Psicologia i formació

Blog

De vegades ens bloquegem en dilemes. Una de les coses que un dilema ens acostuma a mostrar és un fracàs en la capacitat d’integrar, de la que parlàvem l’altre dia a la classe.

Us recordeu a què fèiem referència quan parlàvem d’integració en el curs d’intel·ligència emocional?

A la capacitat  d’unir contraris.

A la naturalesa, la integració és la norma, i per això flueix. És quan ens bloquegem que deixem de fluir, i ens allunyem de la naturalesa. Aleshores veiem les coses en termes de tot o res, de blanc o negre, i la decisió ens costa, ja que la decisió és dramàtica o antinatural. Com funciona, doncs, la natura?

A la naturalesa tot està repartit. Això vol dir que no hi ha línies absolutes que separin una cosa (opció A) de una altra (opció B). Per exemple, com dèiem a la classe, la línea que separa la vida de la mort no existeix. A la vida hi ha mort, ja que constantment moren neurones al nostre cervell durant tota la nostra vida, i a la mort hi ha vida, perquè quan el metge pertinent expedeix el nostre certificat de defunció, que espero no sigui aviat ni en el meu ni el teu cas, lector,  ens segueixen creixent les ungles i  els cabells durant uns mesos. Aleshores, qui s’atreveix a traçar la línea entre la vida i la mort? La natura ens ofereix múltiples exemples en aquest sentit. A la natura conviuen els contraris en harmonia, integrats perfectament l’un en l’altre. La filosofia del yin i el yan ens ve a dir exactament el mateix.  La qual cosa, traslladat a prendre una decisió, vol dir que la decisió bona tindrà sempre conseqüències negatives, i la decisió dolenta, conseqüències positives. Això ho hem vist en l’exemple del meu amic i la botiga del seu pare, al constatar que no hi ha línies absolutes que  puguin ser traçades, deixant a un costat la decisió bona i a l’altre la decisió dolenta, car si veiéssim aquesta línea seria fàcil elegir. Però el cert és que no la veiem perquè no existeix, encara que quan som manipulats algú traça de manera artificial aquesta línea, i en el fet de fer-nos la veure rau exactament la manipulació.

Aleshores, si a la natura hi ha convivència entre contraris i integració, la qual cosa vol dir que les coses flueixen i no hi ha bloquejos, perquè nosaltres ens bloquegem i no fluïm tant sovint? Seria correcte dir que ens desnaturalitzem? Doncs la resposta a aquesta segona pregunta és que sí, i a la primera és que ens bloquegem i no fluïm perquè vivim la vida, natural com és, a través del llenguatge, que és un invent cultural, i per tant gens natural. És aleshores que es produeixen xocs. Les paraules tenen límits clars, de fet aquesta és una característica essencial de les paraules. El que no podíem fer en el mon de la natura, traçar una línea que separés dos coses, ja que tot està en tot, ho podem fer perfectament en el món de les paraules. Podem traçar una línea que separi perfectament totes les cadires de totes les taules, on totes les cadires quedaran a un costat de la línea i totes les taules a l’altre costat, per posar un exemple simple. Tornant a l’exemple entre la vida i la mort, la paraula vida no admet la mort, ni la paraula mort admet la vida. I així, la paraula vida no serveix per definir fidelment com és la vida ni la paraula mort com és fidelment la mort. Etc. Etc.

Crec que aquesta és la raó, bé no ho crec jo, només repeteixo el que diuen els filòsofs, per la qual ens trobem sovint amb dilemes que ens bloquegen. És a dir, la pobresa del llenguatge humà per aprehendre la riquesa de la vida. Quan deia més amunt que ens desnaturalitzem quan ens bloquegem volia dir que intentem resoldre un problema de la vida o de la natura amb un instrument de la cultura, com és el llenguatge, que no és suficientment potent per a resoldre’l.  O si que ho és? Properament seguiré amb la resposta, si no us heu cansat ja.