Psicologia i formació

Blog

Parla el periodista polonès Kapuscinsky en el seu llibre Viajes con Herodoto d’una classe de provincianisme que ell anomena temporal, per contraposar-lo al geogràfic. Així, si en el provincianisme geogràfic la persona es pensa que la seva ciutat, el seu poble o la seva comarca és el centre del món, en el provincianisme temporal la creença és que el període de temps que abasta la pròpia  vida és aquell en el  que succeeixen els esdeveniments més rellevants. I així, ens pensem que el que està passant en un determinat moment és crucial, que marcarà el futur sense possible marxa enrere, i li donem, així, molta rellevància.  Quan es tracta d’un fenomen desagradable, una crisi com la que estem vivint, per exemple, ens pensem que és el pitjor moment de la historia, sense adonar-nos que crisis econòmiques com l’actual o pitjors hi han hagut moltes. O acotant el tema a les vivències personals, quan tenim un mal moment ens pensem que és el pitjor que ens ha passat mai, sense adonar-nos que de moments així ja hem viscut probablement alguns. Clar, si ens adonéssim, en aquell precís moment ja deixaria de ser tan dolent. Ho fa precisament dolent el no tenir una referència externa que actuï de palanca per treure’ns hi.   En realitat aquestes manifestacions de provincianisme els psicòlegs les anomenen actes d’egocentrisme. Ens costa molt descentrar-nos d’allò que omple la nostra vida, que no és més que allò que succeeix en una petita parcel·la d’espai i temps.  Ens costa molt agafar perspectiva. Tots vivim en una petita parcel·la de realitat, que evidentment està determinada per les dos variables bàsiques d’espai i temps, variables que segons Kant són les fonamentals per construir el nostre coneixement.

Podem estirar aquestes dos variables d’espai i temps per tal de no caure en els dos provincianismes esmentats, per tal de no reduir la nostra capacitat de veure més enllà de la nostra petita parcel·la de temps i espai.  Aquest estirar del nostre espai i del nostre temps ens requerirà un esforç constant, ja que l’actitud natural és a reduir aquest espai, perque quan més reduït és, més el podem controlar, més còmode ens resulta, encara que sigui a costa d’empobrir-lo. Així doncs, cal combatre aquest encongiment  del nostre espai i temps vitals, com per evitar que s’encongeixi un jersei de llana al rentar-lo cal tenir una cura especial. Per fer això cal una actitud bàsica i vàries accions.   L’actitud bàsica és obrir-nos.  Quan davant un problema ens tanquem, ben segur que el problema creixerà i nosaltres ens farem més petits.  Obrir-se significa estar disposat a pensar diferent, obrir una petita escletxa amb una nova possibilitat al nostre pensament,  i sortir al carrer amb aquesta escletxa oberta. Obrir-se significa, a més de canviar el pensament, canviar la conducta,  i actuar en conseqüència amb el canvi de pensament. Parlar amb algú que no fem habitualment, o dir una frase de més en una conversa estereotipada que tenim cada matí al forn de pa, per exemple, i estar obert a les possibles noves conseqüències en els altres de la nostra nova acció, que poden ser agradables, o no, serien exemples d’aquests canvis. Vull recalcar  que no es tracta només d’una actitud, malgrat aquest és el primer pas i el més fonamental, sinó d’actuar de manera diferent també, en concordança amb aquesta nova actitud. No cal, per altra banda,  que aquests canvis siguin espectaculars.

Un cop hem canviat la manera de pensar i d’actuar, és el moment de posar en marxa les accions concretes: (la setmana que ve us les comento. Ho prometo. També prometo no tornar a estar un mes sense publicar al blog)