La identidad ¿herramienta útil u obstáculo?

Identidad ¿herramienta útil u obstáculo?

Yuval Noah Harari es un pensador israelí muy conocido por ser el autor del best seller Sapiens. En una reciente entrevista hace la siguiente reflexión: La identidad ¿herramienta útil u obstáculo? En tal entrevista habla también de las que él considera que van a ser las dos habilidades básicas para la vida en el siglo XXI: La estabilidad emocional y la capacidad de reinventarse. Ambas cobran importancia en un mundo en constante cambio, en el que no hay nada seguro y donde las certezas incuestionables tienen fecha de caducidad cada vez más veloces. Ante ese ambiente plagado de incertidumbre, la capacidad para mantener la estabilidad emocional va a ser determinante. Cuando lo externo es inestable, resulta perentorio que lo interno sea estable.  Una de las cosas que más estabilidad nos proporciona es nuestra identidad. Esta ni se ve ni se toca pero es muy real.  Es porque soy quien soy que pienso lo que pienso y hago lo que hago. Cada uno de nosotros tiene una historia que explica quien es, y es en función de esa historia que cobran sentido episodios que de otra manera quedarían inconexos. Así, la identidad nos da estabilidad. Si yo soy un determinado tipo de persona, haré un determinado tipo de cosas, me moveré en un determinado tipo de ambiente y me relacionaré con un determinado tipo de gente.  Eso me dará una estructura y un orden. Pero también tiene sus peligros. El principal es que me vuelva rígido y cerrado, incapaz de explorar más allá del límite de mí identidad. Entonces cabe preguntarse: la identidad ¿herramienta útil u obstáculo? Porque lo que me resultaba útil puede entonces convertirse en un obstáculo, hasta llegar al extremo que ya ni sirva a su principal función: conocerme a mí mismo. Así, una de las principales tareas que tenemos como humanos, conocernos a nosotros mismos, puede verse entorpecida paradójicamente por el que debería ser el gran instrumento para alcanzarlo: la identidad.  Entonces la identidad se convierte en algo que me aleja de mí mismo y de los demás.

Daniel Kahneman es un psicólogo que ganó el premio Nobel de economía por sus investigaciones acerca de nuestras decisiones en contextos de incertidumbre. Esas decisiones tienen mucho que ver con la identidad. Elijo en función de quien soy. Pero lo que Kahneman nos dice es que un sencillo algoritmo puede la mayoría de las veces predecir mejor nuestro comportamiento que un juicio basado en mi autoconocimiento. Por ejemplo, en lo que se refiera a si una pareja tiene futuro como tal utiliza la siguiente fórmula:

Número de veces que hacen el amor – Número de veces que se pelean.

Si el resultado es menor a uno la pareja romperá, y si es superior su convivencia será satisfactoria. Yuval Noah también apoya la tesis de que los algoritmos pueden conocernos mejor de lo que nos conocemos a nosotros mismos. Las implicaciones de esta afirmación son enormes. Para empezar, que nuestro autoconocimiento es muy pobre. Por otro lado, hoy día disponemos de la tecnología necesaria para recopilar una ingente cantidad de datos respecto a cualquier aspecto de nuestras vidas. O más bien dicho, las grandes corporaciones disponen de esa tecnología. Nuestro papel se ha reducido a alimentar los algoritmos a través de los dispositivos que esas mismas corporaciones nos han vendido, cosa que hacemos gustosamente. Con esos datos en su poder, serán capaces después de predecir nuestra conducta mejor de lo que lo podemos hacer nosotros mismos, lo cual las convierte en todopoderosas.  El fatídico 1984 de Orwell ya está aquí. Y ni siquiera nos hemos dado cuenta.

Quizás la alternativa es invertir en autoconocimiento. Convertir nuestra identidad en un instrumento útil y actualizado. De hecho, una identidad útil es aquella que está abierta y que merced a esa apertura está en continua transformación.

Jose Fernández Aguado Psicòleg a PEHUÉN Psicologia i Formació. Psicòlegs a Igualada, Manresa i Barcelona (Barri de la Sagrada Família)

La familia Fallida

La familia fallida

Se utiliza mucho la expresión país fallido para referirse a ese en el que las estructuras del estado están ausentes o totalmente corrompidas. Cuando el estado no es capaz de garantizar los servicios básicos como la sanidad, la educación o infraestructuras; cuando no existe seguridad, porque la policía está corrompida y no garantiza la integridad de sus ciudadanos, quedando estos a merced de cualquier tipo de abuso o atropello, no pocas veces a manos de la propia policía, entonces, cualquier posibilidad de prosperar por medios decentes se ve reducida de manera exponencial. La gran mayoría de sus habitantes se ven abocados a la miseria y a la infelicidad por el único motivo de haber tenido la desgracia de haber nacido en aquel lugar.  Ejemplos de países fallidos en la actualidad son Yemen, Somalia o Siria.

Creo que podríamos trasladar el símil a un ámbito más reducido y hablar también de la familia fallida. Una familia fallida sería esa que no es capaz de suministrar a sus integrantes los elementos básicos para su crecimiento y bienestar.  Cuando se trata de los hijos, varios estudios han llegado a la conclusión de que su educación precisa básicamente una inversión en dinero y tiempo de calidad.  De ese modo crecerán sanos y fuertes, tanto física como mentalmente. Y esto no le ocurrirá solo a los niños, sino que los padres y abuelos verán fortalecida su salud física y mental también como resultado de pertenecer a una familia saludable, que sería lo contario a una familia fallida.

Pero cuando los diferentes miembros de la familia no son capaces de suministrarse lo que favorece la salud, entonces están en una situación de extremo riesgo y vulnerabilidad. Es posible que entonces incurran en pautas dañinas para con los demás miembros de la familia, consumo de drogas o juego, dejación de obligaciones o negligencia, ausencia, maltrato. Y en esas circunstancias la intervención de un tercero exterior, léase Servicios Sociales, con la misión de remediar la situación, será poco menos que irremediable.  En esto se parecen las familias fallidas, normalmente denominadas desestructuradas, a los estados fallidos, pues en estos también suelen intervenir potencias extranjeras u organismos internacionales con la aparentemente buena intención de ayudar.  En el caso de los estados fallidos, suele ocurrir que la intervención exterior no solo no mejora el problema, si no que lo suele agravar. Y ello aunque su intención sea filantrópica y no la de rapiñar, como ocurre en muchas ocasiones.

Yo creo que el fracaso en proporcionar ayuda efectiva radica en que es difícil que en un asunto interno la ayuda externa sea útil. No digo que sea imposible, pero sí complicado. Desgraciadamente, en muchas familias, carne de cañón de los servicios sociales, abogados, psicólogos y demás profesionales de la ayuda, ocurre lo mismo que con la intervención exterior en los países fallidos, haciendo no únicamente irrelevante su actuación, sino perjudicial.

Y repito que el origen de este despropósito no está necesariamente en la calidad de la intervención exterior. Para mi el problema es que la soberanía o autonomía, sea de un estado o una familia, es parte de su misma esencia. Cuando esta se ve comprometida, su núcleo está herido de muerte.  Cualquier intervención de un tercero, en esas circunstancias, acabará con probabilidad con el cadáver del ayudado entre las manos del que ayuda, pues ya estaba agonizante. O alternativamente, con su dependencia, que para el caso viene a ser prácticamente lo mismo, pues cuando se deja de ser soberano o autónomo, podríamos afirmar sin mucho temor a equivocarnos que realmente se deja de ser.

Me gusta más el adjetivo fallida que desestructurada para denominar a estas familias. La organización que adoptan las personas que deciden ligar sus vidas para la satisfacción de sus necesidades básicas se ha expandido tanto, que me pregunto quién es capaz de trazar la línea entre familias desestructuradas y las que no lo son. Por otro lado, la palabra fallida me parece muy gráfica de la tragedia que supone, tanto ser miembro de un estado como de una familia tal.  

l’APPA finalitza l’atenció voluntària pel Coronavirus

L'Appa finalitza l'atenció voluntària pel coronavirus

l’APPA finalitza l’atenció voluntària pel Coronavirus. L’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA) és una entitat sense ànim de lucre que té com a propòsit apropar la psicologia a totes les ciutadanes i ciutadans de la nostra comarca. Des de 2009, participa en diferents accions comunitàries com xerrades, suport professional a entitats o participació en fires i jornades. La prioritat d’estar sempre pendent de les necessitats de cada moment, ha fet que en els darrers mesos s’hagi incrementat l’activitat de manera considerable per tal de poder donar resposta als efectes psicològics i emocionals de la població, en aquestes circumstàncies excepcionals.

Des de l’inici del confinament,  l’APPA ha estat  oferint un servei de suport psicològic gratuït tant per a professionals de la salut com per a persones que d’altres maneres es veien afectades per aquesta greu crisi. Les situacions ateses, han arribat derivades per altres serveis, principalment serveis socials, equips mèdics o serveis d’atenció domiciliària. Però també hem ates demandes que ens arribaven directament per persones afectades o els seus familiars.

L’objectiu ha estat ajudar a les persones afectades a gestionar l’impacte emocional causat per diferents problemàtiques que ha portat la pandèmia, a prevenir possibles efectes secundaris adversos  i a deixar a la persona connectada amb la seva xarxa personal i/o de serveis. S’ha seguit una línia d’intervenció basada en la intervenció psicològica en emergències i catàstrofes. El suport ha estat via telèfon o videotrucada i cada persona ha pogut tenir un mínim de tres contactes amb un psicòleg/loga  titulada i formada per atendre aquest tipus de situacions.

El grup de l’APPA dedicat a aquest projecte l’han format deu psicòlogues, entre elles els dos integrants de PEHUÉN Psicologia i Formació, que de manera solidària i altruista han treballat durant tres mesos incansablement. Però ates que la situació d’emergència es va estabilitzant, l’APPA deixarà de rebre demandes a partir del proper 12 de juny. Així, l’APPA finalitza l’atenció voluntària pel Coronavirus. De totes maneres, es constata que moltes de les persones ateses, necessiten una atenció més continuada ateses les greus seqüeles psicològiques que deixarà aquesta pandèmia en la població. És per això que s’estan establint converses amb administracions i entitats per tal de fer viable un projecte que des de l’APPA es considera molt necessari: Grups de suport psicològic post Covid.

Necessites recolzament davant el Coronavirus?

Necessites recolzament davant el coronavirus

Ets un professional de la salut o dels serveis Socials de l’Anoia

Necessites recolzament davant el coronavirus? L’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA) ha posat en marxa un servei de voluntariat entre els seus membres per a donar recolzament psicològic a persones que estan sotmeses a un elevat grau d’estrès com a conseqüència del coronavirus. Personal sanitari, professionals de serveis socials i els seus usuaris, malalts per coronavirus i els seus familiars, persones vulnerables  que com a conseqüència del confinament veuen disminuïda la seva salut mental són objecte de la nostra atenció, de manera totalment voluntària.

GUIA PER A LA GESTIO DE LES RELACIONS: RECOMANACIONS PER LA CONVIVÈNCIA EN CONFINAMENT / QUARENTENA….

Necessites recolzament davant el coronavirus? Les recomanacions per a la convivència en confinament que et presentem, i que el Jose Fernández, psicòleg de PEHUÉN, ha ajudat a elaborar com a membre de la Junta de la Secció d’Alternatives a la Resolució de Conflictes (ARC) del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya (COPC), tenen l’objectiu d’ajudar a la població confinada a tenir una millor convivència.

El confinament a casa ens obliga a estar en contacte gairebé constant amb els nostres familiars o persones amb les que convivim per un període de temps que a dia d’avui encara és incert.

Aquesta situació provoca uns efectes emocionals intensos que tenen a veure amb preocupacions diverses: la salut dels familiars, efectes a l’economia familiar de la interrupció del treball, frustració per projectes avortats (ja siguin laborals, de lleure, viatges).

La necessitat de restar a casa també provoca altres efectes  com  l’avorriment  o la sensació d’aclaparament per no poder sortir al carrer.

Totes aquestes circumstancies condicionen el nostre estat d’ànim i poden afectar l’actitud i les interaccions amb la resta de persones amb qui convivim de manera estreta i continuada.

Des de la junta de la secció d’ARC (Alternatives a la Resolució de Conflictes) del COPC (Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya) et volem donar una sèrie de recomanacions per la convivència en confinament.

Clicka per accedir a la guia completa

RECOMANACIONS PER LA CONVIVÈNCIA EN CONFINAMENT

Foto de Stephanie Harvey por gentileza de Unsplash

GUIA PER A LA GESTIO DE LES RELACIONS: RECOMANACIONS PER LA CONVIVÈNCIA EN CONFINAMENT / QUARENTENA….

Les recomanacions per a la convivència en confinament que et presentem, i que el Jose Fernández, psicòleg de PEHUÉN, ha ajudat a elaborar com a membre de la Junta de la Secció d’Alternatives a la Resolució de Conflictes (ARC) del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya (COPC), tenen l’objectiu d’ajudar a la població confinada a tenir una millor convivència.

El confinament a casa ens obliga a estar en contacte gairebé constant amb els nostres familiars o persones amb les que convivim per un període de temps que a dia d’avui encara és incert.

Aquesta situació provoca uns efectes emocionals intensos que tenen a veure amb preocupacions diverses: la salut dels familiars, efectes a l’economia familiar de la interrupció del treball, frustració per projectes avortats (ja siguin laborals, de lleure, viatges).

La necessitat de restar a casa també provoca altres efectes  com  l’avorriment  o la sensació d’aclaparament per no poder sortir al carrer.

Totes aquestes circumstancies condicionen el nostre estat d’ànim i poden afectar l’actitud i les interaccions amb la resta de persones amb qui convivim de manera estreta i continuada.

Des de la junta de la secció d’ARC (Alternatives a la Resolució de Conflictes) del COPC (Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya) et volem donar una sèrie de recomanacions per la convivència en confinament.

Converteix la necessitat en una oportunitat per gaudir i enriquir la vida familiar.

Aquesta pot ser una oportunitat per a enriquir la vostra relació. Aprofiteu l’abundància de temps compartit a la que les circumstàncies us han abocat. 

  • Comunica’t i planifica:
  • Parla de la situació amb la teva parella / pares /companys/es de pis/ fills:

En el dia a dia hi ha una estructuració de la convivència que ara ha variat totalment. Això suposa tota una sèrie de canvis que s’han de consensuar, i pactar. No és una bona idea simplement posar bona voluntat, sinó que cal parlar de totes les qüestions que tenen a veure amb la convivència. Trobeu l’espai per parlar de manera habitual, sense distraccions mentre ho feu com el mòbil o la TV. Les rutines poden ajudar en aquest aspecte.

Organitzeu-vos d ‘acord a les recomanacions per la convivència en confinament

La distribució habitual de les tasques i responsabilitats  domèstiques segurament ha de veure’s modificada pel confinament. Redistribuïu les tasques d’una forma ajustada a la nova situació. Expressa el que creguis convenient deixar clar des del començament, sense esperar a que els altres se n’adonin. Sigues concret en el que vols i en el que creus que millorarà la convivència. Fer un horari de tasques pot ser una bona idea.

Feu un pla conjunt en el que tots, adults i petits,  hi hagin participat,   i així se sentin més implicats per a complir-lo. Això millorarà la cohesió familiar i ajudarà a superar millor els moments de  cansament i desànim.

Cuideu l’entorn de convivència

Manteniu confortable el vostre entorn. Aspectes com el desordre, o el soroll excessiu, poden contribuir a augmentar el malestar i la tensió i fer esclatar el mal humor. Especialment si l’espai disponible no permet una certa distància.  Manteniu l’espai tan net i endreçat com sigui possible, però sense obsessionar-vos. Pensem que les necessitats dels altres -parella, nens, adolescents- son diferents així com la percepció del que es confortable. De nou parlar amb l’altre de com volem mantenir l’espai, però a la vegada essent conscient que les necessitats de l’altra persona poden ser diferents, és essencial. 

Busca espais de “descans” : Pot ser útil pactar amb la parella alternar-vos per tenir petites estones i espais de privacitat i tranquil·litat on cada un es pugui aïllar una estona, però es important que aquest repartiment sigui equitatiu per a que no generi mes tensió en l’altre.  Feu los respectar i respecta el de les altres persones.

Cuida la relació i la comunicació amb els altres:

  • Transmet agraïment per la col·laboració: a mesura que les altres persones compleixin les tasques acordades, mostra gratitud i estima pel fet que l’altre hagi   dut a terme la seva part. Això és especialment efectiu amb els nens, tot i que és important aplicar-ho també amb adults.
  • Gestiona bé les desavinences:  Si l’altre no està complint la seva part, espera a la propera ocasió en que teniu previst parlar en les condicions esmentades al primer punt d’aquestes recomanacions. És millor deixar passar un temps raonable, unes hores per exemple, ja que en calent les coses acostumen a veure’s més grans del que són.

Per altra part, compleix la teva part del tracte, ja que és la millor manera de cuidar la relació

No obstant, donat que esteu vivint circumstàncies excepcionals, sigues flexible i comprensiu amb l’/els altre/es.

  • Establiu temps d’oci compartit: Cerqueu activitats “divertides” i/o que generin benestar compartit (cantar plegats, un karaoke familiar, veure una pel·lícula junts, jugar a la Wii).
  • Pensa estratègies per “posar pau”: Deixar  de discutir i proposar una activitat   també pot  ser una bona sortida quan es percep que “puja “ la tensió entre tots i esclata o es  preveu que esclatarà una discussió o una baralla.  En aquest ocasions pot ser bo trencar la rutina o el pla establert. De nou pensem en les circumstancies excepcionals  i siguem flexibles.

Practica l’ empatia i la comprensió

Recorda que tots esteu passant la mateixa situació, i que cada membre de la família pot tenir la seva pròpia manera de reaccionar.

Centrat en el problema, no en la persona

  • Un cop us trobeu asseguts parlant d’un problema o discrepància, centrat en definir el problema i demanar una solució al mateix, en comptes de desacreditar a l’altre. És millor dir “vull que cada dia rentis tots els plats i no quedin d’un dia per l’altre” que dir “ets un descuidat”. A això se li diu posar la responsabilitat en el problema, no en la persona.
  • Una altra manera de posar la responsabilitat en el problema és culpar al virus de la situació d’estrès que els membres de la relació estan vivint.

Cuidat a tu mateix

dedica temps a la teva autocura. Pensa què faràs per estar bé, i sigues conscient que és la teva responsabilitat gestionar les teves  emocions estressants. El teu benestar aportarà benestar als demés. Sigues conscient de quan t’estàs alterant, i tingues preparades estratègies per tallar el seu augment. No deixis que el mal humor o l’enfado et dominin.

Posa perspectiva

Pensa en el després: com voldries recordar aquest temps que heu passat en el futur; com us afecten  les baralles i discussions; què creus que us aportarà la situació actual; com us enriquirà a nivell individual i de la relació. Parleu amb les altres persones amb les que conviviu d’aquests temes. Algú pot encarregar-se de fer una llista o registre de les idees sorgides.

Parlem de sexe amb els fills

Parlem de sexe a casa amb naturalitat

El passat 11 de febrer vam gaudir de la conferencia de la sexòloga i terapeuta de parella Elena Crespi,  que ens va aportar molta llum en qüestions on normalment hi ha foscor, com són totes aquelles que tenen a veure amb temes difícils o que constitueixen tabús. El sexe és un d’aquests temes, i ella ens va parlar de sexe, i ens va instruir per a que parlem de sexe amb els nostres fills.  

D’entrada l’Elena ens va fer conscienciar de com des de la més tendra infància tractem el sexe com una cosa diferent a totes les altres. Així com anomenem a totes les parts del cos amb els seus respectius noms: la ma, el peu, el colze, etc, quan arribem als genitals utilitzem mil i un eufemismes per a referir-nos hi. D’aquesta manera estem comunicant d’una manera subliminal que a aquestes parts del cos se les aplica altres regles. Estem desnaturalitzant el sexe ja abans i tot de començar a parlar de sexe. L’Elena ens va dir que la naturalitat és una de les coses a les que hauríem de tendir quan tractem la sexualitat amb els nostres fills, i que és una de les coses que més ens costa fer. En part això és així perquè de petits hem estat sotmesos a aquesta educació on subliminalment se’ns ha dit que el sexe és una cosa fosca, per parlar del qual s’han d’utilitzar eufemismes.

Un altre exemple que ens va posar feia referència a l’edat en que les noies s’acostumen a posar la part superior del biquini o el banyador. Deia l’Elena que sense que encara els pits estiguin desenvolupats i que per tant mostrin alguna diferència amb els dels nois, les nenes ja demanen tapar se’ls, o els hi proposen els pares. Estem parlant d’una edat entorn dels 7 anys. Amb aquesta acció ja estem transmetent que passa alguna cosa que incita a que aquella part del cos s’ha de tapar. I aquesta conducta no està motivada per causes naturals, ja que a aquesta edat els pits de noies i nois són indiferenciables, sinó per causes culturals, o pels tabús que la cultura té associats, en aquest cas.

Per a Crespi, l’educació sexual i afectiva s’ha d’entendre com una educació per a la vida. Per això és tan important que els adults sapiguem donar resposta a la curiositat, els dubtes i les inquietuds dels infants i adolescents que tenim a casa. Per això és important que, si ells mostren interès, parlem de sexe amb els fills.

En definitiva, Elena Crespi,  ens va fer reflexionar sobre les nostres actituds i habilitats psicològiques i socials a l’hora de gestionar el coneixement de la sexualitat i tractar el tema amb els fills. A la seva conferència vam trobar informació sobre els aspectes més rellevants de la sexualitat infantil i adolescent i sobre aquelles qüestions ─homosexualitat, embarassos, estereotips de gènere…─ que hem d’aprendre a abordar sense prejudicis, amb naturalitat i, sobretot, amb molt d’afecte.

La conferència l’organitzà l’ Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. (APPA)

Parlem de sexe a casa: conferència

Parlem de sexe a casa

El proper dimarts, 11 de febrer a la biblioteca Central d’Igualada tindrà lloc la conferència titulada: Parlem de sexe a casa.  Plantejar-nos com volem fer una bona educació sexual amb la nostra canalla és molt important. Aquesta xerrada pretén donar eines per a ajudar a les famílies a que la sexualitat no sigui un tema tabú a casa i es visqui de manera natural i amb salut.

L’educació sexual i afectiva s’ha d’entendre com una educació per a la vida. Per això és tan important que els adults sapiguem donar resposta a la curiositat, els dubtes i les inquietuds dels infants i adolescents que tenim a casa.

Elena Crespi, psicòloga i assessora en salut sexual, ens fa reflexionar sobre les nostres actituds i habilitats psicològiques i socials a l’hora de gestionar el coneixement de la sexualitat i tractar el tema amb els fills. Aquí hi trobareu informació sobre els aspectes més rellevants de la sexualitat infantil i adolescent i sobre aquelles qüestions ─homosexualitat, embarassos, estereotips de gènere…─ que hem d’aprendre a abordar sense prejudicis, amb naturalitat i, sobretot, amb molt d’afecte.

Elena Crespi és Psicòloga, sexòloga, terapeuta de parella i psicòloga perinatal. Autora dels llibres: Parlem de sexe a casa i Habla con ellos de sexualidad

La conferència l’organitza l’ Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. (APPA)

L’associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia organitza activitats mensuals per a apropar la psiccologia a la gent. Recentment hem organitzat taules rodones sobre mediació, suïcidi, dependència emocional i a substàncies i moviment conscient en fisioter`pia i els seus efectes en salut mental La intenció és incidir sobre temes d’interès social i que tenen a veure amb la salut mental de les persones. Creiem que queda un llarg camí fins que es normalitzi el fet de rebre i donar ajuda psicològica. Una de les situacions que donen sentit a una associació com l’APPA és que moltes vegades els problemes de salut mental s’aborden des de perspectives equivocades, com són la medicalització o la judicialització de conflictes inherents al viure en una societat complexa. La nostra associació neix amb l’objectiu de reivindicar el paper que a la psicologia li correspon en aquests contexts.

Moviment conscient i els seus beneficis en la salut mental.

Cristina Bravo, Conferenciant

Conferència sobre moviment conscient i els seus beneficis: Dimarts 21 de gener, a les 19.00 h. a la Biblioteca d’Igualada

Aquesta conferència parlarà dels efectes del moviment conscient en fisioteràpia i els seus beneficis en la salut mental. El moviment conscient es pot descriure com tot aquell moviment que constantment està monitoritzant les sensacions i percepcions internes i externes de la persona. Es consideren moviment conscient tècniques com el Tai Chi, ioga, Qi Kung o la dansa en diverses modalitats. En l’àmbit de la fisioteràpia existeix l’especialitat de Salut mental que inclou diverses tècniques de moviment conscient, amb una amplia evidència científica en relació a patologia mental, dolor crònic i psicosomàtic.

A càrrec de: Cristina Bravo: Doctora en Fisioteràpia amb més de 20 anys d’experiència, coordinadora del grau de fisioteràpia i nutrició del Campus d’Igualada UdL

Ho organitza: APPA. (Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia)

L’associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia organitza activitats mensuals per a apropar la psiccologia a la gent. Recentment hem organitzat taules rodones sobre mediació, suïcidi i o dependència emocional i a substàncies. La propera conferència prevista tractarà la temàtica de com parlar de sexe amb els nostres fills, i de la importància de fer-ho. La intenció és incidir sobre temes d’interès social i que tenen a veure amb la salut mental de les persones. Creiem que queda un llarg camí fins que es normalitzi el fet de rebre i donar ajuda psicològica. Una de les situacions que donen sentit a una associació com l’APPA és que moltes vegades els problemes de salut mental s’aborden des de perspectives equivocades, com són la medicalització o la judicialització de conflictes inherents al viure en una societat complexa. La nostra associació neix amb l’objectiu de reivindicar el paper que a la psicologia li correspon en aquests contexts.

Obertes inscripcions pels cursos del 2020

Inici Cursos 2019-20

Educació Emocional i Introducció al Mindfulness

Ja estan obertes les inscripcions pels primers cursos del 2020 a PEHUÉN Psicologia i Formació. Cada curs consta de cinc sessions d’una hora i mitja i té un cost de 60€ per les 5 sessions. Consulta el calendari i horari de cada curs a sota. Si vols millorar la teva educació emocional i realitzar algun curs fes nos ho saber mitjançant el nostre formulari de contacte i t’enviarem el full d’inscripció.

Els cursos amb inscripcions obertes són:

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL (II part): Dijous de 19.30h a 21.00 els següents dies: 23 i 30 de gener; 6, 13 i 20 de febrer de 2020. Pots consultar el programa aquí

INTRODUCCCIÓ AL MINDFULNESS: Dissabtes de 10.00 a 11.30 h els següents dies: 1, 8, 15, 22 i 29 de febrer de 2020. Pots consultar el programa del curs aquí

Grups reduïts

Què pots esperar dels nostres cursos?

Aquests cursos es plantegen, per una banda,  com a un espai per a treballar la pròpia educació emocional creant un espai grupal d’ajuda i suport mutus. Per altra banda, partim del supòsit que cada persona ha d’enfrontar els mateixos reptes a la vida. Bàsicament autoafirmar-se a la vegada que establir vincles sòlids amb les altres persones del seu entorn familiar, laboral o social.  En aquest sentit cada persona és una font inesgotable de saviesa i creativitat. Els grups possibiliten i estimulen que tots els seus integrants puguin beure d’aquesta font, a la qual també alimenten amb el seu coneixement. D’aquesta manera els grups generen un context del qual tothom en pot extreure motivació i coneixement. Però els grups encara serveixen a una tercera funció potser més bàsica que la de motivació i el coneixement. I aquesta tercera funció és el reconeixement. Perquè no podem ensenyar d’altra manera que mitjançant l’exemple, els grups constitueixen un espai de respecte mutu, és a dir, de reconeixement de la manera com cada persona s’enfronta a aquests reptes comuns universals, de respecte cap a la seva voluntat d’obrir la seva ànima, si així o elegeix,  i compartir el que hi ha a dins de la mateixa amb els altres membres del grup. I de reverència cap a la manera com ho està fent.

Així, a mig camí entre la classe on s’imparteixen uns coneixements, i la teràpia de grup, els cursos de Pehuén ofereixen bàsicament Motivació, Coneixement i Reconeixement.   Aprofita ara que estan obertes les inscripcions pels cursos del 2020



Solo puede ayudar el que está preparado

Jacinto Cabello en un moment de la seva Conferència

Extraordinaria conferencia sobre Dependencia, adicción, y codependencia a cargo de Jacinto Cabello el martes pasado en la biblioteca de Igualada. El adicto tiene una adicción. El codependiente también: al adicto. El codependiente quiere curar al adicto, pero si no cura primero su adicción al adicto se hundirá con él.

Cuando la ayuda se convierte en la perdición de ambos la ayuda es todo lo contrario de lo que pretendía. El codependiente tiene baja autoestima y no cree en su posibilidad de cambio. Por eso se centra en el adicto para salvarlo, y para aumentar su autoestima. Como es una tarea destinada al fracaso, porque nadie cambia a nadie, la frustración y el resentimiento aparecerán y se harán dueñas de la escena, y la relación se convertirá en tóxica.

Alguno de los personajes de esta historia acabará probablemente en la carcel. El conferenciante, que trabajó durante muchos años en el centro penitenciario de Brians II, nos ilustró como testimonio de muchas de esas historias.

Organizada por la Associacíó de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, (APPA) muchas personas acudieron, las cuales manifestaron que estaban muy satisfechas y alguna de ellas, que reconoció haberse visto reflejada como codependiente, dijo que el mensaje le había llegado muy adentro.