El tiempo es oro: el proyecto personal

Senyal

Hace unos días acabé de impartir el curso de Gestión del Tiempo que el ICS había encargado a institutpehuén para sus trabajadores en la Cataluña central. La verdad es que me gustaría repasar varias de las ideas básicas para mí del mismo.

Peter Drucker dijo que el tiempo es el recurso más complejo, y que quien no sabe gestionarlo no sabe gestionar nada. Esta frase es muy lapidaria, pero no puedo estar más de acuerdo con ella. De hecho, no hay nada de lo que podamos hacer o pensar que no necesite de ese recurso al que denominamos tiempo, lo cual lo diferencia de la totalidad de los otros recursos, que pueden ser necesarios para unas cosas, o muchas cosas, pero que nunca lo son para todas, como lo es el tiempo. Otra frase, que elegí para mis postales de navidad de hace un par de años dice que “somos el tiempo que nos queda”. En ella se nos sugiere que la condición para ser es que tengamos un tiempo para ello, de la misma manera que la condición para jugar al futbol es tener una pelota, por ejemplo. Y así, igual que sin pelota no habría fútbol, sin tiempo no habría ser.  También esa frase es una invitación a aprovechar el tiempo, a practicar el carpe diem. Pero ¿qué es aprovechar el tiempo? La respuesta que dábamos en el curso a tal pregunta era que aprovechar el tiempo es hacer lo más importante que en cada instante tienes la oportunidad de hacer. Dicho de otra manera, si en un determinado momento estás haciendo algo menos importante que otra cosa que podrías estar haciendo en su lugar, entonces, estás perdiendo el tiempo. Para ejemplificar esta idea les decía a las alumnas (la mayoría eran mujeres) que si en esos instantes tenían cosas más importantes que hacer que estar escuchándome a mí en el curso, entonces estaban perdiendo el tiempo. A este comentario seguían risas, y seguidamente yo les rogaba que se abstuvieran de hacer cualquier aclaración adicional.

El párrafo anterior nos lleva a la necesidad de determinar qué es lo importante para cada uno, y de lo básico que resulta saberlo con claridad para evitar perder el tiempo. El establecer lo que es importante para nosotros no es una tarea que se pueda delegar, aunque muchos quisieran hacerlo, o de hecho lo hagan. Victor Frankl, al que cito frecuentemente en este blog, dice que muchos esperan a que la vida les revele cual debe ser su papel en ella. Esperan a que alguna circunstancia, lugar, persona o Dios les ilumine. Esperan encontrar el camino. En definitiva: esperan. Señala que esa es una actitud errónea, pues no debemos preguntarle a la vida cuál es nuestra misión, y esperar a que ella nos responda de alguna manera. Por el contrario señala Frankl que es la vida la que nos pregunta a nosotros por nuestra aportación, y que somos nosotros y nadie más los que tenemos la responsabilidad, la obligación incluso, de responder. Esa es una tarea solitaria que suele dar pánico. Tanto, que podemos acabar delegándola. Si así lo hacemos nos libraremos del miedo a decidir, pero a un precio. El precio será que acabaremos haciendo en cada momento no lo que es importante para nosotros, sino lo que es importante para aquel o aquella que respondió la pregunta por nosotros.   Así, acabaremos siendo para otro, y por mucho tiempo que tengamos no acabaremos siendo realmente.

El cor o la raó

Un dels temes que més ha estimulat el debat i que més interès, en conseqüència, ha despertat cap al final de la primera part del nostre curs d’intel·ligència emocional ha estat el de la dicotomia entre el cor i la raó. Els participants s’ hi han llençat a un debat prolífic tant a les sessions com des de casa a través del correu electrònic.

La posició inicial dels alumnes ha estat la de les dificultats que apareixen a l’hora de prendre una decisió quan el cor et diu una cosa i la raó una altra. Ens enfrontem aleshores a un dilema, i aquest pot ser difícil de resoldre.

Però si és difícil prendre una decisió entre dues opcions, més difícil ho és prendre-la quan hi ha un plantejament erroni de sortida. Jo he intentat mostrar que en la dicotomia cor-raó  hi ha un d’aquests plantejaments erronis de sortida, que ens pot servir d’exemple de molts altres dilemes que ens bloquegen, i que estan basats en plantejaments o premisses errònies, més que en dificultats en l’elecció entre dos alternatives ben plantejades.

Intentaré explicar-me amb un exemple. El pare d’un amic meu tenia una botiga que era insostenible, ja que les despeses eren molt més altes que els ingressos des de ja feia temps. No obstant, el pare del meu amic s’havia implicat fins a tal punt en aquella botiga, que era incapaç de veure aquest fet. Per a ell no era només una botiga, sinó una part molt important de la seva vida. És per això que tancar la botiga no estava en els seus plans, i s’aferrava a ella, tot i que aquesta botiga no estigues responent a la funció per a la qual s’havia creat: proporcionar un sou, i per tant una feina, al pare del meu amic. Com que la botiga no s’aguantava per mitjans propis, el meu amic ja feia uns mesos que donava una part important del seu sou al seu pare per tal que aquest els aboqués a la botiga, que els engolia sense donar res a canvi. El pare del meu amic estava convençut que aquesta circumstància era temporal, i que estava més que justificat que el meu amic li donés els diners. Però el meu amic, al fer-ho, renunciava a coses importants per a ell, principalment a la possibilitat d’emancipar-se marxant de casa, cosa que desitjava fer. El seu cap li deia que havia de marxar per fer la seva vida. Però el seu cor li deia que això seria trair el seu pare, i que aquesta era una opció egoista. Aquest dilema el va bloquejar molt de temps, fins que al final ho va poder resoldre i va marxar definitivament de casa. Lògicament, la botiga del seu pare se’n va anar en orris.  La qüestió és que passat un temps el pare es va adonar del seu error aferrant-se a una botiga que estava morta, i li va agrair al meu amic la decisió de deixar de finançar-la. Va demanar-li disculpes per haver-lo tingut lligat, tal i com ho havia estat ell, a un projecte inviable. Ara que tots dos s’havien deslliurat, gràcies a la decisió del fill , s’hi sentia molt millor.

En aquest exemple el plantejament erroni era que el que  deia la raó era egoista i el que deia el cor una mostra d’amor. Tot i ser totalment falsa, aquesta premissa era assumida com a certa, i per tant no era qüestionada. Això complicava molt més la decisió. La fal·làcia en el dilema cor-raó acostuma a ser aquesta. Així, com hem vist a l’exemple,  aquest és un plantejament erroni de sortida, i per tant les alternatives que generarà seran totalment confuses, per la qual cosa el bloqueig a l’hora de prendre la decisió està servit. Aquesta fal·làcia és expressió d’una altra de més general que actua en els dilemes: la creença que hi ha una alternativa bona i n’hi ha una altra de dolenta de per se.  Així, en l’exemple que hem vist sembla clar que hi ha una alternativa bona i una altra dolenta, però si això és així ho és en funció del context en el que la persona que decideix es troba. El que vull dir és que no hi han decisions bones o dolentes en termes absoluts. Això ens costa veure-ho davant dilemes difícils, fent-los difícils precisament per això, la qual cosa provoca que quan ens trobem enfrontats a un, sentim el vertigen d’aquesta sensació d’absolutesa absoluta, incontestable i sense marxa enrere de la decisió que hem de prendre. El que no veiem  en dilemes que ens bloquegen  és que l’elecció de qualsevol  alternativa tindrà conseqüències positives i negatives a la vegada. Ens costa veure això perquè no ens deslliurem de la idea que hi ha una opció bona i una dolenta. Però això no és així, si no que dependrà del context en el que prenc la decisió  el que una o l’altra alternativa sigui la “bona”. Però, que és el context? Doncs bàsicament sóc jo, el meu entorn, les meves necessitats, les meves limitacions, el meu projecte de vida i el que en funció de tot això jo vull.  Si el meu amic no hagués necessitat els diners per a realitzar una necessitat bàsica seva com era l’emancipació i autonomia personals, podria haver estat una bona decisió seguir aportant-los a la botiga del pare. Qui ho sap això? Potser només calia aguantar fins que la crisi passés, o potser el meu amic podia haver proposat  algun canvi que fes més competitiva la botiga, amb la qual cosa també s’estaria emancipant, ja que l’emancipació no passa necessàriament per marxar de casa, sinó per  respondre de manera autònoma i útil a les circumstàncies.   Però la qüestió és que el meu amic, com a conseqüència del context en que es trobava, volia una altra cosa, i que per tant  la decisió per a assolir-la, és a dir, la decisió “bona”, havia de ser la que va prendre.

La qual cosa ens torna al punt de partida del curs, i és que per prendre una decisió haig de mirar cap a dins, cap el meu centre, per trobar la resposta del que jo vull, en funció del que jo soc i del que vull ser. Que no hi ha decisions bones o dolentes, si no decisions bones o dolentes per mi en un determinat moment i situació, que és molt diferent. És bàsic que diferenciem aquest matís. Properament seguiré amb aquest tema.