Es requereixen persones autònomes per a les relacions autèntiques
Les relacions familiars són complicades. Quan naixem els nostres pares ho són tot per a nosaltres. Són els que s’encarreguen del 100% de les decisions que tenen a veure amb el nostre benestar. En som dependents. I aquesta dependència durarà molt de temps, fins i tot assumint que el procés es dugui a terme amb total normalitat. De fet, l’espècie humana és la que té les cries l’autonomia de les quals arriba més tard. Així, quan som nens el repte fonamental és adquirir autonomia, i poder així encarar la pròpia vida amb algunes garanties. No menys repte constitueix per als pares fomentar i facilitar aquesta autonomia dels fills, ja que moltes vegades són tan dependents els fills dels pares com els pares dels fills. La culminació amb èxit d’aquest periple suposa precisament trobar un camí genuïnament propi, i perquè això passi el fill ha de matar el pare, si se’ns permet aquesta terminologia de la psicoanàlisi. I el pare ha de ser capaç de ressuscitar i tornar a entaular una relació amb el seu fill al nou escenari, que ja no serà mai més jeràrquic com ho havia estat fins aquell moment.
En aquest futur cap a l’adquisició d’autonomia es produiran moltes crisis i friccions entre pares i fills. Aquestes crisis tenen a veure amb els estira-i-arronsa que són esperables en qualsevol procés de desenvolupament. Són etapes de vulnerabilitat on la frustració estarà present amb tota seguretat, ja que qualsevol aprenentatge té molt d’assaig i error. També hi haurà perills externs, persones o organitzacions que intentaran treure partit d’aquestes vulnerabilitats. Recentment vaig ser testimoni de la narració d’un episodi per part de Betlem que exemplifica un d’aquests perills.
Carlos, el fill de Betlem, va ser captat per una família que funcionava com una secta, i que li va proporcionar aparentment un camí menys frustrant que l’ineludible en el camí difícil cap a l’autonomia. Tenia 17 anys quan va conèixer una noia, encara era a l’institut. I aquesta noia ho va enlluernar. Però la noia tenia tota una família al darrere, i aquesta família presumiblement professava una religió, una ideologia, per servir la qual van captar el Carlos. La família de la seva nòvia el va induir a tallar tots els vincles amb la família biològica. Per què? Probablement perquè la família és aquella institució que està destinada a donar-nos arrels i per tant solidesa, i així és l’enemic número u per a aquell que pretengui aniquilar la nostra autonomia. Quan aquesta és incipient, és senzill per al líder sectari treure partit suggestionant el jove perquè percebi la seva família biològica com un impediment en el camí de creixement. De fet, aquesta és una sensació comuna que la majoria dels joves tenim a l’adolescència sobre els nostres pares. Per a la Betlem la vida es va aturar al setembre de 2012, quan el seu fill va desaparèixer sense deixar més rastre que una nota escrita en què suplicava a la seva família que no intentessin contactar amb ell, que a partir d’aquell moment emprenia un viatge que havia de fer sol . Durant 7 anys no en van saber res. A partir d’aquell moment, a la llar de Betlem ja no es va celebrar cap aniversari, cap Nadal. Quan un membre de la família mor, la vida es torna extremadament lletja i grisa, i la desesperació pot instal·lar-se en una llar si tenia tota una vida al davant. Quan algú desapareix de la nit al dia com el Carlos, l’angoixa i el buit ho envolten tot. Aquesta angoixa va mobilitzar els pares i la germana del Carlos. No van escatimar en recursos, econòmics i personals. Van consultar amb els experts més prestigiosos en relacions abusives sectàries, especialistes en guiar les famílies en el procés de sortida d’un jove captat per una secta, també anomenats Exit Counsellors. Van contactar a més amb diversos investigadors privats que poguessin trobar el seu parador. Recuperar el seu ésser estimat, que havia estat arrencat de la llar amb falses promeses, es va convertir en la prioritat absoluta.
Després d’anys d’incertesa, finalment van descobrir on vivia. El pas següent va ser l’aproximació. Els Exit Counsellors van aconsellar a la família que propiciessin una trobada en un lloc allunyat de casa perquè altrament se sentiria molt amenaçat. L’exterior de l’estació de metro que feia servir cada dia podria ser un lloc neutral. Els experts també els van dir que no anessin a la trobada els dos pares, i que a més qui ho fes fos acompanyat d’algú molt proper a Carlos de la seva mateixa generació. Finalment van decidir que serien la mare i la Sandra, la seva amiga de la infància, amb qui durant tants anys havia compartit el trajecte a peu a l’escola, ja que tots dos anaven a la mateixa classe i eren veïns, els que s’aproximarien al Carlos.
Es van apostar a la sortida de la parada del metro. Estava ennuvolat i l’aire era temperat, com ho solen ser a Barcelona les tardes d’abril. Feia més de 7 anys que no ho veien i ni tan sols sabien si apareixeria. Quan ja feia més de tres hores que esperaven el van albirar al fons de l’escala que donava accés al carrer. A Betlem li van tremolar les cames, i per un moment va pensar que no podrien sostenir el seu pes. La idea de posar-se a córrer va passar fugaçment per la seva ment. Mentrestant Carlos ascendia els esglaons. Uns instants d’incertesa van envair la ment de Betlem, suficients perquè tota una vida passés per davant de la mirada, però insuficients ja per fugir. Carlos havia deixat les escales enrere i la trobada era irremeiable.
−Hola
Ell la va mirar i es va quedar petrificat. Després d’un instant va reparar també en la presència de Sandra. Trobar-se la seva mare i la seva amiga de l’ànima era l’última cosa que esperava, i no estava preparat per a fer-ho. La seva cara no tenia cap tipus d’ expressió emocional, els seus ulls no parpellejaven, i miraven fixament la seva mare. Els segons anaven transcorrent, i a tots dos els van semblar una eternitat. Finalment va parlar el Carlos, amb una veu freda:
−Què estàs fent aquí? Vés-te’n immediatament.
−Només vull veure’t i parlar amb tu
−Doncs jo no, vés-te’n
−Si us plau, fa set anys que no et veiem−i les llàgrimes van començar a aparèixer als seus ulls
−Vés-te’n, no t’ho vull dir més −va dir el Carlos amb un to de veu encara més elevat i més fred, com si les llàgrimes de la seva mare no fessin més que endurir-lo a ell.
I així va transcórrer el diàleg, que més aviat semblava combat, durant una hora, ell dient a la seva mare que se n’anés, i ella insistint-li per parlar amb ell, amb moltes ganes d’abraçar-lo, però reprimint-se davant la nul·la predisposició d’ell. Quan la Betlem m’ho explicava feia èmfasi que encara que el seu fill no deixava d’insistir en que se n’anés, no prenia tampoc la determinació de marxar ell. Carlos intercalava les mirades d’acer cap a la seva mare amb altres dirigides cap a terra, on semblava buscar l’assossec que els ulls de la seva mare li arrabassaven. Pel que fa a la seva amiga, no s’havia atrevit a mirar-la ni una vegada als ulls. És com si aquests fossin encara més pertorbadors que els de sa mare. Els Exit counsellors havien posat èmfasi que en aquella trobada la mare no forcés el fill. Si ell no volia parlar amb ella, no hi havia d’insistir. Això era molt important perquè altrament l’animadversió del fill podria créixer. La Betlem, que era conscient que estava tirant molt de la corda, i amb aquests advertiments molt presents, va prendre una determinació. No se n’aniria. Si l’ànim l’havia flaquejat a l’inici del matx, ara n’havia extret forces no sabia gaire bé d’on.
En el fons del seu ésser va sentir que era ara o mai. Si avui no era capaç de estovar el cor del seu fill, ja no ho aconseguiria mai. Havia seguit totes les indicacions dels experts al peu de la lletra, però no hi havia ningú en aquest món ni en l’altre més experta que ella en el seu fill, ningú no el coneixia com ella, així que va decidir no fer cas aquesta vegada als Exit counsellors. I va persistir. Durant mitja hora més va continuar l’estira i arronsa, sense que cap de les dues parts variés gens ni mica la seva posició. Carlos suplicant a la seva mare que se n’anés. Ella insistint-li que parlessin. Ell sense moure’s. Ella tampoc. Fins que va passar alguna cosa. Va ser quan la seva amiga Sandra va intervenir fent-li la pregunta següent:
−Has vist aquesta setmana Puigdemont al Polònia?
Aleshores el Carlos, que no havia pogut evitar aquesta vegada mirar la seva amiga, sorprès perquè per primera vegada li dirigia la paraula, va començar a riure. La veu jovial de Sandra, aquella que durant tants anys havia estat còmplice de tantes intimitats, va desarborar la cuirassa a l’instant, la qual tant esforç semblava costar-li sostenir. Però així que el Carlos va ser conscient d’aquesta relliscada, ràpidament la va tornar a erigir, i aplegant tot l’aplom que va poder reunir, una vegada més li va dir a la seva mare, ara amb un crit ofegat.
−què he de fer perquè em deixeu en pau i desaparegueu de la meva vida?
−Només prendre’t un cafè amb aquesta senyora que envellirà sense veure’t ja més. Després et deixaré marxar per sempre.
Va trigar uns segons a respondre, però quan ho va fer la cuirassa havia desaparegut novament, i la seva veu era autèntica, reconeixible, i no la impostada amb què l’havien trobat aquella tarda, i que no l’havien conegut mai abans.
−D’acord
Després van anar al cafè de la cantonada i es van asseure durant més de dues hores a xerrar. Es van intercanviar telèfons i des de llavors es veuen de tant en tant. Carlos ha pogut, a més, retrobar-se amb el pare i la germana.
Escolto el relat de Betlem mentre esmorzem al Tapaç 24 de l’Eixample, i alguna cosa vibra a l’aire que vehicula les seves paraules. Després, quan ens acomiadem i jo dono els últims glops a un te ja tebi, m’adono que la Betlem també va matar el pare. Tot i que va seguir tots els consells que els terapeutes li van donar per recuperar la relació amb el seu fill, va arribar un moment en què va anar més enllà, arribant fins i tot a contravenir allò que li havien indicat. Segurament aquesta és la millor manera com pot acabar qualsevol relació entre un pare i un fill, entre un professor i un alumne, entre un terapeuta i un pacient. Segurament aquesta és la manera que ha propiciat que aquesta vegada a casa de la Betlem, després de 7 anys, es torni a celebrar el Nadal.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa