Yuval Noah Harari és un pensador israelià molt conegut perquè és l’autor del best-seller Sapiens. En una entrevista recent parla de les que ell considera que seran les dues habilitats bàsiques per a la vida al segle XXI: L’estabilitat emocional i la capacitat de reinventar-se. Totes dues prenen importància en un món cada vegada més canviant, en què no hi ha res segur i on les certeses inqüestionables tenen data de caducitat cada cop més veloces. Davant d’aquest ambient ple d’incertesa, la capacitat per mantenir l’estabilitat emocional serà determinant. Quan allò extern és inestable, resulta peremptori que allò intern sigui estable. Una de les coses que ens proporciona més estabilitat és la nostra identitat. Aquesta ni es veu ni es toca, però és molt real. És perquè soc qui soc que penso el que penso i faig el que faig. Cadascú de nosaltres té una història que explica qui és, i és en funció d’aquesta història que cobren sentit episodis que altrament quedarien inconnexos. Així, la identitat ens dona estabilitat. Si soc un determinat tipus de persona, faré un determinat tipus de coses, em mouré en un determinat tipus d’ambient i em relacionaré amb un determinat tipus de gent. Això em donarà una estructura i un ordre. Però també té perills. El principal és que em torni rígid i tancat, incapaç d’explorar més enllà del límit de la meva identitat. I el que em resultava útil abans es pot convertir en un obstacle. Això és el que pot passar amb la identitat, fins a arribar a l’extrem que ja ni serveixi a la seva funció principal: conèixer-me a mi mateix. Perquè una de les principals tasques que tenim com a humans, conèixer-nos a nosaltres mateixos, es pot veure entorpida paradoxalment pel que hauria de ser el gran instrument per assolir-lo: la identitat. Aleshores la identitat es converteix en un destorb, en una cosa que m’allunya de mi mateix i dels altres.
Daniel Kahneman és un psicòleg que va guanyar el premi Nobel d’economia per les investigacions sobre les nostres decisions en contextos d’incertesa. Aquestes decisions tenen molt a veure amb la identitat. Trio en funció de qui soc. Però el que Kahneman ens diu és que un senzill algorisme pot la majoria de vegades predir millor el nostre comportament que un judici basat en el meu autoconeixement. Per exemple, pel que fa a si una parella té futur com a tal utilitza la fórmula següent:
Nombre de vegades que fan l’amor – Nombre de vegades que es barallen.
Si el resultat és menor a un, la parella trencarà, i si és superior la seva convivència serà satisfactòria. Yuval Noah també recolza la tesi que els algorismes ens poden conèixer millor del que ens coneixem a nosaltres mateixos. Les implicacions d’aquesta afirmació són enormes. Per començar, que el nostre autoconeixement és molt pobre. D’altra banda, avui dia disposem de la tecnologia necessària per recopilar una quantitat ingent de dades respecte a qualsevol aspecte de les nostres vides. O millor dit, les grans corporacions tenen aquesta tecnologia. El nostre paper s’ha reduït a alimentar els algorismes a través dels dispositius que aquestes mateixes corporacions ens han venut, cosa que fem gustosament. Amb aquestes dades en el seu poder, seran capaces després de predir la nostra conducta millor del que ho podem fer nosaltres mateixos, cosa que les converteix en totpoderoses. El fatídic 1984 d’Orwell ja és aquí. I ni tan sols ens n’hem adonat.
Potser l’alternativa és invertir en autoconeixement. Convertir la nostra identitat en un instrument útil i actualitzat. De fet, una identitat útil és aquella que està oberta i que gràcies a aquesta obertura està en contínua transformació.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa