Un fill marca tant la vida d´un pare que molts joves d´avui dia es plantegen no ser-ho. Escoltava avui a la ràdio que en 5 anys es preveu que les escoles a França perdin 500.000 alumnes. Crec que al nostre país les perspectives han de ser molt semblants. L’edat a què les parelles s’han plantejat ser pares s’ha anat endarrerint al llarg dels darrers anys, fins a arribar un punt que el que es qüestionen les parelles és si seran pares o no, i ja no només si retarden l’edat a què ho seran. És clar, si un fill marca tant la vida d’un pare, és lícit preguntar-se si hom vol ser-ho. Aquesta és una pregunta recent en la història de la humanitat, ja que fins fa res era inqüestionable que una parella havia de tenir fills, fins al punt que les que no els podien tenir per qüestions biològiques patien molt i intentaven per tots els mitjans cobrir el seu rol de pares mitjançant diferents mitjans, com l’adopció. Això ha canviat. Els motius darrere del canvi podrien omplir pàgines i pàgines, però no me n’ocuparé ara. Em vull centrar en els que sí que decideixen ser pares, i en tots els reptes que això suposa. I especialment en l’últim repte de la paternitat militant, que és quan els pares s’emancipen dels fills.
Educar un fill significa educar-se a un mateix primer. Un fill és l´excusa perfecta per ser el model d´allò que vols que sigui el teu fill. De fet, no hi ha cap altre camí per educar que ser tu mateix allò que vols que sigui el teu fill. Quants pares han crescut en el procés d’ajudar a créixer els fills! El “fes el que et dic i no el que jo faig” no funciona i empobreix
Una de les coses que em meravellen més de l’educació és que es regeix per la llei del canvi. Quan per fi aprens a bregar algun assumpte amb els teus fills, aquest aprenentatge ja s’ha quedat obsolet, perquè el teu fill ja no és qui era i has d’aprendre de nou. Així que els teus fills no només t’obliguen a aprendre, sinó a fer-ho ràpid, i a ser capaç de rebutjar els vells aprenentatges per substituir-los per altres, que alhora quedaran desfasats ben aviat. Algú podria dir que això és extensible a la vida en general, i que no se circumscriu a l’educació en particular.
Però del que volia parlar en aquest article, després d’aquesta introducció, és del que passa quan el teu fill se’n va de casa. Això suposa l’altra cara de la moneda de la decisió de ser pare. D’aquesta decisió que marca la teva vida, i que d’un dia per l’altre arriba al final, per decisió del fill, a més. Un mai no deixa de ser pare, però l’exercici militant de la paternitat arriba al final el dia que el fill se’n va de casa, deixa de venir a dinar cada dia i adquireix la seva independència financera. En definitiva, quan el fill s’emancipa.
Un fill no es pot emancipar del pare si aquest no s’emancipa del fill. La idea que un pare s’emancipi del fill pot ser contraintuïtiva, però és molt real. Així, els pares també s’emancipen dels fills. Emancipar-se d’un fill significa la capacitat de viure de manera plena quan els fills ja no copen la teva vida. Això requereix l’habilitat del pare d’emancipar-se del seu fill, idea que repeteixo perquè amb prou feines s’hi posa el focus, però que ens trobem contínuament els terapeutes a la sala de teràpia en conflictes d’individuació, llegiu consecució de l’autonomia, per part dels fills. En aquests conflictes els pares solen repetir, de vegades fins a la sacietat, que desitgen que els seus fills siguin responsables. Poc s’adonen que aquesta manca de responsabilitat dels fills té a veure amb la pròpia conducta al llarg d’anys, i especialment amb la dificultat per mantenir la distància adequada respecte a ells. De vegades molt poca, com quan es contesta pel fill a una pregunta que anava dirigida a ell (això sol passar en teràpia familiar amb tots els integrants d’una família presents). De vegades molta, com quan no se supervisa el voluminós compte bancari del fill de tant en tant perquè s’hi té confiança. Una confiança cega que sol portar on la majoria de les confiança cegues solen portar.
Quan els pares no s’emancipen dels seus fills bloquegen la capacitat d’aquests per emancipar-se dels pares. Pares i fills queden atrapats llavors en maneres de relacionar-se en què tots s’envileixen com a conseqüència de la frustració.
Emancipar-se d’un fill no és fàcil. Si ho fos moltes famílies empantanegades en aquesta fase no ho estarien, perquè el patiment és molt. Emancipar-se d’un fill és superar la fase del niu buit, per tornar a omplir aquest espai enorme que deixa darrere seu la partida d’un fill. Suposa establir noves il·lusions i objectius, o reprendre els que es van deixar de banda fa molts anys, suposa reequilibrar la relació amb la parella, ja que ara ja som principalment això, més que no pas pares, suposa reestructurar horaris. Suposa adaptar-se a una vida nova.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa