Els psicòlegs podem ser un obstacle per a la resiliència dels nostres pacients sense adonar-nos-en.
Una clienta que estava patint assetjament laboral va acudir a la meva consulta amb símptomes d’ansietat i baix estat d’ànim. I iniciem teràpia. Recordo que li vaig donar per llegir el llibre d’Iñaki Piñuel sobre mobbing, i ella es va veure absolutament reflectida. Estava de baixa i només el pensament que el seu metge de capçalera la pogués tornar a enviar a treballar la turmentava fins al punt de provocar-li un atac de pànic, ja que el lloc de treball s’havia convertit en un lloc absolutament hostil. Quan havia d’anar a la seva mútua de treball i demostrar que hi havia impediments per tornar a l’oficina on treballava, es veia qüestionada per professionals que posaven en dubte els seus símptomes, i que li preguntaven si no serien deguts a una incapacitat per adaptar-se a un ambient de treball demandant. D’això se’n diu revictimització, i sol passar a les víctimes de maltractament psicològic, ja que davant l’absència de senyals físics el dubte hi planeja. Mala peça al teler, si prenem en consideració que a la pròpia víctima li ha costat anys adonar-se que ho és. En aquest article explicarè per què els psicòlegs podem ser un obstacle per a la curació dels nostres pacients.
La teràpia es va centrar en que pogués adaptar-se a la seva situació d’estar de baixa, ja que era tan autoexigent que se sentia culpable. Mai havia estat de baixa, i era tan inusual per a ella tenir temps lliure que es qüestionava una vegada i una altra si s’ho mereixia, cosa que enllaça amb els dubtes sobre ser una víctima comentades al paràgraf anterior. La teràpia la va ajudar fins a un determinat punt. Però llavors es va produir el fet fonamental que la va guarir.
El seu advocat li va suggerir que iniciés una campanya pública de denúncia. Com que dos treballadors més es trobaven en la seva situació, una altra noia i un noi, podrien unir-se per tenir més força. El noi es va esmunyir, i van quedar elles dues. Van fer pancartes que deien que l’empresa no pagava els treballadors i es van plantar un dilluns a les 9.00 del matí a la porta d’entrada de l’oficina de la immobiliària en qüestió. Van fer octavetes que van repartir a la gent que passava. La televisió i ràdio locals no van trigar a difondre la notícia, un grup polític del municipi els va fer còpies gratis de les octavetes quan se’ls van esgotar, les xarxes socials van començar a omplir-se amb la notícia. La meva client confessa haver-se sentit a la vora de la paràlisi les hores prèvies a l’inici de la protesta, i no haver pogut dormir en tota la nit. Tot i això, es va decidir a plantar-se amb la seva companya davant de l’oficina amb la pancarta i les octavetes. Al capdavall, l’estrès experimentat les hores prèvies a l’inici de la seva protesta pública gairebé no es distingia del que feia anys que patia com a conseqüència del maltractament laboral a què estava sent sotmesa. La diferència era que el primer era conseqüència d’una decisió seva per millorar la seva vida, per denunciar una injustícia a què estava sent sotmesa, i difondre-la als quatre vents.
La reacció del cap no es va fer esperar. Va muntar en còlera, i això de per si ja era una batalla guanyada, ja que sempre les havia tractat amb menyspreu i arrogància. Com que la reputació d’aquesta oficina s’estava posant en dubte, diverses operacions pendents de tancar-se van ser avortades com a conseqüència que l’altra part es va fer enrere. El noi que inicialment havia estat reticent a unir-se a la protesta, ho va acabar fent i va reforçar la guàrdia davant de l’oficina, que van mantenir ferma de dilluns a divendres de 9 a 5 durant diverses setmanes. Les parelles, els pares i algun amic íntim es va sumar per donar-li més força, i feien torns per no deixar en cap moment de difondre el seu missatge. Ara el pressionat era el cap, i els símptomes de malestar cada cop hi eren més evidents. Per al meu client, la consciència de fortalesa davant de qui durant anys l’havia menyspreat va constituir la injecció d’autoestima més gran, i encara que posteriorment van aconseguir que els paguessin fins a l’últim cèntim del que els devien, aquesta consciència de poder va ser la principal recompensa.
I aquesta consciència de poder només es podia obtenir pel mitjà pel qual la va obtenir, és a dir, enfrontant-se a qui se l’havia pres abusant de l’autoritat que com a cap tenia. Exercint el poder del que ella prèviament no havia estat conscient és com es va curar. 1000 sessions de teràpia no haurien aconseguit el mateix efecte. Va ser precisament conscient d’aquest poder personal mitjançant el seu exercici, mitjançant la seva posada en pràctica. 1000 sessions de teràpia centrades a fer-la conscient no haurien aconseguit de cap manera el que aquestes setmanes de reivindicació dels seus drets van aconseguir. I precisament el que vull dir és que molts malestars psicològics són conseqüència de problemes de la vida, i és a la vida on s’han de resoldre, no a la sala de teràpia.
Qualsevol professional de la salut mental hauria de ser conscient d’aquesta circumstància. Si no ho és, podem ser un obstacle per a la resiliència dels nostres pacients. Això és, si convertim la teràpia en un substitut, o una excusa perquè els nostres clients no enfrontin les batalles que la vida els presenta.
Jose Fernández, Psicòleg a Igualada a PEHUÉN Psicologia Formació Mediació
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa