No coneix la seva llengua qui no coneix una altra (Goethe)
A una escena de la pel·lícula de dibuixos animats Ratatouille, el crític gastronòmic Ego es dirigeix al maitre del restaurant en que ambdós es troben i li demana un plat de perspectiva. El maitre, astorat i sense saber que dir davant tal petició, la més insòlita que probablement li han fet mai, interpel·la el crític perquè aclareixi la seva demanda, repetint aquest que vol un plat de perspectiva, tot afegint que és la cosa que més agrairia que algú li pogués proporcionar, ja que a tot París no troba ningú que la conservi. Davant la perplexitat més absoluta del maitre, Ego acaba demanant quelcom per menjar i sentenciant que la perspectiva ja la posarà ell.
Si haguéssim de reduir a una frase per a què serveix la hipnosi, bé podríem dir que per a crear perspectiva. De fet, probablement la mateixa cosa podríem dir de la psicoteràpia, sigui de l’orientació teòrica que sigui. És precís, doncs, especificar una mica més.
Poques paraules desperten tanta controvèrsia com la de Hipnosi. Una part de la responsabilitat d’aquesta situació és que la paraula mateixa forma part del nostre imaginari col·lectiu i cultural. Pràcticament tothom te una idea del que és la hipnosi, si bé aquesta idea pot estar, de fet ho acostuma a estar, molt equivocada. Sobretot entre la gent que diem del carrer. La qüestió és que aquesta visió esbiaxada, que amara el cinema i la literatura, com a representatius de la cultura popular, està tan estesa, que fins i tot com a professionals estem en perill d’impregnar-nos en part d’ella. L’ànim d’aquest article és posar distància respecte a aquesta visió popular, allà on sigui necessari, amb un doble objectiu. Per una banda, per vacunar-nos com a professionals d’aquest fort influx cultural respecte a la hipnosi. Per l’altra, per a què, un cop vacunats nosaltres, podem ajudar a fer el mateix a aquella gent del carrer per a la que treballem. Recentment va aparèixer una noticia a la premsa europea referint que a Itàlia uns atracadors havien robat els diners de la caixa a un supermercat hipnotitzant a la caixera. Que noticies com aquesta siguin habituals ens consciencia sobre la necessitat d’aquesta vacuna. També es pretén amb aquest article delinear la potencialitat de la hipnosi com a eina psicoterapèutica.
Per començar podem fer un esbós del que és la hipnosi. Tot i que hi ha vàries definicions, totes estarien d’acord a assenyalar que la hipnosi és un estat natural de concentració, sota el qual la consciència centralitza la seva atenció sobre punts concrets, separant-los de la resta. Podríem anomenar a aquest estat “concentració focalitzada” o “abstracció”. Quelcom que tothom hem experimentat quan ens quedem absorts amb una pel·lícula o arribem al nostre destí conduint i no recordem el camí. Una altra manera de dir el mateix és definir la hipnosi com a estat alterat de consciència, alterat respecte al que es habitual, s’entén. Cal remarcar que aquesta alteració és totalment natural, la qual cosa vol dir que ocorre al llarg de la vida quotidiana. Hi ha moltes experiències que al llarg del dia tenen el poder de canviar el nostre enfocament sobre les coses. Totes tenen a veure amb canvis, subtils o no tant, que ens trobem en el dia a dia en el nostre context, els quals ens obliguen a canviar el punt de vista, per adaptar-nos-hi. Aquests canvis en el context poden anar dels més nimis als més intensos. Així, el fet de trobar-me l’ascensor espatllat, probablement em farà enfocar la consciència sobre què saludable és pujar escales, quelcom que no faig quan l’ascensor funciona, i evidentment, l’utilitzo. Com a altre exemple, potser davant l’augment accelerat de l’atur que estem vivint, ens plantegem que la nostra fins ara no qüestionada seguretat laboral, no ho és tant. Aquest canvi d’enfocament tindrà conseqüències, com pot ser canviar alguna cosa en el meu estil de vida, o començar a imaginar nous horitzons laborals. Les induccions hipnòtiques que provoquem a la sala de teràpia per facilitar que els clients entrin en estat d’hipnosi, no fan altra cosa que introduir un canvi en el context per així catalitzar el canvi d’enfocament. Aquest canvi en el context te a veure amb reduir o expandir el focus atencional dels sentits. Així, se li pot demanar a la persona que concentri la seva atenció en el seu anell, que sigui conscient del seu color, de les tonalitats que el reflex de la llum provoca sobre ell, del tacte de l’anell sobre la seva pell, etc. I quan el canvi d’enfocament es produeix, inevitablement es produeix el canvi en el punt de vista. La capacitat de canviar d’enfocament, i de punt de vista és inherent als humans. De fet, és aquesta una capacitat extremadament adaptativa. La hipnosi utilitza i potencia aquesta capacitat.
Si acceptem l’evidència que el medi està subjecte a molts canvis, que ens demanden que canviem amb ells també nosaltres si volem mantenir l’equilibri, i que actuar així constitueix aleshores la manera més natural d’estar en el mon, fet corroborat quan veiem com les altres espècies, amb les quals el compartim, així ho fan també. Si com dèiem, acceptem aquesta evidència, aleshores la vella recepta del neuròtic consistent en la insistència a aplicar velles solucions a nous problemes, seria la cosa més antinatural del mon. Aquesta seria una situació on està anul·lada la capacitat natural de canviar d’enfocament davant els canvis del context. La hipnosi serà per a ell, en aquesta tesitura, un mitjà natural per a restablir la naturalitat a la seva vida. Així, i contra el que diu el tòpic cultural, la hipnosi no és només un estat natural, sinó que a més serveix per ajudar a la persona que la utilitza a restablir la seva naturalitat en la forma d’estar al mon.
D’aquesta essència de la hipnosi es pot treure profit terapèutic. Aquest, no és privatiu dels psicoterapeutes, sinó que altres professionals com metges, odontòlegs, etc. també en fan ús. Cal dir, no obstant, que la hipnosi és una eina terapèutica, mai una teràpia. En aquest sentit, la hipnosi no fa res per si mateixa, i només serà útil quan un professional, ajudat de la perícia adquirida al llarg d’anys de pràctica i estudi en el seu camp de coneixement, la utilitza com a eina amb finalitat guaridora. Per tant, és el professional qui guareix, i no la hipnosi, de manera similar a com és el mecànic qui arregla el cotxe, i no les eines que utilitza per a fer-ho.
L’American Society of Clinical Hypnosis (www.asch.net/genpubinfo.htm) destaca tres formes principals d’utilitzar la hipnosis amb finalitats terapèutiques.
1.Estimulant la utilització de la imaginació.
Spiegel i Spiegel (2004), en fan referència en el pròleg del seu llibre amb aquestes paraules: “ la distingida selecció de metges i científics que a la cort del rei Lluís XVI van investigar els mètodes i teories de Mesmer van arribar a la conclusió que la hipnosi no era més que imaginació excitada. En molts sentits, aquesta conclusió era correcta: les teories de Mesmer sobre la influència magnètica d’un cos sobre un altre van resultar buides i no demostrables. Amb tot, la imaginació és una cosa potent, de cap de les maneres insignificant”.
Podem dir que el que pot ser imaginat primer, pot ser fet després. El gimnasta, pocs moments abans de la competició, visualitza tot l’exercici que haurà de fer, amb tots els moviments precisos necessaris per a l’excel·lència, i aquest avançar-se en la imaginació, modela, o prepara el camí per a què l’exercici surti moments després tal i com ha estat imaginat. Estem dient, aleshores, que imaginar-se una conducta la facilita. I el mateix podem dir respecte a actituds o cognicions, de tal forma que pensar d’una determinada manera facilita que el mon sigui d’aquella manera. Amb aquesta asseveració probablement no descobrim res de nou als professionals que diàriament se les han de veure amb els seus clients, i amb les seves visions plenes de tonalitats fosques i tenebroses sobre la realitat, a tal punt de no distingir on acaben unes i comença l’altra. I si la imaginació facilita conductes, actituds i emocions, podem anar més enllà i afirmar que la imaginació facilita reaccions fisiològiques. Així, a un pacient amb colitis ulcerosa se li pot demanar que imagini l’aspecte del seu colon. Si se l’imagina, posem per exemple, com un túnel, amb parets de color vermell roent, inflamades, i de textura rugosa com a paper de vidre, se li pot estimular mitjançant hipnosi a introduir canvis en aquesta imatge cap a una de més saludable. De fet, la hipnosi és una autopista d’accés a una realitat tan aparentment allunyada de la ment com és la constitució física de l’organisme.
Aquestes asseveracions troben el seu correlat en investigacions neuropsicològiques, que han demostrat (Junqué i Barroso, 1997) que les àrees del còrtex que s’activen mitjançant la imaginació són les mateixes que s’activen mitjançant l’estimulació sensorial real corresponent al material imaginat.
2. Presentant idees o suggestions al client.
En un estat d’atenció concentrada, idees i suggestions compatibles amb el que el client vol semblen tenir un impacte més profund. És molt important adequar-se a allò que el client vol, i així com una transfusió de sang que no respecti el codi sanguini de la persona serà rebutjada, també ho seran suggestions que no encaixin amb la idiosincràsia de la persona, amb la seva manera de construir-se a sí mateixa i al món. D’aquí es desprenen vàries consideracions. La primera és que tota la perícia necessària del professional, a la que hem fet referència abans, s’esmerçarà en gran part en la doble tasca d’acoblar-se a la idiosincràsia del client, i a la vegada introduir-hi canvis, ja que és el canvi el que volem. En aquesta dialèctica de l’adequada combinació entre el que es conegut pel client i el que és nou rau l’essència del savoir faire terapèutic, i no únicament de la hipnosi com a eina terapèutica. La segona és que en estat d’hipnosi la persona mai no farà allò que tampoc faria en estat de no hipnosi. Si aconseguim que en estat d’hipnosi una persona canti la Marsellesa, és perquè en estat de no hipnosi també ho hauria acabat fent. Com a molt, amb hipnosi ho farà abans i amb menys esforç, la qual cosa no deixa de ser una raó de pes en favor de la seva utilitat.
3. Finalment la hipnosi pot ser utilitzada per a l’exploració de l’inconscient.
L’autor d’aquest article subscriu la interpretació ericksoniana de l’inconscient, (Kershaw 1994), la qual considera aquest, més que un substrat reprimit de la personalitat, un pou de recursos. I la raó que aquests recursos no estiguin disponibles a la consciència és que aquesta no els abasta en l’estat habitual. Però amb l’alteració o ampliació de la consciència promoguda per la hipnosi seran accessibles. Així, quan a l’addicte a la cocaïna li ofereixen droga, pot tenir una imatge de si mateix tant pobra que li impedeix de dir que no. Ell es pot veure a si mateix com dèbil, i per corroborar aquesta imatge de si mateix li venen múltiples imatges del passat en que ho ha estat. Però amb la hipnosi, pot anar a trobar una escena del seu passat en la que va ser fort, escena no accessible normalment a la consciència, i pot entrenar-se amb hipnosi per a que aquesta escena també acudeixi al bell mig de la mateixa en moments crítics, en els quals normalment només hi acudeixen les imatges de la seva debilitat. Aquesta imatge de si mateix retrobada posarà en dubte la imatge oficial, de tal manera que s’obriran portes per a que una altra elecció sigui possible en aquella situació, portes que fins a aquell moment, tot i existir, eren totalment imperceptibles. És evident que oferint més portes es donen més possibilitats d’elecció. Així, estem donant eines per a que la persona respongui d’una manera diferent en situacions en que s’hi veu abocada, sense ser plenament conscient, a donar sempre la mateixa resposta. A l’incrementar així el seu repertori conductual, està incrementant el seu autocontrol, i de retruc, la seva imatge de si mateix. Aquesta qüestió no és banal, ja que la visió popular de la hipnosi la veu com quelcom que limita les possibilitats d’elecció, com una mena de poder extern que anul·la la voluntat. Paradoxalment, acabem de veure que, lluny d’anular la voluntat, la hipnosi la potencia, convertint-se en una veritable eina d’autocontrol. En definitiva, la hipnosi expandeix la consciència. I ho fa mitjançant l’evitació de la censura crítica de la ment conscient, la qual freqüentment te el control i no deixa lloc a visions alternatives a l’oficial , no deixa lloc a experiments amb materials novedosos, o coneguts des de fa temps, però oblidats a les golfes de la quotidianitat. L’efectivitat de la hipnosi rau en la forma com s’escapoleix de les observacions crítiques e interferències de la ment conscient, permetent a les intencions de canvi del client manifestar-se amb més força.
Així, si qualsevol dia us trobeu el maitre de Ratatouille, li podeu suggerir que si torna Ego pel seu restaurant, li posi un plat d’hipnosi. Ben segur que ambdós us ho agrairan.
Autor: Jose Fernández Aguado. Col. 8175.
Membre del grup de treball en Hipnosi Clínica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Article publicat a la revista del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya l’abril del 2009
Bibliografia.
American Society of Clinical Hypnosis: www.asch.net/genpubinfo.htm
Junqué C. i Barroso J. (1997). Neuropsicología. Madrid: Síntesis
Kershaw C. J. (1994). La danza hipnótica de la pareja. Creación de estrategias ericksonianas en terapia conyugal. Buenos Aires: Amorrortu editores
Spiegel H. i Spiegel D. (2004). Trance and Treatment. Clinical uses of Hypnosis. Washington: American psychiatric publishing
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa