I per acabar, o no, aquesta sèrie d’articles que tenen a veure amb els dilemes, tema que vam tractar a la primera part del curs d’intel·ligència emocional, i que va suscitar molt debat, m’agradaria afegir algunes reflexions, ara que ja hem encetat la segona part del curs. Segueixo considerant aquest com a tema cabdal, i per això vull seguir parlant-ne, almenys fins que algú digui que li cansa, o em cansi jo mateix. Per resumir, vam quedar al curs que els dilemes que ens paralitzen són conseqüència d’una incapacitat d’integrar contraris, cosa que ens desnaturalitza, i això en sentit literal, ja que la natura ens ofereix múltiples exemples d’integració, alguns dels quals hem exposat més amunt, i algun dels quals exposaré més avall. L’exemple paradigmàtic d’aquesta falta d’integració el trobàvem quan el cor ens diu una cosa i la raó una altra, i el que ens diu cadascuna d’aquestes parts és molt distant del que ens diu l’altra, fins i tot contrari: així el cor ens impulsa a actuar d’una manera i el cap d’una altra totalment diferent. El cor i el cap es distancien l’un de l’altre, i al primer li és impossible ser racional i al segon emotiu, cosa que sí succeeix quan hi ha integració. Integració vol dir també capacitat de canviar de perspectiva, i així una persona en equilibri pot ser raonable amb el cor i emotiva amb el cap. Exemples d’això? A l’aula la mestra que és raonable amb el cor és capaç de no dedicar-li tota l’atenció a aquell nen que sempre plora, perquè és dèbil, i captar a aquell altre que pateix, però ho fa en silenci, sense escarafalls, dedicant-li també atenció a aquest últim, o fins i tot a l’alumne brillant que tothom pressuposa equivocadament que no la necessita. Només un cor raonable podrà veure el patiment de qui no fa soroll ni es queixa, podent repartir la seva atenció de forma més justa entre tots els alumnes, cosa que no és capaç de fer un cor exclusivament emocional, ja que aquest només capta les emocions que es veuen. Per captar les emocions que no es veuen cal la raó. Tanmateix, el cap és emotiu, per exemple, quan una persona organitza escrupolosament les activitats de tot el dia amb la finalitat de ser molt eficient i així poder guanyar una hora, que es reserva per anar a fer una visita a un familiar malalt, i no permet que al llarg del dia el distreguin emocions pertorbadores que obstaculitzarien el compliment del seu programa, i per tant el guany d’aquella hora. Cal tenir un gran cor per tal que el cap sigui absolutament fred en el compliment d’aquesta planificació del dia.
Amb aquests exemples entenem que integració vol dir que tot està en tot. Thomas Mann, a la seva magistral obra La Muntanya màgica ens ho explica de moltes maneres, i jo crec que és magistral precisament per això. És curiós, ens diu, com el dia que comença l’hivern és precisament el punt de l’any en que els dies es comencen a allargar, la qual cosa podríem interpretar com que és també el dia en que comença l’estiu. I viceversa, el dia que comença l’estiu és també el dia en que els dies es comencen a escurçar, essent el primer signe evident de l’hivern.
Quan ens traslladem a l’esfera de les relacions humanes, poden sorgir dificultats si no tenim una mentalitat tipus estacions de l’any, és a dir, integradora, per a enfocar-les. I és molt fàcil no tenir aquesta mentalitat integradora en aquest terreny, per la senzilla raó que ha estat substituïda, perquè algú ens ha adoctrinat, per la mentalitat de pel·lícula americana. Segons la primera, és a dir, la integradora, el dia que ens casem, o sigui, el dia en que davant de Deu o de qui sigui afirmem la nostra màxima unió amb la nostra parella, és també el dia en que comença la desunió o el distanciament. Segons la mentalitat de pel·lícula americana, pobres americans, s’emporten totes les culpes de les banalitats d’aquest món, el dia que ens casem és només el començament d’una unió que cada dia està destinada a ser més forta. Les consultes de terapeutes de parella estan plenes de matrimonis amb mentalitat de pel·lícula americana, que s’aferren a la pel·lícula i no veuen la realitat quan per exemple, després de no dormir durant molts mesos amb la seva parella, ni compartir àpats, ni parlar gaire entre ells, per citar alguns exemples, tremolen davant la perspectiva de separar-se, sense adonar-se que ja ho estan, de separats, des de fa molt de temps.
I és que la mentalitat de pel·lícula americana és la mentalitat idealista. La mentalitat idealista és la contrària de la mentalitat integradora. D’aquesta crec que hem parlat prou. D’aquella, comentarem que li costa admetre res que no estigui d’acord amb l’ideal; no admet canvis de colors, simplement accepta tonalitats del mateix color.
Properament seguiré parlant de les parelles que estan juntes i separades, integrades i desintegrades.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa