Psicologia i formació

Blog

El dimecres 13 de juny vam tenir l’oportunitat de gaudir d’una magnífica Taula de Diàleg a la Biblioteca Central d’Igualada, amb el títol Alternatives al litigi judicial en la resolució de conflictes a l’àmbit familiar. Vam gaudir de les exposicions de 4 professionals de la Teràpia, la Mediació, la Coordinació de Parentalitat i la Judicatura, que van exposar les vicissituds dels seus rols, els reptes als quals s’enfronten i les limitacions que els frustren, encara que no tant com per tombar les conviccions que els fan seguir endavant.

Aquestes conviccions tenen a veure amb la manera tan inadequada com encara moltes famílies  s’enfronten als conflictes després o durant un divorci, fent bona la frase d’un dels pares de la teràpia sistèmica, P. Watzlawick quan deia que “La solució es el problema” referint-se a que són les maneres  de solucionar els problemes els que agreugen aquests, fins a arribar a constituir en nombroses ocasions el principal problema.

El primer en exposar com encara el conflicte a les sessions de teràpia de parella i familiar va ser el Dr. Guillermo Mattioli, Psicòleg Especialista en Psicologia Clínica i proper degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya.  Per a ell, la rigidesa en les posicions dels membres de la parella, incapaços de moure’s de la visió monolítica de l’altre, i que els empenyen als mateixos bucles destructius, és clau. La capacitat per esquerdar mínimament aquests patrons de percepció i de conducta, la capacitat d’un dels membres de la parella de cedir, encara que sigui mínimament, és el primer i més fonamental pas cap a la milloria de la situació. És el primer i més fonamental pas per a que l’altre també cedeixi mínimament, ja que ni l’un ni l’altre estan preparats per cedir més. El Dr. Mattioli ens va parlar també de la diferencia entre separació i ruptura, posant a la primera com a exemple de procés saludable i a la segona com a exemple de patològic. La separació és quan els dos "ex" són capaços de dir “adeu”, la qual cosa els habilitarà per poder dir després en qualsevol moment “hola”, si és el cas. Com a exemple de ruptura va posar l’adolescent que abandona la llar familiar donant un “cop de porta” sense adonar-se que aquest gest encara el fica més a dins de casa, més a dins d’aquell lloc que tan maldava per abandonar. Al llarg de les més de dues hores i mitja durant les quals es va desenvolupar la Taula Rodona, va anar quedant clar que els processos judicials als quals els “ex” s’aboquen són com “cops de porta” que impedeixen la seva separació, i que els mantenen enganxats l’un a l’altre, encara que trencats per la ruptura.

La Cristina Martínez, mediadora, va explicar en què consisteix i en què no consisteix la Mediació. Va dir que els mediadors no són ni investigadors per trobar la veritat, que els dos “ex” estan segurs de posseir, ni tampoc jutges. A la mediadora no li correspon decidir, sinó fer quelcom per ajudar a que decideixin els implicats. D’aquesta manera el protagonisme serà dels propis afectats per les decisions que s’han de prendre. Aquest és el veritable canvi de paradigma de les alternatives a la resolució de conflictes que es van debatre a la Taula. A aquests efectes les següents  paraules de Guillermo Mattioli respecte a la psicoteràpia són absolutament vigents per a totes les alternatives a la resolució de conflictes debatudes: “La psicoteràpia consiste en observar cada vez más y mejor y operar el mínimo indispensable para que el paciente haga y quiera hacer cada vez más por su propia cuenta”

La Dra. Connie Capdevila va explicar el rol de la Coordinadora de Coparentalitat. Va contextualitzar la utilitat d’aquest rol professional per la disminució significativa del litigi judicial allà on s’ha implementat, com per exemple el pas de més de 900 demandes judicials en un any en l’àmbit de la família a només 37 al següent, coincidint amb la implementació d’aquesta figura, al comtat de Sta. Clara, a Califòrnia. La Connie va explicar com la investigació ha demostrat en reiterades ocasions com no és el divorci el que fa mal als fills, sinó la conflictivitat associada al mateix, i sobretot la impossibilitat de mantenir als fills al marge d’aquest conflicte. Aquest és  un altre exemple de com “la solució es el problema” i de vegades no tant el problema en sí mateix.   Després va explicar quines tasques desenvolupa la Coordinadora de Coparentalitat, les quals tenen elements de la mediació, la psicoeducació en estils de criança i de la psicoteràpia pels trastorns emocionals dels progenitors, que els porten a distorsionar les accions dels altres i especialment de l’”ex”. Però aquesta figura tot i tenir elements de totes les citades, no es pot assimilar a cap d’elles, i quan funciona tal i com Deu mana, o com la justícia mana, millor dit,  és una assistent del jutge en la implementació del pla de parentalitat, i aquesta és la seva principal fortalesa.

Per últim El Sr. Pascual Ortuño va voler desmitificar els jutges i la justícia com a mitjans de resolució de conflictes. En clau d’humor va tocar temes molt seriosos, com quan alguna persona  perjudicada per alguna sentència de divorci li retreu la decisió, a la qual cosa ell contesta molt educadament que la culpa és d’ella per dos motius: en primer lloc per casar-se amb aquella persona, cosa a la qual ningú l’obligava, i en segon lloc per posar l’assumpte en mans dels tribunals, la qual cosa és una greu equivocació, ja que aquests no acostumen a solucionar cap conflicte dins l’àmbit familiar. Que aquestes paraules provinguin d’un jutge de família amb més de 30 anys d’experiència com a tal, i gairebé 40 en la carrera judicial, conviden a la reflexió. El Jutge Ortuño va dir que no hi ha jutjats de família a Espanya, mentre que sí hi ha de moltes altres especialitats, o que els jutges no reben ni un sol minut de formació al llarg de la seva carrera sobre com parlar amb un nen. És per aquests i altres motius que va reiterar al llarg de la seva intervenció el següent missatge: “No vagin mai als jutjats per solucionar un conflicte”

Però si prou enriquidores van ser les aportacions dels ponents, no ho van ser menys les del públic, entre els quals hi havia professionals que treballen amb el conflicte i ciutadans que el pateixen. Una persona va expressar gairebé amb llàgrimes que després de suportar tot el litigi judicial, amb les ferides i l’esgotament que provoca, li van recomanar que fes mediació, quan hauria hagut de ser el primer pas. Una psicòloga mediadora va queixar-se de que ella vol exercir, i que no sap on adreçar-se per poder-ho fer, mentre que una altra mediadora advocada va dir que s’ha donat de baixa de l’acreditació del Servei de Mediació de Dret Privat de Catalunya, que és qui concedeix les llicències per a poder exercir com a tal,  perquè a l’Anoia la primera opció mai és la mediació, i aleshores no hi ha casos. Es va entreveure que aquesta inèrcia es produïda perquè a molts ja els hi està bé, perquè en treuen beneficis,  i  l’administració, per altra banda, roman inactiva. Tanmateix,  una mediadora d’un servei públic al qual el jutjat li deriva casos va dir que no sap on derivar-los, ja que ells no tracten assumptes de família, tot plegat donant una sensació de desconnexió entre els diferents agents de la comarca. Va ser el jutge Ortuño qui va proposar una trobada de treball en el futur entre tots aquests agents per mirar d’acostar postures amb l’objectiu  d’impulsar d’una manera real i eficaç  aquestes alternatives a la resolució dels conflictes. Ell personalment es va comprometre a assistir, i a assistir-nos, en tot el que fes falta en relació a aquesta trobada.  A aquests efectes Creu Roja ja treballa coordinant esforços entre diferents agents, i ha habilitat un punt de trobada de caràcter encara no massa formal on professionals agents en la gestió del conflicte assisteixen a persones en situacions de conflicte en diversos àmbits. Una Educadora Social implicada en aquest projecte ens ho explicava.

Des de l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia estem molt satisfets d’haver assegut a una mateixa sala a nombrosos professionals de l’àmbit de la salut, de l’atenció a la infància, dels serveis socials i de l’advocacia, entre d’altres,  els quals han pogut acostar postures, i fins  i tot ens atrevim a dir que en algun cas saber de l’existència de l’altre. Podem afirmar que la Taula de Diàleg ha fet realment honor al seu títol esdevenint un autèntic marc d’intercanvi d’experiències, i el que és més important, d’estímul i de font d’idees per treballar en un futur en un millor servei a la societat, que és l’objectiu últim de tots els professionals que es van donar cita a Igualada. Cal agrair especialment al grup de Treball en Coordinació de Parentalitat del Col·legi Oficial de la Psicologia de Catalunya, i a la seva responsable, Connie Capdevila, la proposta i l’organització d’aquesta Taula de diàleg a Igualada, sense la qual no hagués estat possible. També hem d’agraïr a la Biblioteca Central la seva cura en tots els detalls que han fet lluir l’esdeveniment, i a La Veu de l’Anoia i a la sots delegació de l'Anoia de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona la seva col·laboració en la difusió de l’acte.