PARLAR-SE MOLT A SI MATEIXA

Parlar-se molt a si mateixa

Converso con el hombre que siempre va conmigo
—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
mi soliloquio es plática con ese buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.
                                                  Antonio Machado

El passat dimecres al Grup de Suport i Ajuda Mutua que facilito en un municipi del Vallès Occidental , l’ Olga ens explicava que havia superat quantitat de dificultats emocionals mitjançant parlar-se molt a si mateixa. En concret es tractava d’una dona immigrant que va arribar al petit poble on ens trobàvem fa tres anys, i a la qual li va costar molt establir vincles amb la gent d’allà. Aleshores s’enfadava o se sentia frustrada. Però diu que va aprendre a dir-se coses que la reconfortessin en aquestes situacions. I va arribar un dia en que aquestes coses, a més, van tenir efecte, i es va començar a sentir millor. Probablement va passar així  perquè el que es deia a si mateixa hauria pogut sortir dels llavis de la seva millor amiga: paraules tendres per fer front a una situació dura, en comptes d’endurir-la més amb les pròpies paraules, com acostumem a fer si no hem après a parlar-nos bé. Així, l’Olga es deia que tothom té la seva feina i obligacions, i si no tenen temps per aturar-se a parlar amb ella quan es creuen pel carrer,  quedar per fer un cafè o contestar-li els whatsapps, és perquè…(i aquí es deia qualsevol cosa que no tingues a veure amb denigrar-se a ella mateixa o als altres).  Aquesta participant ha après a dir-se  paraules de reconeixement quan, malgrat els seus esforços per trobar feina, no l’ aconsegueix. Perquè és precisament en aquests moments quan necessitem el reconeixement, quan les coses no surten com esperàvem.  I és en aquestes situacions on ens ajuda de veritat. I tot i que aquest reconeixement pot venir de fora, dels altres, no és segur que trobem la persona i el moment per a que ens el proporcioni.  Mentre que si hem après a parlar-nos a nosaltres mateixos amb respecte i cura, sempre podrem donar-nos el reconeixement en el moment oportú.

Però cal aprendre a parlar-nos a nosaltres mateixes. Els pares i els adults ens proporcionen un model per a fer-ho quan som petits. Depenent de com ens parlin ells, depenent de les coses que ens diguin, aprendrem a fer-ho nosaltres d’una forma o altra. Així, si ens parlen amb  tendresa, aprendrem a fer-ho nosaltres de la mateixa manera, si ens parlen amb hostilitat, aprendrem a dirigir-nos a nosaltres mateixes de forma hostil. No es farà mai prou èmfasi en l’impacte de les paraules que els pares adrecen als seus fills.

L’Olga també ens explicava que parlar-se molt a si mateixa és una consequència de la gran quantitat de temps que passa sola. Està previst que la solitud sigui el problema social més greu de les societats occidentals durant el proper segle. La solitud fa estralls sobre la salut de les persones. Però la solitud és un concepte relliscós, perquè ens podem trobar rodejats de gent i sentir-nos sols, de la mateixa manera que podem estar sols i sentir-nos perfectament acompanyats. De qui? Es pot objectar en aquest darrer cas. Doncs d’un/a mateix/a. Tot té a veure amb la capacitat de la nostra veu interior per a cuidar de nosaltres, d ‘acompanyar-nos, de dir-nos allò que ens farà bé.

Cal educar, doncs, la nostra veu interior. Si no vam tenir els millors models quan vam ser nens, tindrem més feina, no hi ha dubte, però el premi de fer-ho paga la pena. El premi serà sentir-nos més acompanyats, inclús quan estem sols. I poques coses tenen més valor que la bona companyia, provingui d’on provingui.  L’Olga, al parlar-nos de com es parla a si mateixa, ens  ho va mostrar amb les seves paraules. 

Jose Fernández, Psicòleg a PEHUÉN Psicologia i Formació. Psicòlegs a Igualada, Manresa i Barcelona (barri de la Sagrada Familia)