L’elevada autoexigència.

L'elevada autoexigència

Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu

En consulta és habitual trobar-te a pacients que pateixen com  a conseqüència de l’elevada autoexigència. Estan contínuament turmentant-se per si allò que van dir o allò que van fer en determinat moment va ser adequat o no, per si van ferir algú o per si van semblar estúpids o poca soltes. Quan per la força del pas del temps acaben oblidant aquella situació, la qual cosa els hi permetria trobar una mica de calma, ràpidament  una altra suposada “actuació desafortunada” renova totes les angoixes que els consumeixen  per dins. I així indefinidament.

La meva pregunta sempre és la mateixa: Si això que et turmenta ho hagués fet un amic teu, pensaries el mateix d’ell que el que penses de tu? La resposta també acostuma a ser sempre la mateixa: No, en absolut.

L’elevada autocrítica envers un mateix de fets que en els altres són vists com normals és una situació molt comú en la sala de teràpia. A aquests pacients el manament de la llei de Deu, “estimaràs als altres com t’estimes a tu mateix” se’ls pot aplicar d’una forma particular, ja que no és que estimin als altres com a sí mateixos, sinó que els estimen molt més. L’elevada autoexigència és característica.

La forma simple (i simplista) de resumir el que els passa a aquestes persones és dir que tenen poca autoestima. Per què existeix aquesta doble vara de mesurar quan es tracta d’avaluar se a si mateixes o a les altres persones? Per que tenen poca autoestima, se sol respondre.

La relació que una persona manté amb si mateixa és tan important com la que manté amb les persones del seu entorn més íntim. I mentre que normalment som conscients que cal cuidar les relacions amb les altres persones, poques vegades ens plantegem que d’igual manera cal cuidar la relació que cadascú tenim amb nosaltres mateixos. De fet algú podria exclamar sorprès: És que tenim una relació amb nosaltres mateixos!!!??? Això de la relació amb un mateix, existeix???

Doncs és una evidència que existeix. I malgrat  que en moltes ocasions intentem fugir de qui som, és indefugible que a la cap i a la fi passem el 100% del temps amb nosaltres mateixos. Per tant, paga la pena atendre a aquesta relació tan personal. I cuidar-la.

Comencem a cuidar aquesta relació quan no menystenim les nostres necessitats enfront de les dels altres. Si em ve de gust dir alguna cosa i callo per no molestar, aleshores estic donant prioritat a les necessitats dels altres davant les meves.  El més patètic de tal situació és que actuo com si conegués la necessitat de l’altre, i callo com a forma d’actuar en conseqüència, la qual cosa normalment és una fal·làcia. Perquè l’única manera de conèixer realment les necessitats dels altres és mantenint un estret vincle amb les pròpies. Només d’aquesta manera no confondré unes amb les altres. Només d’aquesta manera podré apaivagar l’elevada autoexigència.

La persona que és comprensiva amb les altres però tirana amb ella mateixa està en una posició insostenible. Insostenible perquè, a més de l’elevat grau de patiment que aquesta situació comporta, en realitat no comprèn res de les altres persones. Aquest és el cas dels pares sobreprotectors.

En conclusió, el veritable camí per a ser comprensiu amb els altres és ser-ho amb un mateix. No hi ha dreceres!

Jose Fernández Aguado, psicòleg a Igualada

PARLAR-SE MOLT A SI MATEIXA

Parlar-se molt a si mateixa

Converso con el hombre que siempre va conmigo
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
mi soliloquio es plática con ese buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
                                                  Antonio Machado

El passat dimecres al Grup de Suport i Ajuda Mutua que facilito en un municipi del Vallès Occidental , l’ Olga ens explicava que havia superat quantitat de dificultats emocionals mitjançant parlar-se molt a si mateixa. En concret es tractava d’una dona immigrant que va arribar al petit poble on ens trobàvem fa tres anys, i a la qual li va costar molt establir vincles amb la gent d’allà. Aleshores s’enfadava o se sentia frustrada. Però diu que va aprendre a dir-se coses que la reconfortessin en aquestes situacions. I va arribar un dia en que aquestes coses, a més, van tenir efecte, i es va començar a sentir millor. Probablement va passar així  perquè el que es deia a si mateixa hauria pogut sortir dels llavis de la seva millor amiga: paraules tendres per fer front a una situació dura, en comptes d’endurir-la més amb les pròpies paraules, com acostumem a fer si no hem après a parlar-nos bé. Així, l’Olga es deia que tothom té la seva feina i obligacions, i si no tenen temps per aturar-se a parlar amb ella quan es creuen pel carrer,  quedar per fer un cafè o contestar-li els whatsapps, és perquè…(i aquí es deia qualsevol cosa que no tingues a veure amb denigrar-se a ella mateixa o als altres).  Aquesta participant ha après a dir-se  paraules de reconeixement quan, malgrat els seus esforços per trobar feina, no l’ aconsegueix. Perquè és precisament en aquests moments quan necessitem el reconeixement, quan les coses no surten com esperàvem.  I és en aquestes situacions on ens ajuda de veritat. I tot i que aquest reconeixement pot venir de fora, dels altres, no és segur que trobem la persona i el moment per a que ens el proporcioni.  Mentre que si hem après a parlar-nos a nosaltres mateixos amb respecte i cura, sempre podrem donar-nos el reconeixement en el moment oportú.

Però cal aprendre a parlar-nos a nosaltres mateixes. Els pares i els adults ens proporcionen un model per a fer-ho quan som petits. Depenent de com ens parlin ells, depenent de les coses que ens diguin, aprendrem a fer-ho nosaltres d’una forma o altra. Així, si ens parlen amb  tendresa, aprendrem a fer-ho nosaltres de la mateixa manera, si ens parlen amb hostilitat, aprendrem a dirigir-nos a nosaltres mateixes de forma hostil. No es farà mai prou èmfasi en l’impacte de les paraules que els pares adrecen als seus fills.

L’Olga també ens explicava que parlar-se molt a si mateixa és una consequència de la gran quantitat de temps que passa sola. Està previst que la solitud sigui el problema social més greu de les societats occidentals durant el proper segle. La solitud fa estralls sobre la salut de les persones. Però la solitud és un concepte relliscós, perquè ens podem trobar rodejats de gent i sentir-nos sols, de la mateixa manera que podem estar sols i sentir-nos perfectament acompanyats. De qui? Es pot objectar en aquest darrer cas. Doncs d’un/a mateix/a. Tot té a veure amb la capacitat de la nostra veu interior per a cuidar de nosaltres, d ‘acompanyar-nos, de dir-nos allò que ens farà bé.

Cal educar, doncs, la nostra veu interior. Si no vam tenir els millors models quan vam ser nens, tindrem més feina, no hi ha dubte, però el premi de fer-ho paga la pena. El premi serà sentir-nos més acompanyats, inclús quan estem sols. I poques coses tenen més valor que la bona companyia, provingui d’on provingui.  L’Olga, al parlar-nos de com es parla a si mateixa, ens  ho va mostrar amb les seves paraules. 

Jose Fernández, Psicòleg a PEHUÉN Psicologia i Formació. Psicòlegs a Igualada, Manresa i Barcelona (barri de la Sagrada Familia)