estat empresonat, i després alliberat, uns anys abans de la seva execució. El motiu, la seva vinculació amb l’autor de l’intent fallit d’assassinat del rei Alfons XIII. Aquest era el bibliotecari i traductor a l’escola fundada pel de Masnou. L’escola moderna va ser revolucionària a l’estat precisament per la filosofia que impregna la cita que encapçala aquest l’escrit, i que postula que l’home és un instrument de sí mateix, o de la seva voluntat, i no de Deu o de l’estat. L’Escola moderna va ser la primera escola no religiosa a Espanya, i va suposar una amenaça més gran que les revoltes al carrer per al règim establert, ja que pretenia educar les persones en el lliure pensament. El seu fundador es va guanyar l’animadversió més profunda per part de les oligarguies que detentaven el poder. Animadversió que va ser en definitiva la causa última de la seva condemna a mort, i la posterior desaparició de l’escola moderna

Més de 100 anys després d’aquests esdeveniments em trobo la cita escrita a la paret d’un parc de Capellades, i em fascina. Està escrita de forma polida amb spray negre i en majúscules , i la meva intuïció és que és obra d’algú vinculat al moviment llibertari, les joventuts de la CUP o fins i tot Okupa, qui sap? En qualsevol cas, trobo que la vigència del seu missatge és absoluta i decideixo obrir el curs d’Intel·ligència Emocional, que a la tarda comença al meu centre, amb ella. De fet, molts anys abans que algú se li acudís encunyar aquest terme i vendre’l arreu del món amb l’habilitat de la qual només un nordamericà és capaç, i fer-ho com si hagués inventat alguna cosa, ens trobem amb l’escola moderna de Ferrer i Guardia parlant de l’esperit crític, de la voluntat humana com a motor del seu comportament i de l’educació com a eina per a instaurar l’obediència de la persona a si mateixa.

Trobo que la vigència del missatge de la frase és absoluta a l’actualitat perquè, si bé ja no es la voluntat de Deu o la de l’estat qui ens dirigeix,  dubto molt que sigui la pròpia, per altra banda, la qui ho faci. Per tal que la nostra voluntat sigui sobirana, primer hem de tenir una voluntat pròpia, que neixi del nostre interior, és a dir, no manufacturada pels empresaris de l’opinió i servida llesta per consumir, com si d’un plat precuinat es tractés.  En segon lloc, assumint que tenim voluntat pròpia, que no és poc assumir, hem de tenir la força per a mantenir-la i no anar canviant-la a mesura que avança el dia i ens distraiem amb tots els estímuls que ens bombardegen per totes bandes. Per aquests estímuls que ens desperten emocions, apetències i desitjos que ens impulsen en direccions oposades a la que ens marcava inicialment la voluntat.

M’agradaria centrar-me ara en els adolescents i joves. José Luís Aranguren deia: “la joventut retrata, sempre amb traços forts, la societat global, a la qual, per la seva banda, no sempre li agrada veure’s així retratada”. Quin és el retrat de molts dels joves que veiem a la consulta? Incapaços de complir normes. Les nostres normes. Incapaços d’assolir objectius, els nostres objectius. Consumidors insaciables d’oci emmagatzemat en pantalles. Les pantalles que els hem comprat nosaltres. Flirteig amb les drogues; que han adquirit amb els nostres diners. On està la voluntat d’aquests joves? A alguns ja fa temps que se’ls ha etiquetat amb trastorn d’atenció. No poden mantenir l’atenció. És el nostre diagnòstic. Però per mantenir l’atenció en quelcom, no hauria d’haver abans una voluntat entrenada per a fer-ho? Com s’entrena la voluntat? I com s’ensenya a tenir una voluntat pròpia, que no assumeixi com a tal la dels altres? És possible ensenyar això? Donat que no hi ha una altra manera d’ensenyar que amb l’exemple, som nosaltres exemple del que volem ensenyar? O fa temps que, com la oligarquia ho va fer amb Ferrer i Guardia, els impulsos del moment han afusellat la nostra voluntat?

He acabat aquest escrit amb més preguntes de les que tenia al començar. No era la meva voluntat.

Pido para mí el aprender a pedir

Preguntes

Aquello que más perseguimos es lo que nos resulta más esquivo. Cuando estamos a punto de perder a alguien nos aferramos a esa persona, y así aceleramos que se nos escape.

Cuando queremos ayudar es cuando resultamos de menos ayuda. Especialmente si tenemos tantas ganas de ayudar que acabamos forzando la situación. En realidad no somos conscientes de que estamos forzando en esos momentos nada. Es simplemente que estamos convencidos de algo, y ese convencimiento nos hace impetuosos. Ese convencimiento nos aleja de los puntos de vista de los demás, que ni siquiera podemos llegar a considerar: sólo vemos lo nuestro. Y confundimos lo que es mejor para nosotros con lo que es mejor para los demás. Esa es una confusión muy grave, pues es muy difícil de corregir.

Los testigos de Jehova están convencidos de que sólo 100.000 personas se salvarán del infierno. Para entrar en ese cupo hay que hacer una serie de cosas durante nuestra vida. Cuando un testigo de Jehová nos aborda por la calle, lo único que pretende es ayudarnos a ser una de esas 100.000 personas, y da por descontado que ese es también nuestro máximo interés. Por eso son tan vehementes.

En realidad, todos somos un poco testigos de Jehová en nuestras vidas. En el terreno de las relaciones personales es donde esta manera de actuar se muestra con toda su crudeza, casi de manera violenta.

Recientemente me he encontrado un cliente para el que la vida no tiene sentido más allá de la relación de pareja. Tengo que decir que esto no es la primera vez que me sucede. Su pareja lo es todo para él. Y si su pareja decide como lo ha hecho que la relación se ha acabado, entonces a esa persona ya no le queda nada. Nada, excepto luchar. Luchar para que esa relación no acabe. Preguntarse qué es lo que ha hecho mal, o qué es lo que podría hacer mejor, y castigarse primero por ello, y hacerse el firme propósito después de enmendarse, autoengañándose con la idea de que al corregirse él la persona querida no se irá. ¿Cuánto cuesta en esos momentos escuchar y aceptar lo que la otra persona pide? ¿Cuánto cuesta dejar de mirar lo que uno quiere, lo que uno necesita en esos momentos?, ¿Cuánto cuesta dejar de ver que lo que yo creo que es mejor para mí no es necesariamente lo que es mejor para la otra persona? ¿Cuánto cuesta ver que son dos cosas diferentes?

Dejar ir a una persona. Desprenderse. Hubo un tiempo en que la otra persona pidió, y repitió lo que quería. Pero ese tiempo ya pasó, y ahora ha tomado una determinación. Y es importante respetarla. Una de las formas más brutales de agresión sucede cuando alguien cree saber mejor que la otra persona lo que es mejor para ella. Eso es válido para adultos a cargo de niños, y ni siquiera en este caso es siempre así.

Tenemos que aprender a pedir. Es una virtud pedir sin complejos, sin pensar que no nos merecemos lo que pedimos. Y ese aprendizaje corre paralelo a aceptar que nos digan que No a lo que pedimos, a aprender que la otra persona merece que aceptemos su negativa. Poner el foco en lo que la otra persona merece, y desviarlo así de lo que nosotros creemos merecer, nos hace grandes.  Y nos hace responsables de lo único de lo que lo somos en realidad: de nosotros mismos.

Saber pedir y saber aceptar la respuesta. Son las dos caras de una misma moneda. Dos aprendizajes que dependen el uno del otro. Hay muchas maneras de realizar este aprendizaje a medias, o de no realizarlo en absoluto. Algunas pueden ser:

  • Espero que la otra persona se dé cuenta de lo que necesito sin tener que pedirlo. Esto me ahorra a mi tener que hacer la petición. Cuando la otra persona no responde como espero me siento herida. En este caso ni sé pedir ni sé aceptar la respuesta. Y para redondearlo, suele ocurrir que no comparto qué es lo que me ha producido la herida, o hasta el mismo hecho de que se ha producido tal herida. Más tarde, u otro día, saltaré a la yugular del que me la produjo por cualquier estupidez, o peor aún, saltaré a la yugular de alguien que no tiene nada que ver con quien me produjo la herida. Lo cierto en realidad es que esa herida me la produje yo sólo.
  • Pido algo, pero lo pido con tan poco ímpetu que en la pregunta ya estoy sugiriendo la respuesta: “No me lo concedas”. En estos casos, suele ocurrir que en realidad busco el No para aumentar mi munición cuando se presente un conflicto con quien así me responde. Cuando tal conflicto estalle podré decirle: “te pedí x y pasaste de mi” y el convencimiento con que diré estas palabras será mucho mayor que el que mostré al hacer la petición inicialmente.
  • Pido algo, pero aclaro y pongo mucho énfasis en que sólo lo quiero si a la otra persona no le molesta hacer lo que le pido. De hecho, pongo más énfasis en que para la otra persona no sea una molestia que en la petición en sí misma. Y acabamos debatiendo sobre si es una molestia o no es una molestia lo que le pido.
  • Pienso tanto tiempo en si lo pido o no que cuando lo pido ya no es el momento oportuno para pedir. Y aunque en realidad el refrán más vale tarde que nunca es plenamente aplicable aquí, me convenzo a mí mismo de que ya no es el momento de pedir lo que iba a pedir, y no hago la petición.
  • Pienso que si pido ahora un favor más tarde tendré que devolverlo yo. Así, si no pido en primer lugar me ahorraré tener que devolver después. Es un clásico en estos tiempos de hospitabilidad desmesurada no aceptar invitaciones a casas ajenas para no tener después que invitar a la propia. Hay una ley no escrita pero de riguroso cumplimiento que tiene que ver con la equidad entre lo que se da y lo que se recibe. Hay quien se toma esta ley extremadamente al pie de la letra. Un conocido mío me explicó que le regaló a un amigo suyo 50.000 pesetas para su boda. De camino a la misma paró junto a su mujer en una gasolinera para repostar, al lado de la cual había un puesto ambulante de cerámica donde se exhibían unos tiestos en forma de zapatilla que le hicieron mucha gracia. De repente, enfrente de todas esas zapatillas de cerámica pensó que le llevaría una a su amigo. Cuando quien me explicó esta historia se casó e invitó a su amigo, en el sobre de su regalo había 51.000 pesetas.

La cosa se complica más, como siempre que hay personas por medio, cuando pido bien algo, pero es la otra persona la que no sabe responder. Cuando me da evasivas, “Ya te diré algo” o no responde nada en absoluto. Entonces un nuevo panorama se abre ante nosotros. Creo que saber preguntar implica en estos casos insistir en que nos den la respuesta.  Seguramente hay una fina línea entre el insistir y el ser pesado, y el saber establecer dónde está esa línea es una habilidad importante que también se aprende. Porque saber preguntar implica saber insistir en caso de que no nos respondan, pues puede haber mil motivos detrás del silencio, pero no el ser pesado o agobiante para que lo hagan.

Creo de verdad que si aprendemos a pedir primero y a aceptar la respuesta que nos den después, nuestra vida y nuestras relaciones serán más ricas y satisfactorias.

En estos tiempos de deseos y peticiones para el año nuevo, pido para mí el aprender a pedir.