Psicologia i formació

És a dir, que no es podrà estimar veritablement ningú si la persona no s’estima primer a si mateixa, de la mateixa manera que algú que no sàpiga nedar no podrà salvar a una altra persona que s’estigui ofegant. Per tant sembla lògic pensar que la primera tasca de tota persona hauria de ser procurar estimar-se a si mateixa, sense que això tingui que sonar a vanitat, ans al contrari.

Moltes vegades les persones utilitzen dos unitats de mesura per jutjar les accions de les persones depenent si aquestes són elles mateixes o els altres. Accions que comprenen i perdonen als altres no són capaces de comprendre o perdonar quan són ells els actors. És a dir, que són més exigents amb elles mateixes que amb els altres. La pressió a la que es sotmeten per tal d’eliminar els seus defectes drena gran quantitat de l’energia que podrien dedicar a potenciar les seves virtuts.

En moltes persones és hàbit jutjar el seu valor com a persona en funció del resultat de les seves accions. És a dir, si la persona ha de fer un examen i el suspèn es considerarà a ella mateixa un fracàs, mentre que si l’aprova amb nota, creurà que el seu valor com a persona és més alt. El confondre VALIA PERSONAL amb REALITZACIONS és una veritable trampa per a l’autoestima. Les persones no tenen més o menys valor en funció del que fan. El valor com a persona és una cosa intrínseca al fet d’estar viu, no comparable a les accions en borsa, que un dia pugen i un altre baixen. Dipositar l’autovaloració personal en el resultat d’accions on gran quantitat de variables externes a nosaltres hi poden determinar el desenllaç, és deixar a l’atzar les nostres possibilitats de ser feliços. L’esforç personal es una variable important, moltes vegades opacada per l’obsessió pels resultats.