El cor o la raó (III)

Fa temps que vaig fer una pregunta a la qual encara no he respost, i que tinc penjada des de l’any passat. Moltes coses a nivell personal han succeït en aquest mes i mig. El meu viatge a l’Argentina i Xile en aquest període m’ha posat més en contacte amb mi mateix i m’ha recordat la faula del llibre l’Alquimista, que em va decebre bastant, per altra banda. No obstant, la seva metàfora està bé, i és que per veure amb més nitidesa en la quotidianitat de vegades t’has d’anar a l’altre extrem del món, per tal de depurar els sentits. Jo em sento així ara mateix.

La pregunta que deixava penjada tenia que veure amb l’afirmació de la impossibilitat del llenguatge, que és un instrument cultural, per ajudar-nos a resoldre dilemes fonamentals de la nostra vida, ja que la vida, deia, te una riquesa de matisos que el llenguatge no pot captar. La vida és un fenomen de la naturalesa, i el llenguatge ho és de la cultura, i per tant aquest no és prou potent per a resoldre els problemes d’aquella. Però tancava l’article obrint la possibilitat a que sí ho fos. Un aclariment d’aquest punt es fa imperiós, en què quedem?

A la bona literatura el llenguatge es transcendeix a si mateix arribant a aconseguir el que les paraules eren incapaces, ja que aquestes, recordem, només valen per a designar una cosa(1), excloent totes les altres, mentre que a la vida, com hem vist a l’article anterior, l’ocurrència d’una cosa no exclou la del seu contrari a la vegada, cosa que faria tota definició inútil. Però dèiem que la literatura és capaç de transcendir les limitacions del llenguatge, i això que està feta de llenguatge, cosa que semblaria més aviat obra de màgia. I és que veritablement la literatura, quan ho és de veritat, és màgia. Posem un exemple, i ja que hi som posem el de la millor literatura. Don Quijote de la Mancha estava boig, però a la vegada era extremadament lúcid, la qual cosa encaixa perfectament amb el que succeeix a la vida. Com aconsegueixen els bons escriptors això te a veure amb la utilització de la metàfora i la creació de contexts en els quals els personatges adquireixen vida pròpia. Tots els grans escriptors coincideixen a dir això, i jo m’ho crec, ja que quan estic davant un bon llibre deixo de veure paraules i veig un tros de vida allà davant, però comprensible, perquè aquesta és la gran avantatja de la literatura amb paraules, que ens mostra la vida d’una manera digerible, la vida perquè és literatura, i d’una manera digerible perquè està feta amb paraules, mentre que quan surto al carrer i veig la vida directament la majoria de les vegades no entenc res.

Mentrestant, els texts que pretenen ser literatura i no ho aconsegueixen únicament mostren una successió de paraules, sense connexió autèntica amb la vida. Diuen moltes coses, però no transmeten; expliquen, però no evoquen; exhorten, però no mouen; fan passar l’estona, però et deixen igual.

I aquesta és la gràcia de la literatura, que concilia contraris, els harmonitza o integra en un tot, utilitzant un material totalment incapaç de fer-ho com són les paraules. Això per mi és màgia, i us ho diu algú que és escèptic per naturalesa, i no creu en coses com per exemple el reiki, l’astrologia i etcetera.

Per mi és evident que hi ha una força que tendeix a fer-nos més petits i a desintegrar-nos, que jo crec que és la de l’hàbit i el seu derivat de la comoditat, allunyant-nos de la vida, on tot és integració. I un exemple paradigmàtic ocorre en la vida en parella, on fa falta molta capacitat d’integració per tal de conciliar dos contraris com són un home i una dona. Els membres d’una parella són a la vegada protagonistes i autors de la seva novel•la, essent necessàries dots literàries en no poca mesura. I és que de la mateixa manera que hi ha una literatura amb paraules, crec que hi ha una altra sense, i que te a veure amb l’art de conciliar contraris sense morir en l’intent, i de viure o tendir a viure d’aquesta manera el més harmònicament possible, fent de la pròpia vida quelcom que pel fet de ser harmònic, acaba essent bonic.

(1) A la polisèmia una paraula pot designar vàries coses, per exemple la paraula banc, però només una a la vegada, i no és d’això del que estem parlant aquí.

El cor o la raó (II)

De vegades ens bloquegem en dilemes. Una de les coses que un dilema ens acostuma a mostrar és un fracàs en la capacitat d’integrar, de la que parlàvem l’altre dia a la classe.

Us recordeu a què fèiem referència quan parlàvem d’integració en el curs d’intel·ligència emocional?

A la capacitat  d’unir contraris.

A la naturalesa, la integració és la norma, i per això flueix. És quan ens bloquegem que deixem de fluir, i ens allunyem de la naturalesa. Aleshores veiem les coses en termes de tot o res, de blanc o negre, i la decisió ens costa, ja que la decisió és dramàtica o antinatural. Com funciona, doncs, la natura?

A la naturalesa tot està repartit. Això vol dir que no hi ha línies absolutes que separin una cosa (opció A) de una altra (opció B). Per exemple, com dèiem a la classe, la línea que separa la vida de la mort no existeix. A la vida hi ha mort, ja que constantment moren neurones al nostre cervell durant tota la nostra vida, i a la mort hi ha vida, perquè quan el metge pertinent expedeix el nostre certificat de defunció, que espero no sigui aviat ni en el meu ni el teu cas, lector,  ens segueixen creixent les ungles i  els cabells durant uns mesos. Aleshores, qui s’atreveix a traçar la línea entre la vida i la mort? La natura ens ofereix múltiples exemples en aquest sentit. A la natura conviuen els contraris en harmonia, integrats perfectament l’un en l’altre. La filosofia del yin i el yan ens ve a dir exactament el mateix.  La qual cosa, traslladat a prendre una decisió, vol dir que la decisió bona tindrà sempre conseqüències negatives, i la decisió dolenta, conseqüències positives. Això ho hem vist en l’exemple del meu amic i la botiga del seu pare, al constatar que no hi ha línies absolutes que  puguin ser traçades, deixant a un costat la decisió bona i a l’altre la decisió dolenta, car si veiéssim aquesta línea seria fàcil elegir. Però el cert és que no la veiem perquè no existeix, encara que quan som manipulats algú traça de manera artificial aquesta línea, i en el fet de fer-nos la veure rau exactament la manipulació.

Aleshores, si a la natura hi ha convivència entre contraris i integració, la qual cosa vol dir que les coses flueixen i no hi ha bloquejos, perquè nosaltres ens bloquegem i no fluïm tant sovint? Seria correcte dir que ens desnaturalitzem? Doncs la resposta a aquesta segona pregunta és que sí, i a la primera és que ens bloquegem i no fluïm perquè vivim la vida, natural com és, a través del llenguatge, que és un invent cultural, i per tant gens natural. És aleshores que es produeixen xocs. Les paraules tenen límits clars, de fet aquesta és una característica essencial de les paraules. El que no podíem fer en el mon de la natura, traçar una línea que separés dos coses, ja que tot està en tot, ho podem fer perfectament en el món de les paraules. Podem traçar una línea que separi perfectament totes les cadires de totes les taules, on totes les cadires quedaran a un costat de la línea i totes les taules a l’altre costat, per posar un exemple simple. Tornant a l’exemple entre la vida i la mort, la paraula vida no admet la mort, ni la paraula mort admet la vida. I així, la paraula vida no serveix per definir fidelment com és la vida ni la paraula mort com és fidelment la mort. Etc. Etc.

Crec que aquesta és la raó, bé no ho crec jo, només repeteixo el que diuen els filòsofs, per la qual ens trobem sovint amb dilemes que ens bloquegen. És a dir, la pobresa del llenguatge humà per aprehendre la riquesa de la vida. Quan deia més amunt que ens desnaturalitzem quan ens bloquegem volia dir que intentem resoldre un problema de la vida o de la natura amb un instrument de la cultura, com és el llenguatge, que no és suficientment potent per a resoldre’l.  O si que ho és? Properament seguiré amb la resposta, si no us heu cansat ja.

El cor o la raó

Un dels temes que més ha estimulat el debat i que més interès, en conseqüència, ha despertat cap al final de la primera part del nostre curs d’intel·ligència emocional ha estat el de la dicotomia entre el cor i la raó. Els participants s’ hi han llençat a un debat prolífic tant a les sessions com des de casa a través del correu electrònic.

La posició inicial dels alumnes ha estat la de les dificultats que apareixen a l’hora de prendre una decisió quan el cor et diu una cosa i la raó una altra. Ens enfrontem aleshores a un dilema, i aquest pot ser difícil de resoldre.

Però si és difícil prendre una decisió entre dues opcions, més difícil ho és prendre-la quan hi ha un plantejament erroni de sortida. Jo he intentat mostrar que en la dicotomia cor-raó  hi ha un d’aquests plantejaments erronis de sortida, que ens pot servir d’exemple de molts altres dilemes que ens bloquegen, i que estan basats en plantejaments o premisses errònies, més que en dificultats en l’elecció entre dos alternatives ben plantejades.

Intentaré explicar-me amb un exemple. El pare d’un amic meu tenia una botiga que era insostenible, ja que les despeses eren molt més altes que els ingressos des de ja feia temps. No obstant, el pare del meu amic s’havia implicat fins a tal punt en aquella botiga, que era incapaç de veure aquest fet. Per a ell no era només una botiga, sinó una part molt important de la seva vida. És per això que tancar la botiga no estava en els seus plans, i s’aferrava a ella, tot i que aquesta botiga no estigues responent a la funció per a la qual s’havia creat: proporcionar un sou, i per tant una feina, al pare del meu amic. Com que la botiga no s’aguantava per mitjans propis, el meu amic ja feia uns mesos que donava una part important del seu sou al seu pare per tal que aquest els aboqués a la botiga, que els engolia sense donar res a canvi. El pare del meu amic estava convençut que aquesta circumstància era temporal, i que estava més que justificat que el meu amic li donés els diners. Però el meu amic, al fer-ho, renunciava a coses importants per a ell, principalment a la possibilitat d’emancipar-se marxant de casa, cosa que desitjava fer. El seu cap li deia que havia de marxar per fer la seva vida. Però el seu cor li deia que això seria trair el seu pare, i que aquesta era una opció egoista. Aquest dilema el va bloquejar molt de temps, fins que al final ho va poder resoldre i va marxar definitivament de casa. Lògicament, la botiga del seu pare se’n va anar en orris.  La qüestió és que passat un temps el pare es va adonar del seu error aferrant-se a una botiga que estava morta, i li va agrair al meu amic la decisió de deixar de finançar-la. Va demanar-li disculpes per haver-lo tingut lligat, tal i com ho havia estat ell, a un projecte inviable. Ara que tots dos s’havien deslliurat, gràcies a la decisió del fill , s’hi sentia molt millor.

En aquest exemple el plantejament erroni era que el que  deia la raó era egoista i el que deia el cor una mostra d’amor. Tot i ser totalment falsa, aquesta premissa era assumida com a certa, i per tant no era qüestionada. Això complicava molt més la decisió. La fal·làcia en el dilema cor-raó acostuma a ser aquesta. Així, com hem vist a l’exemple,  aquest és un plantejament erroni de sortida, i per tant les alternatives que generarà seran totalment confuses, per la qual cosa el bloqueig a l’hora de prendre la decisió està servit. Aquesta fal·làcia és expressió d’una altra de més general que actua en els dilemes: la creença que hi ha una alternativa bona i n’hi ha una altra de dolenta de per se.  Així, en l’exemple que hem vist sembla clar que hi ha una alternativa bona i una altra dolenta, però si això és així ho és en funció del context en el que la persona que decideix es troba. El que vull dir és que no hi han decisions bones o dolentes en termes absoluts. Això ens costa veure-ho davant dilemes difícils, fent-los difícils precisament per això, la qual cosa provoca que quan ens trobem enfrontats a un, sentim el vertigen d’aquesta sensació d’absolutesa absoluta, incontestable i sense marxa enrere de la decisió que hem de prendre. El que no veiem  en dilemes que ens bloquegen  és que l’elecció de qualsevol  alternativa tindrà conseqüències positives i negatives a la vegada. Ens costa veure això perquè no ens deslliurem de la idea que hi ha una opció bona i una dolenta. Però això no és així, si no que dependrà del context en el que prenc la decisió  el que una o l’altra alternativa sigui la “bona”. Però, que és el context? Doncs bàsicament sóc jo, el meu entorn, les meves necessitats, les meves limitacions, el meu projecte de vida i el que en funció de tot això jo vull.  Si el meu amic no hagués necessitat els diners per a realitzar una necessitat bàsica seva com era l’emancipació i autonomia personals, podria haver estat una bona decisió seguir aportant-los a la botiga del pare. Qui ho sap això? Potser només calia aguantar fins que la crisi passés, o potser el meu amic podia haver proposat  algun canvi que fes més competitiva la botiga, amb la qual cosa també s’estaria emancipant, ja que l’emancipació no passa necessàriament per marxar de casa, sinó per  respondre de manera autònoma i útil a les circumstàncies.   Però la qüestió és que el meu amic, com a conseqüència del context en que es trobava, volia una altra cosa, i que per tant  la decisió per a assolir-la, és a dir, la decisió “bona”, havia de ser la que va prendre.

La qual cosa ens torna al punt de partida del curs, i és que per prendre una decisió haig de mirar cap a dins, cap el meu centre, per trobar la resposta del que jo vull, en funció del que jo soc i del que vull ser. Que no hi ha decisions bones o dolentes, si no decisions bones o dolentes per mi en un determinat moment i situació, que és molt diferent. És bàsic que diferenciem aquest matís. Properament seguiré amb aquest tema.

Estar y no estar

Es curiosa la capacidad que tenemos las personas para estar en un sitio y a la vez no estar. Pondré un ejemplo para explicarme. He visto en varías ocasiones a mujeres convencidas, tras muchos años de relación, de que querían separarse de sus maridos. Se habían sentido maltratadas durante mucho tiempo, humilladas por ellos en innumerables ocasiones, habían sido objeto de comentarios menospreciativos que se repetían con normalidad, y que habían acabado hundiéndolas. Pero un día reaccionaron y decidieron romper ese círculo vicioso en el que se hallaban sumidas. Se dieron cuenta de que ellas no eran culpables de su desesperación, que no eran inútiles, y que si estaban mal no era por su culpa, sino por la de sus parejas, que las machacaban y utilizaban como cubo de la basura al que arrojar todas las frustraciones que había en sus propias vidas. Cuando algunas de esas mujeres, porque muchas otras aún están en el fondo del pozo, tomaron la decisión de romper con sus maridos, y así se lo comunicaron, a éstos se les cayó el mundo encima. Ellos se sorprendieron, porque lo último que pensaban es que sus mujeres estuvieran mal. Ellos las veían bien. En realidad no veían nada de lo que ocurría, y es a este fenómeno al que le quiero dedicar este escrito.

Podemos estar años al lado de alguien y no verlo. La costumbre amortigua la sensibilidad, dice Proust, y muchos de los maridos a los que hago referencia en el párrafo anterior se sintieron profundamente culpables cuando finalmente, y tras muchos años, vieron a sus mujeres. Estos maridos no eran ogros venidos de Marte, aunque lo podía parecer a primera vista, si no personas insensibilizadas por el más terrible deshumanizador que se haya inventado: la costumbre. La costumbre y la ceguera son primas hermanas, y por eso trabajan juntas. La primera suele prepararle el terreno a la segunda. Juntas consiguen mantener desigualdades y abusos durante años y años sin esfuerzo no solo entre parejas, sino entre pueblos y naciones enteras. Pero no nos desviemos de las parejas. La costumbre provoca ceguera, pero no una ceguera total. Se trata en este caso de una ceguera en que los ojos ven, pero la mente se halla ocupada en otra cosa. Y es que para ver no basta con utilizar los ojos, y aunque estos funcionen perfectamente podemos estar no viendo.

Es por eso que el marido se siente terriblemente sorprendido cuando su mujer le dice que se va porque no está bien con él. Se siente tan sorprendido porque aunque sus ojos la veían, él estaba en otra cosa. Pero cuando su mujer le dice que se va, entonces ve de repente. Y ve no porque ella le diga que está mal debido a como él la trata, ya que eso ya se lo ha dicho antes muchas veces. Ve porque el golpe de la amenaza de perderla lo saca del letargo de la costumbre. Entonces reacciona; entonces vuelve a ver no sólo con los ojos. En realidad nunca dejo de ver, pero lo que ocurre es que estaba en otra cosa.

Para devolverles su humanidad a esos hombres y lograr que vuelvan a estar con sus mujeres cuando están con ellas, puede bastar con extraerlos de ese narcotizante poderoso que se llama costumbre.

Provincianisme geogràfic / Provincianisme temporal (II)

A)     Per superar el provincianisme geogràfic: VIATJAR.  Si viatges sol millor que acompanyat,  lluny millor que a prop, per molts dies millor que per pocs, amb pocs diners millor que amb molts, a treballar millor que de turisme, i si de turisme millor al teu aire que en un viatge organitzat per d’altres. Aquestes són regles que no cal prendre-les al peu de la lletra, i que tenen el seu fonament en facilitar l’amarament amb la cultura del lloc on viatges, ja que sense aquest amarament no hi ha viatge, només hi ha turisme, no hi ha enriquiment personal, només un acte de consum que ajuda a enriquir a d’altres, no hi ha superació del provincianisme espacial, sinó un enfonsament més intens en el mateix, ja que la persona es creu falsament, al convertir-se en un col·leccionista de viatges, que és una persona de món, enganyant-se a si mateixa, i possiblement a algun altre desprevingut. Però aquestes són condicions que, si no fonamentals, sí  ajudaran a fer el viatge més autèntic.  Ara bé, sí que crec que hi ha una regla important  en aquest sentit: parlar l’idioma del lloc on vas. Crec que d’altra manera el viatge és impossible. Podràs conèixer els monuments i fer moltes fotos, però la cultura et relliscarà. No cal conèixer, de totes maneres, exhaustivament l’idioma, cosa de vegades difícil i que requereix d’esforç, però sí mínimament i tenir la voluntat d’utilitzar-lo per relacionar-te al lloc de destí. El mateix  Kapuscinsky explica en el seu llibre Ébano com viatjava ell per Africa per fer les seves cròniques periodístiques, i referint-se a Lagos, capital de Nigeria, diu: “Es cierto que para instalarme habría podido elegir el Ikoyi, un barrio seguro y lujoso, habitado por nigerianos ricos, por europeos y diplomáticos, pero es un lugar demasiado artificial, selecto, cerrado y vigilado celosamente, y yo quiero vivir en una ciudad africana, en una calle africana y en una casa africana, ¿Cómo, si no, podría conocer esta ciudad, este continente?

B)      Per superar el provincianisme temporal: Freqüentar la conversa amb persones d’una edat molt diferent a la teva. És a dir, ancians o nens, en el cas que siguis una persona d’edat mitja.  Tinc la sort de treballar en una residència d’avis on haig de fer d’aquest punt la meva professió.  Si hi ha una cosa que considero indicativa del nivell d’avenç d’una societat, és la seva manera de tractar als febles, i en concret a la part dels febles que representen les persones de la tercera edat. En aquest sentit crec que som una societat poc avançada. No crec que em costi convèncer ningú que tenim normalment poc temps pels febles, i si aquest feble és un avi, menys encara.  No sabeu el que us perdeu!! I no m’estranya que passi això, ja que per relacionar-se amb els febles, i amb els avis com a representants d’aquest col·lectiu, cal allò que menys tenim el segment de la societat que no ho som en teoria, de febles: Temps.  Efectivament, he comprovat que la cosa més significativa que perden els avis amb els anys és velocitat, a tots nivells, física i mental,  la qual cosa casa malament amb l’escassetat de temps dels membres de la societat “no feble”. Fora d’aquesta pèrdua de velocitat, els avis conserven totes les seves capacitats, i si tu ets capaç d’alentir  el teu ritme, en trauràs molt de profit del seu contacte. Jo bàsicament el que trec és l’expansió del meu marc de referència temporal. M’agrada pensar que expandeixo la meva perspectiva, almenys és així com jo em sento després de tenir una conversa amb un avi, i veure que les meves cabòries ja ho van ser fa molt de temps seves, i rebre el relat de com les va afrontar, i constatar com les cabòries van marxar i l’avi amb el qual parlo va continuar. En aquest sentit, crec que és molt recomanable visitar residències d’avis,  però sobretot fer-ho amb la disponibilitat de temps i l’actitud adequades.  Per altra banda, parlar amb nens és un camí oposat per arribar al mateix lloc, per superar el provincianisme temporal. No obstant, novament del que es tracta és de connectar amb ells, i per això haurem de disposar igualment de temps i esmerçar l’esforç de posar-nos al seu nivell. Interessar-nos en el que ells s’interessen, encara que no ens sembli seriós o útil. Renunciar a l’objectiu que siguin ells qui facin l’esforç de ser més madurs o seriosos, i estar disposats nosaltres a ser ho menys. És impressionant l’habilitat que desenvolupem els adults per no escoltar realment el que ens diuen els nostres fills, ja que pressuposem que el que ens expliquen és infantil i no té cap rellevància autèntica, i només atenem al moment en que acaben de parlar per aleshores nosaltres intervenir i emfasitzar el que realment nosaltres creiem que és important per a ell saber.  Segurament  les treballadores de les llars d’infants subscriurien gran part d’aquest discurs.

Crec sincerament que equipats amb aquesta  manera de fer, i convertint-la en un hàbit diari, com raspallar les dents, mantindrem la nostra higiene mental, com amb el raspall de dents mantenim la bucal. Els efectes seran una major sensació de benestar i una més gran llibertat, a l’ampliar la nostra capacitat de veure el món amb visions alternatives a les immediatament disponibles en el nostre sempre petit espai i temps.

Provincianisme geogràfic / Provincianisme temporal (I)

Parla el periodista polonès Kapuscinsky en el seu llibre Viajes con Herodoto d’una classe de provincianisme que ell anomena temporal, per contraposar-lo al geogràfic. Així, si en el provincianisme geogràfic la persona es pensa que la seva ciutat, el seu poble o la seva comarca és el centre del món, en el provincianisme temporal la creença és que el període de temps que abasta la pròpia  vida és aquell en el  que succeeixen els esdeveniments més rellevants. I així, ens pensem que el que està passant en un determinat moment és crucial, que marcarà el futur sense possible marxa enrere, i li donem, així, molta rellevància.  Quan es tracta d’un fenomen desagradable, una crisi com la que estem vivint, per exemple, ens pensem que és el pitjor moment de la historia, sense adonar-nos que crisis econòmiques com l’actual o pitjors hi han hagut moltes. O acotant el tema a les vivències personals, quan tenim un mal moment ens pensem que és el pitjor que ens ha passat mai, sense adonar-nos que de moments així ja hem viscut probablement alguns. Clar, si ens adonéssim, en aquell precís moment ja deixaria de ser tan dolent. Ho fa precisament dolent el no tenir una referència externa que actuï de palanca per treure’ns hi.   En realitat aquestes manifestacions de provincianisme els psicòlegs les anomenen actes d’egocentrisme. Ens costa molt descentrar-nos d’allò que omple la nostra vida, que no és més que allò que succeeix en una petita parcel·la d’espai i temps.  Ens costa molt agafar perspectiva. Tots vivim en una petita parcel·la de realitat, que evidentment està determinada per les dos variables bàsiques d’espai i temps, variables que segons Kant són les fonamentals per construir el nostre coneixement.

Podem estirar aquestes dos variables d’espai i temps per tal de no caure en els dos provincianismes esmentats, per tal de no reduir la nostra capacitat de veure més enllà de la nostra petita parcel·la de temps i espai.  Aquest estirar del nostre espai i del nostre temps ens requerirà un esforç constant, ja que l’actitud natural és a reduir aquest espai, perque quan més reduït és, més el podem controlar, més còmode ens resulta, encara que sigui a costa d’empobrir-lo. Així doncs, cal combatre aquest encongiment  del nostre espai i temps vitals, com per evitar que s’encongeixi un jersei de llana al rentar-lo cal tenir una cura especial. Per fer això cal una actitud bàsica i vàries accions.   L’actitud bàsica és obrir-nos.  Quan davant un problema ens tanquem, ben segur que el problema creixerà i nosaltres ens farem més petits.  Obrir-se significa estar disposat a pensar diferent, obrir una petita escletxa amb una nova possibilitat al nostre pensament,  i sortir al carrer amb aquesta escletxa oberta. Obrir-se significa, a més de canviar el pensament, canviar la conducta,  i actuar en conseqüència amb el canvi de pensament. Parlar amb algú que no fem habitualment, o dir una frase de més en una conversa estereotipada que tenim cada matí al forn de pa, per exemple, i estar obert a les possibles noves conseqüències en els altres de la nostra nova acció, que poden ser agradables, o no, serien exemples d’aquests canvis. Vull recalcar  que no es tracta només d’una actitud, malgrat aquest és el primer pas i el més fonamental, sinó d’actuar de manera diferent també, en concordança amb aquesta nova actitud. No cal, per altra banda,  que aquests canvis siguin espectaculars.

Un cop hem canviat la manera de pensar i d’actuar, és el moment de posar en marxa les accions concretes: (la setmana que ve us les comento. Ho prometo. També prometo no tornar a estar un mes sense publicar al blog)

Pujar a una muntanya és una gran teràpia

Fa unes quantes setmanes  vaig obrir la bústia de la consulta i vaig trobar una capsa de pastilles. No m’havia passat mai, i per això em va estranyar, però com que el cap sempre busca explicacions per totes les circumstàncies, l’explicació que vaig trobar és que me les devia deixar algun client, com a prova de la superació del seu problema,  i pel qual deixar-me les pastilles allà devia suposar el mateix que per a qui deixa les seves  crosses a Lourdes després de retrobar la capacitat per caminar (salvant les distàncies, clar) Aquesta va ser la meva primera idea, però una ullada més atenta em va permetre descobrir que es tractava del programa de la festa major d’Igualada, que enguany venia en forma de capsa de pastilles, que els organitzadors ens prescribien per tal de millorar el nostre estat anímic: 100 actes festius a prendre per la via emotiva, deia a la caixa. Davant d’aquesta peculiar teràpia, no vaig poder deixar de somriure i pensar en la gran pertinència d’aquesta medicina.

Només dos dies abans de trobar-me la caixa de pastilles havíem retornat de les vacances al càmping de la Vall de Cardós, on ja fa anys que estiuejem, tants com per a poder considerar la nostra estada allà dalt com una tradició. La Vall de Cardós està al costat de la Vall Ferrera,  al final de la qual es troba la pista forestal que ens du a la Pica d’Estats, la muntanya més alta de Catalunya. Es tradició també que entre els estiuejants al càmping s’organitzin excursions, no m’atreveixo a anomenar-les expedicions, al cim de la Pica, com popularment se la considera. L’excursió és llarga, al voltant de 10 hores, i tot i que tothom mínimament sa la pot realitzar, cal un mínim de preparació per tal que no s’acabi convertint en penitència.  De fet, aquest any ha sigut el tercer any que he pujat , el segon amb el Lluís i el primer sense el Miquel.  A mi no m’agraden les penitències, però  he de confessar, per altra banda, que aquest any ha tingut vocació de peregrinació la meva ascensió al cim, donades algunes de les circumstàncies difícils per les que darrerament travessa la meva vida. Això l’ha fet especial. I encara més especial ho ha fet que el meu fill, que va creixent i ja és tot un adolescent, ha pujat amb mi. De fet, veig el meu fill d’una altra manera després que hagi pujat , i baixat, de La Pica.

Però tornant a la meva experiència, estar a dalt de La Pica, amb la vista impressionant de tots els Pirineus al voltant, amb els estanys d’Estats i de Sotllo tan a baix ara, però que només dues hores abans havíem vorejat, constituïa una medicina els efectes de la qual encara noto ara. Si ens cal perspectiva de les coses per tal que aquestes no ens superin, dubto que hi hagi gaires llocs que la proporcionin millor que el cim d’una muntanya. Carol Kershaw, psicoterapeuta Ericksoniana d’EEUU, recepta pujar a una muntanya de les contrades als seus clients. La muntanya no és ni molt alta, ja que no cerca herois, ni molt baixa, ja que ha de tenir un mínim de dificultat. La Pica te aquestes característiques. Quan vaig ser allà dalt, em vaig sentir molt a prop de les persones que compartíem aquells escassos i pedregosos metres quadrats.  Sense anar més lluny, poques vegades m’he sentit més a prop del meu fill. Tots els que érem allà havíem fet el mateix camí, i ara assaboríem la recompensa al nostre esforç. Un d’ells, l’Oriol Pujol, no és sant de la meva devoció, i menys en aquests temps en que el govern de que forma part ha decidit inequívocament aplicar la tisora començant pels més dèbils.  Però allà dalt la realitat de sota quedava tan llunyana, semblava tan irreal, que no hauria estat  capaç de fer despertar cap sentiment d’animadversió, cas que m’ho hagués proposat, cap a ell. Ans al contrari.

Què bo seria que a les farmàcies venguessin capsetes amb prescripcions per pujar muntanyes.

Dionisio

El siguiente día también cocinó Dionisio. Su dominio sobre la cocina era completo, y nadie se atrevía a disputárselo. Dionisio es el tío de Teresa, y padre de Noelia, y es una de esas personas que te impactan desde el primer momento. Por lo menos eso es lo que me ocurrió a mí. Profesor de filosofía de un instituto, astrónomo en sus ratos libres, lector empedernido, ha creado una biblioteca de más 4.000 libros con sus manos, y digo esto en sentido literal,  pues ante el gran espacio necesario para almacenar tanto libro, ha reformado la casa en la que veranea  con sus propias manos para darles cabida.  Esa linda casa en la que nosotros pasamos el fin de semana. Y es que Dionisio trabaja con sus manos y su cerebro. Dionisio es un intelectual, pero te lo puedes encontrar a cualquier hora en el bar del pueblo enfrascado en acaloradas conversaciones con los lugareños, pues él en última instancia también lo es, y si la vida le llevó lejos de allí para ganarse la vida, su corazón lo trae de vuelta cada verano o época vacacional para reencontrase consigo mismo. Podría hablar durante más tiempo de sus proyectos y realizaciones, y al no hacerlo seguramente incurriré en omisiones de importancia. Pero no es tanta mi intención describir su vida a modo autobiográfico como transmitir lo que el contacto a lo largo del fin de semana con él supuso para mi. Supuso el ejemplo de alguien que se mantiene abierto pasados los 60, y aunque este hecho pueda no parecer excesivamente llamativo, para mi lo es en un sentido muy especial. Creo que a lo largo de la vida  las personas elegimos un camino, y desechamos otros. Y aunque podamos hacer nuestros pinitos en muchos ámbitos, cada vez, a medida que avanzamos más en el camino elegido, nos cerramos más opciones en los otros. Creo que a eso se le llama especialización. A más especialización más efectividad en ese ámbito. Pero, ¿ Qué ocurre cuando sacas a un especialista de su ámbito de especialización?. El deportista que ha llegado a lo más alto, cuando acaba su carrera deportiva se hace entrenador o pone una tienda de deporte, o ambas cosas, pero sigue relacionado principalmente con el mundo del deporte o de su deporte, pues a lo que se dedicó primero le marca el camino respecto a lo que dedicarse después. Nada de criticable veo en ello.

Pero Dionisio es un ejemplo de otro tipo de persona. Se acerca al hombre del renacimiento, al humanista que es un maestro en una amplia variedad de ámbitos. Es lo más alejado que se pueda imaginar del especialista, pero no por ello es menos bueno en lo que hace. Que las cosas que hace  sean lo más alejadas posible  las unas de las otras es algo que te planteas antes de encontrarte con hombres como Dionisio. Cuando la suerte, pues no abundan, te lleva a encontrarte con uno de ellos, te das cuenta de que esa distancia no existía más que en tu imaginación, como una limitación más que nos impide ver más allá. Por eso tiene tanto valor encontrar de vez en cuando hombres como Dionisio, capaz de hablar de los principios morales de Stuart Mill,  mientras intercala sugerencias  sobre la manera de mover la espumadera a la hora de remover el  pisto, a la vez que está atento a que no se le seque el yeso que debe utilizar para las paredes de su nueva biblioteca. ¿Por qué esos hombres abundan tan poco?, ¿Por qué los paletas no hablan de filosofía? ¿ o los políticos de música?, ¿ o los banqueros de literatura?, ¿Por qué los indignados no  intentan ganar unas elecciones para arreglar lo que les indigna?, ¿Por qué los cantautores no labran la tierra?.

Claro que estoy hablando en general, y hay grandes excepciones, que corresponden a otros no menos grandes hombres y mujeres.  Miquel Martí i Pol, nuestro gran poeta, trabajaba en una fábrica de papel a turnos. ¿Y fue peor poeta por ello? No. Probablemente todo lo contrario.

En definitiva, y tomando como referencia la frase de García Márquez, conocer a Dionisio fue una gran experiencia, no por quien es él, sino por lo que me ha hecho ver que puedo ser yo.

No nos educan en el amor

Nadie salva a nadie, pero nadie se salva solo (Paulo Freire)

“No nos educan en el amor”, me dijo ella, no mucho después de habernos conocido. Nos encontrábamos en la deliciosa tertulia de que he hecho referencia en el escrito anterior, al poco de haber llegado al pueblo del interior de España donde la conocí, tras un viaje de 500 Km con mi mujer y otra pareja de amigos, Juan y Teresa.  Ella, Noelia, era la prima de Teresa, y ambas solían ir a desconectar al pueblo de sus padres. Lo hacían en vacaciones o en puentes largos. Matilde, que así es como se llama mi mujer, y yo nos habíamos agregado esta vez. Como no era una testigo de Jehová  ni podía tener connotaciones sexuales, pues la decía en una charla de sobremesa en la que nos hallábamos presentes todos, me quede descolocado cuando escuche su frase.  En realidad, me habría quedado descolocado igual aunque hubiera sido una testigo de Jehová o la frase hubiera tenido connotaciones sexuales. Pero el caso es que no era el caso. Y cuando te quedas descolocado lo primero que te invade es una gran sensación de incomodidad. Empiezas a mirarte a ti mismo. Empiezas a ser consciente de tus movimientos en la silla, a no saber qué hacer con las manos. Te vuelves, según Octavio Paz, adolescente otra vez, pues este sabio dice que la adolescencia se caracteriza por un mirarse a uno mismo constantemente, y que sólo se supera cuando dejas de hacerlo. Adivino que muchos estarán pensando que, según este criterio, la raza adolescente es mayoritaria en este planeta. No es objeto de este escrito adentrarme más por ahí, y vuelvo a mi incomodidad ante Noelia. Cuando me encuentro incómodo en alguna situación tengo dos opciones, o me relajo y me dejo llevar o me precipito y meto la pata. Cuál de ellas elija tiene mucho que ver con la situación en que me encuentro.  En esa sobremesa la situación invitaba a dejarse llevar, tras haber llegado a nuevas tierras, donde el aire y los colores, como dice Teresa, son diferentes, y tras una comida que fue más que eso: un ágape, como dijo el filósofo Dionisio, que cocinó para nosotros productos de la tierra y lo regó todo con su conversación. ¡¡No todos los días cocina para ti un filósofo!! Pero eso había sucedido durante la comida, y a estas alturas de la sobremesa el filósofo echaba la siesta y su hija Noelia ejercía de digna anfitriona, descolocándome y obligándome a dejarme llevar, y a salir del refugio de mi mismo escuchando más, atendiendo más, atreviéndome a hablar más desde lo que pienso y desde lo que deseo.

Y es cuando nos descoloca algo que tenemos la oportunidad de volvernos a colocar, pero en una posición mejor, que supera a la anterior que ya nos estaba momificando y dejando rígidos. Todo eso sucedía en mi interior, y los proyectos  de la treintañera que en la sobremesa explicaba qué pretendía hacer con su vida en los próximos años,  y que tenían como base educar en el amor, eran la causa.

Formas de ver las cosas

Fuimos a pasar el fin de semana con unos amigos, Teresa  y Juan,  a un pueblecito de la provincia de Soria, donde el tío de Teresa tiene una casita a la que nos habían invitado. Curiosamente, otro amigo mío, Toni, tenía a su familia veraneando desde hacía un par de semanas a pocos kilómetros del pueblo al que nosotros íbamos, y en esos días tenía previsto viajar por su cuenta para ir a unirse con ellos,  así que le propuse que viniera con nosotros, y de esa manera se ahorraría el dinero del autobús, además de poder ir juntos.  Quedamos en que su mujer lo vendría a recoger a un pueblo cercano, para ahorrarnos unos kilometrillos. Puestos ya en camino, y para hacer el viaje más llevadero, paramos a mitad de trayecto a desayunar, y cuando volvimos a nuestro coche, nuestros amigos, que iban en el suyo, propusieron hacer una última parada antes de llegar al pueblo, en la capital, para comprar en el supermercado alimentos para el fin de semana. Pero justo a la entrada de Soria, nuestro amigo Juan paró bruscamente y nosotros nos vimos obligados a hacer lo mismo detrás. Entonces salió del coche un poco alterado y nos dijo que Teresa decía que podíamos ir, si queríamos, tirando para el pueblo de Toni, que a Teresa se le había ocurrido en la rotonda anterior  llamarnos para decírnoslo y que él le dijo que no llamara, que ya paraba un poco más adelante y nos lo decía. Nosotros, un poco sorprendidos por el cambio de planes, dijimos que ya nos parecía bien el original, y no vimos ningún sentido en cambiarlo. Teresa también se bajó del coche y nos dijo que ya iba a comprar ella, y que por lo tanto no hacía ninguna falta que fuéramos también nosotros al “super”. Pero mi mujer le respondió que podía ir a comprar ella, si quería, pero que no tenía ningún problema en esperarla fuera. Así que nos quedamos, bien porque no viéramos sentido en la proposición de Teresa, bien porque no tuviéramos la cintura para cambiar  el plan inicial. Mientras Teresa compraba, y el resto la esperábamos, le hice a Juan un par de comentarios sobre el incidente, en la línea de que ya habíamos quedado en el desayuno   en parar todos juntos en Soria, y que para qué de repente cambiar el plan. Juan expresó ser de mi misma opinión, al igual que mi mujer. Toni asintió con su silencio. No se habló más del tema, quedando sentenciada por la mayoría, en ausencia de la minoría, la cuestión.  Cuando Teresa acabó de hacer la compra, nos dirigimos al pueblo en que habíamos quedado con la mujer de mi amigo Toni, donde dejamos a éste y proseguimos nuestra marcha.

Ya por la tarde, y después de una abundante y deliciosa comida, ofrecida por el anfitrión de la casa, Dionisio, tío de Teresa y sobre el que estoy obligado a hablar en otra ocasión, nos enfrascamos en una deliciosa tertulia, producto de la tranquilidad, los nuevos aires, y de las nuevas personas encontradas en el pueblo. Estoy hablando de Noah, la prima de Teresa, de la que también tendré que hablar más adelante. Efectivamente, en ese ambiente distendido, volvió a salir el tema de la parada en el super de por la mañana, y Teresa se expresó así.” Llegando a Soria pensé que mientras yo compraba, vosotros podíais ir tirando para el pueblo donde habíais quedado con la mujer de Toni, y mientras nosotros llegábamos, estar un rato con ella; así  todos íbamos más tranquilos. Pero a Juan no le gustó nada la idea (queda por saber si lo que no le pareció buena idea fue que Teresa llamara, que lo quisiera hacer tan repentinamente en medio de la rotonda o que cambiara de plan) y entonces me dijo que no llamara, que ya pararía 100 m más adelante para decírnoslo él”.El resto de la historia ya lo conocemos.