Psicologia i formació

Blog

Estar bé ha de ser l’objectiu?

A la conferència que vaig fer a Vallbona d’Anoia divendres passat i titulada Estratègies per al benestar emocional vaig parlar de salut mental. Vaig definir què era un trastorn mental i què no, ja que la insistència que tenim en estar bé ens pot precisament acabar fer estar malament. No recordo quin pensador va dir que posem massa èmfasi en estar bé, i ens oblidem de fer el bé, i que si poséssim més en fer el bé acabaríem estant millor. El benestar és un mantra que repetim i al qual aspirem. Però quin és el problema en voler estar bé? És una aspiració molt legitima. Evidentment que ho és. Però com tot a la vida, quan l’esforç que se li dedica  és excessiu els efectes són contraproduents, com ho són els esforços excessius per menjar bé que s’acaben convertint en obsessius.

Perquè la fluctuació és part essencial de la vida, i tenir dalt i baixos la cosa més normal del món, la insistència en el benestar com a forma de vida ens pot fer viure amb molta incomoditat el fet inevitable de tenir un mal dia. Ens podem qüestionar més coses del compte quan això passa, i fins i tot ens podem qüestionar a nosaltres mateixos, i pensar que quelcom dolent està ocorrent al nostre interior. Precisament perquè estar malament deixa de ser una cosa natural, ens comencem a amoïnar massa pel fet d’estar ho. Això porta a moltes persones a acudir a la consulta del psicòleg, quan en realitat no hi ha un motiu per a fer-ho. Especialment porta a molts pares a portar els seus fills al psicòleg quan el que estan experimentant  són dificultats associades al fet de créixer, de fer-se grans, i sí, als patiments que aquest procés comporta. La nostra convivència amb el patiment és conflictiva. El meu professor Manel Villegas sempre ens deia que l’objectiu de la teràpia psicològica mai ha de ser el patiment, cosa consubstancial a la vida, sinó el patiment inútil, consubstancial a les malalties mentals. Tot i que es poden confondre els dos tipus, i de fet els pacients ho fan, els professionals de la salut mental estem obligats a tenir molt present la distinció.

Un altre factor associat a viure amb angoixa les fluctuacions normals en l’estat d’ànim és la competitivitat imperant que ens dicta com a factor d’èxit l’estar bé sempre, i evidentment a mostrar-ho a través de tots els mitjans al nostre abast: xarxes socials, etc. Sempre hem necessitat referents i models en els quals emmirallar-nos, la qual cosa és part d’un desenvolupament saludable. Però sembla que la cosa se’ns ha escapat de les mans i aquesta necessitat de models s’ha convertit en una necessitat de ser modèlics, la qual cosa ens fa sentir pressionats per a adequar-nos hi al “que ha de ser”. No cal dir que ser modèlic, “el que ha de ser”, implica estar bé, content, feliç. Per altra banda, els models als quals aspirem no són precisament enginyers astrofísics o metges que han desenvolupat vacunes per a salvar la humanitat. Són models bastant més banals que, això sí, riuen i són el súmmum de la felicitat.

El patiment està denostat. Un altre factor no menor per a explicar-ho és que se l’associa al fracàs. També el fracàs és part natural de la vida, però això costa tant d’acceptar en una societat competitiva on només sembla tenir lloc l’èxit. El fracàs,  juntament amb el seu germà petit, l’error, costen molt de pair en aquest caldo de cultiu. I als que més dificultats els comporta és als nostres nens i adolescents. És tan fàcil saltar a la conclusió després d’una errada de que s’ha fracassat, i d’aquí a la percepció d’un mateix com a fracassat. És tan fàcil fer-ho quan la personalitat s’està formant! És tan fàcil fer-ho quan aquesta és la visió predominant, i si tu tenies algun dubte, l’entorn ja s’encarregarà de deixar t’ho clar! La cultura també hi juga un paper aquí. En la Nordamericana s’estimul·la als candidats a qualsevol feina a consignar tots els seus fracassos en el CV. Quants més hi hagin més senyal  que la persona és emprenedora, més senyal de maduresa, la qual cosa encaixa en la dita de que algunes vegades es guanya i les altres s’aprèn. En la nostra cultura l’error i el fracàs són una lacra que et poden deixar marcat i tocat per sempre. Per això costa tant reconèixer-lo. Com a exemple la recent llei del Si és sí en que la ministra Irene Montero arribarà a on faci falta en la seva defensa abans que reconèixer qualsevol tipus d’error en la seva redacció i tramitació, quan podria ser tan fàcil esmenar l’error i seguir endavant amb la llei, que és una bona llei.  En aquest cas és possible que deixi marcada per sempre la ministra precisament no reconèixer l’error.

Per això vaig intentar aclarir en la meva conferència a Vallbona d’Anoia que el títol Estratègies per al Benestar Emocional era equívoc, i que estar bé no pot assolir-se o afavorir-se amb cap estratègia. Per començar perquè probablement l’objectiu sigui equivocat.

Jose Fernández Aguado, Psicòleg a Igualada / Psicólogo en Igualada