Psicologia i formació

Blog

(Text basat en una primera entrevista clínica, amb noms i circumstàncies canviats)

−La gent no es divorcia. No conec a cap divorciat feliç− em diu l'Agnes entre sanglots, sense poder gairebè aixecar la mirada del terra, d'aquest terra en el que la seva ànima sembla haver-se quedat adherida, desplomada des de que el seu marit li va dir que no volia seguir vivint amb ella.

Haig de mossegar-me la llengua per no dir que jo tampoc conec a cap casat feliç. Però dir això no és pertinent. I és més, ni tan sols segurament és cert.  Com a  divorciat des de fa quatre anys imagino que alguna cosa es revela dins meu davant l'afirmació de l'Agnes, i em porta a creure per uns instants que tampoc els casats són feliços. Potser algun reflex m'impulsa a voler creure-ho així.

−Ho vaig abandonar tot per anar darrere del Lluís− segueix l'Agnes, asseguda a la cadira de pelfa blava del meu despatx- el meu lloc de treball fix i ben remunerat com a treballadora social de l'Institut Nacional de Salut de França, la meva família, els meus amics, el meu país, la meva vida.

No fa encara 15 minuts que ha entrat al meu despatx, després que fa un parell de setmanes demanés cita per a una visita de psicologia. Parla molt malament el castellà i em costa entendre-la, així que haig d'endevinar en més d'una ocasió el que em vol dir.

−Haig de fer-li comprendre que no estarà amb ningú millor que amb mi, que em necessita−i aleshores els seus ulls brillen, encara que sense alegria, i la seva esquena encorbada es redreça una mica, encara que sense convicció. Em mira com el condemnat que està a la sala d'execucions i de sobte descobreix un motiu que convencerà al botxí de la gran errada i injustícia que esta a punt de cometre. I aquesta analogia no em sembla cap exageració, doncs des de que el Lluís li va dir a l'Agnes que volia el divorci ella ja no el veu sinó com a un botxí disposat a acabar amb la seva vida.  Ella, que li va donar tot al Lluís des del primer moment, acceptaria de bon grau donar-li ara també la vida,  si no estigués convençuda com ho està de que amb el seu sacrifici s'esvairà l'oportunitat  de ser feliç del Lluís i del fill d'ambdós, Pierre, que ja té tres anyets. De fet, és la infelicitat del seu marit i del seu fill després de la seva mort, el que la convenç de que tal esdeveniment seria un sacrifici inútil.

Jo, que havia apartat la mirada dels seus ulls durant uns moments per a prendre unes notes, la miro novament i li responc:

−¿i  què et fa pensar que li faràs comprendre?

−Sé que reaccionarà, que si insisteixo s'adonarà del que m'estima, i de que tornarem a estar bé−contesta

−¿I aquest gran esforç que vols realitzar per a que ell comprengui et deixarà algun espai per a que puguis comprendre tu?−la tallo, abans que segueixi per un camí que crec conèixer prou bé quin és. Ella aixeca les celles i arruga el front mostrant-me que el meu comentari l'ha agafat a contrapeu.

−Per a mi tot està clar des del dia que ho vaig abandonar tot per ell−m'adono que les seves celles alçades i el seu front arrugat volen expressar que soc jo el que no comprèn, i afegeix−per a ell tot estava clar també fins ara que s'ha confós. Ell i jo som un i he posat una fe cega en ell per a que em guiï. Ni tan sols he necessitat aprendre català o castellà en els 10 anys que porto aquí.

M'adono que a aquesta teràpia li poden succeir dos coses: o que sigui molt llarga o que s'acabi avui quan l'Agnes vegi que no li dono el que ha vingut a buscar.

 

Jose Fernández

Psicòleg a Igualada, Manresa y Barcelona (Barri de la Sagrada Família)