Adolescents, impulsivitat i força de voluntat

Preguntes
L’objectiu de la nostra educació es aconseguir que el nostre cervell sigui l’instrument de la nostra voluntat
F. Ferrer i Guardia (El Masnou 1859 – Fossar de Montjuich 1909)

Amb aquesta frase del fundador de l’Escola moderna, que va morir afusellat,  acusat falsament de ser l’instigador de les revoltes de la setmana tràgica a Barcelona, vull establir el fil conductor d’aquest escrit.

Ferrer i Guardia ja havia estat empresonat, i després alliberat, uns anys abans de la seva execució. El motiu, la seva vinculació amb l’autor de l’intent fallit d’assassinat del rei Alfons XIII. Aquest era el bibliotecari i traductor a l’escola fundada pel de Masnou. L’escola moderna va ser revolucionària a l’estat precisament per la filosofia que impregna la cita que encapçala aquest l’escrit, i que postula que l’home és un instrument de sí mateix, o de la seva voluntat, i no de Deu o de l’estat. L’Escola moderna va ser la primera escola no religiosa a Espanya, i va suposar una amenaça més gran que les revoltes al carrer per al règim establert, ja que pretenia educar les persones en el lliure pensament. El seu fundador es va guanyar l’animadversió més profunda per part de les oligarguies que detentaven el poder. Animadversió que va ser en definitiva la causa última de la seva condemna a mort, i la posterior desaparició de l’escola moderna

Més de 100 anys després d’aquests esdeveniments em trobo la cita escrita a la paret d’un parc de Capellades, i em fascina. Està escrita de forma polida amb spray negre i en majúscules , i la meva intuïció és que és obra d’algú vinculat al moviment llibertari, les joventuts de la CUP o fins i tot Okupa, qui sap? En qualsevol cas, trobo que la vigència del seu missatge és absoluta i decideixo obrir el curs d’Intel·ligència Emocional, que a la tarda comença al nostre centre, amb ella. De fet, molts anys abans que algú se li acudís encunyar aquest terme i vendre’l arreu del món amb l’habilitat de la qual només un nordamericà és capaç, i fer-ho com si hagués inventat alguna cosa, ens trobem amb l’escola moderna de Ferrer i Guardia parlant de l’esperit crític, de la voluntat humana com a motor del seu comportament i de l’educació com a eina per a instaurar l’obediència de la persona a si mateixa.

Trobo que la vigència del missatge de la frase és absoluta a l’actualitat perquè, si bé ja no es la voluntat de Deu o la de l’estat qui ens dirigeix,  dubto molt que sigui la pròpia, per altra banda, la qui ho faci. Per tal que la nostra voluntat sigui sobirana, primer hem de tenir una voluntat pròpia, que neixi del nostre interior, és a dir, no manufacturada pels empresaris de l’opinió i servida llesta per consumir, com si d’un plat precuinat es tractés.  En segon lloc, assumint que tenim voluntat pròpia, que no és poc assumir, hem de tenir la força per a mantenir-la i no anar canviant-la a mesura que avança el dia i ens distraiem amb tots els estímuls que ens bombardegen per totes bandes. Per aquests estímuls que ens desperten emocions, apetències i desitjos que ens impulsen en direccions oposades a la que ens marcava inicialment la voluntat.

M’agradaria centrar-me ara en els adolescents i joves. José Luís Aranguren deia: “la joventut retrata, sempre amb traços forts, la societat global, a la qual, per la seva banda, no sempre li agrada veure’s així retratada”. Quin és el retrat de molts dels joves que veiem a la consulta? Incapaços de complir normes. Les nostres normes. Incapaços d’assolir objectius, els nostres objectius. Consumidors insaciables d’oci emmagatzemat en pantalles. Les pantalles que els hem comprat nosaltres. Flirteig amb les drogues; que han adquirit amb els nostres diners. On està la voluntat d’aquests joves? A alguns ja fa temps que se’ls ha etiquetat amb trastorn d’atenció. No poden mantenir l’atenció. És el nostre diagnòstic. Però per mantenir l’atenció en quelcom, no hauria d’haver abans una voluntat entrenada per a fer-ho? Com s’entrena la voluntat? I com s’ensenya a tenir una voluntat pròpia, que no assumeixi com a tal la dels altres? És possible ensenyar això? Donat que no hi ha una altra manera d’ensenyar que amb l’exemple, som nosaltres exemple del que volem ensenyar? O fa temps que, com la oligarquia ho va fer amb Ferrer i Guardia, els impulsos del moment han afusellat la nostra voluntat?

He acabat aquest escrit amb més preguntes de les que tenia al començar. No era la meva voluntat.

Aprender a pedir y dependencia emocional

Preguntes

Aquello que más perseguimos es lo que nos resulta más esquivo. Cuando estamos a punto de perder a alguien nos aferramos a esa persona, y así aceleramos que se nos escape.

Cuando queremos ayudar es cuando resultamos de menos ayuda. Especialmente si tenemos tantas ganas de ayudar que acabamos forzando la situación. En realidad no somos conscientes de que estamos forzando en esos momentos nada. Es simplemente que estamos convencidos de algo, y ese convencimiento nos hace impetuosos. Ese convencimiento nos aleja de los puntos de vista de los demás, que ni siquiera podemos llegar a considerar: sólo vemos lo nuestro. Y confundimos lo que es mejor para nosotros con lo que es mejor para los demás. Esa es una confusión muy grave, pues es muy difícil de corregir.

Los testigos de Jehova están convencidos de que sólo 100.000 personas se salvarán del infierno. Para entrar en ese cupo hay que hacer una serie de cosas durante nuestra vida. Cuando un testigo de Jehová nos aborda por la calle, lo único que pretende es ayudarnos a ser una de esas 100.000 personas, y da por descontado que ese es también nuestro máximo interés. Por eso son tan vehementes.

En realidad, todos somos un poco testigos de Jehová en nuestras vidas. En el terreno de las relaciones personales es donde esta manera de actuar se muestra con toda su crudeza, casi de manera violenta.

Recientemente me he encontrado un cliente para el que la vida no tiene sentido más allá de la relación de pareja. Tengo que decir que esto no es la primera vez que me sucede. Su pareja lo es todo para él. Y si su pareja decide como lo ha hecho que la relación se ha acabado, entonces a esa persona ya no le queda nada. Nada, excepto luchar. Luchar para que esa relación no acabe. Preguntarse qué es lo que ha hecho mal, o qué es lo que podría hacer mejor, y castigarse primero por ello, y hacerse el firme propósito después de enmendarse, autoengañándose con la idea de que al corregirse él la persona querida no se irá. ¿Cuánto cuesta en esos momentos escuchar y aceptar lo que la otra persona pide? ¿Cuánto cuesta dejar de mirar lo que uno quiere, lo que uno necesita en esos momentos?, ¿Cuánto cuesta dejar de ver que lo que yo creo que es mejor para mí no es necesariamente lo que es mejor para la otra persona? ¿Cuánto cuesta ver que son dos cosas diferentes?

Dejar ir a una persona. Desprenderse. Hubo un tiempo en que la otra persona pidió, y repitió lo que quería. Pero ese tiempo ya pasó, y ahora ha tomado una determinación. Y es importante respetarla. Una de las formas más brutales de agresión psicológica sucede cuando alguien cree saber mejor que la otra persona lo que es mejor para ella. Eso es válido para adultos a cargo de niños, y ni siquiera en este caso es siempre así.

Tenemos que aprender a pedir. Es una virtud pedir sin complejos, sin pensar que no nos merecemos lo que pedimos. Y ese aprendizaje corre paralelo a aceptar que nos digan que No a lo que pedimos, a aprender que la otra persona merece que aceptemos su negativa. Poner el foco en lo que la otra persona merece, y desviarlo así de lo que nosotros creemos merecer, nos hace grandes.  Y nos hace responsables de lo único de lo que lo somos en realidad: de nosotros mismos.

Saber pedir y saber aceptar la respuesta. Son las dos caras de una misma moneda. Dos aprendizajes que dependen el uno del otro. Hay muchas maneras de realizar este aprendizaje a medias, o de no realizarlo en absoluto. Algunas pueden ser:

  • Espero que la otra persona se dé cuenta de lo que necesito sin tener que pedirlo. Esto me ahorra a mi tener que hacer la petición. Cuando la otra persona no responde como espero me siento herida. En este caso ni sé pedir ni sé aceptar la respuesta. Y para redondearlo, suele ocurrir que no comparto qué es lo que me ha producido la herida, o hasta el mismo hecho de que se ha producido tal herida. Más tarde, u otro día, saltaré a la yugular del que me la produjo por cualquier estupidez, o peor aún, saltaré a la yugular de alguien que no tiene nada que ver con quien me produjo la herida. Lo cierto en realidad es que esa herida me la produje yo sólo.
  • Pido algo, pero lo pido con tan poco ímpetu que en la pregunta ya estoy sugiriendo la respuesta: “No me lo concedas”. En estos casos, suele ocurrir que en realidad busco el No para aumentar mi munición cuando se presente un conflicto con quien así me responde. Cuando tal conflicto estalle podré decirle: “te pedí x y pasaste de mi” y el convencimiento con que diré estas palabras será mucho mayor que el que mostré al hacer la petición inicialmente.
  • Pido algo, pero aclaro y pongo mucho énfasis en que sólo lo quiero si a la otra persona no le molesta hacer lo que le pido. De hecho, pongo más énfasis en que para la otra persona no sea una molestia que en la petición en sí misma. Y acabamos debatiendo sobre si es una molestia o no es una molestia lo que le pido.
  • Pienso tanto tiempo en si lo pido o no que cuando lo pido ya no es el momento oportuno para pedir. Y aunque en realidad el refrán más vale tarde que nunca es plenamente aplicable aquí, me convenzo a mí mismo de que ya no es el momento de pedir lo que iba a pedir, y no hago la petición.
  • Pienso que si pido ahora un favor más tarde tendré que devolverlo yo. Así, si no pido en primer lugar me ahorraré tener que devolver después. Es un clásico en estos tiempos de hospitabilidad desmesurada no aceptar invitaciones a casas ajenas para no tener después que invitar a la propia. Hay una ley no escrita pero de riguroso cumplimiento que tiene que ver con la equidad entre lo que se da y lo que se recibe. Hay quien se toma esta ley extremadamente al pie de la letra. Un conocido mío me explicó que le regaló a un amigo suyo 50.000 pesetas para su boda. De camino a la misma paró junto a su mujer en una gasolinera para repostar, al lado de la cual había un puesto ambulante de cerámica donde se exhibían unos tiestos en forma de zapatilla que le hicieron mucha gracia. De repente, enfrente de todas esas zapatillas de cerámica pensó que le llevaría una a su amigo. Cuando quien me explicó esta historia se casó e invitó a su amigo, en el sobre de su regalo había 51.000 pesetas.

La cosa se complica más, como siempre que hay personas por medio, cuando pido bien algo, pero es la otra persona la que no sabe responder. Cuando me da evasivas, “Ya te diré algo” o no responde nada en absoluto. Entonces un nuevo panorama se abre ante nosotros. Creo que saber preguntar implica en estos casos insistir en que nos den la respuesta.  Seguramente hay una fina línea entre el insistir y el ser pesado, y el saber establecer dónde está esa línea es una habilidad importante que también se aprende. Porque saber preguntar implica saber insistir en caso de que no nos respondan, pues puede haber mil motivos detrás del silencio, pero no el ser pesado o agobiante para que lo hagan.

Creo de verdad que si aprendemos a pedir primero y a aceptar la respuesta que nos den después, nuestra vida y nuestras relaciones serán más ricas y satisfactorias.

En estos tiempos de deseos y peticiones para el año nuevo, pido para mí el aprender a pedir.

El sentit comú

Parella de gent gran

Una amiga, que a l’igual que jo té 45 anys, em deia que el que s’entén per sentit comú és diferent per a la nostra generació del que és per a la generació més jove. I m’explicava com a exemples anècdotes de quan treballava a un institut, com el dia que  li havia demanat a un alumne que li portés la col·lecció de minerals del laboratori a l’aula on es trobaven per fer la classe. El sentit comú de la meva amiga li deia que a l’acabar la classe aquella col·lecció s’hauria de tornar al laboratori, però pel que sembla al seu alumne no, ja que a l’acabar la classe va marxar tranquil·lament de l’aula sense dir res més.

Utilitzant aquesta regla de tres, podríem pensar que la generació que ens precedeix té un sentit comú també diferent al de la meva generació. Sovint em trobo exemples de que és així.

Clients de més de 60 anys acostumen a ser extremadament puntuals, mentre que d’aquesta edat cap a baix la qüestió de la puntualitat depèn més de la persona en concret. La qüestió de la puntualitat pot semblar banal, però la veritat és que diu molt de nosaltres. Després està la consistència de la puntualitat. Mentre que persones de més de 60 anys són sempre puntuals, les de la meva generació i generació anterior poden arribar a ser puntuals les primeres visites, i a partir d’allà anar sumant alguns minuts de retràs a cada cita. Això també diu molt del que succeirà a les sessions. Les persones de més de 60 anys fan els deures que els poso per a la següent sessió sempre. Aprofito per dir que poso deures de llapis i paper, com si de l’escola es tractés. De fet, acostumo a dir als meus clients que fer una teràpia és com a anar l’escola a fer un aprenentatge: l’aprenentatge de com comportar-se i pensar d’una forma diferent. En canvi, les persones de la meva generació o anterior, s’obliden de fer els deures, o es deixen la carpeta al cotxe, o han estat massa ocupats per fer-los.  Cal ser comprensiu i realment és lògic que una persona de 40 anys tingui menys temps que una persona jubilada per fer moltes coses, incloent els deures del psicòleg. Però sospito que hi ha quelcom més, i que aquest quelcom té a veure amb un diferent concepte de la responsabilitat, o potser de l’obediència, o qui sap si del sentit comú. I ja posats a especular, de la resiliència. Recordo un client que em va dir, després que li diagnostiquessin esclerosi múltiple quan era jove, com des de la sisena planta de l’hospital en que estava ingressat, va veure al carrer a la seva dona i els seus dos fills, que aleshores eren petits. Sortien de visitar-lo, i des d’allà dalt encara semblaven més petits. El meu client es va veure profundament commogut per aquesta imatge de la seva família. Si s’havia autocompadit durant uns dies pel diagnòstic del qual havia estat informat recentment, aquella visió allà al carrer de la seva família va actuar com a ritus iniciàtic, com a experiència correctiva que marcà el punt d’inflexió entre la feblesa del malalt i el caràcter del lluitador. Més de 30 anys després d’aquell moment m’ho explicava amb tota la vivesa de detalls que il·lustra que aquell havia sigut un moment àlgid de la seva vida, i si no hagués estat per la seva revelació, jo mai hagués sabut que era un malalt d’esclerosi múltiple. Al llarg de tots aquests anys no havia passat ni un dia en que hagués deixat de fer els exercicis que els fisioterapeutes li havien dit per mantenir a ratlla a la malaltia. La seva responsabilitat no li permetia actuar d’una altra forma, i malgrat els seus fills eren ja grans, mantenia el compromís adquirit, ara ja amb ell mateix.

Amb aquestes persones dona gust treballar a la consulta, perquè a l’igual que li deu passar a un mestre amb un bon alumne, aquests clients progressen ràpid.

Si el sentit comú és quelcom que s’adquireix amb el temps, més que una qüestió generacional, no ho sabré fins d’aquí a 25 anys. Quan a l’any 2040 els clients de la meva generació siguin puntuals i disciplinats o impuntuals e informals, ja sabré què concloure. El que no sé és si jo mateix estaré al cas i tindré la disciplina per a comprovar la resposta.

Mentrestant em quedo amb la definició de la meva amiga del sentit comú com a aquelles assumpcions que tots els membres d’un grup (sigui cultura, generació o qualsevol altre tipus de grup) comparteixen.

Un día de mierda (o reflexions sobre l’empatia)

Te mandé un mensaje ebrio, con las primeres luces del Domingo. Santo Dios!!!, Como me arrepiento. Me responderás educada y será peor. (Sidonie- Un día de mierda)

Un pacient, que és botiguer, em deia que empatitza molt amb els seus clients. Empatitza tant que els cobra un preu inferior al que ell realment creu que val la seva feina, de tal manera que acaba tenint pèrdues al seu negoci. Després de cobrar per sota del preu raonable se sent fatal, però no pot evitar tenir aquesta reacció d’empatia, segons ell ho conceptualitza.

El primer que li vaig dir jo és que el que sentia per aquests clients no era empatia, sinó simpatia. Aquests dos termes són molt diferents l’un de l’altre. I les conseqüències de sentir simpatia o empatia en una situació són enormement diferents.

A una sessió de formació amb les responsables de Gestió i Serveis dels diferents Centres d’Atenció Primària de l’ICS d’una província catalana, una alumna va presentar un cas on un usuari es dirigia d’una manera molt agressiva, i amb evident manca de respecte, tant a ella com a la resta del personal. El pacient exigia una prova que el metge considerava innecessària, motiu que havia motivat una queixa formal al centre,  la qual l’alumna havia d’afrontar ara. El demandant no atenia a raons, i ja en anteriors ocasions havia obtingut èxit a les seves demandes acudint a instàncies superiors, com el síndic de greuges. L’alumna explicava com després d’aquella entrevista, que havia estat molt desagradable, no havia pogut dormir en tota la nit.

Tot i que no ho havia verbalitzat, la paraula per a definir com s’havia sentit aquesta professional davant aquest usuari és antipatia.

Per diferents canals, tant la simpatia com l’antipatia ens arrosseguen, i per contagi ens porten allà on no volem. Amb la simpatia és més difícil de veure, però el primer exemple que he posat és il·lustratiu del que vull expressar. Quan algú ens cau simpàtic és probable que aconsegueixi que diem sí a alguna petició que ens faci, quan el que volem realment dir és  no. Però com que ens cau simpàtic!!Després, quan aquesta mateixa persona ens digui que No a una petició semblant per la nostra part, ens sentirem ferits, i amb una gran facilitat passarem d’aquella simpatia inicial  a una franca antipatia. Quantes “amistats” segueixen aquesta ruta. Fins i tot parelles!!!. “Amb tot el que jo he fet per tu” és un clàssic a l’hora de detectar una relació d’aquest estil. Transitar de la simpatia a l’antipatia, (encara que de vegades  de l’antipatia a la simpatia), és un procés habitual en la forma de relacionar-nos. Coneixia a una persona que dividia tothom en dos categories: les que li queien bé i les que li queien malament. Aquesta manera d’anar pel món és una possibilitat, però hi ha una alternativa: l’empatia.

L’empatia no és el que es pensava el botiguer de l’exemple inicial.   Quan un sent empatia no cobra el preu que pensa que plaurà al client, en contra del que ell pensa que li ha de cobrar, quan un sent empatia no diu sí quan el que realment vol dir és no; quan un sent empatia no passa la nit sense dormir després d’haver tingut una entrevista desagradable. Perquè quan domina l’empatia, faci el que faci l’altra persona, sigui seductora o borde, un fa el que vol fer i això el deixa en pau amb si mateix, o almenys no tan tocat com per no poder-se recuperar en un període breu de temps. En canvi, quan un sent simpatia o antipatia, és l’altra persona qui l’arrossega  a actuar d’aquella manera que ell no vol en realitat. I és això que fem nosaltres en contra del que volem, del nostre interès,  el que realment ens altera, i no el que ha fet l’altra persona.

El gran error és responsabilitzar a l’altre del nostre malestar, de la nostra ferida. Així, quan l’altre ens diu No, el mal prové de les vegades que per simpatia li hem dit que sí a ell quan realment haguéssim volgut dir No. Dit d’una altra manera, la nostra consternació s’origina en les vegades que ens hem dit No a nosaltres per dir Sí a l’altre.

4DHEALTH: Inspiració des de l’Anoia

El divendres 29 d’Abril, vam tenir la honorable visita del Degà del Col·legi de Psicologia de Catalunya a Igualada, Sr. Josep Vilajoana. Va ser convidat per la Junta de l’APPA a conèixer el Centre d’innovació en simulació 4DHealth, i més tard a dinar. El Dr. Macarulla i la Mª Àngels Chacón ens van oferir una visita guiada molt completa a tota la comitiva, encapçalada pel degà.

Tots els psicòlegs vam quedar fascinats per les explicacions del Dr. Macarulla respecte al que suposa aprendre alguna cosa. En el cas del 4DHealth, un hospital on tot es real, excepte els pacients, com ens recorden els cartells publicitaris penjats a les parets a de tot l’edifici, la filosofia és servir d’esglaó intermedi entre l’aprenentatge de llapis i paper de la facultat i el que es produeix davant un pacient real un cop el professional de la salut s’incorpora al món laboral. El Dr. Macarulla ens explicava que aquest esglaó intermedi és necessari per la gran distància que d’ altra manera es produiria entre la teoria i la pràctica, la qual l’hauran de patir els pacients reals després.

Si bé hi han altres unitats de simulació a Catalunya, el 4DHealth és l’única  que inclou tot el procés assistència  complet que ofereix un hospital. És a dir, des de la recepció de pacients a urgències, quiròfans, UVI, farmàcia, infermeria,  habitacions. El gran avantatge d’això és que es poden fer simulacions de les coordinacions entre els diferents equips de les diferents unitats, que és on normalment es produeixen més errors.  I és que en el món de la salut, com a tot arreu, hi han grans equips que realitzen exquisidament la seva feina, però que tenen greus mancances a l’hora de coordinar-se amb d’altres equips, que també realitzen exquisidament la seva feina. El resultat final és que, tot i tenir dos equips molt bons, la qualitat del servei minva considerablement per la mala coordinació que acostuma a produir-se entre els dos. El Dr. Macarulla ens posava un vídeo per a exemplificar això en el qual una ambulància medicalitzada arribava a  urgències, i el metges dels dos equips parlaven a destemps, o no s’escoltaven directament, a la vegada que altres membres pul·lulaven per allà cadascú una mica a la seva.

Una altra reflexió que em va deixar l’exposició del Dr. Macarulla va ser la següent: Quan hem après realment alguna cosa? Si fem algun curs per exemple de cuina, i després ens fan un examen i l’aprovem, realment es pot dir que sabem ja cuinar?, que hem après a fer-ho? En aquest sentit ens parlava d’aprenentatge i de transferència del que s’ha après.  Pots saber totes les receptes de cuina, però que et quedi el menjar saborós, o “rico, rico” com diu l’Arguiñano, és una altra cosa, sobretot quan t’has d’arreglar amb els ingredients que et trobes a la nevera i tens menys temps del que diu a la recepta, que és el que acostuma a passar, a diferència de les aules, al món real. És en aquest món real on si s’ha transferit el coneixement realment ens serà útil per a alguna cosa.

En una societat en la qual s’incideix tant en la formació, on l’oferta de cursos, màsters, tallers, seminaris, conferències, congressos, etc. per a aprendre tot l’imaginable, s’ha constituït, com no, en un gran negoci,  i en el qual ens passem, els que tenim sort, mitja vida a classe,  a l’escola primer, i fent formació contínua després, estem obligats a fer-nos la següent pregunta: Estem aprenent alguna cosa? En qualsevol cas cal qüestionar-se el model en el qual un professor a classe davant d’uns alumnes els parla recolzant-se en un powerpoint. El 4DHealth és una aposta per a superar aquest model. Com a psicòleg, la visita al 4DHealth personalment  m’ha servit per a revifar un altre qüestionament, que fa temps que m’acompanya. I és que tot i que el llenguatge és la nostra principal eina com a psicoterapeutes, (cosa que acostumem a oblidar també),  em pregunto no obstant si serveixen d’alguna cosa les psicoteràpies on només es parla.

Inici de la III Edició del taller pràctic d’iniciació a la meditació

Meditació d'una dona embarassada

El dissabte 14 de maig comença la primera sessió de les 3 en les que està dividit el Taller pràctic d’iniciació a la meditació, que organitza Institut Pehuén. Aquest taller serà impartit per la Marga Lorente, enamorada de la meditació i dels seus beneficis, i està enfocat a ajudar les persones que s’inscriguin a viure amb més intensitat el moment present. Rebem una quantitat tan elevada d’estímuls externs al llarg del dia procedents de tot el món, que paradoxalment podem acabar desconnectant amb facilitat de nosaltres mateixos. La meditació és una tècnica que ens ajuda a reconnectar amb el nostre ésser interior i amb el que és essencial. També, al reduir la saturació d’estímuls procedents de l’exterior, actua com a tècnica de relaxació. Més informació a: Institut Pehuen o al 93 803 49 14

Mis ganas de ganar no llegan a tanto: Conceptos sobre sugestión, hipnosis y manipulación

Escales

A una niña de 8 años aquejada de dolor de cuello que le impedía tragar cualquier tipo de alimento, le pedí que me dejará su buff y que me ayudará, mediante un ritual, a convertirlo en un buff mágico, que soluciona todo lo que toca. Así lo hicimos y después se lo volvió a poner. El problema quedó solucionado al instante. Esto parece muy fantasioso, muy infantil. Los adultos somos más racionales. ¿O no?

André Agassi, en el Roland Garros de 1999, tras haberse divorciado de Brooke Shields hacía sólo unos meses, en un estado de ánimo por consiguiente lamentable, y con muchos problemas físicos de hombro, se dio cuenta de que en el partido de primera ronda del torneo se había dejado los calzoncillos. Él era muy meticuloso, y no se imaginaba cómo podía jugar sin calzoncillos. Por aquel entonces ya llevaba 13 años como profesional, y había ganado todos los torneos del Grand Slam, excepto Roland Garros, que se le resistía. Había perdido tres finales en París, y ese era un escenario maldito para él. Su entrenador le ofreció dejarle sus calzoncillos. Pero Agassi le respondió que sus ganas de ganar no llegaban a tanto. Pues bien: ganó el partido. Cuando una cosa funciona, no la cambias, dijo después, y ya no se puso calzoncillos en todo el torneo: Lo ganó. Ya no se los puso más a lo largo de toda su vida tenística.

Si yo os pregunto: ¿es por el hecho de no llevar calzoncillos que Agassi ganó Roland Garros en 1999? Evidentemente todos responderemos que no. Pero quien haya hecho deporte en serio sabe que en los momentos de las finales la tensión es alta, y que detalles estúpidos pueden marcar la diferencia. Detalles estúpidos que tienen que ver con tener la actitud adecuada. Y en ese sentido todos los amuletos y rituales pueden decantar la balanza. Agassi ganó Roland Garros fundamentalmente por toda la cantidad de trabajo que había hecho, por las horas y horas de entrenamiento. Y claro, ¿porque no? por creer que jugar sin calzoncillos le traería suerte. La hipnosis es como esos calzoncillos. Tiene que ver con creer, con la fe. La fe no es suficiente para ganar Roland Garros, o para conseguir cualquier cosa que creamos que merece la pena en nuestra vida. De hecho, por sí misma es muy poca cosa. Pero es necesaria para conseguir todo lo que requiere un esfuerzo y no es fácil, y si no la tenemos, no conseguiremos nada.

Y aquí está presente un elemento que tiene que ver con la manipulación. Necesito fe, convicción, esperanza. Esos son elementos que sólo yo puedo tener. De hecho, no necesito a nadie para tenerlos, y por mucho que me digan, sólo soy yo el que puede creer, (que por ejemplo jugando sin calzoncillos me irá mejor). No obstante, eso en lo que creo puede estar sujeto a manipulación. Pongamos por caso que me hacen creer que para conseguir alguna cosa valiosa para mí, necesito primero algo que no poseo, y que para poseer debo comprar. Este es el núcleo básico del consumismo: venderme algo que hará mi vida mejor. También pueden hacerme creer, o creérmelo yo solito, que necesito a alguna persona (media naranja) para yo estar bien, o que no me las arreglaré sólo en alguna cuestión. Todas estas creencias fomentan la dependencia.

En la hipnosis, para que sea honesta, es importante incidir en que lo importante es creer, no en lo que se cree. Cuando damos más importancia a lo que creemos que al hecho de creer, abrimos la puerta a la manipulación, como siempre que fomentamos una creencia falsa. Abrimos la puerta a la manipulación porque cambiamos el énfasis desde el yo, que soy el que cree, al otro o a lo otro, en quien creo o en lo que creo. Por los mismos motivos, le abrimos la puerta a la dependencia de ese otro o de eso otro si llego a creer que los necesito para conseguir algo, de manera que cuando no disponga de ello me veré disminuido hasta el punto de fracasar en mi misión.

Si lo importante es creer, y no en lo que se cree, soy yo el que tiene la sartén por el mango, pues la capacidad de creer es enteramente mía.

Si lo importante es en quien se cree, o en lo que se cree, yo pierdo protagonismo y lo gana ese alguien: (algún gurú, o líder de cualquier tipo, por ejemplo) o ese algo (alguna doctrina o ideología política, o terapéutica, por ejemplo)

Pongamos por caso las Flores de Bach. Si yo creo que para que funcionen lo importante es que yo me crea que funcionaran, estamos hablando de una cosa. Si yo creo que para que funcionen lo importante es su composición, estamos hablando de otra. En el primer caso lo importante es mi actitud, en definitiva, lo importante soy yo. En el segundo, lo importante son las Flores de Bach en sí mismas, y de lo que están hechas. En el primer caso, en definitiva, se fomenta la responsabilidad personal, mientras que en el segundo la dependencia de mi bienestar de algo exterior a mí. En la realidad ambos tipos de creencias siempre acostumbran a estar mezcladas, y es probablemente una cuestión de énfasis. Es decir, cuando me las tomo, creo que las flores de Bach me harán bien, y además lo creo por su composición.

Hasta tal punto son importantes las expectativas que tengo ante un medicamento para explicar su efecto, que cuando éstas se eliminan, por ejemplo, ocultándole al paciente que se le ha administrado, su efecto disminuye considerablemente. Es lo que ocurre con la administración de un producto nada sospechoso de ser placebo: La morfina, en pacientes aquejados de dolor agudo, tal y como ha sido demostrado en varios estudios. Cuando la morfina se les administra a estos pacientes sin ellos ser conscientes, su efecto en la reducción del dolor es significativamente menor.

Balla, la psicoteràpia per parar l’orella

Dancing

Baila, −dijo el hombre carnero−No dejes de bailar mientras suene la música. ¿lo entiendes? Baila, no dejes de bailar. No pienses por qué lo haces. No le des vueltas ni le busques significados. En realidad no significa nada. Si te pones a pensar, las piernas se detienen.

Baila, Baila, Baila, de H. Murakami

El nostre benestar depèn de com de bé que sapiguem ballar, de com de bé sapiguem moure’ns quan, a l’obrir els ulls cada matí, escoltem la melodia que ens porta aquell nou dia. No obstant, és ben curiós que, per escoltar bé la música, de vegades hem d’aturar-nos, per tal de parar bé l’orella i distingir els sons clarament.

Els nostres pares intenten ensenyar-nos a ballar, però no se n’adonen que la seva música, la que ells escolten, és diferent a la que escoltem nosaltres, i que per tant els seus intents estan destinats al fracàs. En canvi, si simplement ens proporcionen un lloc on observar-los estimar la música, i transmetent aquesta estimació a cada moviment del seu cos mentre ballen, ens hauran proporcionat un far que ens guiarà per sempre en el nostre propi aprenentatge. Però inclús les persones que pertanyen a la nostra generació, àdhuc els nostres germans, escolten música diferent a la que escoltem nosaltres. Precisament perquè la música que cadascú escolta és única, i no l’escolta ningú més, i sona en l’àrea més profunda del nostre ésser, aprendre a ballar amb ella és una tasca individual. És a dir, que no només els pares, sinó que ningú altre ens pot ensenyar a ballar. Hem d’aprendre sols.

Però com diu Sergio Dalma “bailar de lejos no es bailar” I així, quan hem aprés a ballar sols ens trobem que la veritable finalitat de ballar és fer-ho amb d’altres persones. Perquè les coses que un pot aconseguir sol són veritablement modestes, en comparació amb les coses que s’aconsegueixen col·laborant amb els demés. No obstant, la sincronia per poder ballar amb altres persones amb harmonia requereix, com he dit, un aprenentatge individual previ del ball, i posar-se a ballar amb d’altres persones, sense haver fet aquest aprenentatge solitari abans, portarà patiment a totes les bandes. Perquè és impossible adaptar-se a la música, única, de l’altra persona, i moure’s coordinadament i amb traça quan ballo amb ella, si no domino els moviments del ball. Perquè l’altra persona no sabrà adaptar-se a la meva música si jo no li sé transmetre com ho ha de fer. I per saber-li transmetre l’haig de conèixer bé primer jo.

Els psicòlegs no podem ensenyar a ballar a ningú, clar, tot i ser experts en estimular a les persones a trobar la seva pròpia música. Ajudem a l’altra persona mentre està aturada, és a dir, patint, a parar bé l’orella. Una psicoteràpia no ha de ser llarga precisament per això, ja que mentre la persona està tractant d’escoltar, les seves cames estan immòbils.

I és necessari que es moguin, que comencin a ballar per a retrobar el benestar i l’harmonia.

Algú ho havia de dir

Vaixell

“Famós fragment del raïm del Lazarillo de Tormes, on qui narra és el Lazarillo, i explica una de les múltiples històries que li van succeir amb el cec”

Acaeció que llegando a un lugar que llaman Almorox, al tiempo que cogían las uvas, un vendimiador le dio un racimo dellas en limosna, y como suelen ir los cestos maltratados y también porque la uva en aquel tiempo está muy madura, desgranábasele el racimo en la mano; para echarlo en el fardel
tornábase mosto, y lo que a él se llegaba. Acordó de hacer un banquete, así por no lo poder llevar como por contentarme, que aquel día me había dado muchos rodillazos y golpes. Sentámonos en un valladar y dijo:
“Agora quiero yo usar contigo de una liberalidad, y es que ambos comamos este racimo de uvas, y que hayas dél tantas partes como yo. Partillo hemos desta manera: tú picarás una vez y yo otra; con tal que me prometas no tomar cada vez más de una uva, yo haré lo mesmo hasta que lo acabemos, y
desta suerte no habrá engaño.”
Hecho así el concierto, comenzamos; mas luego al segundo lance el traidor mudó de propósito y comenzó a tomar de dos en dos, considerando que yo debería hacer lo mismo. Como vi que él quebraba la postura, no me contenté ir a la par con él, mas aun pasaba adelante: dos a dos y tres a tres, y como podía las comía. Acabado el racimo, estuvo un poco con el escobajo en la mano y meneando la cabeza dijo:

“Lázaro, engañado me has: juraré yo a Dios que has tú comido las uvas tres a tres.”
“No comí, dije yo, mas ¿por qué sospecháis eso?”.
Respondió el sagacísimo ciego:
“¿Sabes en qué veo que las comiste de tres en tres? En que comía yo dos a dos y callabas.”

Aquesta historia va ser escrita fa gairebé 400 anys. Les que us explicaré ara m’han passat recentment.

La primera d’elles té a veure amb la sanitat pública. Malauradament l’he hagut d’utilitzar bastant als darrers temps, després de molt de temps sense anar al metge. A començaments de novembre vaig estar a urgències gairebé tres hores esperant, i quan em va atendre la metgessa la vaig veure realment estressada, tant, que ni em va mirar durant els 5 minuts que va durar la visita, al cap de la qual tampoc es va acomiadar, ja que havia de marxar corrents, literalment, cap a un altre box d’urgències. No crec que fos desídia ni mala educació, sinó cansament i estrés. No m’havia passat mai. Però em va tornar a passar dies després amb altres persones dins el mateix hospital. Com que els humans hem de treure conclusions de tot, la meva va ser que les brutals retallades en la sanitat pública dels darrers anys devien tenir alguna cosa a veure. Ara ho patia en les meves carns. El que més greu em sap és l’agressió per part dels nostres governants, crec que se li pot dir així, a un dels sistemes públics de salut més eficients del món, i més encara la passivitat de la ciutadania davant d’aquesta agressió. De fet, la tendència de la ciutadania ha estat fer-se una assegurança privada de salut.

La segona historia em va passar a la biblioteca. M’agrada agafar la revista Time, ja que no es pot comprar a cap quiosc de les contrades. Precisament aquest fet em va atabalar quan vaig perdre l’exemplar que havia agafat en préstec. On podia comprar-la? Enlloc. La vaig buscar mil i una vegades per casa, i quan, resignat, vaig confessar el meu crim, així ho vivia jo, a la bibliotecària, dient-li que estava disposat a pagar el que fos necessari, ella em va contestar:-No et preocupis, no passa res-amb un ampli somriure, i allí va acabar la cosa.

La tercera història em succeeix indefectiblement cada vegada que pujo al tren. En aquestes ocasions no acostuma a faltar la persona que posa les sabates a sobre del seient del davant. Com que és superior a mi invariablement els demano que si us plau els baixin. Em fa mandra fer-ho, i una mica de vergonya o “reparo”, que es diria en castellà, i per això de vegades trigo una estona a fer aquesta demanda, encara que sempre la faig, perquè més a disgust encara em quedaria amb mi mateix si no ho fes. Doncs el que més em molesta en aquestes situacions no és tant qui actua així, com la passivitat de la resta del passatge, ja que al llarg de tots els anys d’usuari de tren encara no he vist ningú que cridi l’atenció als que així es comporten.

L’ultima història em va passar ahir, i és que davant meu una persona va llençar un plàstic al terra al carrer, aquesta mena de plàstics que serveixen per posar acreditacions a dins a congressos i esdeveniments d’aquest tipus, i que normalment es pengen al coll amb una cinta. Doncs per no ser molt descarat li vaig dir que se li havia caigut aquell plàstic, i ell, amb tota la desimboltura del món, em va dir:-No se m’ha caigut, l’he llençat-i va seguir el seu camí com si res. És evident que els missatges subtils poden ser molt inútils en certes circumstàncies.

Doncs no sé tu, amic lector, però a mi aquestes 4 històries que m’han succeït recentment em recorden a la del Lazarillo, escrita fa 4 segles, i per això he volgut encapçalar aquest article amb ella.

Els blogs de psicologia parlen normalment, aquest inclòs, de temàtiques relacionades amb la psicologia, clar. No obstant, el concepte de bé comú, és un pilar del benestar individual, i aquest sí que és objecte de la psicologia. No crec que es pugui cercar el bé individual deslligat del bé comú.

El tiempo es oro: el proyecto personal

Senyal

Hace unos días acabé de impartir el curso de Gestión del Tiempo que el ICS había encargado a institutpehuén para sus trabajadores en la Cataluña central. La verdad es que me gustaría repasar varias de las ideas básicas para mí del mismo.

Peter Drucker dijo que el tiempo es el recurso más complejo, y que quien no sabe gestionarlo no sabe gestionar nada. Esta frase es muy lapidaria, pero no puedo estar más de acuerdo con ella. De hecho, no hay nada de lo que podamos hacer o pensar que no necesite de ese recurso al que denominamos tiempo, lo cual lo diferencia de la totalidad de los otros recursos, que pueden ser necesarios para unas cosas, o muchas cosas, pero que nunca lo son para todas, como lo es el tiempo. Otra frase, que elegí para mis postales de navidad de hace un par de años dice que “somos el tiempo que nos queda”. En ella se nos sugiere que la condición para ser es que tengamos un tiempo para ello, de la misma manera que la condición para jugar al futbol es tener una pelota, por ejemplo. Y así, igual que sin pelota no habría fútbol, sin tiempo no habría ser.  También esa frase es una invitación a aprovechar el tiempo, a practicar el carpe diem. Pero ¿qué es aprovechar el tiempo? La respuesta que dábamos en el curso a tal pregunta era que aprovechar el tiempo es hacer lo más importante que en cada instante tienes la oportunidad de hacer. Dicho de otra manera, si en un determinado momento estás haciendo algo menos importante que otra cosa que podrías estar haciendo en su lugar, entonces, estás perdiendo el tiempo. Para ejemplificar esta idea les decía a las alumnas (la mayoría eran mujeres) que si en esos instantes tenían cosas más importantes que hacer que estar escuchándome a mí en el curso, entonces estaban perdiendo el tiempo. A este comentario seguían risas, y seguidamente yo les rogaba que se abstuvieran de hacer cualquier aclaración adicional.

El párrafo anterior nos lleva a la necesidad de determinar qué es lo importante para cada uno, y de lo básico que resulta saberlo con claridad para evitar perder el tiempo. El establecer lo que es importante para nosotros no es una tarea que se pueda delegar, aunque muchos quisieran hacerlo, o de hecho lo hagan. Victor Frankl, al que cito frecuentemente en este blog, dice que muchos esperan a que la vida les revele cual debe ser su papel en ella. Esperan a que alguna circunstancia, lugar, persona o Dios les ilumine. Esperan encontrar el camino. En definitiva: esperan. Señala que esa es una actitud errónea, pues no debemos preguntarle a la vida cuál es nuestra misión, y esperar a que ella nos responda de alguna manera. Por el contrario señala Frankl que es la vida la que nos pregunta a nosotros por nuestra aportación, y que somos nosotros y nadie más los que tenemos la responsabilidad, la obligación incluso, de responder. Esa es una tarea solitaria que suele dar pánico. Tanto, que podemos acabar delegándola. Si así lo hacemos nos libraremos del miedo a decidir, pero a un precio. El precio será que acabaremos haciendo en cada momento no lo que es importante para nosotros, sino lo que es importante para aquel o aquella que respondió la pregunta por nosotros.   Así, acabaremos siendo para otro, y por mucho tiempo que tengamos no acabaremos siendo realmente.