Allò que més perseguim és el que ens resulta més esquiu. Quan estem a punt de perdre algú ens aferrem a aquesta persona, i així accelerem que se’ns escapi.
El desig d’ajudar pot resultar contraproduent
Quan volem ajudar és quan resultem de menys ajuda. Especialment si tenim tantes ganes d’ajudar que acabem forçant la situació. En realitat no som conscients que estem forçant en aquests moments res. És simplement que estem convençuts d’alguna cosa, i aquest convenciment ens fa impetuosos. Aquest convenciment ens allunya dels punts de vista dels altres, que ni tan sols podem arribar a considerar: només veiem allò que és nostre. I confonem el que és millor per a nosaltres amb el que és millor per als altres. Aquesta és una confusió molt greu, ja que és molt difícil de corregir.
La mentalitat dels testimonis de Jehovà
Els testimonis de Jehovà estan convençuts que només 100.000 persones se salvaran de l’infern. Per entrar en aquesta quota cal fer una sèrie de coses durant la nostra vida. Quan un testimoni de Jehovà ens aborda pel carrer, l’únic que pretén és ajudar-nos a ser una d’aquelles 100.000 persones, i dóna per descomptat que aquest també és el nostre màxim interès. Per això són tan vehements.
En realitat, tots som una mica testimonis de Jehovà a les nostres vides. Al terreny de les relacions personals és on aquesta manera d’actuar es mostra amb tota la seva cruesa, gairebé de manera violenta.
La importància de deixar anar una persona
Recentment m’he trobat un client per a qui la vida no té sentit més enllà de la relació de parella. He de dir que això no és la primera vegada que em passa. La seva parella ho és tot per a ell. I si la seva parella decideix com ho ha fet que la relació s’ha acabat, aleshores a aquesta persona ja no li queda res. Res, excepte lluitar. Lluitar perquè aquesta relació no s’acabi. Preguntar-se què és el que ha fet malament, o què és el que podria fer millor, i castigar-se primer per això, i fer-se el propòsit ferm després d’esmenar-se, autoenganyant-se amb la idea que en corregir-se ell la persona estimada no se n’anirà. Quan costa en aquests moments escoltar i acceptar allò que l’altra persona demana? Quan costa deixar de mirar allò que un vol, allò que hom necessita en aquests moments? Quant costa deixar de veure que el que jo crec que és millor per a mi no és necessàriament el que és millor per a l’altra persona? Quan costa veure que són dues coses diferents?
Deixar anar una persona. Desprendre’s. Hi va haver un temps que l’altra persona va demanar, i va repetir el que volia. Però aquest temps ja va passar, i ara n’ha pres una determinació. I és important respectar-la. Una de les formes més brutals d’agressió passa quan algú creu saber millor que l’altra persona què és millor per a ella. Aquesta manera de pensar seria vàlida per a adults a càrrec de nens, i ni tan sols en aquest cas sempre és així.
Aprendre a demanar i acceptar el No
Hem d’aprendre a demanar. És una virtut demanar sense complexos, sense pensar que no ens mereixem allò que demanem. I aquest aprenentatge corre paral·lel a acceptar que ens diguin que No a allò que demanem, a aprendre que l’altra persona mereix que acceptem la seva negativa. Posar el focus en allò que l’altra persona mereix, i desviar-ho així del que nosaltres creiem merèixer, ens fa grans. I ens fa responsables de l’única cosa del que ho som en realitat: de nosaltres mateixos.
Saber demanar i saber acceptar la resposta. Són les dues cares de la mateixa moneda. Dos aprenentatges que depenen l’un de l’altre. Hi ha moltes maneres de fer aquest aprenentatge a mitges, o de no fer-ho en absolut. Algunes poden ser:
- Espero que l’altra persona s’adoni del que necessito sense haver-ho de demanar. Això m’estalvia haver de fer la petició. Quan l’altra persona no respon com espero em sento ferida. En aquest cas, ni sé demanar ni sé acceptar la resposta. I per arrodonir-ho, sol passar que no comparteixo què és el que m’ha produït la ferida, o fins i tot el mateix fet que s’ha produït aquesta ferida. Més tard, o un altre dia, saltaré a la jugular del qui me la va produir per qualsevol estupidesa, o pitjor encara, saltaré a la jugular d’algú que no té res a veure amb qui em va produir la ferida. La veritat en realitat és que aquesta ferida me la vaig produir jo sol.
- Demano alguna cosa, però ho demano amb tan poc ímpetu que a la pregunta ja estic suggerint la resposta: “No m’ho concedeixis”. En aquests casos, sol passar que en realitat busco el No per augmentar la meva munició quan es presenti un conflicte amb qui així em respon. Quan aquest conflicte esclati podré dir-li: “et vaig demanar x i vas passar de mi” i el convenciment amb què diré aquestes paraules serà molt més gran que el que vaig mostrar en fer la petició inicialment.
- Demano alguna cosa, però aclareixo i poso molt èmfasi que només ho vull si a l’altra persona no el molesta fer el que li demano. De fet, poso més èmfasi que per a l’altra persona no sigui una molèstia que a la petició en si mateixa. I acabem debatent si és una molèstia o no és una molèstia el que li demano.
- Penso tant de temps en si ho demano o no que quan ho demano ja no és el moment oportú per demanar. I encara que en realitat el refrany més val tard que mai és plenament aplicable aquí, em convenço a mi mateix que ja no és el moment de demanar el que demanaria, i no faig la petició.
- Penso que si demano ara un favor més tard ho hauré de tornar jo. Així, si no demano en primer lloc m’estalviaré haver de tornar després. És un clàssic en aquests temps d’hospitabilitat desmesurada no acceptar invitacions a cases alienes per no tenir després que convidar a la pròpia. Hi ha una llei no escrita però de compliment rigorós que té a veure amb l’equitat entre allò que es dóna i allò que es rep. Hi ha qui es pren aquesta llei extremadament al peu de la lletra. Un conegut meu em va explicar que li va regalar a un amic seu 50.000 pessetes per al casament. De camí al convit va parar al costat de la seva dona en una benzinera per repostar, al costat de la qual hi havia un lloc ambulant de ceràmica on s’exhibien uns testos en forma de sabatilla que li van fer molta gràcia. De sobte, davant de totes aquestes sabatilles de ceràmica va pensar que li portaria una al seu amic. Quan qui em va explicar aquesta història es va casar i va convidar el seu amic, al sobre del seu regal hi havia 51.000 pessetes.
La dificultat de rebre una resposta
La cosa es complica més, com sempre que hi ha persones pel mig, quan demano bé alguna cosa, però és l’altra persona la que no sap respondre. Quan em fa evasives, “Ja et diré alguna cosa” o no respon res en absolut. Aleshores un nou panorama s’obre davant nostre. Crec que saber preguntar implica en aquests casos insistir que ens donin la resposta. Segurament hi ha una fina línia entre insistir i ser pesat, i saber establir on és aquesta línia és una habilitat important que també s’aprèn. Perquè saber preguntar implica saber insistir en cas que no ens responguin, ja que hi pot haver mil motius darrere del silenci, però no ser pesat o aclaparador perquè ho facin.
Conclusió
Crec de debò que si aprenem a demanar primer i a acceptar la resposta que ens donin després, la nostra vida i les nostres relacions seran més riques i satisfactòries.
En aquests temps de desitjos i peticions per a l’any nou, demano per mi aprendre a demanar.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa