Dilluns passat vam traslladar l’aula a la cafeteria. Teníem classe del curs d’Intel·ligència Emocional, una eina imprescindible per entendre com gestionem les nostres emocions, i per diverses circumstàncies vam acabar per no moure’ns del lloc on solen quedar els alumnes per fer un cafè abans de dirigir-se a Pehuén.
Comprendre la vida i la mort és una part essencial per treballar l’Intel·ligència Emocional i viure amb plenitud. Segons Daniel Goleman, un dels referents en el camp de la Intel·ligència Emocional, aquesta capacitat és clau per gestionar les emocions pròpies i les dels altres.
Un vídeo impactant que ens fa reflexionar sobre la vida i la mort
La primera d’aquestes circumstàncies va ser que una alumna va enviar al grup de WhatsApp un vídeo sobre un adolescent que s’havia suïcidat, comentant-me que voldria parlar sobre el tema. Com que no tots ho volien fer, vam quedar que els interessats el parlaríem prenent-nos un cafè, fora de l’aula.
Aquesta situació ens va portar a reflexionar en profunditat sobre la vida i la mort, i com sovint aquests conceptes són presents en les decisions més importants que prenem.
El vídeo en qüestió mostra un noi de 15 anys explicant els motius pels quals se suïcidarà a continuació. Bàsicament diu que ha estat molt feliç en aquesta vida, però que vol reencarnar-se en una altra persona per viure una altra vida encara millor. El que em sorprèn més és la naturalitat amb què ho explica, com si suïcidar-se fos una decisió més de les que un ha de prendre al llarg del dia.
Reflexionar sobre el significat i el valor de la vida és essencial per entendre com vivim i com ens relacionem amb la mort.
Està acompanyat mentre dona aquestes explicacions, cosa que encara confereix més naturalitat a l’assumpte. Parlem a la cafeteria de moltes coses en relació a aquest esdeveniment, però una de les més importants va ser sobre la llibertat, o no, que tenim per disposar de la nostra vida com vulguem, fins i tot per acabar amb ella si així ho desitgem.
Per dir-ho breument, jo penso que som lliures de viure com vulguem, però no de morir com vulguem. Hi ha qui diu que qui no té por de la vida, tampoc no el tindrà a la mort, relacionant la manera com es viu amb la manera com es mor. També es diu que la por de viure és un suïcidi quotidià, volent dir que la veritable mort consisteix a no viure amb plenitud, o almenys intentant-ho fer.
Reflexions sobre la connexió entre la vida i la mort
No vull embolicar la troca, simplement fer constar que inexorablement unides estan la vida i la mort, i com n’és de difícil entendre l’una sense tenir en compte l’altra, i viceversa. La comprensió de la vida i la mort és clau per aprendre a valorar el moment present i estimar cada experiència, fins i tot les que ens resulten difícils d’acceptar. En el cas del vídeo, crec que el més punyent, el més esgarrifós, és el poc respecte que l’adolescent tenia a aquesta vida.
Pels motius que fossin ningú no li havia ensenyat a estimar la vida, o més aviat dit, a estimar aquesta vida, ja que el que més el motivava a acabar amb ella era el desig de la reencarnació en una altra de millor. És possible que algú sí que l’hagués ensenyat a estimar una altra hipotètica vida. És fins i tot molt probable. Però per cap racó del vídeo no apareix rastre d’amor cap a aquesta vida per part de l’adolescent. És com si aquesta vida no fos res més que un entreteniment mentre arriba la que val la pena.
Des d’aquest punt de vista, acabar amb ella seria un acte que fins i tot podria ser considerat lloable. Considerar la vida com un simple tràmit és el que fan també als temples religiosos, no? encara que sí que és un detall que ens alertin que no hi ha dreceres per arribar a l’autèntica vida, i que suïcidar-se és fer trampes, i que al trampós no se li recompensarà amb ella. Això és al més lluny que arriba el catolicisme pel que fa a transmetre’ns amor per aquesta vida.
La frivolitat de no estimar el que tenim
A mi, malgrat que l’adolescent demana que divulguem el vídeo, ja que sembla voler transmetre que està davant d’un moment solemne que així ho demana, paradoxalment em costa pensar en un acte de menor transcendència. Estic satisfet amb el meu cotxe, però me’n ve de gust un de millor.
Canvieu en la frase anterior el nom per qualsevol altre: ordinador, habitatge, treball, roba, etc. i estarem davant d’un fet molt quotidià. I ja posats, per què aturar-nos aquí? Per què no buscar la satisfacció plena i demanar més? Si canviem el nom per deixar la frase com segueix: Estic satisfet amb la meva parella, però em ve de gust una de millor, ens trobarem també amb una realitat molt habitual.
Estimar el que tenim és l'antídot contra una societat que ens impulsa a desitjar sempre el que no tenim.
Però encara podem fer un pas més enllà, com fa l’adolescent. Així, la seva frase: Estic satisfet amb la meva vida, però em ve de gust una de millor, impacta, però no reflecteix per a mi més que un acte de frivolitat consumista, portada, això sí, fins al límit màxim.
Però aquesta perspectiva ens allunya de l’autèntic valor de la vida i la mort, que va molt més enllà de les comparacions materials o aspiracions superficials.
La vida: el nostre bé més preuat
I tot perquè al noi no li van ensenyar a estimar aquesta vida amb tota la seva ànima. Tot perquè no li van ensenyar a estimar i a respectar el que tenia, ja que la vida és l’única cosa que realment tenim i és nostra de debò, encara que només durant un temps.
Li van ensenyar, per contra, a estimar i desitjar allò que no posseeix. Aquesta és en realitat l’essència del consumisme, per més que aquest es pugui disfressar, com a intueixo que va ser el cas, amb encensos i aromes espirituals: estimaràs allò que no tinguis (i així algú t’ho podrà vendre).
Un pensament vitalista
De vegades em pregunto si aquesta és l’essència, també, de l’ésser humà. I tot perquè el noi no es va trobar amb gent com el dibuixant que ahir van entrevistar a la secció Factoria Sensible, del programa que dirigeix Kílian Sebrià, i que creés el mort Joan Barril, un altre amant de la vida, diuen. Aquest dibuixant, que va ser fundador de la revista El Jueves va dir:
Cada matí quan em desperto, i per tant constato que segueixo viu, penso: Uff!! Que bé. La resta és secundari.
Postdata reflexiva
P.D.: Sé que el títol de l’article no té res a veure amb allò de que he parlat. Això respon a què volia parlar sobretot del tema a què fa referència el títol, després d’una breu menció del tema que s’ha acabat allargant i monopolitzant l’escrit. Deixo el títol original per mandra, d’una banda, i com a recordatori del que volia parlar en realitat per a la propera vegada que ho faci, de l’altra.
Cursos d’Intel·ligència Emocional a Igualada
L’autoconeixement és la pedra fonamental i primer component de la Intel·ligència Emocional, una eina que ens ajuda a reflexionar sobre la vida i la mort. Realitzem cursos i tallers d’Intel·ligència Emocional al nostre centre de psicologia a Igualada.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa