EnDolÇ: Una visió del dol al llarg de totes les etapes vitals.

Xerrada el proper dijous dia 19 a les 19h a la Biblioteca Central d’ Igualada.

Entendre, detectar i normalitzar els processos de dol i mort ens pot ajudar a viure des d’ una altre perspectiva.

Sovint, en la nostra societat i cultura, posem més atenció a allargar la vida que a viure-la i oblidem que la mort en forma part de manera constant, oferint-nos les eines per a una vida més plena i conscient.

Veurem, des de la infància fins la vellesa, aquells dols habituals, els atípics i no reconeguts, les fases i posibles recursos d’ acompanyament en cas d’una pèrdua.

La conferencia l’organitza l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia, amb la col·laboració de la Biblioteca Central d’Igualada i l’Ajuntament d’Igualada.

Fase terminal

(Aquest és el text d’una client escrit com a tasca de reconstrucció autobiogràfica a teràpia, i que ha volgut compartir, canviant els noms dels protagonistes. És colpidor, i tant bonic, que és gairebé impossible llegir-lo sense plorar):

Vuit mesos de fase terminal d’una mare, la persona que més t’ha estimat i protegit al món, i que més irrenunciable et sembla, deixen una petjada inesborrable, per anys que passin.

Per l’horror, que mai fins llavors no havies ni tant solt intuït, per la rapidesa amb què t’ha tocat endurir, i per l’habilitat amb què has hagut d’aprendre a moure’t entre gent a qui el teu drama ben poc importava.

I també per la cruesa amb què la naturalesa t’ha mostrat, amb tota claredat, que en el seu àmbit no compta la compassió, només la llei de la supervivència.

I enmig de tant d’horror i desesperació, la felicitat, que és molt tossuda, treu el cap.

La felicitat que suposa poder omplir de petons i paraules de tendresa aquella marona, la meva, que tan esquerpa i poc petonera havia estat sempre, i de rebre, a canvi, somriures i abraçades i paraules que mai m’havien fet sentir tan estimada.

“ És que a mi, m’agradaria estar sempre amb tu ” , em va dir el primer dia d’ingrés a l’hospital de Sant Pau de Barcelona, on va arribar des d’Igualada a les portes de la mort amb una ambulància medicalitzada que els metges van haver d’improvisar urgentment.

I jo, que, a partir d’aquell moment , ja no em vaig moure del seu costat. Ni de nit, ni de dia.

Van ser tres setmanes d’alts i baixos, i de dies molt crítics, en què ja semblava tot perdut.

Però estàvem en mans del bo i millor en cardiologia, i de metges, aquests sí, d’una gran humanitat. Mai els ho podré arribar a agrair tant com es mereixen.

Doncs d’aquells dies, per mentida que sembli, en recordo estones d’alegria i rialles, les de la meva mare i la seva companya d’habitació, la Carme, una benedicció del cel!!!!

Trasplantada de cor, era un dels casos més complexes de la unitat de cardiologia, perquè cap medicació contra el rebuig li acabava d’anar bé. Mare de dos fills adolescents, abandonada pel marit quan eren petits, i amb una germana lleugerament deficient que també vivia amb ells.

Ens divertia, així que la situació ho permetia, amb un grapat d’acudits , amb històries familiars i còmiques anècdotes de l’hospital. Fins i tot el cap de trasplantaments va entrar un dia encuriosit de tanta gresca!!!! La Carme i ma mare s’acabaven d’assabentar que les enviaven cap a casa uns dies, i una i altra s’entretenien a imaginar mil i un tiberis amb què s’afartarien tots aquells dies sense metges.

Va ser una amistat de les més autèntiques que hi pot haver. En aquella unitat, els pacients no tenen per costum telefonar-se més enllà de l’ingrés en què han coincidit, per por que l’altre hagi mort mentrestant. Però al cap d’uns dos mesos la Carme em va trucar. Encara sento els plors per la mort de la meva mare. Trencava el cor.

Reculem i tornem al moment en què vam tornar a casa després del primer ingrés a Sant Pau.

“Només hi podreu estar tres o quatre dies, perquè de seguida tornarà a tenir els pulmons plens d’aigua” ens havien advertit els metges de Sant Pau.

Vam durar a casa tres setmanes , l’últim regal.

Durant aquelles tres setmanes, per fi, la meva mare, amb només 40 quilos i un estat de debilitat extrema, en cadira de rodes i sense forces, ni tant sols, per tombar-se tota sola al llit o aguantar-se dreta, va fer realitat l’últim somni pendent. Estrenar aquell pis tan preciós que vuit mesos abans havia comprat, al mateix replà que el nostre, i que tan bonic havíem moblat i amb tant d’esforç havíem arreglat. Un pis amb una vista privilegiada, i un sol espatarrant, des de primera hora del matí fins a la posta. Era primavera.

“ Posa’m de cara a la vista, que ho vull mirar bé” . I allí ens estàvem, totes dues, contemplant el paisatge.

I amb l’excusa de visitar el pis nou de la Maria, un grapat d’amics de tota la vida que van anar desfilant per casa, a fer-la petar. I d’aquesta manera, evitar el desgraciat impacte d’anar rebent visites pel fet d’estar molt malalt, senyal inequívoc , sovint, que la mort és a la cantonada.

I entre la meva mare i jo, i el meu germà, que també va venir, el Joan, el meu marit, que amb la seva simpatia i tendresa aconseguia fer riure de gust la meva mare. Com aquell dia que, a l’hora d’anar a dormir, ens el vam trobar tot seriós, assegut a la cadira de rodes amb la bata posada i la xarxa per no despentinar-se lligada al cap !!!!!!!

Un bon dia van trucar , i algú va pujar un ram preciós de roses, moltes roses, totes vermelles, la flor preferida de la meva mare. I una targeta. “ Deu ser un error, qui m’envia això ????” I una carona d’il.lusió que no es pot pagar amb diners. Del Joan, el Lluís i l’Anna!!!!!!!!!!

Aquell dia, la meva mare va fer 60 anys.

Més records entranyables . Una mica cansats, ja, de tantes visites, la meva mare, el Joan i jo vam decidir escapar-nos de casa en diverses ocasions abans no truqués ningú, per fer una passejada. Anàvem fins a Collbató o el Bruc, ens miràvem Montserrat una bona estona, i entràvem en un bosc. Hi estàvem només uns minuts, perquè la meva mare ni tant sols asseguda al cotxe podia suportar l’esforç gaire estona. Però amb només uns minuts d’estar enmig de la natura, tornava a ser feliç.

Com també ho era amb els dinars que jo li preparava. Sense gens ni mica de sal, sense pràcticament ni oli, i ella, que deia que tot era tan bo !!!!! I a mi, m’agradava tant que m’ho digués….

Encara avui no sé qui sentia més llàstima de qui. Si jo d’ella, o ella de mi.

Tres setmanes en què la meva mare tampoc no va deixar de banda el seu aspecte físic. Va fer venir la perruquera a casa, la mateixa que cada setmana i durant un munt d’anys l’arreglava, perquè la deixés ben pentinada, i amb les millor arracades posades, va anar rebent una visita rere l’altra.

L’últim dia d’aquella escapada a casa va ser per fer una de les coses que més l’omplien, va ser per anar a comprar llibres. Era Sant Jordi, i ella, molt bona lectora, va voler anar, tant sí com no, a mirar les parades.

Però el final de Sant Jordi va ser dur. “ No t’ho havia dit, però ja fa dos dies que tinc soroll d’aigua al pit”.

I va ser així que va arribar un altre ingrés a Sant Pau. El darrer i definitiu.

Era el final, i tant ella com jo ho vèiem venir. Cada dia que passava ho refermava, implacable, lent, però segur.

I d’aquells últims dies, les lliçons de coratge, de lucidesa i de saviesa que la meva mare em va donar, i que m’han acompanyat fins ara, i m’han servit per plantar cara a l’adversitat tantes vegades com se m’ha presentat.

El coratge de suportar unes quantes vegades més, sense ni tant sols protestar pel dolor, les punxades de les infermeres per intentar trobar una vena vàlida per on fer entrar la medicació.

La lucidesa de dir-los que “ és que jo me’n vull anar….” I on vols anar, Maria, tan dèbil com estàs??? “ me’n vull anar al cel “.

La saviesa d’aprofitar uns minuts que es va poder aguantar dreta per mirar un pardal que saltava d’una branca a l’altra a l’arbre del davant de la finestra. Un pardal preciós. Com ella.

Vam tenir molta sort. El cap de trasplantaments de cor de l’Hospital de Sant Pau era, a més d’una eminència, un autèntic senyor.

Ningú ens va fer marxar, ens van donar una habitació per a nosaltres tots sols, i a la meva mare la van ajudar a morir amb el mínim patiment possible.

No hi ha paraules per agrair una cosa així…….

L’endemà d’haver mort, veient un camp de blat d’un verd meravellós, li vaig prometre a la meva mare que amb els meus ulls veuria a partir d’aleshores tot allò de bonic al món que jo pogués veure. I encara ara li dedico paisatges.