Psicologia i formació

Blog

Efectivament, l’enemistat crea intimitat, com dèiem a l’article anterior, cosa que no resulta gens intuïtiva, però que te la seva explicació en la quantitat de temps que li dediquem en el nostre pensament a aquesta persona odiada, i en la quantitat d’energia que això ens resta, la qual podríem dedicar a altres coses més importants per a nosaltres, i que al no fer-ho, a sobre, ens fa sentir més malament. Aquesta implicació cap a una persona, que ens fa posicionar-la en el centre de la nostra atenció, com quan anem a una festa on hi haurà molta gent i moltes possibilitats, però on el nostre pensament, com si el filtres un embut, només va a parar a la presència o no de determinada persona i a les conseqüències que això tindrà per a nosaltres, aquesta implicació, deia, és intimitat. Com és intimitat la dedicació cap a aquesta persona, que ens fa pensar en ella no només quan anem a un determinat lloc, com a la festa de l’anterior exemple, sinó en múltiples situacions on pensem que ens la podem trobar, i en múltiples ocasions al llarg del temps, és a dir avui, demà i l’any que ve. I això que acabo de dir, com veiem, és extrapolable a altres relacions fora de les que mantenen les parelles divorciades o separades , i a d’altres situacions que no són de pura enemistat, perquè enemics purs tenim pocs, però sí que hi ha persones a les nostres vides amb les quals mantenim relacions conflictives, no necessàriament d’enemistat, i amb les quals també és aplicable tot això que acabo de dir i tot el que vaig dir a l’anterior article.

Però el que ens interessa ara és la següent qüestió: Com podem mantenir un vincle íntim d’una manera saludable? I, com podem deixar de tenir intimitat amb les persones amb les que mantenim una relació d’enemistat o conflictiva? Penso que és això el que tots cerquem. Em dedicaré avui a respondre a la primera pregunta, ja que és de la que vaig prometre encarregar-me a l’anterior article. No obstant, la segona pregunta, que ens ha aparegut avui, és també important, i a ella em dedicaré en el proper article.

Sempre dic a les parelles que tracto que la relació ideal la formen tres, de la següent manera:  JO, TU I NOSALTRES DOS (o TU , JO i NOSALTRES DOS) Aquestes tres parts estan separades les unes de les altres, i això possibilita que els dos membres de la parella aconsegueixin separació respecte de l’altre, la qual cosa és important per preservar la pròpia autonomia o llibertat, principi bàsic sense el qual deixem de ser persones, ja que com va dir Azaña: la libertad no hace a los hombres felices, pero los hace hombres. Quan la nostra parella envaeix el nostre espai personal, ho fa a costa nostra, a costa d’empetitir-nos. Així comencem a perdre la nostra personalitat i la nostra autonomia, i el que és pitjor, si ho fa amb bona intenció, amb la intenció de fer-nos la vida més fàcil, ni tan sols ens queda el recurs de queixar-nos, ja que seria egoista per la nostra part recriminar a l’altre el que està fent, ja que ho està fent pel nostre bé. I més injust seria encara si a sobre hem sigut nosaltres, per por a decidir, per poca confiança en nosaltres mateixos, o per comoditat, qui hem demanat a l’altre, al qual considerem més capacitat, que decideixi per nosaltres. Però no només es fa més petit en aquest tipus de parella, és a dir, en una on no hi ha separació clara entre els seus dos membres, la persona l’espai de la qual és envaït, la persona que s’empetiteix. També la persona a la que anomenarem invasora, a l’ocupar-se d’aspectes importants, o trivials, de la vida de l’altre, s’està oblidant de viure la seva pròpia vida, l’està descuidant. I això pot ser per varis motius, com l’esperit samarità d’ajudar a l’altre, i més si aquest altre té penjada l’etiqueta de dèbil, o la por a enfrontar-se als reptes de la pròpia vida. Si aquesta tendència s’intensifica, aleshores acaba vivint la vida a través de l’altre, amb la qual cosa acaba empetitint-se també. I d’aquesta manera arribaríem a una parella on hi hauria una gran intimitat i cap separació, on els assumptes del primer membre serien els assumptes del segon membre, mentre els assumptes del segon membre haurien desaparegut del mapa, i on per diferents camins els dos membres haurien arribat al mateix resultat: l’empetitiment com a persones. No cal que jo digui, aleshores, que una parella en el si de la qual els seus membres cada vegada són més petits és una parella no saludable.

Així, com concloïa a l’anterior article, i amb l’esperança que després d’aquest s’entengui la conclusió: una parella saludable és aquella en la qual els seus dos membres aconsegueixen separació, perquè només aquesta dona l’autonomia que permet unir-se lliurement i autèntica a l’altre.