Psicòleg a Igualada

No soc psicòleg per vocació. Quan llegeixo aquestes biografies on la persona diu que sempre va tenir clar a què volia dedicar la seva vida sento una barreja d’emocions. D’una banda, admiració i enveja perquè tenir clares les coses crec que facilita molt la vida.

Jo en realitat volia ser periodista i escriure, però una professora de l’institut m’ho va treure del cap perquè ho veia molt complicat com a manera de guanyar-se la vida. Vaig iniciar aleshores estudis de filosofia, que tothom sap que sí és una carrera amb moltes sortides, i que hauria deixat la meva professora molt satisfeta amb la seva manera d’influir en el meu destí.

D’altra banda, i més a mesura que han anat passant els anys, he arribat a pensar que la seguretat està sobrevalorada, de la mateixa manera que ho estan les persones segures de si mateixes, que solen trobar el camí recte per anar d’un lloc a l’altre. Així he anat reconciliant-me amb les meves inseguretats, i quan em vaig formar i especialitzar com a psicòleg, transitant un camí amb moltes corbes, vaig aprendre a cadascuna d’elles el més valuós.

A la meva feina com a terapeuta, exercida al llarg de més de 20 anys, el més important per a mi és que, encara que de vegades derrapin o s’estavellin en algun revolt, o aquests es converteixin en bucles esclavitzants, les persones tornin al camí. Dilucidar quin és aquest camí és una tasca que els pertoca a elles. Jo només acompanyo durant un tram. I com més curt el tram, millor.