Baila, −dijo el hombre carnero−No dejes de bailar mientras suene la música. ¿lo entiendes? Baila, no dejes de bailar. No pienses por qué lo haces. No le des vueltas ni le busques significados. En realidad no significa nada. Si te pones a pensar, las piernas se detienen.
Baila, Baila, Baila, de H. Murakami
El nostre benestar depèn de com de bé que sapiguem ballar, de com de bé sapiguem moure’ns quan, a l’obrir els ulls cada matí, escoltem la melodia que ens porta aquell nou dia. No obstant, és ben curiós que, per escoltar bé la música, de vegades hem d’aturar-nos, per tal de parar bé l’orella i distingir els sons clarament.
Els nostres pares intenten ensenyar-nos a ballar, però no se n’adonen que la seva música, la que ells escolten, és diferent a la que escoltem nosaltres, i que per tant els seus intents estan destinats al fracàs. En canvi, si simplement ens proporcionen un lloc on observar-los estimar la música, i transmetent aquesta estimació a cada moviment del seu cos mentre ballen, ens hauran proporcionat un far que ens guiarà per sempre en el nostre propi aprenentatge. Però inclús les persones que pertanyen a la nostra generació, àdhuc els nostres germans, escolten música diferent a la que escoltem nosaltres. Precisament perquè la música que cadascú escolta és única, i no l’escolta ningú més, i sona en l’àrea més profunda del nostre ésser, aprendre a ballar amb ella és una tasca individual. És a dir, que no només els pares, sinó que ningú altre ens pot ensenyar a ballar. Hem d’aprendre sols.
Però com diu Sergio Dalma “bailar de lejos no es bailar” I així, quan hem aprés a ballar sols ens trobem que la veritable finalitat de ballar és fer-ho amb d’altres persones. Perquè les coses que un pot aconseguir sol són veritablement modestes, en comparació amb les coses que s’aconsegueixen col·laborant amb els demés. No obstant, la sincronia per poder ballar amb altres persones amb harmonia requereix, com he dit, un aprenentatge individual previ del ball, i posar-se a ballar amb d’altres persones, sense haver fet aquest aprenentatge solitari abans, portarà patiment a totes les bandes. Perquè és impossible adaptar-se a la música, única, de l’altra persona, i moure’s coordinadament i amb traça quan ballo amb ella, si no domino els moviments del ball. Perquè l’altra persona no sabrà adaptar-se a la meva música si jo no li sé transmetre com ho ha de fer. I per saber-li transmetre l’haig de conèixer bé primer jo.
Els psicòlegs no podem ensenyar a ballar a ningú, clar, tot i ser experts en estimular a les persones a trobar la seva pròpia música. Ajudem a l’altra persona mentre està aturada, és a dir, patint, a parar bé l’orella. Una psicoteràpia no ha de ser llarga precisament per això, ja que mentre la persona està tractant d’escoltar, les seves cames estan immòbils.
I és necessari que es moguin, que comencin a ballar per a retrobar el benestar i l’harmonia.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa