Pujar a una muntanya és una gran teràpia

Fa unes quantes setmanes  vaig obrir la bústia de la consulta i vaig trobar una capsa de pastilles. No m’havia passat mai, i per això em va estranyar, però com que el cap sempre busca explicacions per totes les circumstàncies, l’explicació que vaig trobar és que me les devia deixar algun client, com a prova de la superació del seu problema,  i pel qual deixar-me les pastilles allà devia suposar el mateix que per a qui deixa les seves  crosses a Lourdes després de retrobar la capacitat per caminar (salvant les distàncies, clar) Aquesta va ser la meva primera idea, però una ullada més atenta em va permetre descobrir que es tractava del programa de la festa major d’Igualada, que enguany venia en forma de capsa de pastilles, que els organitzadors ens prescribien per tal de millorar el nostre estat anímic: 100 actes festius a prendre per la via emotiva, deia a la caixa. Davant d’aquesta peculiar teràpia, no vaig poder deixar de somriure i pensar en la gran pertinència d’aquesta medicina.

Només dos dies abans de trobar-me la caixa de pastilles havíem retornat de les vacances al càmping de la Vall de Cardós, on ja fa anys que estiuejem, tants com per a poder considerar la nostra estada allà dalt com una tradició. La Vall de Cardós està al costat de la Vall Ferrera,  al final de la qual es troba la pista forestal que ens du a la Pica d’Estats, la muntanya més alta de Catalunya. Es tradició també que entre els estiuejants al càmping s’organitzin excursions, no m’atreveixo a anomenar-les expedicions, al cim de la Pica, com popularment se la considera. L’excursió és llarga, al voltant de 10 hores, i tot i que tothom mínimament sa la pot realitzar, cal un mínim de preparació per tal que no s’acabi convertint en penitència.  De fet, aquest any ha sigut el tercer any que he pujat , el segon amb el Lluís i el primer sense el Miquel.  A mi no m’agraden les penitències, però  he de confessar, per altra banda, que aquest any ha tingut vocació de peregrinació la meva ascensió al cim, donades algunes de les circumstàncies difícils per les que darrerament travessa la meva vida. Això l’ha fet especial. I encara més especial ho ha fet que el meu fill, que va creixent i ja és tot un adolescent, ha pujat amb mi. De fet, veig el meu fill d’una altra manera després que hagi pujat , i baixat, de La Pica.

Però tornant a la meva experiència, estar a dalt de La Pica, amb la vista impressionant de tots els Pirineus al voltant, amb els estanys d’Estats i de Sotllo tan a baix ara, però que només dues hores abans havíem vorejat, constituïa una medicina els efectes de la qual encara noto ara. Si ens cal perspectiva de les coses per tal que aquestes no ens superin, dubto que hi hagi gaires llocs que la proporcionin millor que el cim d’una muntanya. Carol Kershaw, psicoterapeuta Ericksoniana d’EEUU, recepta pujar a una muntanya de les contrades als seus clients. La muntanya no és ni molt alta, ja que no cerca herois, ni molt baixa, ja que ha de tenir un mínim de dificultat. La Pica te aquestes característiques. Quan vaig ser allà dalt, em vaig sentir molt a prop de les persones que compartíem aquells escassos i pedregosos metres quadrats.  Sense anar més lluny, poques vegades m’he sentit més a prop del meu fill. Tots els que érem allà havíem fet el mateix camí, i ara assaboríem la recompensa al nostre esforç. Un d’ells, l’Oriol Pujol, no és sant de la meva devoció, i menys en aquests temps en que el govern de que forma part ha decidit inequívocament aplicar la tisora començant pels més dèbils.  Però allà dalt la realitat de sota quedava tan llunyana, semblava tan irreal, que no hauria estat  capaç de fer despertar cap sentiment d’animadversió, cas que m’ho hagués proposat, cap a ell. Ans al contrari.

Què bo seria que a les farmàcies venguessin capsetes amb prescripcions per pujar muntanyes.