Psicologia i formació

Blog

A)     Per superar el provincianisme geogràfic: VIATJAR.  Si viatges sol millor que acompanyat,  lluny millor que a prop, per molts dies millor que per pocs, amb pocs diners millor que amb molts, a treballar millor que de turisme, i si de turisme millor al teu aire que en un viatge organitzat per d’altres. Aquestes són regles que no cal prendre-les al peu de la lletra, i que tenen el seu fonament en facilitar l’amarament amb la cultura del lloc on viatges, ja que sense aquest amarament no hi ha viatge, només hi ha turisme, no hi ha enriquiment personal, només un acte de consum que ajuda a enriquir a d’altres, no hi ha superació del provincianisme espacial, sinó un enfonsament més intens en el mateix, ja que la persona es creu falsament, al convertir-se en un col·leccionista de viatges, que és una persona de món, enganyant-se a si mateixa, i possiblement a algun altre desprevingut. Però aquestes són condicions que, si no fonamentals, sí  ajudaran a fer el viatge més autèntic.  Ara bé, sí que crec que hi ha una regla important  en aquest sentit: parlar l’idioma del lloc on vas. Crec que d’altra manera el viatge és impossible. Podràs conèixer els monuments i fer moltes fotos, però la cultura et relliscarà. No cal conèixer, de totes maneres, exhaustivament l’idioma, cosa de vegades difícil i que requereix d’esforç, però sí mínimament i tenir la voluntat d’utilitzar-lo per relacionar-te al lloc de destí. El mateix  Kapuscinsky explica en el seu llibre Ébano com viatjava ell per Africa per fer les seves cròniques periodístiques, i referint-se a Lagos, capital de Nigeria, diu: “Es cierto que para instalarme habría podido elegir el Ikoyi, un barrio seguro y lujoso, habitado por nigerianos ricos, por europeos y diplomáticos, pero es un lugar demasiado artificial, selecto, cerrado y vigilado celosamente, y yo quiero vivir en una ciudad africana, en una calle africana y en una casa africana, ¿Cómo, si no, podría conocer esta ciudad, este continente?

B)      Per superar el provincianisme temporal: Freqüentar la conversa amb persones d’una edat molt diferent a la teva. És a dir, ancians o nens, en el cas que siguis una persona d’edat mitja.  Tinc la sort de treballar en una residència d’avis on haig de fer d’aquest punt la meva professió.  Si hi ha una cosa que considero indicativa del nivell d’avenç d’una societat, és la seva manera de tractar als febles, i en concret a la part dels febles que representen les persones de la tercera edat. En aquest sentit crec que som una societat poc avançada. No crec que em costi convèncer ningú que tenim normalment poc temps pels febles, i si aquest feble és un avi, menys encara.  No sabeu el que us perdeu!! I no m’estranya que passi això, ja que per relacionar-se amb els febles, i amb els avis com a representants d’aquest col·lectiu, cal allò que menys tenim el segment de la societat que no ho som en teoria, de febles: Temps.  Efectivament, he comprovat que la cosa més significativa que perden els avis amb els anys és velocitat, a tots nivells, física i mental,  la qual cosa casa malament amb l’escassetat de temps dels membres de la societat “no feble”. Fora d’aquesta pèrdua de velocitat, els avis conserven totes les seves capacitats, i si tu ets capaç d’alentir  el teu ritme, en trauràs molt de profit del seu contacte. Jo bàsicament el que trec és l’expansió del meu marc de referència temporal. M’agrada pensar que expandeixo la meva perspectiva, almenys és així com jo em sento després de tenir una conversa amb un avi, i veure que les meves cabòries ja ho van ser fa molt de temps seves, i rebre el relat de com les va afrontar, i constatar com les cabòries van marxar i l’avi amb el qual parlo va continuar. En aquest sentit, crec que és molt recomanable visitar residències d’avis,  però sobretot fer-ho amb la disponibilitat de temps i l’actitud adequades.  Per altra banda, parlar amb nens és un camí oposat per arribar al mateix lloc, per superar el provincianisme temporal. No obstant, novament del que es tracta és de connectar amb ells, i per això haurem de disposar igualment de temps i esmerçar l’esforç de posar-nos al seu nivell. Interessar-nos en el que ells s’interessen, encara que no ens sembli seriós o útil. Renunciar a l’objectiu que siguin ells qui facin l’esforç de ser més madurs o seriosos, i estar disposats nosaltres a ser ho menys. És impressionant l’habilitat que desenvolupem els adults per no escoltar realment el que ens diuen els nostres fills, ja que pressuposem que el que ens expliquen és infantil i no té cap rellevància autèntica, i només atenem al moment en que acaben de parlar per aleshores nosaltres intervenir i emfasitzar el que realment nosaltres creiem que és important per a ell saber.  Segurament  les treballadores de les llars d’infants subscriurien gran part d’aquest discurs.

Crec sincerament que equipats amb aquesta  manera de fer, i convertint-la en un hàbit diari, com raspallar les dents, mantindrem la nostra higiene mental, com amb el raspall de dents mantenim la bucal. Els efectes seran una major sensació de benestar i una més gran llibertat, a l’ampliar la nostra capacitat de veure el món amb visions alternatives a les immediatament disponibles en el nostre sempre petit espai i temps.