Una amiga, que a l’igual que jo té 45 anys, em deia que el que s’entén per sentit comú és diferent per a la nostra generació del que és per a la generació més jove. I m’explicava com a exemples anècdotes de quan treballava a un institut, com el dia que li havia demanat a un alumne que li portés la col·lecció de minerals del laboratori a l’aula on es trobaven per fer la classe. El sentit comú de la meva amiga li deia que a l’acabar la classe aquella col·lecció s’hauria de tornar al laboratori, però pel que sembla al seu alumne no, ja que a l’acabar la classe va marxar tranquil·lament de l’aula sense dir res més.
Utilitzant aquesta regla de tres, podríem pensar que la generació que ens precedeix té un sentit comú també diferent al de la meva generació. Sovint em trobo exemples de que és així.
Clients de més de 60 anys acostumen a ser extremadament puntuals, mentre que d’aquesta edat cap a baix la qüestió de la puntualitat depèn més de la persona en concret. La qüestió de la puntualitat pot semblar banal, però la veritat és que diu molt de nosaltres. Després està la consistència de la puntualitat. Mentre que persones de més de 60 anys són sempre puntuals, les de la meva generació i generació anterior poden arribar a ser puntuals les primeres visites, i a partir d’allà anar sumant alguns minuts de retràs a cada cita. Això també diu molt del que succeirà a les sessions. Les persones de més de 60 anys fan els deures que els poso per a la següent sessió sempre. Aprofito per dir que poso deures de llapis i paper, com si de l’escola es tractés. De fet, acostumo a dir als meus clients que fer una teràpia és com a anar l’escola a fer un aprenentatge: l’aprenentatge de com comportar-se i pensar d’una forma diferent. En canvi, les persones de la meva generació o anterior, s’obliden de fer els deures, o es deixen la carpeta al cotxe, o han estat massa ocupats per fer-los. Cal ser comprensiu i realment és lògic que una persona de 40 anys tingui menys temps que una persona jubilada per fer moltes coses, incloent els deures del psicòleg. Però sospito que hi ha quelcom més, i que aquest quelcom té a veure amb un diferent concepte de la responsabilitat, o potser de l’obediència, o qui sap si del sentit comú. I ja posats a especular, de la resiliència. Recordo un client que em va dir, després que li diagnostiquessin esclerosi múltiple quan era jove, com des de la sisena planta de l’hospital en que estava ingressat, va veure al carrer a la seva dona i els seus dos fills, que aleshores eren petits. Sortien de visitar-lo, i des d’allà dalt encara semblaven més petits. El meu client es va veure profundament commogut per aquesta imatge de la seva família. Si s’havia autocompadit durant uns dies pel diagnòstic del qual havia estat informat recentment, aquella visió allà al carrer de la seva família va actuar com a ritus iniciàtic, com a experiència correctiva que marcà el punt d’inflexió entre la feblesa del malalt i el caràcter del lluitador. Més de 30 anys després d’aquell moment m’ho explicava amb tota la vivesa de detalls que il·lustra que aquell havia sigut un moment àlgid de la seva vida, i si no hagués estat per la seva revelació, jo mai hagués sabut que era un malalt d’esclerosi múltiple. Al llarg de tots aquests anys no havia passat ni un dia en que hagués deixat de fer els exercicis que els fisioterapeutes li havien dit per mantenir a ratlla a la malaltia. La seva responsabilitat no li permetia actuar d’una altra forma, i malgrat els seus fills eren ja grans, mantenia el compromís adquirit, ara ja amb ell mateix.
Amb aquestes persones dona gust treballar a la consulta, perquè a l’igual que li deu passar a un mestre amb un bon alumne, aquests clients progressen ràpid.
Si el sentit comú és quelcom que s’adquireix amb el temps, més que una qüestió generacional, no ho sabré fins d’aquí a 25 anys. Quan a l’any 2040 els clients de la meva generació siguin puntuals i disciplinats o impuntuals e informals, ja sabré què concloure. El que no sé és si jo mateix estaré al cas i tindré la disciplina per a comprovar la resposta.
Mentrestant em quedo amb la definició de la meva amiga del sentit comú com a aquelles assumpcions que tots els membres d’un grup (sigui cultura, generació o qualsevol altre tipus de grup) comparteixen.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa