Te mandé un mensaje ebrio, con las primeres luces del Domingo. Santo Dios!!!, Como me arrepiento. Me responderás educada y será peor. (Sidonie- Un día de mierda)
Un pacient, que és botiguer, em deia que empatitza molt amb els seus clients. Empatitza tant que els cobra un preu inferior al que ell realment creu que val la seva feina, de tal manera que acaba tenint pèrdues al seu negoci. Després de cobrar per sota del preu raonable se sent fatal, però no pot evitar tenir aquesta reacció d’empatia, segons ell ho conceptualitza.
El primer que li vaig dir jo és que el que sentia per aquests clients no era empatia, sinó simpatia. Aquests dos termes són molt diferents l’un de l’altre. I les conseqüències de sentir simpatia o empatia en una situació són enormement diferents.
A una sessió de formació amb les responsables de Gestió i Serveis dels diferents Centres d’Atenció Primària de l’ICS d’una província catalana, una alumna va presentar un cas on un usuari es dirigia d’una manera molt agressiva, i amb evident manca de respecte, tant a ella com a la resta del personal. El pacient exigia una prova que el metge considerava innecessària, motiu que havia motivat una queixa formal al centre, la qual l’alumna havia d’afrontar ara. El demandant no atenia a raons, i ja en anteriors ocasions havia obtingut èxit a les seves demandes acudint a instàncies superiors, com el síndic de greuges. L’alumna explicava com després d’aquella entrevista, que havia estat molt desagradable, no havia pogut dormir en tota la nit.
Tot i que no ho havia verbalitzat, la paraula per a definir com s’havia sentit aquesta professional davant aquest usuari és antipatia.
Per diferents canals, tant la simpatia com l’antipatia ens arrosseguen, i per contagi ens porten allà on no volem. Amb la simpatia és més difícil de veure, però el primer exemple que he posat és il·lustratiu del que vull expressar. Quan algú ens cau simpàtic és probable que aconsegueixi que diem sí a alguna petició que ens faci, quan el que volem realment dir és no. Però com que ens cau simpàtic!!Després, quan aquesta mateixa persona ens digui que No a una petició semblant per la nostra part, ens sentirem ferits, i amb una gran facilitat passarem d’aquella simpatia inicial a una franca antipatia. Quantes “amistats” segueixen aquesta ruta. Fins i tot parelles!!!. “Amb tot el que jo he fet per tu” és un clàssic a l’hora de detectar una relació d’aquest estil. Transitar de la simpatia a l’antipatia, (encara que de vegades de l’antipatia a la simpatia), és un procés habitual en la forma de relacionar-nos. Coneixia a una persona que dividia tothom en dos categories: les que li queien bé i les que li queien malament. Aquesta manera d’anar pel món és una possibilitat, però hi ha una alternativa: l’empatia.
L’empatia no és el que es pensava el botiguer de l’exemple inicial. Quan un sent empatia no cobra el preu que pensa que plaurà al client, en contra del que ell pensa que li ha de cobrar, quan un sent empatia no diu sí quan el que realment vol dir és no; quan un sent empatia no passa la nit sense dormir després d’haver tingut una entrevista desagradable. Perquè quan domina l’empatia, faci el que faci l’altra persona, sigui seductora o borde, un fa el que vol fer i això el deixa en pau amb si mateix, o almenys no tan tocat com per no poder-se recuperar en un període breu de temps. En canvi, quan un sent simpatia o antipatia, és l’altra persona qui l’arrossega a actuar d’aquella manera que ell no vol en realitat. I és això que fem nosaltres en contra del que volem, del nostre interès, el que realment ens altera, i no el que ha fet l’altra persona.
El gran error és responsabilitzar a l’altre del nostre malestar, de la nostra ferida. Així, quan l’altre ens diu No, el mal prové de les vegades que per simpatia li hem dit que sí a ell quan realment haguéssim volgut dir No. Dit d’una altra manera, la nostra consternació s’origina en les vegades que ens hem dit No a nosaltres per dir Sí a l’altre.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa