La pèrdua de l’espontaneïtat correspon a la pèrdua de la llibertat més bàsica. Amb aquestes paraules començava el professor Manuel Villegas la presentació del seu darrer llibre Atrapados en la mente: Las obsesiones, a la biblioteca municipal d’Igualada el passat mes de febrer. Aquest llibre correspon al tercer volum de la sèrie Atrapados. La utilització d’aquesta paraula per a titular les successives entregues que al llarg dels darrers tres anys ha publicat el professor Villegas, és una clara declaració d’intencions. Atrapados en el espejo era el primer, dedicat al narcisisme, Atrapados en el amor el segon, dedicat a la dependència afectiva, i en preparació té el quart: Atrapados en el vacío, dedicat a la depressió, que està a impremta ara mateix. I és que la llibertat ocupa un lloc central en el pensament del Manel com a psicoterapeuta, i com a pensador, ja que la teràpia i el malestar mental no es poden deslligar del context en el que es produeix. I per context ens referim a la família, a l’entorn social en que vivim format per la comunitat de veïns, amics i companys de feina, i superiors, dintre dels quals podríem englobar els caps de feina, mandataris polítics i oligarques econòmics. És en aquest context on experimentem la possessió o manca de llibertat, i la psicopatologia emergeix com a conseqüència de la seva manca. Per tant, la mirada no es pot dirigir mai a la persona en exclusiva a l’hora d’explicar la seva malaltia o malestar mental. Convé no oblidar-ho, com tant fàcilment fa la psicologia de l’autoajuda centrant la responsabilitat del malestar emocional i el seu guariment en la persona exclusivament, o la psiquiatria que, mancada de recursos assistencials la diposita en el desequilibri dels neurotransmissors. Contràriament, el professor Villegas ens recorda que la psicopatologia apareix associada a un atemptat contra la llibertat, i aquest atemptat és en relació a quelcom exterior a la persona.
La importància de l’espontaneïtat en el benestar personal
O no sempre? En la obsessió ens explica el Manel que predominen la desconfiança, el dubte i la culpa. A aquestes tres característiques les anomena el trípode obsessiu i provoquen una gran manca de seguretat, que es viu per la persona com un desgavell. Mentre que en la paranoia la desconfiança és respecte als altres, en l’obsessió la desconfiança és tant respecte als altres com respecte a un mateix. L’obsessiu dubta constantment d’ell mateix, li manca seguretat interior. Del que més dubta l’obsessiu és dels seus propis sentiments. És característic que aquests fossin qüestionats d’una o altra manera quan era un nen i de gran li provoquen molt desassossec quan apareixen. Pares que davant d’una situació de la vida, o de la mort, li deien al nen que no s’havia de sentir així, com per exemple davant del cos present de l’avi en el seu funeral si expressava un somriure, provoquen que el nen es malfií de les seves pròpies emocions, amb la conseqüència que aquestes esdevinguin una font de problemes a evitar.
Així, la manca de llibertat de l’obsessiu per a expressar amb espontaneïtat el que brolla de dins, acaba assecant allò que brolla de dins, deixant com es diu col·loquialment totalment venuda a la persona. Això és així perquè les nostres emocions constitueixen la brúixola amb que la natura ens ha dotat per a orientar la nostra acció, i si les emocions estan constrenyides, la brúixola no funciona.
Aleshores la manca de llibertat no és exclusivament envers quelcom exterior, sinó interior, malgrat aquest interior va estar modelat inicialment per l’exterior: una educació estricta, rígida i freda que castigava l’expressió emocional espontània. I així com modelem el creixement dels arbres per a que esdevinguin bonsais fil ferrant-los, el nostre entorn ens modela per a expressar o no amb espontaneïtat les nostres emocions durant el nostre període educatiu.
La psicoteràpia és abans que tot, un procés re educatiu per a ajudar a la persona a treure aquests filferros, que malgrat són invisibles tenen conseqüències dramàtiques en la seva vida, i aquestes sí que són visibles i fereixen.
Un cop trets els filferros la persona haurà de fer front al desafiament fonamental: Construir el seu projecte existencial. El seu propi. Manel Villegas acaba conceptualitzant tota psicopatologia com el fracàs en construir-lo.
PD. Ja en el cotxe de tornada el Manel em deia que no hem de confondre espontaneïtat amb impulsivitat ja que no tenen res a veure, però d’això us parlaré en un proper article.
Autor: Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa