Psicologia i formació

Blog

Em ve al cap el llibre del qual em va parlar ahir un conegut: No me iré sin decirte adónde voy, de Laurent Gounelle. És un llibre bàsicament d’autoajuda, que té com a protagonista algú que està a punt de suïcidar-se perquè està desesperat, i que troba en aquells moments a una persona que li canviarà la vida, una mena de gurú o coach. Aquest gurú li ensenyarà a ser assertiu, i aleshores la seva vida canviarà.

És impressionant com l’assertivitat és la clau de l’autoestima. Sempre que em pregunten què fer per tenir més autoestima, jo contesto que ser assertiu. I també és impressionant com les persones que comencen a ser assertives reben una injecció concentrada d’autoestima que fa que la seva qualitat de vida millori considerablement de la nit al dia. He testimoniat aquest procés vàries vegades i cada vegada que ho faig he de confessar que és emocionant.

I què és l’assertivitat? Doncs permeteu-me que acudeixi als exemples que el meu conegut ahir m’explicava que surten en el llibre que he citat a dalt, i que ens van fer riure plegats. El protagonista del llibre té l’autoestima pel terra, presoner de la seva imatge, del que diran i del voler quedar bé.  El gurú que li salva la vida li encomana tasques d’assertivitat:

Una d’elles és reincorporar-se a la feina, però no de qualsevol manera. Haurà d’anar sempre amb la revista Hola, o Lectures, o més aviat les equivalents a Paris, que és on es desenvolupa la historia,  d’aquestes revistes. Haurà de portar la revista sempre sota el braç, i fer-la ben visible als seus companys de feina. El protagonista s’hi nega en rodó, em moriré-diu-doncs no estaves ja a punt de morir quan et vaig trobar-contesta el gurú-, argument davant del qual el protagonista s’ha de rendir. Com pots imaginar, lector, el protagonista no es va morir al presentar-se a l’oficina amb el Lecturas sota el braç.

Una altra tasca és anar a la joieria més exclusiva dels Champs Elysees a preguntar pels rellotges més cars, i demanar al dependent que li ensenyi uns quants, els més cars, dels que no baixen de 10.000 euros, i que al final marxi dient que ja s’ho pensarà. El protagonista estava convençut que el dependent de la botiga no li faria cas, que veuria a la seva cara que no tenia un duro, i que tindria clar de seguida que no pagava la pena perdre el temps amb ell, de la mateixa manera que creia que moltes persones del seu entorn pensaven el mateix, que no pagava la pena perdre el temps amb ell. Va ser una sorpresa quan el dependent no va confirmar la seva sospita, i li va ensenyar tots els rellotges exclusius de la botiga amb molta amabilitat.

Aquestes dos tasques van pujar l’autoestima del protagonista del llibre, al veure que no s’esfondrava el món al realitzar-les. I ho van fer més ràpidament i amb més efectivitat del que ho haurien fet mil sessions de teràpia o hores d’autoreflexió conscient sobre el propi valor.

Em ve al cap, per tancar, una anècdota similar que té com a protagonista a l’Albert Ellis, el creador de la teràpia racional emotiva, que juntament amb el Aaron Beck, creador de la teràpia cognitiva, van protagonitzar la primera revolució en les teràpies de conducta, la qual va desembocar en les teràpies de 2ª generació (recordeu que a l’article anterior parlàvem de les de 3ª). Doncs bé, el bo de l’Ellis també pensava que era una persona poc atractiva quan estava a la universitat. Aquesta era una idea preconcebuda que es va proposar comprovar a la realitat. I aleshores va dissenyar el següent experiment: Es presentaria en una setmana a 100 noies del campus universitari, totalment desconegudes, amb les quals entaularia conversa. I ho va fer. Bravo per ell!!