L’elevada autoexigència.

L'elevada autoexigència

Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu

En consulta és habitual trobar-te a pacients que pateixen com  a conseqüència de l’elevada autoexigència. Estan contínuament turmentant-se per si allò que van dir o allò que van fer en determinat moment va ser adequat o no, per si van ferir algú o per si van semblar estúpids o poca soltes. Quan per la força del pas del temps acaben oblidant aquella situació, la qual cosa els hi permetria trobar una mica de calma, ràpidament  una altra suposada “actuació desafortunada” renova totes les angoixes que els consumeixen  per dins. I així indefinidament.

La meva pregunta sempre és la mateixa: Si això que et turmenta ho hagués fet un amic teu, pensaries el mateix d’ell que el que penses de tu? La resposta també acostuma a ser sempre la mateixa: No, en absolut.

L’elevada autocrítica envers un mateix de fets que en els altres són vists com normals és una situació molt comú en la sala de teràpia. A aquests pacients el manament de la llei de Deu, “estimaràs als altres com t’estimes a tu mateix” se’ls pot aplicar d’una forma particular, ja que no és que estimin als altres com a sí mateixos, sinó que els estimen molt més. L’elevada autoexigència és característica.

La forma simple (i simplista) de resumir el que els passa a aquestes persones és dir que tenen poca autoestima. Per què existeix aquesta doble vara de mesurar quan es tracta d’avaluar se a si mateixes o a les altres persones? Per que tenen poca autoestima, se sol respondre.

La relació que una persona manté amb si mateixa és tan important com la que manté amb les persones del seu entorn més íntim. I mentre que normalment som conscients que cal cuidar les relacions amb les altres persones, poques vegades ens plantegem que d’igual manera cal cuidar la relació que cadascú tenim amb nosaltres mateixos. De fet algú podria exclamar sorprès: És que tenim una relació amb nosaltres mateixos!!!??? Això de la relació amb un mateix, existeix???

Doncs és una evidència que existeix. I malgrat  que en moltes ocasions intentem fugir de qui som, és indefugible que a la cap i a la fi passem el 100% del temps amb nosaltres mateixos. Per tant, paga la pena atendre a aquesta relació tan personal. I cuidar-la.

Comencem a cuidar aquesta relació quan no menystenim les nostres necessitats enfront de les dels altres. Si em ve de gust dir alguna cosa i callo per no molestar, aleshores estic donant prioritat a les necessitats dels altres davant les meves.  El més patètic de tal situació és que actuo com si conegués la necessitat de l’altre, i callo com a forma d’actuar en conseqüència, la qual cosa normalment és una fal·làcia. Perquè l’única manera de conèixer realment les necessitats dels altres és mantenint un estret vincle amb les pròpies. Només d’aquesta manera no confondré unes amb les altres. Només d’aquesta manera podré apaivagar l’elevada autoexigència.

La persona que és comprensiva amb les altres però tirana amb ella mateixa està en una posició insostenible. Insostenible perquè, a més de l’elevat grau de patiment que aquesta situació comporta, en realitat no comprèn res de les altres persones. Aquest és el cas dels pares sobreprotectors.

En conclusió, el veritable camí per a ser comprensiu amb els altres és ser-ho amb un mateix. No hi ha dreceres!

Jose Fernández Aguado, psicòleg a Igualada

Parlem de sexe amb els fills

Parlem de sexe a casa amb naturalitat

El passat 11 de febrer vam gaudir de la conferencia de la sexòloga i terapeuta de parella Elena Crespi,  que ens va aportar molta llum en qüestions on normalment hi ha foscor, com són totes aquelles que tenen a veure amb temes difícils o que constitueixen tabús. El sexe és un d’aquests temes, i ella ens va parlar de sexe, i ens va instruir per a que parlem de sexe amb els nostres fills.  

D’entrada l’Elena ens va fer conscienciar de com des de la més tendra infància tractem el sexe com una cosa diferent a totes les altres. Així com anomenem a totes les parts del cos amb els seus respectius noms: la ma, el peu, el colze, etc, quan arribem als genitals utilitzem mil i un eufemismes per a referir-nos hi. D’aquesta manera estem comunicant d’una manera subliminal que a aquestes parts del cos se les aplica altres regles. Estem desnaturalitzant el sexe ja abans i tot de començar a parlar de sexe. L’Elena ens va dir que la naturalitat és una de les coses a les que hauríem de tendir quan tractem la sexualitat amb els nostres fills, i que és una de les coses que més ens costa fer. En part això és així perquè de petits hem estat sotmesos a aquesta educació on subliminalment se’ns ha dit que el sexe és una cosa fosca, per parlar del qual s’han d’utilitzar eufemismes.

Un altre exemple que ens va posar feia referència a l’edat en que les noies s’acostumen a posar la part superior del biquini o el banyador. Deia l’Elena que sense que encara els pits estiguin desenvolupats i que per tant mostrin alguna diferència amb els dels nois, les nenes ja demanen tapar se’ls, o els hi proposen els pares. Estem parlant d’una edat entorn dels 7 anys. Amb aquesta acció ja estem transmetent que passa alguna cosa que incita a que aquella part del cos s’ha de tapar. I aquesta conducta no està motivada per causes naturals, ja que a aquesta edat els pits de noies i nois són indiferenciables, sinó per causes culturals, o pels tabús que la cultura té associats, en aquest cas.

Per a Crespi, l’educació sexual i afectiva s’ha d’entendre com una educació per a la vida. Per això és tan important que els adults sapiguem donar resposta a la curiositat, els dubtes i les inquietuds dels infants i adolescents que tenim a casa. Per això és important que, si ells mostren interès, parlem de sexe amb els fills.

En definitiva, Elena Crespi,  ens va fer reflexionar sobre les nostres actituds i habilitats psicològiques i socials a l’hora de gestionar el coneixement de la sexualitat i tractar el tema amb els fills. A la seva conferència vam trobar informació sobre els aspectes més rellevants de la sexualitat infantil i adolescent i sobre aquelles qüestions ─homosexualitat, embarassos, estereotips de gènere…─ que hem d’aprendre a abordar sense prejudicis, amb naturalitat i, sobretot, amb molt d’afecte.

La conferència l’organitzà l’ Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. (APPA)