Recentment m’han fet un parell de consultes que penso radiografien un fenomen emergent, i que encara no m’havia plantejat com a subjecte de debat. Es tracta dels efectes de la societat competitiva en la que vivim sobre els nens i adolescents, i de com els afecta en les seves activitats esportives extraescolars.
Tot i que ens trobem a la consulta amb nens i adolescents que pateixen molta ansietat a les aules per aconseguir bones notes, fer tots els deures bé, etc, des de ja fa uns anys, fins al punt de qüestionar-se si aquest és un problema nou, en el món de l’esport aquesta problemàtica per mi és recent, o almenys el grau d’afectació, o la primerenca edat a la que els afecta.
Consultes que reflecteixen la problemàtica
La primera d’aquestes consultes me la va fer un pare que patia atacs d’ansietat durant els partits de futbol del seu fill. La tensió en aquests era tan alta i el grau d’hostilitat entre els pares dels equips que s’enfrontaven tal, que la incapacitat de gestionar aquesta tensió va derivar en atacs d’angoixa que es repetien a cada partit.
Tot i que l'esport hauria de ser sinònim de diversió i salut, la realitat és que sovint la pressió i la competitivitat impossibiliten gaudir-ne.
També m’he trobat amb pares que la nit prèvia a la competició dels seus fills no poden dormir. Algú pot dir que si a l’encapçalament de l’article parlava de l’ansietat dels nens i adolescents i ho exemplifico parlant de la dels pares, aleshores no estic exemplificant bé. Però és que els fills no són bolets les emocions dels quals sorgeixin per generació espontània.
La segona consulta va ser dels pares d’un noi de 12 anys que deien que al seu fill li afectaven molt les coses. Una d’aquestes coses eren les seves errades en els partits de futbol de l’equip del seu poble, en el qual jugava. No obstant, quan l’equip perdia, tot i estar trist, ho entomava millor que els seus companys, ja que aquests es posaven a plorar. I això davant de qualsevol partit de la seva lliga, no de cap final.
La contradicció entre allò que diem i allò que fem
Tots aquests pares i fills (sobretot els pares) diuen que el resultat és el de menys i que el que realment importa és passar-s’ho bé, que el que realment volen dels seus fills és que gaudeixin fent una activitat saludable com l’esport, que els allunyi d’altres camins més perillosos.
En realitat la paraula esport, significa etimològicament distracció i diversió, i gens més lluny d’aquests joves en els quals l’angoixa impossibilita tant l’una com l’altra. I això és el que diuen els pares que volen per als seus fills.
Aleshores què està passant?
Doncs penso que una cosa és el que diem i una altra el que fem, i que en la contradicció entre ambdues rau el problema de moltes de les nafres de la societat, i de moltes dolències de l’ànima, i entre elles la de la impossibilitat de gaudir de l’esport tal i com la seva etimologia ens convida a fer.
La tendència pedagògica i les seues conseqüències
Hi ha una tendència pedagògica a desincentivar la competitivitat, i fruit de la mateixa s’organitzen curses “no competitives”, la Cursa Popular d’Igualada, que ha canviat el seu format en els darrers anys i on ja no és fan classificacions, és un exemple.
La tendència a desincentivar la competitivitat en l'àmbit pedagògic pot tenir conseqüències contràries a les esperades, alimentant la percepció que la derrota és una tragèdia.
En els partits de futbol els entrenadors estan obligats a posar a jugar tothom un determinat nombre de minuts, per tal que els jugadors més hàbils no deixin a la banqueta tot el partit els que ho són menys. Es dona prioritat a la participació de tothom enfront a guanyar o perdre. Però tot i així, quan es perd la intolerància a la derrota és més gran que mai.
Aquesta tendència pedagògica traspassa el món de l’esport, i així les avaluacions acadèmiques ja no és fan amb números, que resulten suposadament cruels, sinó amb etiquetes que pretenen ser tan neutres que hom arriba a dubtar que estiguin avaluant quelcom.
La contraproductivitat de la desincentivació de la competició
Però lluny de funcionar, aquesta tendència pedagògica arriba fins i tot a ser contraproduent. Els resultats salten a la vista. I ho és perquè quan es posa molt esforç en evitar la competitivitat o la competició, evidentment s’està traslladant sotamà el missatge de que la competició és negativa o perillosa.
S’està suggestionant (sub-gestió: el que es porta per sota) precisament aquest missatge. També s’està traslladant el missatge de que la derrota és negativa, fins al punt que s’acaba convertint en una tragèdia.
De fet la paraula derrota és gairebé tabú per als dofins d’aquesta tendència pedagògica, tendència imperant en el món de la psicologia positiva i de l’empoderament sense límits dels gurus de l’autoestima.
La desconnexió amb la realitat humana
I així la distància entre el que diuen els pares dels nens que ploren desconsoladament quan perden un partit, que és una calcomania del discurs pedagògic imperant, que és a la vegada una calcomania del discurs políticament correcte, i el que fan aquests pares, cada vegada és més gran.
I el que fan és en realitat la cosa més natural del món, i l’única cosa que com a éssers humans poden fer. A tots els humans els agrada guanyar i a tots els humans els desagrada perdre.
Quan el discurs políticament correcte ens allunya d'aquesta realitat humana, ens impedeix aprendre tant a perdre com a guanyar dues situacions massa humanes.
Com el discurs del políticament correcte ens allunya d’aquesta realitat humana, és a dir, ens deshumanitza, aquest discurs ens impedeix aprendre tant a perdre com a guanyar, dos situacions massa humanes.
I quan menys sabem perdre i guanyar, més tirem de discurs. En aquestes condicions la competitivitat sí seria negativa de la mateixa forma que la dita “si no vols pols no vagis a l’era” expressa que per anar a l’era has d’estar preparat pel que et trobaràs allà, no perquè l’era sigui intrínsecament dolenta.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa