Els psicòlegs realitzem reunions periòdiques entre col·legues que serveixen per compartir inquietuds i dubtes respecte als nostres clients, que anomenem Grup de Supervisió. A la darrera reunió del Grup de Supervisió del qual formo part va sortir el tema de quin nivell de canvi és rellevant en una teràpia psicològica. Alguna integrant va compartir la seva inquietud per creure que no aportava prou a la millora de les persones que demanaven consulta, i que la seva contribució al benestar dels seus pacients era superficial. El de la profunditat del canvi és un tema recurrent, que els diversos models de psicoteràpia aborden de manera diferent, fins a arribar a poder afirmar-se que és el senyal d’identitat fonamental de cadascun.
Simplificant molt, els models que provenen de la psicoanàlisi busquen un nivell profund de canvi, ja que assumeixen que eliminar només símptomes, com pot ser l’ansietat o el baix estat d’ànim, és un pegat que no aborda la problemàtica fonamental darrere d’aquests símptomes. Són teràpies aquestes llargues, poden durar diversos anys, amb visites de freqüència setmanal i que exigeixen un nivell de compromís elevat per part dels que se sotmeten a elles, ja que exigeixen una elevada inversió tant en temps com en diners.
D’altra banda, les teràpies més de tradició cognitivo-conductual busquen eliminar símptomes, i no es preocupen tant per estimular un canvi profund en la persona. La seva idea és centrar-se en l’aquí i ara, amb l’assumpció que quan el client solucioni el problema que el porta a consulta podrà seguir endavant amb la seva vida de la manera que ell consideri, que normalment és com ho havia estat fent fins que va sobrevenir el símptoma, sense més ni menys, i que els pacients expressen amb la lletania “vull tornar a ser com abans” Són aquestes, teràpies que duren un any, com a molt, i que no exigeixen una inversió en temps i diners tan elevades com les anteriors, doncs les visites setmanals solen prolongar-se per un període no superior als tres mesos, espaiant-se després una mica més.
Però arribats a aquest punt és essencial preguntar-se pels motius que porten la gent a demanar cita amb un psicòleg. Aquests poden ser múltiples, i aquest tema és mereixedor d’un article per si mateix, que m’emplaço a abordar properament. Només cal dir per ara que en tots els casos hi ha un patiment per part de la persona, que en la majoria d’ocasions és conseqüència d’algun tipus de pèrdua.
A la vida unes vegades es guanya, i no he vist encara algú que hagi demanat consulta a un psicòleg com a conseqüència d’haver guanyat, i altres vegades es perd. En aquest darrer cas, encara que es perdi, es guanya una lliçó o aprenentatge, si tot va bé. Quan després d’una pèrdua aprenem la lliçó, la vida ens ensenya, i podem continuar endavant després del sotrac. Però hi ha vegades que la pèrdua és tan dolorosa que interfereix amb la nostra capacitat d’aprenentatge, i aleshores entrem en un bucle que es retroalimenta a si mateix, causant-nos més dolor, i interferint més en la nostra capacitat d’aprenentatge en cada gir nou. I com que el bucle en aquestes circumstàncies adquireix vida pròpia, centrifugant-nos a nosaltres cada cop amb més força cap al seu interior, arriba un moment en què perdem la capacitat per sortir-ne pels nostres propis mitjans, ja que hem perdut la capacitat d’aprendre de el que ens passa. Tots hem experimentat estar enmig d’aquests bucles. Moltes vegades és el nostre entorn el que ens rescata, la nostra família, els nostres amics. La vida que ens hem forjat al llarg del temps, i que hem anat construint com a formiguetes, és la que ens sosté en aquelles ocasions en què sembla desaparèixer el terra sota els nostres peus i li veiem les orelles al llop de la malaltia mental. Però hi ha vegades on l’entorn o la nostra vida de formigueta no ens poden rescatar, potser perquè l’un i l’altra han estat arrasats per la força destructora del remolí que ens està atrapant a nosaltres també. Això és el que passa quan estem sumits al bucle de manera crònica, com passa en els trastorns de personalitat. En aquestes circumstàncies no és vàlid el refrany que de vegades es perd, i d’altres s’aprèn. Aquesta és la situació paradigmàtica per acudir a teràpia, la qual tindrà com a objectiu no ensenyar res, sinó ajudar el client a restablir la seva capacitat d’aprendre el més aviat possible.
Perquè segons la meva opinió la que ens ha d’ensenyar és la vida, i no la teràpia, és important que aquesta duri tan poc com sigui possible, que sigui tan poc profunda com sigui possible. O dit d’una altra manera, que duri allò estrictament necessari per restablir la vigència a la vida de la persona de l’aforisme de que unes vegades es guanya i altres vegades s’aprèn.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa