Psicologia i formació

Blog

I per tancar aquesta sèrie d’articles sobre el cor i la raó, que és el títol que li hem posat a la dificultat més general d’elegir quan tenim un dilema, m’adreçaré a una qüestió que va quedar pendent més a dalt, i que és la següent:  com podem deixar de tenir intimitat amb les persones amb les que mantenim una relació d’enemistat o conflictiva?

Jo no tinc la resposta a aquesta qüestió, però sí una pista de per on podria anar. I crec que aquesta pregunta ens ha de servir per recapitular i tornar a l’inici del debat que havíem tingut al curs d’intel·ligència emocional: Trobar el nostre centre. L’enemic o relació conflictiva té la capacitat d’allunyar-nos de nosaltres mateixos, de descentrar-nos. Relacionar-nos amb ell ens resulta desagradable perquè ens torna una imatge de nosaltres mateixos indesitjable,                que ens fa mal. Diu Sèneca que l’home més poderós és aquell que és amo de si mateix. La relació conflictiva ens posa davant el fet que tenim molt poc poder, ja que davant d’aquesta persona perdo el control de mi mateix, deixo de ser jo, i em torno un imbècil o el que sigui que no m’agrada. Però aquí hi ha una fal·làcia, i és que fonamental soc jo aquell imbècil o el que sigui que no m’agrada que apareix davant la persona amb qui tinc el conflicte, encara que no m’agradi i sempre intenti evitar-ho.

De la mateixa manera que tots tenim a l’armari una camisa que no ens agrada gaire, i que sempre intentem evitar posar-nos en favor d’altres peces que ens fan més el pes, fins que arriba un moment que no tenim altres camises netes, i ens l’acabem posant una mica a desgrat, també tenim parts de la nostra personalitat que no ens agraden gaire, i que intentem evitar mostrar sempre que és possible, en favor de les que més llueixen, fins que arriba un moment que aquestes estan a la bugaderia i ens hem de posar la nostra personalitat més lletja, però que, no cal oblidar-ho, també és nostra. Això ocorre inefablement quan ens hem de trobar amb un enemic. Aleshores, i per diversos motius, mai trobem a l’armari aquella camisa desitjada, i ens acabem  posant la més lletjota. I clar, no ens trobem a gust, patim, i acabem responsabilitzant a l’altre d’aquest patiment. Clar, és el nostre enèmic.

I és que els nostres enemics són els dipositaris de les parts menys volgudes, i sovint fins i tot reconegudes, de nosaltres mateixos. No és superficial aquesta distinció entre parts no volgudes, però reconegudes, i parts no volgudes ni reconegudes. Quan a mi no m’agrada una part de mi mateix, però almenys reconec que és meva, em passa com quan anava a l’armari i veia aquella camisa que no m’agradava però sabia que era meva. Quan ni m’agrada ni reconec una part de mi mateix és com si anés a l’armari i les camises que m’agraden m’impedissin veure i reconèixer com a meva una que no m’agrada. En aquest darrer cas em trobaré més enemics quan surti al carrer, o el grau de conflicte amb ells serà més intens.  I això serà conseqüència de que, malauradament, no per no veure-la, aquella camisa que tinc al meu armari deixarà d’existir. I com que existeix, i a més a més les camises són per posar-se les, l’acabaré veient, i com em cridarà l’atenció!  quan sigui al meu enemic a qui li veig lluir-la. En realitat és quan el veig amb la meva camisa que li atorgo la categoria d’enemic.  I és precisament per això que amb els nostres enemics mantenim relacions de molta intimitat: perquè tenen accés al nostre armari i es vesteixen amb la nostra roba, deixant-nos despullats a nosaltres.

Però no em vull desviar més de la pregunta de l’inici d’aquest article: com podem deixar de tenir intimitat amb les persones amb les que mantenim una relació d’enemistat o conflictiva?

Ja he dit que no tinc la resposta, però sí que em sembla que hem de tornar a la lliçó inicial del curs d’intel·ligència emocional per apropar-nos hi una mica. Hem de conèixer el nostre armari. Hem de saber què hi ha a dins. I hem d’acceptar el que hi ha a dins. Només així podrem distingir el que és nostre del que és dels altres. Hem de poder reconèixer les nostres emocions, totes, les que més plaer ens donen i les que més ens fan patir. Tant les primeres com les últimes ens pertanyen i tenen un sentit a la nostra vida. Però per conèixer alguna cosa li hem de prestar atenció, en primer lloc. Per tant, hem de mirar cap al nostre armari, cap a dins, per saber distingir els colors de totes les camises que hi ha al seu interior. Això no ho podrem fer, i per tant perdrem contacte amb nosaltres mateixos, si ens passem les 24 h del dia ocupats en el que succeeix a fora. No ens podem oblidar que el que passa a fora sempre és percebut i filtrat pel que passa a dins, i que aleshores el que passa a dins sempre hi serà present. Crec, aleshores,  que és imprescindible una ITV amb regularitat del funcionament interior.

Els nostres enemics ens ofereixen una gran oportunitat per a fer aquesta ITV, ja que ens obliguen a treure del fons de l’armari aquella camisa, víctima ja de l’arna de tan tancada que hi era,  donant-nos ocasió de fer alguna cosa diferent amb ella.  Amb quina faceta de mi mateix m’està enfrontant el meu jefe quan em sento menystingut davant d’ell?, Per què em fa tanta ràbia allò que em diu la meva parella? (que no ha de ser un enemic, tot i que de vegades em comporto com si ho fos) Aquestes són grans oportunitats per fer armari,  perquè ens inciten a trobar-nos amb nosaltres mateixos quan alguna cosa no va bé.  Si aprofito l’oportunitat i a  aquestes preguntes  responc mirant-me a mi mateix, aleshores  el nombre dels meus enemics, la meva nuesa al seu davant i la necessitat de protegir-me atacant-los o fugint,  disminuiran.  I al que anàvem, com ja no seran una amenaça per mi, deixaré de tenir una relació intima amb ells, alliberant-me per poder-la tenir amb qui jo lliurement elegeixi.