Si hi ha alguna cosa intrínseca a l’ésser humà és que sempre s’està comunicant. Pot ser amb els altres o amb ell mateix. Quan una relació està molt deteriorada, invariablement el que és deficient és la manera com es comuniquen els seus integrants. Fa un parell de dies vaig tenir una visita amb una mare i el seu fill adolescent, que es faltaven al respecte de manera habitual. Ella li registrava la seva habitació i cartera contínuament i li exigia que li expliqués el que feia quan estava fora de casa. Ell reaccionava de manera agressiva contestant malament, arribant a l’insult, i fins i tot a alguna empenta. Quan vam poder explorar la naturalesa de la relació, va aflorar una preocupació genuïna de cadascun d’ells per l’altre, i la conducta controladora d’ella no era més que desassossec per l’incipient consum de marihuana del fill, mentre que l’agressivitat d’aquest responia a una necessitat d’espai, que era incapaç de demanar de forma no violenta. Així que la meva feina amb ells va consistir simplement que aprenguessin a comunicar-se, a relacionar-se, de manera respectuosa. No calia treballar res de fons, només les formes eren inadequades, i només les formes havien deteriorat la seva relació, fins al punt d’estar a punt d’una ruptura definitiva. Tots dos estaven sintonitzats amb l’altre, i eren capaços d’empatitzar, però no sabien relacionar-se, comunicar-se de manera respectuosa.
Per mi aquesta és la clau del benestar personal: la capacitat de relacionar-se de manera respectuosa. I no només amb els altres, sinó també amb un mateix. Perquè la manera com ens comuniquem amb els altres és reflex de la manera com ens comuniquem amb nosaltres mateixos. O podríem també dir que la manera com ens comuniquem amb nosaltres mateixos és reflex de la manera com ens comuniquem amb els altres. La relació amb els altres i la relació amb nosaltres mateixos tenen, doncs, una interdependència en què una influència a l’altra, i alhora és influïda per ella, en què ”tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando”
Així, el respecte és el primer ingredient d‟una relació saludable, i per tant, d‟una vida saludable i plena. Perquè allò que més plenitud ens dóna és la manera com ens relacionem, quan aquesta és respectuosa en tota condició i en tota circumstància. Quan perdem el respecte a algú, ens ho perdem a nosaltres mateixos. Que ho diguin a Will Smith, encara que s’està exagerant en les sancions a què se’l sotmet per la seva famosa bufetada. Quina sanció més gran pot haver que la vergonya davant els altres per la seva acció, o potser més important, davant de si mateix.
L’autenticitat i la llibertat serien ingredients que vindrien després del respecte, ja que sense el primer no poden existir. Vindrien a completar els constituents d’una relació saludable. L’autenticitat és la que em permet mostrar-me de manera transparent als altres, i en aquest acte aconsegueixo ser vist com realment sóc, si l’altre és capaç de mirar de manera neta, és a dir, sense prejudicis. I la llibertat és la possibilitat de veure qualsevol cosa, inclòs jo mateix, des de diferents punts de vista, és a dir, amb perspectiva. De l’autenticitat i la llibertat parlaré més extensament properament.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa