El emperador Federico II quiso comprobar qué lengua e idioma tendrían los niños al llegar a la adolescencia si no habían podido hablar jamás con nadie. Y para ello dio órdenes a las nodrizas y ayas de que dieran leche a los niños…pero con la prohibición de hablarles. Quería en realidad saber si hablarían la lengua hebrea, que fue la primera, o bien la griega, o la latina, o la lengua árabe; o si acabarían hablando la lengua de sus propios padres, de quienes habían nacido. Pero se afanó en vano, porque los niños morían todos
Salimbene da Parma, Cronaca, n.1664
Divendres passat l’Ajuntament de Solsona em va convidar a fer un taller sobre prevenció de relacions abusives, adreçat a pares i mares de nens de 6 a 12 anys. Vaig començar la meva intervenció amb la historia que cito a dalt, extreta del llibre d’Umberto Eco La búsqueda de la lengua perfecta. La meva intenció era assenyalar l’evidència que els nens de l’experiment de l’emperador havien estat maltractats, donat que havien mort, i que l’abús té a veure amb molt més que insultar o picar.
El bullying està estès al llarg de totes les cultures i estrats econòmics. Tots els estudis coincideixen a afirmar que afecta fins al 30% de la població escolar. I no obstant aquest elevat percentatge d’alumnes afectats, és un problema silenciat o incòmode d’abordar, pel qual gran part dels centres educatius no disposen d’un protocol d’actuació explícit que posin en marxa de manera regular.
Aquest protocol ha de contemplar no menys de quatre nivells: 1) L’escola en el seu conjunt; 2) Les famílies dels alumnes afectats (l’agressor i la víctima); 3) L’agressor i la víctima mateixos; 4) Els alumnes que presencien el maltractament, i que acostumen a mirar a un altre lloc. De fet, aquesta última actitud, la de mirar a un altre lloc, juntament amb treure-li importància, són les més esteses entre tots els afectats i es plasmen en les següents expressions: “El meu fill no fa això” i “són coses de nens” Aquesta actitud no només no soluciona el problema, sinó que l’agreuja.
En el que m’agradaria incidir més en aquest article, però, és en el context social en el qual es dona el Bullying. M’agradaria incidir en el context molt més ampli des del qual una conducta agressiva es justifica, o no es rebutja. Des de l’escola, la família, o qualsevol tipus d’organització en la qual les persones han d’interaccionar, l’agressivitat és justificada com a mitjà per a aconseguir coses. A la persona agressiva se la considera forta sovint, i a la que no ho és feble. Els nens aprenen aquests models, i és freqüent que siguin els agredits els qui s’hi apropen als agressors, quan el sentit comú diu que haurien de fer el contrari. Però és que els agredits se senten inferiors pel fet de ser-ho, i els agressors se senten superiors pel fet de ser-ho, motiu pel qual són els agredits normalment els qui volen guanyar-se el favor dels agressors, i no a l’inrevés. Quina llàstima !!!, i quin error !!!
A. Adler és un psiquiatra, pupil inicialment de Freud , fins que es va distanciar d’ell, que va dir que tothom naixem amb un complex d’inferioritat que hem de superar. Donat que l’espècie humana és la que més triga a madurar i a assolir la independència respecte als seus pares i altres adults, el període durant el qual som dependents dels altres és gran, la qual cosa ens pot portar fàcilment a creure’ns inferiors a ells.
L’agressivitat, el fer mal a l’altre, ferir-lo, o trepitjar-lo, són falses sortides a aquest hipotètic sentiment d’inferioritat originari. El plaer que els nens experimenten al riure-se’n d’algú, tot i que una via ràpida per a sentir-se superior, i més si els espectadors també riuen la gràcia, és un mal camí. El nen que fa això s’equivoca d’una manera que posa als adults davant la responsabilitat de corregir el seu error. Com també és responsabilitat dels adults ensenyar al nen del qual els altres riuen, que no és menys que ningú per aquest fet.
Hi ha molta feina a fer, doncs…
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa