Per què algunes persones afronten millor les dificultats que d’altres? La psicologia aporta claus sobre l’esperança, les emocions i l’afrontament.

En una ocasió vaig sentir el monjo budista Thubten Wangchen proposar centrar-se en l’esperança per afrontar millor les dificultats. Venia a dir:

“Encara que el problema continuï, el podem superar; tot és a la nostra ment. Si la ment és feble es queixa; si és forta, si és sana, accepta la situació i es diu: potser serà demà, una altra setmana, un altre mes, però milloraré”.

El missatge és inspirador, però també planteja una pregunta important:
és realment tan fàcil sostenir l’esperança quan la vida fa mal?

Si només fos una qüestió d’actitud, per què algunes persones semblen trobar ràpidament el costat positiu del que els passa, mentre que d’altres senten que passen llargs períodes de malestar?

No tots partim del mateix lloc

Els missatges generals sobre “pensar en positiu” o “confiar que tot passarà” no funcionen igual per a tothom. Ni per a totes les situacions.
Cada persona és única, i també ho és la seva manera d’afrontar els problemes.
L’esperança no apareix en el buit. Depèn de molts factors personals, relacionals i contextuals.

De què depèn que puguem afrontar millor una dificultat?

Sense pretendre ser exhaustiva, us puc presentar uns quants factors:

El que vam aprendre a la infància
Des de petits observem com les persones importants per a nosaltres gestionen els problemes. Sense adonar-nos-en, aprenem si les dificultats s’afronten, s’eviten, es dramatitzen o es silencien. A l’edat adulta, aquestes maneres de respondre solen reaparèixer automàticament.

La cultura i el context
No és el mateix viure en un entorn que valida el malestar i el suport que en un que exigeix fortalesa constant. La cultura, l’època i el grup social influeixen molt en com entenem el patiment i en fins a quin punt ens sentim amb permís per demanar ajuda.

El moment vital
No afrontem un problema aïllat de la resta de la nostra vida. El cansament acumulat, altres preocupacions, pèrdues recents o la manca de suport poden fer que una dificultat resulti molt més feixuga.

Com entenem el problema
Quan el problema és confús, incert o es percep com a ingovernable, el malestar augmenta. Poder definir amb claredat què està passant i què està —i què no— a les nostres mans ja suposa un alleujament.

El suport disponible
Saber que no estem sols i que podem comptar amb altres persones canvia completament la manera de viure una dificultat.

Factors menys visibles, però molt importants

La psicologia ha mostrat que hi ha aspectes menys evidents que influeixen molt en la nostra capacitat de sostenir l’esperança.

Un d’ells és la regulació emocional. No es tracta de no sentir, sinó de poder sentir sense quedar desbordats. Algunes persones s’activen emocionalment, però aconsegueixen calmar-se abans. D’altres romanen atrapades en l’angoixa durant més temps, no per feblesa, sinó per la manera com el seu sistema nerviós ha après a respondre a l’estrès.

També hi influeix la sensació de seguretat emocional. Qui ha tingut vincles més segurs sol confiar més que el malestar passarà i que no estarà sol. Per a d’altres, els problemes es viuen com amenaces enormes i definitives.

A això s’hi afegeix l’estat de salut mental i el nivell d’esgotament. En situacions d’ansietat, depressió, trauma o estrès crònic, la ment funciona en mode supervivència. En aquest estat, pensar en solucions o en un futur millor pot resultar gairebé impossible.

Aleshores, quin paper juga l’esperança?

L’esperança no sempre apareix a l’inici del camí. De vegades arriba després, quan el problema comença a entendre’s millor, quan el cos es calma una mica o quan no ens sentim tan sols davant del que passa.

No es tracta d’obligar-nos a pensar en positiu, sinó de crear les condicions perquè l’esperança sigui possible: suport, claredat, descans, comprensió i temps.

En aquest sentit, la proposta del monjo es pot entendre no com una exigència, sinó com una direcció. Un recordatori que, fins i tot quan el problema continua present, la manera com el travessem pot canviar.

Perquè millorar no sempre vol dir que tot desaparegui, sinó que a poc a poc recuperem la sensació que podem continuar endavant.