Autoestima i límits. La pell és la nostra part més profunda.

Autoestima i límits

Autoestima i límits són dos conceptes estretament relacionats. La pell és la nostra part més profunda, recordo haver-li escoltat a algú. És la part que ens contacta i vincula amb l’exterior, i la que ens en protegeix. La que delimita allò que som i per tant possibilita que siguem.

La cèl·lula i la seva membrana

A un nivell més microscòpic podríem dir pràcticament el mateix de la membrana cel·lular. La cèl·lula constitueix la unitat més simple de vida organitzada. Els éssers eucariotes estan formats de cèl·lules, per contra dels procariotes, formes de vida rudimentàries com els virus i els microbis. La cèl·lula té una membrana que és essencial per al seu funcionament, per a la seva existència com a forma de vida complexa i organitzada, i que constituiria per entendre’ns la seva pell. Aquesta membrana és permeable a allò que la cèl·lula necessita introduir de l’exterior i permeable a allò que necessita expulsar.

I aquesta permeabilitat canvia en funció de les necessitats de la cèl·lula. La cèl·lula sap què és el que necessita i què li fa mal, i en conseqüència deixa passar lo primer i rebutja lo segon. Ocasionalment un virus l’enganya i disfressant-se d’amic s’introdueix a l’interior. Aleshores l’ataca i la fa malbé. Potser la mata.  Però si sobreviu aconsegueix immunitzar-se a aquest virus, que ja mai més no li farà mal, ja que coneixent-lo mai més permetrà que hi accedeixi.

L’estratègia del virus llavors per sobreviure, ja que com és paràsit necessita la cèl·lula, serà mutar, i canviar el seu aspecte de manera que pugui enganyar de nou la cèl·lula perquè aquesta el deixi entrar al seu interior. I així es desenvolupa el joc de la vida.

Emocions i autoconcepte

Pel que fa al món emocional passa una cosa semblant. Les emocions no es veuen ni tenen existència física com les substàncies que la cèl·lula deixa passar o bloqueja per mantenir l’equilibri del seu interior. Però malgrat no veure’s, les emocions són fonamentals per a l’equilibri de la persona.

El nostre autoconcepte és el nucli de la nostra personalitat, on resideix la imatge que tenim de qui som, de què som capaços i de què no, una mena de constitució personal que ens situa al món interpersonal, i determina com ens relacionem amb els altres. Autoconcepte i autoestima estan íntimament relacionats, són cosins germans, a l’igual que els d’autoestima i límits. Quins missatges de l’exterior deixem passar cap a l’interior, cap al nostre autoconcepte, és fonamental per a la seva salut. Tot allò que ens diuen els altres en tot moment, o tot allò que no ens diuen, és un missatge cap a l’autoconcepte. Així com tot allò que fan, o no fan.

La funció dels límits emocionals

La qüestió rellevant és la nostra habilitat per filtrar allò que és constructiu d’aquests missatges de manera que arribi a l’autoconcepte i rebutjar allò destructiu o simplement irrellevant. O també el que és dopant, és a dir, l’adulació que té com a objectiu guanyar-se el favor de la persona dirigint-li missatges falsos. Aquest filtre que ens protegeix del mal al nostre autoconcepte són els límits que som capaços d’establir amb els altres. Els límits són per al nostre autoconcepte el que la pell per al nostre cos o la membrana cel·lular per a la cèl·lula.

Quan algú ens diu, posem per cas, que som egoistes, i ens sentim molt culpables, aleshores el filtre, el límit no ha estat present i el missatge ha entrat directament fins al nostre autoconcepte, i ens creiem egoistes i ens sentim malament. En canvi,  si ens rellisca el missatge totalment aleshores hem posat un límit que ens permet que no ens afecti en absolut, i així preservem la nostra imatge de nosaltres mateixos, i també ens estalviem una mala estona.

La permeabilitat dels límits

És aleshores bo que els límits siguin forts i no deixin passar la crítica? La cèl·lula ens serveix d’il·lustració amb la seva membrana sobre com han de ser els límits. Els límits psicològics han de ser permeables, perquè siguin sans, ja que si no seran infranquejables per a la crítica constructiva, i així la persona que la rebi perdrà l’oportunitat d’aprendre del que els altres diuen. D’altra banda, si els límits són impermeables , la persona s’acabarà sentint sola i fins i tot aïllada dels altres, ja que el que acabarà erigint és una cuirassa infranquejable, com els passa als narcisistes, immunes a tota crítica i a tot contacte íntim per part dels altres, doncs mai no surten de la seva torre de marfil.

Trastorns de la personalitat i límits emocionals

D’altra banda, la persona amb trastorn dependent de la personalitat, o amb trastorn límit, l’autoconcepte del qual està tan a la mercè del que li digui el primer fill de veí que passa pel carrer, està sota l’imperi de terratrèmols emocionals 24/ 7. Com que no té la capacitat de posar límits, el seu autoconcepte està totalment exposat a la intempèrie, sense cap protecció.

Aquests són casos extrems d’excés de límits i absència dels mateixos, respectivament. La salut és al punt mig, com en totes les coses en l’equilibri. Límits permeables que ens lliuren la majoria de vegades de la crítica malèvola, o desinformada, mentre que deixen passar la constructiva que ens permetrà millorar, són els saludables, encara que ocasionalment s’equivoquin (o siguin enganyats) i acceptin crítiques enverinades o rebutgin les afilades però encertades. En això consisteix, per altra banda, el risc de viure la vida amb plenitud. Autoestima i límits es reforcen mútuament.

Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa