Els psicòlegs realitzem reunions periòdiques entre col·legues que serveixen per compartir inquietuds i dubtes respecte als nostres clients, que anomenem Grup de Supervisió. A la darrera reunió del Grup de Supervisió del qual formo part, va sorgir el tema de quanta profunditat en teràpia és realment necessària en una intervenció psicològica i com els diferents models de psicoteràpia aborden aquesta qüestió per optimitzar l’eficàcia de la teràpia..
El tema de la profunditat en teràpia
La profunditat en teràpia és un debat constant en la psicoteràpia, i diferents models de psicoteràpia, com la psicoteràpia breu, ofereixen perspectives diverses sobre aquest aspecte.
Alguna integrant va compartir la seva inquietud per creure que no aportava prou a la millora de les persones que demanaven consulta, i que la seva contribució al benestar i creixement emocional dels seus pacients era superficial. El de la profunditat del canvi és un tema recurrent, que els diversos models de psicoteràpia aborden de manera diferent, fins a arribar a poder afirmar-se que és el senyal d’identitat fonamental de cadascun.
Diferents models de psicoteràpia i durada de la teràpia psicològica
Simplificant molt, els models de psicoteràpia que provenen de la psicoanàlisi busquen un nivell profund de canvi personal, enfocant-se en la profunditat en teràpia, ja que assumeixen que eliminar només símptomes, com pot ser l’ansietat o el baix estat d’ànim, és un pegat que no aborda la problemàtica fonamental darrere d’aquests símptomes.
Aquestes són teràpies llargues; la durada de la teràpia psicològica en aquests models de psicoteràpia pot ser de diversos anys, amb visites de freqüència setmanal i que exigeixen un nivell de compromís elevat per part dels que se sotmeten a elles, ja que impliquen una inversió considerable tant en temps com en diners.
Tot i que aquestes teràpies són llargues, es considera que la profunditat treballada pot augmentar l’eficàcia de la teràpia en determinats casos.
La durada i intensitat de la teràpia varien segons l'enfocament terapèutic i els models de psicoteràpia aplicats.
D’altra banda, les teràpies de tradició cognitivo-conductual se centren menys en la profunditat en teràpia i més en eliminar símptomes, i no es preocupen tant per estimular un canvi profund en la persona. La seva idea és centrar-se en l’aquí i ara, amb l’assumpció que quan el client solucioni el problema que el porta a consulta podrà seguir endavant amb la seva vida de la manera que ell consideri, que normalment és com ho havia estat fent fins que va sobrevenir el símptoma, sense més ni menys, i que els pacients expressen amb la lletania “vull tornar a ser com abans”.
Aquestes són teràpies que solen tenir una durada de la teràpia psicològica d’un any com a màxim. No exigeixen una inversió en temps i diners tan elevada com les anteriors, ja que les visites setmanals solen prolongar-se per un període no superior als tres mesos, espaiant-se després una mica més.
Motius per acudir a teràpia
Però arribats a aquest punt és essencial preguntar-se pels motius que porten la gent a demanar cita amb un psicòleg, quina profunditat en teràpia necessiten i quins models de psicoteràpia poden ser més adequats per superar els seus reptes. Aquests poden ser múltiples, i aquest tema és mereixedor d’un article per sí mateix, que m’emplaço a abordar properament.
Només cal dir per ara que en tots els casos hi ha un patiment per part de la persona, que en la majoria d’ocasions és conseqüència d’algun tipus de pèrdua.
El cicle de guanyar i perdre
A la vida unes vegades es guanya i altres es perd, i és en aquests moments de pèrdua quan la profunditat en teràpia pot ser clau per a l’aprenentatge i el creixement personal. En aquest darrer cas, encara que es perdi, es guanya una lliçó o aprenentatge, si tot va bé. Quan després d’una pèrdua aprenem la lliçó, la vida ens ensenya, i podem continuar endavant després del sotrac.
Quan el dolor interfereix en la nostra capacitat d'aprendre, podem quedar atrapats en un bucle autodestructiu.
Però hi ha vegades que la pèrdua és tan dolorosa que interfereix amb la nostra capacitat d’aprenentatge, i aleshores entrem en un bucle que es retroalimenta a si mateix, causant-nos més dolor, i interferint més en la nostra capacitat d’aprenentatge en cada gir nou.
I com que el bucle en aquestes circumstàncies adquireix vida pròpia, centrifugant-nos a nosaltres cada cop amb més força cap al seu interior, arriba un moment en què perdem la capacitat per sortir-ne pels nostres propis mitjans, ja que hem perdut la capacitat d’aprendre de el que ens passa. Tots hem experimentat estar enmig d’aquests bucles.
Moltes vegades és el nostre entorn el que ens rescata, la nostra família, els nostres amics. La vida que ens hem forjat al llarg del temps, i que hem anat construint com a formiguetes, és la que ens sosté en aquelles ocasions en què sembla desaparèixer el terra sota els nostres peus i li veiem les orelles al llop de la malaltia mental.
Quan l’entorn no pot ajudar
Però hi ha vegades on l’entorn o la nostra vida de formigueta no ens poden rescatar, potser perquè l’un i l’altra han estat arrasats per la força destructora del remolí que ens està atrapant a nosaltres també. Això és el que passa quan estem sumits al bucle de manera crònica, com passa en els trastorns de personalitat. En aquestes circumstàncies no és vàlid el refrany que de vegades es perd, i d’altres s’aprèn.
Aquesta és la situació paradigmàtica per acudir a teràpia, la qual tindrà com a objectiu no ensenyar res, sinó ajudar el client a restablir la seva capacitat d’aprendre el més aviat possible.
Aquesta consideració és important a l’hora de determinar quina profunditat ha de tenir la teràpia.
La importància de la durada de la teràpia
Perquè segons la meva opinió la que ens ha d’ensenyar és la vida, i no la teràpia. Per això, la durada de la teràpia psicològica i el model de psicoteràpia escollit haurien de ser tan curta com sigui possible, i tan poc profunda com sigui necessària.
O dit d’una altra manera, que la durada de la teràpia psicològica sigui l’estrictament necessària per restablir la vigència a la vida de la persona de l’aforisme que unes vegades es guanya i altres vegades s’aprèn.
En definitiva, la profunditat en teràpia no sempre està relacionada amb la durada del tractament, sinó amb la qualitat i la focalització del treball terapèutic.
És essencial que cada persona, en funció de la seva situació i necessitats, pugui seleccionar entre els diversos models de psicoteràpia aquell que millor s’adapti a ella, assegurant així un procés terapèutic efectiu i satisfactori.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa