Les relacions interpersonals sovint es veuen afectades per la confusió entre els nostres sentiments i els que atribuïm als altres. Aquesta manca d’autoconeixement emocional pot ser la causa de conflictes innecessaris i malentesos. A través de dues històries personals, explorarem com aquesta dinàmica es manifesta i com es pot abordar.
Història 1
− Millor que no ens vegem més. No vull que et facis il·lusions –em va dir la Jenny
I jo em vaig acomiadar amb un somriure forçat, sentint-me molt a l’alçada per no haver fet una escena i plorat com un nen.
Ens havíem conegut per internet, i vaig necessitar 6 mesos per adonar-me que el problema no era la meva il·lusió, sinó que ella no em volia veure.
Això sembla molt obvi, però jo em vaig arribar a creure que el fet d’haver-me enamorat era l’obstacle. Quan vaig adonar-me que no, el dolor va ser substituït per ràbia, pel sentiment d’estafa de qui descobreix que li han donat gat per llebre.
Al cap de 6 mesos més vaig començar a contemplar la possibilitat que ella no em volgués estafar, i que realment hagués estat sincera. És a dir, que veritablement el que la va portar a tallar les nostres cites és que no volia que em fes il·lusions. De fet, no era la primera vegada que una dona al·ludia a la meva il·lusió com a raó per tallar.
Internet és horrible perquè aquestes paraules són suficients per treure algú de la teva vida de forma absoluta, ja que l’única xarxa que sustenta la relació és la virtual, la world wide web, i no qualsevol altra que ens porta a topar-nos amb l’altre a la fleca, l’ascensor del treball, o el gimnàs de la cantonada. Però per això mateix internet segurament també és atractiu, per ser un mitjà totalment asèptic de conèixer gent. Si m’interessa m’ho quedo, si no ho rebutjo sense més ni més.
Però entre els primers 6 mesos i els segons, em vaig haver de trobar amb Estefania. Gràcies a ella es va transformar la meva manera de veure les coses. Gràcies a ella vaig veure que la Jenny no em volia estafar. I la causa va ser la resposta a aquesta mateixa situació, però ara amb els papers canviats.
Ens vam conèixer una tarda de setmana santa, la vaig convidar a un tros de mona, i a partir d’aquí tot va anar avall. Tan costa avall que jo em vaig espantar de la velocitat que estava prenent. Aleshores li vaig dir:
− Veig que t’estàs il·lusionant molt, i et vull advertir que jo no estic enamorat.
Ella es va punxar com un globus. La conseqüència és que jo vaig recobrar un bri de serenitat, en posar les coses al seu lloc, i en sentir que estava sent honest amb ella, i sobretot amb mi mateix. Almenys és com ho vaig interpretar jo: quin babaul!
Per sort l’Estefania es va tornar a refer, no va trigar gaire estona, i em va dir:
− I qui t’ha dit que jo ho estic de tu? Enamorada vull dir. Qui et creus que ets per jutjar el grau en què jo m’haig d’il·lusionar o no amb el que em doni la gana?, I això a tu que t’importa? Si arriba un moment en què no vols veure’m, en què no vols compartir el teu temps amb el meu, els teus diners amb el meus i la teva pell amb la meva, m’ho dius i ja està, però no barregis en el teu desig, o manca de ell, la meva il·lusió.
Aleshores va fer un cop de porta i va desaparèixer de la meva vida. No recordo si em va arribar a dir imbècil, hauria estat molt encertat. Es va emportar tot el que havia portat, però em deixà una gran lliçó.
Història 2
− Jo no m’he ficat en la teva relació per no fer-la malbé -li va dir Marta a Lluís, i es referia a l’estret vincle laboral que el seu marit mantenia amb la seva amiga Mònica.
Tots dos havien fundat l’empresa de Càtering de la que eren els principals socis. Però alhora que l’empresa prosperava, La sintonia entre les dues amigues s’ensorrava. El motiu era el distanciament de Mònica, que per moments semblava franca hostilitat respecte a Marta. Aquesta estava desconcertada, però s’inhibia de preguntar a la seva amiga què li passava. Aleshores no feia més que insistir-li al Lluís.
− I què tinc jo a veure amb el que us passa a Mònica i a tu? Si tu hi tens un problema, soluciona-ho –va contestar ell.
− Però no vull perjudicar l’empresa si em fico pel mig.
− La nostra empresa és prou forta per poder suportar els vaivens de la vostra amistat. Això és el que jo crec.
− Estàs segur?
− És clar. A més, són dos temes diferents. Un és la vostra amistat i un altre la nostra empresa, encara que tots dos impliquin les mateixes tres persones.
− Llavors, creus que puc provocar més mal amb el meu silenci, que preguntant a la Mònica què li passa?
− Sí, parlaràs amb la Mònica?
− Pot ser…
Conclusió
El que les dues històries tenen en comú és la confusió dels seus protagonistes entre on acaben ells i on comencen els altres, la confusió entre els seus sentiments i els que els atribueixen als altres. I aquesta confusió ens parla de manca d’autoconeixement.
Crec que aquesta manca d’autoconeixement és causant de bona part dels trastorns emocionals que patim, i sens dubte de múltiples conflictes interpersonals, ja que ens porta a posar la responsabilitat de patiments que són nostres sobre els altres, als quals responsabilitzem.
- Primera història: Responsabilitzem de les nostres decisions al mal que imaginem que podem fer a l’altre. Això és una fal·làcia, perquè obeeixen als nostres temors i només a ells.
- Segona història: És el temor propi el que li impedeix parlar a Marta, però confon aquest temor propi amb el temor a fer-li mal a la relació del seu marit amb la seva amiga. Pren un per l’altre.