Psicologia i formació

Blog

Fa uns dies fent psicoteràpia una parella amb problemes em va fer una amarga crítica sobre com  anava la teràpia, i de que ells no avançaven com a parella. Em vaig sentir responsabilitzat dels seus fracassos. De fet, rebre totes les angoixes dels nostres clients és una tasca que com a psicoterapeutes tenim. Això els descarrega i els allibera d’una pesada càrrega, fent-los sentir molt millor. Fora de la consulta, a la vida quotidiana, tots tendim a fer el mateix: responsabilitzem als pares de ser com som, a la nostra ex i a les seves maneres  del nostre divorci, i als polítics de que la societat no funcioni. Fins a cert punt està bé obrar així, fins al punt que no ens sentim sobrepassats per la culpabilitat davant una situació, fins al punt de salvaguardar la nostra autoestima, ja que ens desresponsabilitzem dels problemes al dir-nos que si de nosaltres depengués aquesta situació problemàtica no es donaria.  Però només fins a cert punt aquesta tàctica és bona. Arribats a aquest punt, i un cop hem aconseguit recuperar l’alè després d’haver-nos esplaiat i desresponsabilitzat del que ens passa, aleshores, toca tornar-se a carregar la motxilla a l’esquena, toca tornar-se a fer plenament responsable del que passa a les nostres vides.

No obstant, carregar amb la pròpia motxilla implica deslliurar-se de la dels  altres primer. És per això que en la sessió de psicoteràpia que he esmentat a dalt,  els vaig tornar totes les angoixes que m’havien passat a mi els meus clients,  ja que eren seves i era a ells a qui corresponia carregar-les: de quina altra manera podrien aprendre a gestionar-les? Clar que aquest acte de tornar la motxilla, requereix d’una energia que de vegades no som capaços de fer, (i em ve aquí la imatge de la mare abnegada de la generació anterior, i que sortosament està en extinció en la nostra cultura, a qui tota la família aboca porqueria), comprometent la nostra salut seriosament, ja que amb el pes de les motxilles dels altres, ens podem trencar l’esquena fàcilment i caure, o pitjor encara, podem confondre el pes de la nostra motxilla amb el pes de la dels altres.

Aquesta dinàmica es semblant a la d’un partit de tennis, i té molt de joc, en realitat, en que ens passem les angoixes com si una pilota de tennis fos. Una psicoteràpia és un partit de tennis. Viure també ho és.  La gràcia està en que, jugant cada dia, i tenint la sort de trobar  jugadors hàbils tornant-nos la pilota, precisament perquè ens la tornen i no la tiren fora ni se la queden, desenvolupem una major capacitat per tornar-la nosaltres també. És a dir, que cada dia que passa ens convertim en millors jugadors de tennis.

A %d bloguers els agrada això: