La filòsofa Tamara Tenenbaum presentava el seu llibre El fin del amor ahir a l’entrevista que Javier del Pino li feia al seu programa setmanal de ràdio. Com que alhora estava jo whatsapejant amb una amiga, seria correcte anomenar-ho així? que va contactar amb mi a través del POF una setmana abans, i a la qual encara no conec en persona, la meva atenció cap a la ràdio estava disminuïda, ja que a més estava esmorzant.
Però vaig poder escoltar com Tenenbaum explicava que avui dia la teva parella pot dir-te en qualsevol moment que ja no li agrades, i acabar així la relació. Sense més explicacions, sense més justificacions. L’amor s’acaba, i això és una raó incontestable, inapel·lable, que justifica que a partir d’aquell moment tu i jo separem els nostres camins. En una relació d’amistat, seria inconcebible un final així. Una discussió forta amb un amic ens en pot allunyar, però mai no ens plantejaríem de la nit al dia, sense que hagi passat res destacable, trencar la relació, i justificar-ho dient que l’amistat s’ha acabat. El mateix passa amb les relacions familiars, o laborals, que ens vinculen amb els altres de manera sòlida.
La fi de l’amor explora què passa quan el matrimoni o la parella monògama ja no són un objectiu vital, com ho va ser pels nostres pares i avis. Un parell de dies abans d’escoltar l’entrevista radiofònica, un professor ens deia a la classe del màster de mediació que curso, i en què parlava dels conflictes familiars, que som monògams continus. És a dir, que tenim una parella exclusivament, però amb data de caducitat, arribada la qual ens aparellem una altra vegada fins que sobrevé la data de caducitat d’aquesta nova parella, i així contínuament.
Em pregunto si aquesta manera de fer ens ha sumit en un estat d’inseguretat davant el qual diverses reaccions són possibles. D’una banda, ens aferrem a una relació que sabem impredictible, i ens esforcem per posseir l’altre, en un esforç per donar una solidesa a una relació que se’ns escapa com la sorra entre els dits. Davant d’aquesta situació, premem les mans per agafar l’altre. Quan diem “la meva parella” l’adjectiu possessiu és el més rellevant, ja que intento fer l’altre, i tot allò que constitueix el seu entorn, meu. D’altra banda, trobem l’esforç complementari per desaferrar-se de la pressió que la nostra parella exerceix per agafar-nos. La defensa de l’autonomia a ultrança es constitueix com l’objectiu més preuat, i aquell que sembla que la relació amb l’altre amenaça.
Pot ser aleshores que aquesta monogàmia contínua, que està destinada a fer-nos més lliures, ens faci més esclaus en realitat? Una companya de feina va compartir una vegada amb mi una idea que em va semblar brillant. Havia estat presa d’un matrimoni dels d’abans, és a dir, per a tota la vida. Crec que encara seguim creient quan ens casem que ho fem “fins que la mort ens separi”. Almenys ho creiem la primera vegada. Aquesta companya em va dir que ella, precisament per aquesta creença, va suportar molta infelicitat en el seu matrimoni. Si d’alguna cosa no se’n penedeix és d’haver-se divorciat. I si d’alguna cosa se’n penedeix és de no haver-ho fet abans. Per això em va dir que el matrimoni hauria de ser un contracte per un temps limitat, posem 5 anys, transcorreguts els quals tots dos haurien de decidir si ho renoven. Aquesta sembla una decisió intermèdia entre el “ja no m’agrades” i el “per a tota la vida”, i els legisladors farien bé estudiar l’adequació del marc jurídic vigent a aquesta realitat sociològica.
Mentre, visc en suspens per si la meva amiga del POF contestarà avui als meus whatsapps.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa