Fa temps que vaig fer una pregunta a la qual encara no he respost, i que tinc penjada des de l’any passat. Moltes coses a nivell personal han succeït en aquest mes i mig. El meu viatge a l’Argentina i Xile en aquest període m’ha posat més en contacte amb mi mateix i m’ha recordat la faula del llibre l’Alquimista, que em va decebre bastant, per altra banda. No obstant, la seva metàfora està bé, i és que per veure amb més nitidesa en la quotidianitat de vegades t’has d’anar a l’altre extrem del món, per tal de depurar els sentits. Jo em sento així ara mateix.
La pregunta que deixava penjada tenia que veure amb l’afirmació de la impossibilitat del llenguatge, que és un instrument cultural, per ajudar-nos a resoldre dilemes fonamentals de la nostra vida, ja que la vida, deia, te una riquesa de matisos que el llenguatge no pot captar. La vida és un fenomen de la naturalesa, i el llenguatge ho és de la cultura, i per tant aquest no és prou potent per a resoldre els problemes d’aquella. Però tancava l’article obrint la possibilitat a que sí ho fos. Un aclariment d’aquest punt es fa imperiós, en què quedem?
A la bona literatura el llenguatge es transcendeix a si mateix arribant a aconseguir el que les paraules eren incapaces, ja que aquestes, recordem, només valen per a designar una cosa(1), excloent totes les altres, mentre que a la vida, com hem vist a l’article anterior, l’ocurrència d’una cosa no exclou la del seu contrari a la vegada, cosa que faria tota definició inútil. Però dèiem que la literatura és capaç de transcendir les limitacions del llenguatge, i això que està feta de llenguatge, cosa que semblaria més aviat obra de màgia. I és que veritablement la literatura, quan ho és de veritat, és màgia. Posem un exemple, i ja que hi som posem el de la millor literatura. Don Quijote de la Mancha estava boig, però a la vegada era extremadament lúcid, la qual cosa encaixa perfectament amb el que succeeix a la vida. Com aconsegueixen els bons escriptors això te a veure amb la utilització de la metàfora i la creació de contexts en els quals els personatges adquireixen vida pròpia. Tots els grans escriptors coincideixen a dir això, i jo m’ho crec, ja que quan estic davant un bon llibre deixo de veure paraules i veig un tros de vida allà davant, però comprensible, perquè aquesta és la gran avantatja de la literatura amb paraules, que ens mostra la vida d’una manera digerible, la vida perquè és literatura, i d’una manera digerible perquè està feta amb paraules, mentre que quan surto al carrer i veig la vida directament la majoria de les vegades no entenc res.
Mentrestant, els texts que pretenen ser literatura i no ho aconsegueixen únicament mostren una successió de paraules, sense connexió autèntica amb la vida. Diuen moltes coses, però no transmeten; expliquen, però no evoquen; exhorten, però no mouen; fan passar l’estona, però et deixen igual.
I aquesta és la gràcia de la literatura, que concilia contraris, els harmonitza o integra en un tot, utilitzant un material totalment incapaç de fer-ho com són les paraules. Això per mi és màgia, i us ho diu algú que és escèptic per naturalesa, i no creu en coses com per exemple el reiki, l’astrologia i etcetera.
Per mi és evident que hi ha una força que tendeix a fer-nos més petits i a desintegrar-nos, que jo crec que és la de l’hàbit i el seu derivat de la comoditat, allunyant-nos de la vida, on tot és integració. I un exemple paradigmàtic ocorre en la vida en parella, on fa falta molta capacitat d’integració per tal de conciliar dos contraris com són un home i una dona. Els membres d’una parella són a la vegada protagonistes i autors de la seva novel•la, essent necessàries dots literàries en no poca mesura. I és que de la mateixa manera que hi ha una literatura amb paraules, crec que hi ha una altra sense, i que te a veure amb l’art de conciliar contraris sense morir en l’intent, i de viure o tendir a viure d’aquesta manera el més harmònicament possible, fent de la pròpia vida quelcom que pel fet de ser harmònic, acaba essent bonic.
(1) A la polisèmia una paraula pot designar vàries coses, per exemple la paraula banc, però només una a la vegada, i no és d’això del que estem parlant aquí.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa