“Those who dare to fail miserably can achieve greatly”
John F.Kennedy
Avui escoltava a la ràdio David Trueba parlar de la novel·la que ha publicat recentment i que té diversos temes subjacents. Un és el de la natura, i el de les lliçons que ens ensenya, fins al punt de ser la resposta a moltes situacions de crisi personal. Això vol dir que quan ens trobem davant d’una situació que ens bloqueja mentre convivim amb els nostres congèneres, escapar-nos a la natura ens dóna respostes, o millor dit la fortalesa perquè les puguem trobar nosaltres mateixos. L’exemple ens el proporcionen diversos personatges històrics que s’han retirat del soroll mundanal per poder retrobar-se amb ells mateixos.
La generació actual de joves viu d’esquena a la natura, i allò que aquesta ensenya
Un dels problemes que esmentava Trueba amb la generació actual de joves és que viuen d’esquena la natura, i allò que aquesta ensenya. De quines coses estem parlant? Una fonamental és que tot necessita el seu temps. El presseguer no donarà el seu fruit abans que sigui el moment de fer-ho, per molt que ho vulguem forçar. Si plantem una llavor de tomàquet, no podrem menjar tomàquets fins uns mesos després, i això si cuidem la planta, cosa que significa regar-la i lliurar-la de les males herbes. Així, les qualitats de la paciència i de la laboriositat es cultiven, mai més ben dit, mitjançant la tasca de llaurar i cuidar un hort. No hi ha dreceres ni diners al món que puguin comprar una collita de tomàquets abans de l’estiu, hivernacles a part; no hi ha manera de tindre fruit si no cuidem durant el temps necessari la planta que ens els donarà, durant el qual haurem de persistir sense obtenir res a canvi. Aquestes són qualitats de les quals els nostres nens i adolescents no van sobrats, i això simplement perquè l’educació que els donem els adults no les estimulen. No cal dir que és una educació lluny de la natura.
La natura ens mostra com tot és un procés
Però també els adults tenim molt per aprendre de la natura. Aquesta mostra com tot és un procés, i com a tal té parts diferenciades, que poden ser contraposades, però que es complementen l’una a l’altra amb una excel·lència adquirida al llarg de milions d’anys de pràctica, de moviment. L’exuberància de la primavera, on les plantes s’obren al món i es mostren en tota la seva esplendor, contrasta amb el recolliment i la nuesa que experimenten a l’hivern. La transició d’un estat a un altre és fluida, tot i ser aparentment tan diferents. Aquestes plantes són més vives a l’estiu que a l’hivern? Aquesta és una pregunta estúpida des del punt de vista natural, que respon a la dualitat en què les societats encasellem primer, per jutjar la bondat o no d’aquestes caselles després. Amb societats em refereixo a allò que no és natural, sinó cultural, convencional o construït per l’home. En aquest món humà les transicions d’un estat a un altre són doloroses, difícils, i fins i tot políticament incorrectes. Per això poden ser fins i tot boicotejades i avortades.
El moviment crea inestabilitat, i la inestabilitat és amenaçant
El moviment crea inestabilitat, i la inestabilitat és amenaçadora. És així com allò monolític triomfa. Però aquest triomf s’assenta sobre allò que es nega, que és tot allò que no pertany a la parcel·la estreta del monòlit. I es nega mitjançant el qüestionament de la seva legitimitat, valor o autenticitat. Mantenir la mateixa opinió als 20 que als 40 anys és vist com a símptoma de solidesa. Canviar-la seria una traïció als defensors del monòlit. Evidentment a la societat tenim un problema amb allò diferent, ens incomoda, i quan la incomoditat arriba a ser extrema, cosa que passa invariablement quan no hi ha assimilació mútua, intentem aniquilar-ho. No tenim cap altra manera d’afirmar-nos.
La paraula cultura ve de cultiu
O sí que la tenim? La paraula cultura ve curiosament de cultiu. Quan la cultura no dóna l’esquena a allò natural, com la seva etimologia li suggereix, el combinat és bell perquè aleshores entren en joc dos embellidors fonamentals: La integritat i l’harmonia. Des del punt de vista natural la pregunta de si les plantes són més vives a l’estiu o a l’hivern és una fal·làcia perquè tant en una estació com en l’altra el que fan és part d’un tot. Només és atenent al tot com les parts adquireixen sentit. És atenent al tot quan les parts deixen de ser contràries i es transformen en complementàries, en parts integrants d’un tot harmònic. La integritat se la donen a les parts el seu encaix harmònic al tot. La integritat se la dona a les persones l’encaix harmònic del que van fer ahir, fan avui i faran demà a casa seva i a la feina, amb els seus familiars i amb els menys propers, amb els joves i amb els grans, quan plou i quan fa sol.
És atenent al tot quan aprehenem la fal·làcia de la pregunta de si les plantes són més vives a l’estiu que a l’hivern. La natura ens ensenya dialèctica millor que Hegel. La integritat i l’harmonia són maneres d’afirmar-se davant del diferent alternatives a la seva aniquilació.
Quan, per contra, s’idolatra allò instantani i s’entronitza el moment, o canviant la dimensió temporal per l’espacial s’idolatra allò local i s’entronitza l’aquí, aleshores la cultura dóna l’esquena a la natura, i desnaturalitzant-se perd el contacte amb el tot, prenent una de les seves parts com a tal. El conflicte està servit. Només cal posar la ràdio o la TV per comprovar-ho.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa