Lujo y elegancia

Todo problema mental o dificultad psicológica se puede entender como un ataque a la libertad de la persona, como un obstáculo que amenaza su posibilidad de convertirse en aquello que puede llegar a ser. (M. Villegas)

Leyendo un artículo de Joan Ollé publicado en el periódico en el verano de 2008, y cuyo ejemplar quedó en un arcón de nuestra caravana, allá en Ribera de Cardós, junto a otros objetos como la escoba para limpiar el avancé, la maza para fijar sus piquetas en el suelo y el carbón que sobró en antiguas barbacoas compartidas con amigos (quien sabe si antiguos ya también) me deleito con la distinción que hace el autor, al que admiro profundamente desde que lo descubrí en las encíclicas radiofónicas del Café de la R-Pública, y trato siempre de seguir y leer desde entonces; me deleito, como decía, con la distinción que hace en tal artículo entre lujo y elegancia.
La etimología de la palabra lujo está emparentada con la de la palabra lujuria. Es la desmesura lo común a ambos conceptos. La ostentación que asume que, más y más caro, es mejor.
Por el contrario, sigue Joan Ollé, la palabra elegancia está emparentada etimológicamente con legere(leer) y eligere(elegir). Todo lo que yo pueda decir ahora, ante la fuerza con la que la etimología nos sugiere y nos sugestiona, está de más. Pero como llevado por el prejuicio considero que este artículo aún es corto, voy a seguir un poco más, aún a riesgo de estropearlo.
Por tanto, la elegancia tiene que ver con legere, o con la cultura (la etimología de la palabra cultura, a la que también he accedido por Ollé, se merece un artículo ella sola), y ambas, la elegancia y la cultura, tienen que ver con eligere, es decir con la libertad. Así, la etimología, ese lugar en el que la sabiduría de los siglos se ha sedimentado de la forma más democrática y participada jamás conseguida*, nos dice que no hay libertad sin cultura. Fernando Savater expresa lo mismo cuando dice que no hay elección auténtica cuando no hay información verídica y relevante que la permita.
Y ahora quiero pedir al lector que vuelva a reparar en el párrafo de introducción de este artículo, en el que cito a otro erudito latinista al que tuve la suerte de encontrarme en mi primera clase de mi primer día en la universidad, cuando aún un poco asustado, o quizás más que un poco, entré en su aula tarde y sin saber muy bien si me equivocaba de clase. No lo hice, y 25 años después recuerdo aquella lección, de la cual me perdí un trozo, como la más importante de todo mi periplo universitario, quizás la que le dio sentido a todo lo que vino después.
Así, podría muy bien ser que la elegancia máxima no tuviera que ver únicamente con la ropa que te pones o te dejas de poner, con los sitios a los que decides ir o no ir, con la forma de decorar tu casa, si la tienes. Pudiera ser que estuviera también en la facultad de elegir a cada momento qué haces con la hora que tienes por delante, con el día que se erige ante ti ofreciéndote múltiples caminos. Estaría la elegancia en la lucha por mantener a la vista y desbrozados esa multiplicidad de caminos a elegir, sin quedar obcecado sólo en uno o un par de ellos. La elegancia estaría, entonces, en la elección del foco al que le vas a dedicar tu atención, y en la elección del foco del que la vas a retirar, sobretodo del primero, porque pocas veces está en nuestra mano elegir a qué NO le vamos a dedicar nuestra atención.

*pues no hay nadie, ni siquiera los mudos, que no puedan utilizar la lengua hablada, participando del, y creando, el sentido que se le da a cada palabra

Relacions abusives: Bullying

El emperador Federico II quiso comprobar qué lengua e idioma tendrían los niños al llegar a la adolescencia si no habían podido hablar jamás con nadie. Y para ello dio órdenes a las nodrizas y ayas de que dieran leche a los niños…pero con la prohibición de hablarles. Quería en realidad saber si hablarían la lengua hebrea, que fue la primera, o bien la griega, o la latina, o la lengua árabe; o si acabarían hablando la lengua de sus propios padres, de quienes habían nacido. Pero se afanó en vano, porque los niños morían todos

Salimbene da Parma, Cronaca, n.1664

 

Divendres passat l’Ajuntament de Solsona em va convidar a fer un taller sobre prevenció de relacions abusives, adreçat a pares i mares de nens de 6 a 12 anys. Vaig començar la meva intervenció amb la historia que cito a dalt, extreta del llibre d’Umberto Eco La búsqueda de la lengua perfecta. La meva intenció era assenyalar l’evidència que els nens de l’experiment de l’emperador havien estat maltractats, donat que havien mort, i que l’abús té a veure amb molt més que insultar o picar.

 

El bullying està estès al llarg de totes les cultures i estrats econòmics. Tots els estudis coincideixen a afirmar que afecta fins al 30% de la població escolar. I no obstant aquest elevat percentatge d’alumnes afectats, és un problema silenciat o incòmode d’abordar, pel qual gran part dels centres educatius no disposen d’un protocol d’actuació explícit que posin en marxa de manera regular.

 

Aquest protocol ha de contemplar no menys de quatre nivells: 1) L’escola en el seu conjunt; 2) Les famílies dels alumnes afectats (l’agressor i la víctima); 3) L’agressor i la víctima mateixos; 4) Els alumnes que presencien el maltractament, i que acostumen a mirar a un altre lloc. De fet, aquesta última actitud, la de mirar a un altre lloc, juntament amb treure-li importància, són les més esteses entre tots els afectats i es plasmen en les següents expressions: “El meu fill no fa això” i “són coses de nens” Aquesta actitud no només no soluciona el problema, sinó que l’agreuja.

 

En el que m’agradaria incidir més en aquest article, però, és en el context social en el qual es dona el Bullying. M’agradaria incidir en el context molt més ampli des del qual una conducta agressiva es justifica, o no es rebutja. Des de l’escola, la família, o qualsevol tipus d’organització en la qual les persones han d’interaccionar, l’agressivitat és justificada com a mitjà per a aconseguir coses. A la persona agressiva se la considera forta sovint, i a la que no ho és feble. Els nens aprenen aquests models, i és freqüent que siguin els agredits els qui s’hi apropen als agressors, quan el sentit comú diu que haurien de fer el contrari. Però és que els agredits se senten inferiors pel fet de ser-ho, i els agressors se senten superiors pel fet de ser-ho, motiu pel qual són els agredits normalment els qui volen guanyar-se el favor dels agressors, i no a l’inrevés. Quina llàstima !!!, i quin error !!!

 

A. Adler és un psiquiatra, pupil inicialment de Freud , fins que es va distanciar d’ell, que va dir que tothom naixem amb un complex d’inferioritat que hem de superar. Donat que l’espècie humana és la que més triga a madurar i a assolir la independència respecte als seus pares i altres adults, el període durant el qual som dependents dels altres és gran, la qual cosa ens pot portar fàcilment a creure’ns inferiors a ells.

 

L’agressivitat, el fer mal a l’altre, ferir-lo, o trepitjar-lo, són falses sortides a aquest hipotètic sentiment d’inferioritat originari. El plaer que els nens experimenten al riure-se’n d’algú, tot i que una via ràpida per a sentir-se superior, i més si els espectadors també riuen la gràcia, és un mal camí. El nen que fa això s’equivoca d’una manera que posa als adults davant la responsabilitat de corregir el seu error. Com també és responsabilitat dels adults ensenyar al nen del qual els altres riuen, que no és menys que ningú per aquest fet.

 

Hi ha molta feina a fer, doncs…

Autoestima i assertivitat

Em ve al cap el llibre del qual em va parlar ahir un conegut: No me iré sin decirte adónde voy, de Laurent Gounelle. És un llibre bàsicament d’autoajuda, que té com a protagonista algú que està a punt de suïcidar-se perquè està desesperat, i que troba en aquells moments a una persona que li canviarà la vida, una mena de gurú o coach. Aquest gurú li ensenyarà a ser assertiu, i aleshores la seva vida canviarà.

És impressionant com l’assertivitat és la clau de l’autoestima. Sempre que em pregunten què fer per tenir més autoestima, jo contesto que ser assertiu. I també és impressionant com les persones que comencen a ser assertives reben una injecció concentrada d’autoestima que fa que la seva qualitat de vida millori considerablement de la nit al dia. He testimoniat aquest procés vàries vegades i cada vegada que ho faig he de confessar que és emocionant.

I què és l’assertivitat? Doncs permeteu-me que acudeixi als exemples que el meu conegut ahir m’explicava que surten en el llibre que he citat a dalt, i que ens van fer riure plegats. El protagonista del llibre té l’autoestima pel terra, presoner de la seva imatge, del que diran i del voler quedar bé.  El gurú que li salva la vida li encomana tasques d’assertivitat:

Una d’elles és reincorporar-se a la feina, però no de qualsevol manera. Haurà d’anar sempre amb la revista Hola, o Lectures, o més aviat les equivalents a Paris, que és on es desenvolupa la historia,  d’aquestes revistes. Haurà de portar la revista sempre sota el braç, i fer-la ben visible als seus companys de feina. El protagonista s’hi nega en rodó, em moriré-diu-doncs no estaves ja a punt de morir quan et vaig trobar-contesta el gurú-, argument davant del qual el protagonista s’ha de rendir. Com pots imaginar, lector, el protagonista no es va morir al presentar-se a l’oficina amb el Lecturas sota el braç.

Una altra tasca és anar a la joieria més exclusiva dels Champs Elysees a preguntar pels rellotges més cars, i demanar al dependent que li ensenyi uns quants, els més cars, dels que no baixen de 10.000 euros, i que al final marxi dient que ja s’ho pensarà. El protagonista estava convençut que el dependent de la botiga no li faria cas, que veuria a la seva cara que no tenia un duro, i que tindria clar de seguida que no pagava la pena perdre el temps amb ell, de la mateixa manera que creia que moltes persones del seu entorn pensaven el mateix, que no pagava la pena perdre el temps amb ell. Va ser una sorpresa quan el dependent no va confirmar la seva sospita, i li va ensenyar tots els rellotges exclusius de la botiga amb molta amabilitat.

Aquestes dos tasques van pujar l’autoestima del protagonista del llibre, al veure que no s’esfondrava el món al realitzar-les. I ho van fer més ràpidament i amb més efectivitat del que ho haurien fet mil sessions de teràpia o hores d’autoreflexió conscient sobre el propi valor.

Em ve al cap, per tancar, una anècdota similar que té com a protagonista a l’Albert Ellis, el creador de la teràpia racional emotiva, que juntament amb el Aaron Beck, creador de la teràpia cognitiva, van protagonitzar la primera revolució en les teràpies de conducta, la qual va desembocar en les teràpies de 2ª generació (recordeu que a l’article anterior parlàvem de les de 3ª). Doncs bé, el bo de l’Ellis també pensava que era una persona poc atractiva quan estava a la universitat. Aquesta era una idea preconcebuda que es va proposar comprovar a la realitat. I aleshores va dissenyar el següent experiment: Es presentaria en una setmana a 100 noies del campus universitari, totalment desconegudes, amb les quals entaularia conversa. I ho va fer. Bravo per ell!!

Acceptació i compromís: Teràpies cognitives de tercera generació

A l’article anterior vam parlar de la fal·làcia de la classificació de les emocions en positives i negatives, establint que totes les emocions són positives. D’acord a aquesta manera d’entendre les coses, neixen les  teràpies cognitives de tercera generació, essent la  d’acceptació i compromís probablement la més representativa d’aquestes noves teràpies. La teràpia d’acceptació i compromís  estableix dos supòsits fonamentals, dels qual es deriva el seu nom:

1) L’acceptació d’aquestes emocions desagradables: la reacció normal i natural de voler-les evitar és primer contraproduent, perquè al voler-les evitar, paradoxalment més les estimulo, i després disgregant, doncs la batalla contra l’emoció desagradable, malentesa com a negativa, m’allunya del que veritablement és important per mi.

2) El compromís amb els meus objectius a la vida. Complementari amb l’anterior, els obstacles que representen les emocions mal anomenades negatives no han de centrar la meva atenció, sinó que és millor  enfocar-la en el que jo veritablement desitjo a la vida. Serà així com aquests obstacles emocionals, al ser col·locats en un context més ampli, no monopolitzaran tota la meva percepció. Com diuen els anglesos “If there is a will there is a way”

Posarem un parell d’exemples relacionats amb l’obesitat i sobrepès,  aprofitant que estem desenvolupant el curs Autocontrol i estil de vida per a la reducció permanent de pes. La persona que vol aprimar-se experimenta emocions intenses davant d’un plat de menjar apetitós. La batalla al seu cervell entre el que hauria i no hauria de fer està servida, i és per això que s’experimenten les emocions intenses. Si la persona lluita contra aquestes emocions, encara es faran més intenses, perquè lluitar contra una emoció és com intentar apagar un foc amb gasolina. Així, la lluita acapararà tota la seva atenció, i podrà guanyar o perdre la batalla, però passi el que passi, aquesta lluita consumirà una gran quantitat d’energia de la persona, la qual cosa la farà més vulnerable a la pròxima batalla, que en l’exemple que ens ocupa es presentarà, per mandat biològic, inevitablement només unes hores més tard. Per aquest motiu els programes per aprimar-se basats en dietes mai funcionen a la llarga, perquè amb tanta lluita la persona queda exhausta, i aleshores acabarà perdent una batalla, i com les conseqüències de perdre-la poden acabar essent devastadores emocionalment, molt fàcilment acabarà perdent la guerra, que no és altra cosa que el guany de pes. L’alternativa a aquesta lluita, on les emocions, a l’ésser tan intenses, acaparen tota l’atenció de la persona, és la seva acceptació,  i fins i tot la rendició davant de les mateixes, la qual cosa suposa menjar-se el plat apetitós. D’aquesta manera les emocions no s’intensifiquen fins al punt d’angoixar a la persona, i com a conseqüència, aquesta tindrà el cap més clar per recordar que per a ella és important perdre pes ( i el seu compromís amb aquesta causa), la qual cosa la portarà a controlar millor el seu comportament, i si s’ha rendit davant el plat apetitós, la resta del dia podrà prendre amb més criteri les decisions adequades  per a no passar-se en la seva ingesta calòrica.

El segon exemple té a veure amb el que acabem d’explicar al primer, però per entendre’l millor cal dir que l’acceptació de la qual estem parlant, a més de respecte a  les emocions que sentim, fa referència a l’ampli ventall de circumstàncies vitals en les quals ens veiem immersos. Segueixo: No m’he trobat mai una persona que vulgui perdre pes pel fet de perdre pes en sí mateix. M’explico: les persones que volen perdre pes ho volen fer pel que elles suposen que perdre pes suposa. En realitat no sé si m’he explicat gaire. Ho torno a intentar: algunes persones m’han dit que volen perdre pes perquè aleshores sortiran més i es relacionaran més amb la gent; altres que perquè així seran més atractives i es trobaran millor amb sí mateixes, i altres que perquè així tindran millor salut. Però totes tenen en comú que no accepten el seu cos, i que no l’acceptaran fins que no perdin determinat número de kgs. De nou tenim la batalla servida, perquè és precisament el seu cos, suposen elles, qui les està impedint sortir i relacionar-se més en el primer cas, ser més atractives i estar més a gust amb sí mateixes en el segon, i tenir millor salut en el tercer cas. Però, què passaria si  aquestes persones acceptessin el seu cos, amb els seus kgs, com a primer pas, i aleshores es comprometessin amb el que valoren a la vida, i l’anessin a buscar, o sigui, si sortissin i es relacionessin més, les primeres, decidissin que són atractives i que estan a gust amb si mateixes, les segones, i comencessin a realitzar  algunes de les moltes accions possibles que promocionen la salut, les terceres? Què passaria si fessin això, qui els impediria oblidar-se del pes i fer-ho? Doncs passaria, més paradoxes de la vida, que acabarien perdent pes de manera natural, perquè és curiosament la necessitat imperiosa de perdre pes la que, a més d’excusa per a no viure la vida, els l’impedeix perdre. Què n’és, d’estranya, la vida!!

No són emocions negatives, són emocions desagradables

Riu

Hi ha un exercici que acostumem a fer als cursos d’Intel·ligència Emocional que consisteix a demanar als participants que diguin emocions. Aleshores aquests comencen a dir: Alegria, sorpresa, amor, etc. I quan s’acaba la inspiració sempre algú diu: Ara direm les emocions negatives. – I llavors comencen  por, ràbia, fàstic, etc.

El més curiós d’aquesta experiència és que sempre s’acostuma a produir així, és a dir, que els participants diferencien les emocions en positives i negatives, o viceversa. La finalitat de l’exercici és fer conscients a les persones d’aquesta divisió, que fem tots de manera gairebé natural, però que és absolutament falsa. Així, no hi han emocions negatives i emocions positives. Totes les emocions són positives, perquè totes tenen una funció adaptativa per a la persona. El que sí és cert és que hi han emocions agradables i emocions desagradables d’experimentar. Però d’aquí a dir que unes són positives i altres negatives hi ha un gran pas, un pas que al donar-lo ens fa cometre un greu error. Greu perquè ens limita.

En efecte, a l’interpretar tot un seguit d’emocions com a negatives, i no simplement desagradables, tendirem de manera natural i lògica a voler evitar-les, o a no atendre les quan les experimentem, o a pensar que, quan les sentim, potser hi ha alguna cosa dolenta dins nostre, ja que estem experimentant una emoció “negativa”. Una cosa dolenta que potser té a veure, podem arribar a pensar, amb la nostra educació, els nostres gens, o qui redimoni sap!! Totes aquestes circumstàncies ens fan experimentar l’emoció com a molt molesta, o amenaçant, i sí ja hem reconegut que l’emoció era intrínsecament desagradable, totes aquestes interpretacions afegides la poden arribar a fer intolerable. Aquesta incapacitat per tolerar una emoció ens portarà  a voler suprimir-la quan ja ha aparegut,  o a evitar directament la situació on podria aparèixer.  Així, com a exemple del primer cas,  li podrem dir al nostre metge que ens doni un ansiolític per l’ansietat, o podrem automedicar-nos nosaltres mateixos prenent unes cerveses al bar de la cantonada. Com a exemple de la segona situació,  puc evitar el mal tràngol que em suposa dir-li a un company de feina una cosa que em molesta d’ell.

Amb totes aquestes maneres d’actuar estic evitant emocions desagradables, però el preu a pagar és molt alt: renunciar a una informació preciosa sobre mi mateix i la meva relació amb els altres. En efecte, estic suprimint o aniquilant una parcel·la de la realitat que no m’agrada, però que no per això és menys real. I tots sabem el que passa quan fugim o no volem encarar la realitat.  El que passa en aquest cas és que, a força de no atendre un segment important de la meva vida (les emocions desagradables), acabo deixant de veure-les, i quan aquesta manera de fer es torna en costum, puc arribar  a tornar-me totalment  insensible a elles. I així com la persona que ha perdut el sentit de la vista té limitacions evidents, la persona que ha perdut la percepció de certes  emocions també les te. Aquestes limitacions consistiran en la incapacitat de reconèixer tot un ventall d’emocions tant en si mateix com en els altres, la qual cosa donarà lloc a un seguit de dificultats importants, tant d’ell com de la seva relació amb els demés. Resumint, podrem dir que aquesta persona és poc intel·ligent emocionalment, la qual cosa és una llàstima si tenim en compte que, l’ emocional és la intel·ligència més important per tenir una vida plena.

La bona notícia és que la Intel·ligència Emocional és, de totes les intel·ligències, la més educable, la més modificable, la que més està a les nostres mans modificar, en comparació a la Intel·ligència acadèmica. Una bona manera de començar a fer-ho és desterrar per sempre més aquesta distinció totalment artificial entre emocions positives i emocions negatives, i recordar que totes les emocions, fins i tot les desagradables, són positives. En el proper article em centraré en com les teràpies cognitives de tercera generació tenen en l’estímul d’aquest procés la seva raó de ser.

Nadie salva a nadie, pero nadie se salva solo

Nadie salva a nadie…

El pasado viernes, Consuelo Casula, en su preciosa ponencia sobre Resiliencia, Mindfulness y Hipnosis, con la que nos regaló el oído en la jornada de Actualización en Hipnosis Clínica que organizó el Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña, lo dejó claro. Nadie salva a nadie, pero hay mucha gente que busca que la salven. Y nos explicó Consuelo cómo una cliente suya, divorciada en condiciones difíciles, después de haber sufrido maltrato psicológico por parte de su marido,  y en pleno duelo por esa circunstancia, contactó mediante Facebook con un amigo de la escuela primaria. Éste había sido medio novio suyo, y despertó el contacto emociones dormidas en ambos. Tan intensas fueron esas emociones, que la cliente de Consuelo dejó el norte de Italia para ir al encuentro de su amigo del colegio en el sur. En la visita con ella previa a su partida, le decía que en el sur estaba la persona que por fin la sabría comprender, y la ayudaría a salir de la situación donde estaba. Consuelo en esos momentos intuyó que la aventura iría mal, pero no quiso decirle nada porque cada uno debe vivir su propia vida, porque la propia Consuelo podía equivocarse y porque los terapeutas no estamos para salvar a nadie.

 

Efectivamente, unos meses después la cliente de Consuelo volvió aún peor de lo que había partido. El antiguo amigo era un rufián que no hizo más que ignorarla o vejarla, tras los primeros días de idilio aparente. Entonces Consuelo no dijo aquello tan odiado por todos los hijos cuando se lo dicen sus padres: “ya te lo dije” Y no se lo dijo, en primer lugar, porque en realidad Consuelo nunca se lo había dicho. Pero lo que ahora sí le podía decir, pues la cliente estaba madura para el mensaje, es que, si tras algunos traspiés en la vida, buscas la solución en alguien que te ayude y te comprenda, probablemente volverás a tropezar. En cambio, si eres capaz de decirte, “Voy al sur a respirar nuevos aires, y a no permitir que nadie me vuelva a hacer lo que ya me han hecho varías veces” entonces, si eres capaz de decirte, y decir a los demás eso, entonces sí que hay una probabilidad seria de que salgas airosa del trance, y obtengas la ayuda que buscas. Y el motivo principal es que no buscas esa ayuda en otra parte, en otra persona, sino que en realidad estás centrando la atención en lo que TÚ debes hacer para que eso ocurra, en vez de centrarla en lo que tiene que hacer otra persona, a la que se le atribuye el papel de salvador.

Pero nadie se salva solo

 Cuando eres capaz de decirte, y decir a los demás: “voy al sur a cambiar de aires, y a no permitir que nadie me vuelva a hacer lo que ya me han hecho varias veces” entonces encuentras a la persona con la que te salvas, que es esa a la que no le permites que te haga lo que te han hecho otras previamente.  Y encuentras a esa persona no porque hayas ido al sur, pues yendo al norte, o al oeste, o al este, o más sencillo aún, quedándote donde ya estabas, la hubieras encontrado igual.  La encuentras simplemente porque has aprendido a actuar de otra manera, y porque empiezas a tener una idea clara de que es actuando de otra manera como la encontrarás. Y es en ese encuentro, en el que aprendes a hacer las cosas de otra manera, donde  te salvas.

 

Algo así le dijo Consuelo a su cliente cuando ésta volvió del sur. Y continuó diciéndole que es precisamente cuando topamos con el otro, y no antes, que la oportunidad para cambiar se presenta, aunque es a nosotros a quienes toca decidir si aprovechamos la oportunidad o no. Pero en cualquier caso, la oportunidad, y por tanto la posibilidad de salvación, sólo se presenta ante el otro, y en consecuencia éste es el sentido en que ella dijo que nadie se salva solo. Y porque, además, cuando no dejas que alguien te trate mal, le estás haciendo un favor a esa persona, ayudándola a ser más humana, y por consiguiente a salvarse contigo.

Y así Consuelo acabó su ponencia. Entre muchas más historias de resiliencia, mindfulness e hipnosis, nos mostró el precipicio en el que con tanta facilidad se desploma tanto quien quiere que lo salven como el que quiere salvarse solo. No despeñarse por el precipicio, o sea, la auténtica salvación, requiere la capacidad de aprender que ninguna de esas opciones es realmente viable.

La libertad no hace a los hombres felices, pero los hace hombres (M. Azaña)

Estos días he pensado en Manuel Azaña, presidente de la 2ª, y también fracasada, al igual que la primera, republica española. Y creo que ha venido a mi mente su memoria por dos acontecimientos. El primero la relectura del magnífico libro de George Orwell, Homenaje a Cataluña, que se sitúa a finales de 1936 y primera mitad de 1937, momento en  que el idealista y joven Orwell vino a Barcelona a luchar en la guerra civil contra el fascismo, que en esos años avanzaba implacable a lo largo de toda Europa. Orwell hace un retrato preciso y precioso de lo que era España, Cataluña y Barcelona esos días, y junto a mi mujer decidimos regalar ese retrato a mi sobrino, que con 21 años venía a  Europa por primera vez desde el otro lado del charco, para que se hiciera una idea de la historia de lo que hay por aquí. Pero una vez que le compramos el libro, no pude evitar volvérmelo a leer, después de que lo hiciera por primera vez hace unos años. Es impresionante para mí cuando Orwell dice que en España el fascismo, a diferencia del de otros países europeos de la época, lo que se proponía restaurar derrocando a la república era la sociedad feudal previa. Esa sociedad de los grandes de España, los terratenientes y los señoritos. El reputado historiador Josep Fontana dice algo parecido de las fuerzas reaccionarias que derrocaron a la primera república, setenta años antes de que lo lograran de nuevo con la segunda. Sólo teniendo en cuenta este contexto soy capaz de entender, aunque no mucho, la verdad,  lo que pasa en la España actual, donde a diferencia de lo que ocurre en otros países industrializados en los que son los banqueros y grandes industriales los que cortan el bacalao, vemos que  son personas como Esperanza Aguirre, aristócrata a la que no se le conoce actividad económica de provecho alguno,  las que tienen el poder, que ejercen con la única finalidad de permanecer en él, hasta el punto de que ella y sus amigos están a punto de derrocar a un gobierno entero. Aunque en Cataluña la realidad sea diferente, pues aquí sí que hubo salto del feudalismo a la sociedad industrial, el hecho de depender políticamente de España hace que se la pueda aplicar el mismo cuento.

El segundo hecho que me ha hecho pensar en M. Azaña y en la frase con la que encabezo este escrito es mi participación en el congreso anual de ICSA (www.icsahome.com) titulado “Manipulación, Abuso y maltrato en grupos”, que tuvo lugar en la joya del adriático, que es como llaman los italianos a la ciudad de Trieste, los primeros días de este mes de julio. Participé con una ponencia sobre Hipnosis y Manipulación Psicológica. Pero lo que me impactó y me lleno de esperanza fue el conocer a lo largo de esos  días a muchas personas que ejercen la libertad, luchan por ella, y se enfrentan como hizo David con Goliat a poderes muy superiores al suyo, con la única arma de la verdad. Así, en la misma mesa redonda en la que yo expuse mi ponencia, Angel Garden (http://www.localschoolsnetwork.org.uk/2011/08/some-very-good-reasons-why-steiner-schools-shouldnt-have-state-funding/) y su esposo explicaron como su hija sufrió continuadamente bullying de otros alumnos, sin que los responsables de una prestigiosa escuela, perteneciente a una organización elitista y con muchos lazos con el poder, se inmutaran. Aportan pruebas también de que lo que pasó con su hija es práctica habitual en las escuelas de la organización. El matrimonio ha recorrido medio mundo para denunciar el caso, después de que en su país, Nueva Zelanda, no les hayan hecho mucho caso los que tienen el poder, pero están consiguiendo que su historia la escuche mucha gente, y lo que es más importante, irse a dormir cada noche con la conciencia tranquila. También conocí en Trieste a Jill Mytton, londinense que ha denunciado como bajo la fachada de organizaciones no gubernamentales sin ánimo de lucro, algunas organizaciones, charities, como las llaman en el Reino Unido, están amasando una gran fortuna y un gran poder, que utilizan abusivamente contra muchos de sus propios miembros de base, que con la mejor intención se unen a la organización para sumarse a una buena causa, y acaban siendo dañados y abusados psicológicamente. He asistido al relato de Jill de cómo esa Charity está intentando hundirla, y he visto en sus ojos cómo están fracasando estrepitosamente en su empeño. Y podría explicar más ejemplos de personas que conocí esos días, y que se encuentran en situaciones parecidas a las de Angel y Jill. Personas que en el congreso de una organización como ICSA, cuyo brazo ejecutivo componen Michael Langone y Mike Kropveld, haciéndolo posible, tienen su espacio para alzar su voz y que las escuchen los demás. Pues los congresos de ICSA tienen la particularidad de unir durante unos días bajo un mismo techo, a profesionales de la salud, ex miembros de sectas (o grupos de altas demandas, como muchos preferimos denominarlos), personas víctimas de relaciones abusivas en otros contextos,  miembros activos de grupos de altas demandas, siendo todos bienvenidos, y teniendo todos voz en un mismo foro, donde, por definición, la visión de la realidad como blanca o negra está descartada.

Para mí, con cientos y cientos de años en mis venas de una cultura feudal en la que el vasallo no tiene ni voz ni voto, pues mi familia proviene de ese sitio de España donde el feudalismo fue, y me temo que es, más crudo: Andalucía; para mí, como decía, estar en ese ambiente durante unos días me resultó altamente estimulante y esperanzador, y me enseñó que nada cambiará si no lo cambio yo. Quizás a la tercera sea la vencida.

La meditación y estar conectado con uno mismo

Cada día nos enteramos de nuevas noticias que nos escandalizan. Me refiero a asuntos de la actualidad política y económica que tienen que ver con casos de corrupción. El estado de ánimo general cada vez es más resignado, y corremos el riesgo de caer en la desesperanza: ese sitio en el cual empezamos a dudar de que tenga sentido luchar e intentar cambiar alguna cosa, pues empezamos a perder la esperanza de que las cosas puedan cambiar, y de que nosotros podamos contribuir a que cambien. Entonces nos sentimos desconectados de esa realidad que nos vemos impotentes para cambiar, y precisamente porque nos sentimos impotentes para cambiarla, nos sentimos desconectados de ella, hasta llegar a un punto en que somos nosotros los que nos desenchufamos. Caer en la desesperanza tiene consecuencias para nuestro sistema nervioso, pues  empezamos a segregar hormonas antiinflamatorias en exceso que nos llevan a una situación de mantener a nuestro organismo en estado de alarma, dañándolo.

Pero antes de llegar  a esa situación de daño corporal, la mente ya ha puesto en marcha otros mecanismos de defensa para luchar contra la falta de sentido. Porque es la falta de sentido lo que a la mente le chirría y le hace daño. Pongo un ejemplo. Si a una persona le enseñaron que la responsabilidad en el trabajo y hacer bien las cosas es la manera adecuada de actuar, y la que le permitirá adaptarse mejor a su puesto, estar satisfecho y que los compañeros y superiores lo estén con él, como digo, si a una persona le enseñaron eso, pero después ve en su trabajo que al peor trabajador, pero que sabe hacer la “pelota”, le va mucho mejor, entonces las cosas dejarán de tener sentido para él en el trabajo. Y es en esa situación cuando la mente, para defenderse, puede reaccionar de diversas maneras, más o menos saludables. Una típica, que puede ser saludable a corto, pero probablemente no a largo plazo, ya que no se puede estar siempre a la defensiva, es mirar hacia otro sitio. De hecho, el mirar hacia otra parte es una de las especialidades de la mente, para la cual está especialmente dotada. Tan dotada está que con poquita práctica  le resulta muy sencillo no ver algo que está delante sin ni siquiera tener que apartar la mirada. Y eso es así porque más que con los ojos de la cara, vemos con los ojos de la mente, es decir, que vemos lo que queremos ver, y lo que no queremos ver, pues no lo vemos. A este fenómeno  técnicamente se le llama disociación, y es la base de muchas situaciones que nos encontramos cada día, desde el “mi hijo es muy inteligente, aunque le hayan quedado todas las asignaturas” hasta el “¿por qué?, ¿por qué?“ de Mourinho. Pero también la disociación, cuando no se usa como mecanismo de defensa, es la que le permite  al lector desconectarse de su ambiente inmediato para zambullirse con los cinco sentidos en un buen libro, o la que le permite al pionero de cualquier campo dejar de ver lo que son las cosas y ver lo que pueden llegar a ser, actuando como si ya fueran así,  y arrastrando a los demás que le siguen en su visión.

Así, la disociación no es en sí ni buena ni mala, sino que depende del uso que se haga de ella el que sea de una manera u otra. Lo que sí quiero resaltar es que tenemos una gran capacidad para disociarnos. Tanta es nuestra capacidad, que podemos vivir gran parte de nuestra vida disociados, y no sólo respecto del exterior, sino también, y eso es aún peor, de nosotros mismos. Porque lo peor de usar la disociación, cuando la usamos como arma de defensa para dejar de ver todo lo feo que ocurre en el exterior, es que pagamos el precio de dejarnos de ver también a nosotros mismos. Y así, a la vez que nos desconectamos del exterior, nos desconectamos de nosotros también. Y es entonces cuando, paradójicamente, somos más vulnerables. Y digo paradójicamente porque es una paradoja que sea precisamente la estrategia de defensa utilizada la que nos haga más débiles.

Hay muchas maneras de conectar, o reconectar, con uno mismo. Una forma fantástica nos la ofrece la meditación.

Y es que, ante los tiempos que corren, en los que la desesperanza nos puede hacer su presa, conviene estar muy en contacto con uno mismo, y no desconectarse de lo que es importante.

El cor o la raó (VII)

I per tancar aquesta sèrie d’articles sobre el cor i la raó, que és el títol que li hem posat a la dificultat més general d’elegir quan tenim un dilema, m’adreçaré a una qüestió que va quedar pendent més a dalt, i que és la següent:  com podem deixar de tenir intimitat amb les persones amb les que mantenim una relació d’enemistat o conflictiva?

Jo no tinc la resposta a aquesta qüestió, però sí una pista de per on podria anar. I crec que aquesta pregunta ens ha de servir per recapitular i tornar a l’inici del debat que havíem tingut al curs d’intel·ligència emocional: Trobar el nostre centre. L’enemic o relació conflictiva té la capacitat d’allunyar-nos de nosaltres mateixos, de descentrar-nos. Relacionar-nos amb ell ens resulta desagradable perquè ens torna una imatge de nosaltres mateixos indesitjable,                que ens fa mal. Diu Sèneca que l’home més poderós és aquell que és amo de si mateix. La relació conflictiva ens posa davant el fet que tenim molt poc poder, ja que davant d’aquesta persona perdo el control de mi mateix, deixo de ser jo, i em torno un imbècil o el que sigui que no m’agrada. Però aquí hi ha una fal·làcia, i és que fonamental soc jo aquell imbècil o el que sigui que no m’agrada que apareix davant la persona amb qui tinc el conflicte, encara que no m’agradi i sempre intenti evitar-ho.

De la mateixa manera que tots tenim a l’armari una camisa que no ens agrada gaire, i que sempre intentem evitar posar-nos en favor d’altres peces que ens fan més el pes, fins que arriba un moment que no tenim altres camises netes, i ens l’acabem posant una mica a desgrat, també tenim parts de la nostra personalitat que no ens agraden gaire, i que intentem evitar mostrar sempre que és possible, en favor de les que més llueixen, fins que arriba un moment que aquestes estan a la bugaderia i ens hem de posar la nostra personalitat més lletja, però que, no cal oblidar-ho, també és nostra. Això ocorre inefablement quan ens hem de trobar amb un enemic. Aleshores, i per diversos motius, mai trobem a l’armari aquella camisa desitjada, i ens acabem  posant la més lletjota. I clar, no ens trobem a gust, patim, i acabem responsabilitzant a l’altre d’aquest patiment. Clar, és el nostre enèmic.

I és que els nostres enemics són els dipositaris de les parts menys volgudes, i sovint fins i tot reconegudes, de nosaltres mateixos. No és superficial aquesta distinció entre parts no volgudes, però reconegudes, i parts no volgudes ni reconegudes. Quan a mi no m’agrada una part de mi mateix, però almenys reconec que és meva, em passa com quan anava a l’armari i veia aquella camisa que no m’agradava però sabia que era meva. Quan ni m’agrada ni reconec una part de mi mateix és com si anés a l’armari i les camises que m’agraden m’impedissin veure i reconèixer com a meva una que no m’agrada. En aquest darrer cas em trobaré més enemics quan surti al carrer, o el grau de conflicte amb ells serà més intens.  I això serà conseqüència de que, malauradament, no per no veure-la, aquella camisa que tinc al meu armari deixarà d’existir. I com que existeix, i a més a més les camises són per posar-se les, l’acabaré veient, i com em cridarà l’atenció!  quan sigui al meu enemic a qui li veig lluir-la. En realitat és quan el veig amb la meva camisa que li atorgo la categoria d’enemic.  I és precisament per això que amb els nostres enemics mantenim relacions de molta intimitat: perquè tenen accés al nostre armari i es vesteixen amb la nostra roba, deixant-nos despullats a nosaltres.

Però no em vull desviar més de la pregunta de l’inici d’aquest article: com podem deixar de tenir intimitat amb les persones amb les que mantenim una relació d’enemistat o conflictiva?

Ja he dit que no tinc la resposta, però sí que em sembla que hem de tornar a la lliçó inicial del curs d’intel·ligència emocional per apropar-nos hi una mica. Hem de conèixer el nostre armari. Hem de saber què hi ha a dins. I hem d’acceptar el que hi ha a dins. Només així podrem distingir el que és nostre del que és dels altres. Hem de poder reconèixer les nostres emocions, totes, les que més plaer ens donen i les que més ens fan patir. Tant les primeres com les últimes ens pertanyen i tenen un sentit a la nostra vida. Però per conèixer alguna cosa li hem de prestar atenció, en primer lloc. Per tant, hem de mirar cap al nostre armari, cap a dins, per saber distingir els colors de totes les camises que hi ha al seu interior. Això no ho podrem fer, i per tant perdrem contacte amb nosaltres mateixos, si ens passem les 24 h del dia ocupats en el que succeeix a fora. No ens podem oblidar que el que passa a fora sempre és percebut i filtrat pel que passa a dins, i que aleshores el que passa a dins sempre hi serà present. Crec, aleshores,  que és imprescindible una ITV amb regularitat del funcionament interior.

Els nostres enemics ens ofereixen una gran oportunitat per a fer aquesta ITV, ja que ens obliguen a treure del fons de l’armari aquella camisa, víctima ja de l’arna de tan tancada que hi era,  donant-nos ocasió de fer alguna cosa diferent amb ella.  Amb quina faceta de mi mateix m’està enfrontant el meu jefe quan em sento menystingut davant d’ell?, Per què em fa tanta ràbia allò que em diu la meva parella? (que no ha de ser un enemic, tot i que de vegades em comporto com si ho fos) Aquestes són grans oportunitats per fer armari,  perquè ens inciten a trobar-nos amb nosaltres mateixos quan alguna cosa no va bé.  Si aprofito l’oportunitat i a  aquestes preguntes  responc mirant-me a mi mateix, aleshores  el nombre dels meus enemics, la meva nuesa al seu davant i la necessitat de protegir-me atacant-los o fugint,  disminuiran.  I al que anàvem, com ja no seran una amenaça per mi, deixaré de tenir una relació intima amb ells, alliberant-me per poder-la tenir amb qui jo lliurement elegeixi.

El cor o la raó (VI)

Efectivament, l’enemistat crea intimitat, com dèiem a l’article anterior, cosa que no resulta gens intuïtiva, però que te la seva explicació en la quantitat de temps que li dediquem en el nostre pensament a aquesta persona odiada, i en la quantitat d’energia que això ens resta, la qual podríem dedicar a altres coses més importants per a nosaltres, i que al no fer-ho, a sobre, ens fa sentir més malament. Aquesta implicació cap a una persona, que ens fa posicionar-la en el centre de la nostra atenció, com quan anem a una festa on hi haurà molta gent i moltes possibilitats, però on el nostre pensament, com si el filtres un embut, només va a parar a la presència o no de determinada persona i a les conseqüències que això tindrà per a nosaltres, aquesta implicació, deia, és intimitat. Com és intimitat la dedicació cap a aquesta persona, que ens fa pensar en ella no només quan anem a un determinat lloc, com a la festa de l’anterior exemple, sinó en múltiples situacions on pensem que ens la podem trobar, i en múltiples ocasions al llarg del temps, és a dir avui, demà i l’any que ve. I això que acabo de dir, com veiem, és extrapolable a altres relacions fora de les que mantenen les parelles divorciades o separades , i a d’altres situacions que no són de pura enemistat, perquè enemics purs tenim pocs, però sí que hi ha persones a les nostres vides amb les quals mantenim relacions conflictives, no necessàriament d’enemistat, i amb les quals també és aplicable tot això que acabo de dir i tot el que vaig dir a l’anterior article.

Però el que ens interessa ara és la següent qüestió: Com podem mantenir un vincle íntim d’una manera saludable? I, com podem deixar de tenir intimitat amb les persones amb les que mantenim una relació d’enemistat o conflictiva? Penso que és això el que tots cerquem. Em dedicaré avui a respondre a la primera pregunta, ja que és de la que vaig prometre encarregar-me a l’anterior article. No obstant, la segona pregunta, que ens ha aparegut avui, és també important, i a ella em dedicaré en el proper article.

Sempre dic a les parelles que tracto que la relació ideal la formen tres, de la següent manera:  JO, TU I NOSALTRES DOS (o TU , JO i NOSALTRES DOS) Aquestes tres parts estan separades les unes de les altres, i això possibilita que els dos membres de la parella aconsegueixin separació respecte de l’altre, la qual cosa és important per preservar la pròpia autonomia o llibertat, principi bàsic sense el qual deixem de ser persones, ja que com va dir Azaña: la libertad no hace a los hombres felices, pero los hace hombres. Quan la nostra parella envaeix el nostre espai personal, ho fa a costa nostra, a costa d’empetitir-nos. Així comencem a perdre la nostra personalitat i la nostra autonomia, i el que és pitjor, si ho fa amb bona intenció, amb la intenció de fer-nos la vida més fàcil, ni tan sols ens queda el recurs de queixar-nos, ja que seria egoista per la nostra part recriminar a l’altre el que està fent, ja que ho està fent pel nostre bé. I més injust seria encara si a sobre hem sigut nosaltres, per por a decidir, per poca confiança en nosaltres mateixos, o per comoditat, qui hem demanat a l’altre, al qual considerem més capacitat, que decideixi per nosaltres. Però no només es fa més petit en aquest tipus de parella, és a dir, en una on no hi ha separació clara entre els seus dos membres, la persona l’espai de la qual és envaït, la persona que s’empetiteix. També la persona a la que anomenarem invasora, a l’ocupar-se d’aspectes importants, o trivials, de la vida de l’altre, s’està oblidant de viure la seva pròpia vida, l’està descuidant. I això pot ser per varis motius, com l’esperit samarità d’ajudar a l’altre, i més si aquest altre té penjada l’etiqueta de dèbil, o la por a enfrontar-se als reptes de la pròpia vida. Si aquesta tendència s’intensifica, aleshores acaba vivint la vida a través de l’altre, amb la qual cosa acaba empetitint-se també. I d’aquesta manera arribaríem a una parella on hi hauria una gran intimitat i cap separació, on els assumptes del primer membre serien els assumptes del segon membre, mentre els assumptes del segon membre haurien desaparegut del mapa, i on per diferents camins els dos membres haurien arribat al mateix resultat: l’empetitiment com a persones. No cal que jo digui, aleshores, que una parella en el si de la qual els seus membres cada vegada són més petits és una parella no saludable.

Així, com concloïa a l’anterior article, i amb l’esperança que després d’aquest s’entengui la conclusió: una parella saludable és aquella en la qual els seus dos membres aconsegueixen separació, perquè només aquesta dona l’autonomia que permet unir-se lliurement i autèntica a l’altre.