Psicologia i formació

Blog

Hi ha un exercici que acostumem a fer als cursos d’Intel·ligència Emocional que consisteix a demanar als participants que diguin emocions. Aleshores aquests comencen a dir: Alegria, sorpresa, amor, etc. I quan s’acaba la inspiració sempre algú diu: Ara direm les emocions negatives. – I llavors comencen  por, ràbia, fàstic, etc.

El més curiós d’aquesta experiència és que sempre s’acostuma a produir així, és a dir, que els participants diferencien les emocions en positives i negatives, o viceversa. La finalitat de l’exercici és fer conscients a les persones d’aquesta divisió, que fem tots de manera gairebé natural, però que és absolutament falsa. Així, no hi han emocions negatives i emocions positives. Totes les emocions són positives, perquè totes tenen una funció adaptativa per a la persona. El que sí és cert és que hi han emocions agradables i emocions desagradables d’experimentar. Però d’aquí a dir que unes són positives i altres negatives hi ha un gran pas, un pas que al donar-lo ens fa cometre un greu error. Greu perquè ens limita.

En efecte, a l’interpretar tot un seguit d’emocions com a negatives, i no simplement desagradables, tendirem de manera natural i lògica a voler evitar-les, o a no atendre les quan les experimentem, o a pensar que, quan les sentim, potser hi ha alguna cosa dolenta dins nostre, ja que estem experimentant una emoció “negativa”. Una cosa dolenta que potser té a veure, podem arribar a pensar, amb la nostra educació, els nostres gens, o qui redimoni sap!! Totes aquestes circumstàncies ens fan experimentar l’emoció com a molt molesta, o amenaçant, i sí ja hem reconegut que l’emoció era intrínsecament desagradable, totes aquestes interpretacions afegides la poden arribar a fer intolerable. Aquesta incapacitat per tolerar una emoció ens portarà  a voler suprimir-la quan ja ha aparegut,  o a evitar directament la situació on podria aparèixer.  Així, com a exemple del primer cas,  li podrem dir al nostre metge que ens doni un ansiolític per l’ansietat, o podrem automedicar-nos nosaltres mateixos prenent unes cerveses al bar de la cantonada. Com a exemple de la segona situació,  puc evitar el mal tràngol que em suposa dir-li a un company de feina una cosa que em molesta d’ell.

Amb totes aquestes maneres d’actuar estic evitant emocions desagradables, però el preu a pagar és molt alt: renunciar a una informació preciosa sobre mi mateix i la meva relació amb els altres. En efecte, estic suprimint o aniquilant una parcel·la de la realitat que no m’agrada, però que no per això és menys real. I tots sabem el que passa quan fugim o no volem encarar la realitat.  El que passa en aquest cas és que, a força de no atendre un segment important de la meva vida (les emocions desagradables), acabo deixant de veure-les, i quan aquesta manera de fer es torna en costum, puc arribar  a tornar-me totalment  insensible a elles. I així com la persona que ha perdut el sentit de la vista té limitacions evidents, la persona que ha perdut la percepció de certes  emocions també les te. Aquestes limitacions consistiran en la incapacitat de reconèixer tot un ventall d’emocions tant en si mateix com en els altres, la qual cosa donarà lloc a un seguit de dificultats importants, tant d’ell com de la seva relació amb els demés. Resumint, podrem dir que aquesta persona és poc intel·ligent emocionalment, la qual cosa és una llàstima si tenim en compte que, l’ emocional és la intel·ligència més important per tenir una vida plena.

La bona notícia és que la Intel·ligència Emocional és, de totes les intel·ligències, la més educable, la més modificable, la que més està a les nostres mans modificar, en comparació a la Intel·ligència acadèmica. Una bona manera de començar a fer-ho és desterrar per sempre més aquesta distinció totalment artificial entre emocions positives i emocions negatives, i recordar que totes les emocions, fins i tot les desagradables, són positives. En el proper article em centraré en com les teràpies cognitives de tercera generació tenen en l’estímul d’aquest procés la seva raó de ser.