L’altre tema de què vam parlar a la nostra classe improvisada a la cafeteria va ser sobre el que tracta el títol d’aquest escrit. Allà concretament una alumna va preguntar a un alumne si estava content o feliç. No me’n recordo gens de la resposta de l’alumne, perquè en el moment en què vaig sentir la pregunta tota la meva atenció s’hi va centrar en ella, i en les seves implicacions, i vaig deixar d’atendre la resposta.
La primera implicació d’aquesta pregunta va ser per a mi que estar content i ser feliç eren dues coses diferents, i que per tant podien anar juntes o separades, és a dir, encara que es pot estar content i ser feliç, també es pot estar content i no ser feliç. O es pot ser feliç i no estar content. I embolicant més la cosa, podria ser que l’una estigués en contradicció amb l’altra? És a dir, que per estar un content es tanqués la porta a la possibilitat de ser feliç? O que la felicitat suposés la impossibilitat d’estar content?
Intentarem llançar una mica de llum sobre l’assumpte. Podria ser que hom busqués la satisfacció en els passatemps del dia a dia. A la televisió, al cinema, a la pràctica de l’esport o al seu seguiment a través dels mitjans de comunicació, per posar només uns quants exemples; podria ser que un dediqués la major part dels seus esforços a buscar estar content, emprant una gran quantitat d’energia en estar bé. I podria ser que precisament aquest anhel del benestar allunyés la persona del compromís amb principis seus fonamentals que requereixen un esforç, i que són per tant difícils d’aconseguir, ja que suposen un camí pedregós i ple de dificultats, i no exempt, per tant, de patiment. Així, el de la felicitat podria ser un camí que no impliqués estar sempre content, o l’elecció constant del benestar.
Així, el camí de la felicitat podria ser un camí de renúncia a allò accessori per triar allò fonamental. Dit així aquesta no sembla una elecció difícil de fer. Però el que és accessori i el que és fonamental quan estan barrejats són difícils de discernir, i més si per la pressa que vivim dediquem poc temps precisament a això, a discernir, i si el que és accessori, a més, és el més divertit, o el més cridaner, com sol passar, o el que més ens entreté, o el més fàcil d’escollir perquè és el que està més a l’abast. En aquestes circumstàncies allò fonamental queda en un segon pla i és el més probable que la immensa majoria ho descartem. Així, qui llavors esculli el camí del fonamental serà una bestiola rara, i per això serà aquest un camí que haurà de recórrer en solitari, jalonat pel menyspreu dels que van triar l’altre camí. I aquest menyspreu continuarà fins que alguns, no la majoria, s’adonin que qui realment va triar el seu camí va ser la bestiola rara, i que ells, més que triar, van ser elegits pel camí, o seduïts per ell. Podria ser.
La segona implicació de la dicotomia entre estar content o ser feliç, que se’m va presentar quan vaig sentir la pregunta de l’alumna a la cafeteria, és que estar content fa referència a un estat i ser feliç a alguna cosa més profunda com és ser alguna cosa. I que per això no seria casual el verb que acompanya els adjectius content i feliç. S’està content o no. La condició de content és, doncs, un estat. I els estats són temporals, inestables. Ara estem contents però més tard podem no estar-ho. Pel que fa a la felicitat, el fet d’utilitzar sobretot el verb ésser, en lloc del verb estar, per definir en quina mesura l’hem assolit, significa que entenem la felicitat com una cosa més profunda que un estat, i més estable. No sóc ara i més tard d’una manera, encara que pugui canviar el meu comportament d’un dia a l’altre. El que jo sóc fa referència a alguna cosa interna, que es manté estable d’una situació a una altra. I encara que no sóc res més que el conjunt de les meves accions, és a dir, de les meves decisions, aquest conjunt d’accions i decisions té una tendència personal, marcada, que precisament per això defineix qui sóc jo.
I crec que aquí es connecten totes les implicacions que de la dicotomia entre estar content i ser feliç van venir a la meva ment a la cafeteria. Estic content quan passa una cosa que m’agrada, però la seva ocurrència és independent de mi: com quan el meu equip de futbol guanya. Sóc feliç quan passa una cosa que m’agrada i en la seva ocurrència he tingut part activa: com quan el meu equip de futbol guanya amb mi com a jugador.
Així, podria ser que estar content tingués més a veure amb circumstàncies fortuïtes, força alienes a nosaltres, i més inestables. En canvi, ser feliç podria tenir més a veure amb com un és, cosa que seria resultat del que un fa, del que un escull fer, de les coses que ens van succeint com a conseqüència de tot això, i sobretot de les persones que ens anem trobant per aquest camí que anem escollint.
Podria ser.
L’autoconeixement és la pedra fonamental i primer component de la Intel·ligència Emocional. Realitzem cursos i tallers d’Intel·ligència Emocional als nostres centres de psicologia a Igualada (Pehuén psicologia) i Manresa (Centre de Psicologia Carme Bosch).