“Famós fragment del raïm del Lazarillo de Tormes, on qui narra és el Lazarillo, i explica una de les múltiples històries que li van succeir amb el cec”
Acaeció que llegando a un lugar que llaman Almorox, al tiempo que cogían las uvas, un vendimiador le dio un racimo dellas en limosna, y como suelen ir los cestos maltratados y también porque la uva en aquel tiempo está muy madura, desgranábasele el racimo en la mano; para echarlo en el fardel
tornábase mosto, y lo que a él se llegaba. Acordó de hacer un banquete, así por no lo poder llevar como por contentarme, que aquel día me había dado muchos rodillazos y golpes. Sentámonos en un valladar y dijo:
“Agora quiero yo usar contigo de una liberalidad, y es que ambos comamos este racimo de uvas, y que hayas dél tantas partes como yo. Partillo hemos desta manera: tú picarás una vez y yo otra; con tal que me prometas no tomar cada vez más de una uva, yo haré lo mesmo hasta que lo acabemos, y
desta suerte no habrá engaño.”
Hecho así el concierto, comenzamos; mas luego al segundo lance el traidor mudó de propósito y comenzó a tomar de dos en dos, considerando que yo debería hacer lo mismo. Como vi que él quebraba la postura, no me contenté ir a la par con él, mas aun pasaba adelante: dos a dos y tres a tres, y como podía las comía. Acabado el racimo, estuvo un poco con el escobajo en la mano y meneando la cabeza dijo:
“Lázaro, engañado me has: juraré yo a Dios que has tú comido las uvas tres a tres.”
“No comí, dije yo, mas ¿por qué sospecháis eso?”.
Respondió el sagacísimo ciego:
“¿Sabes en qué veo que las comiste de tres en tres? En que comía yo dos a dos y callabas.”
Aquesta historia va ser escrita fa gairebé 400 anys. Les que us explicaré ara m’han passat recentment.
La primera d’elles té a veure amb la sanitat pública. Malauradament l’he hagut d’utilitzar bastant als darrers temps, després de molt de temps sense anar al metge. A començaments de novembre vaig estar a urgències gairebé tres hores esperant, i quan em va atendre la metgessa la vaig veure realment estressada, tant, que ni em va mirar durant els 5 minuts que va durar la visita, al cap de la qual tampoc es va acomiadar, ja que havia de marxar corrents, literalment, cap a un altre box d’urgències. No crec que fos desídia ni mala educació, sinó cansament i estrés. No m’havia passat mai. Però em va tornar a passar dies després amb altres persones dins el mateix hospital. Com que els humans hem de treure conclusions de tot, la meva va ser que les brutals retallades en la sanitat pública dels darrers anys devien tenir alguna cosa a veure. Ara ho patia en les meves carns. El que més greu em sap és l’agressió per part dels nostres governants, crec que se li pot dir així, a un dels sistemes públics de salut més eficients del món, i més encara la passivitat de la ciutadania davant d’aquesta agressió. De fet, la tendència de la ciutadania ha estat fer-se una assegurança privada de salut.
La segona historia em va passar a la biblioteca. M’agrada agafar la revista Time, ja que no es pot comprar a cap quiosc de les contrades. Precisament aquest fet em va atabalar quan vaig perdre l’exemplar que havia agafat en préstec. On podia comprar-la? Enlloc. La vaig buscar mil i una vegades per casa, i quan, resignat, vaig confessar el meu crim, així ho vivia jo, a la bibliotecària, dient-li que estava disposat a pagar el que fos necessari, ella em va contestar:-No et preocupis, no passa res-amb un ampli somriure, i allí va acabar la cosa.
La tercera història em succeeix indefectiblement cada vegada que pujo al tren. En aquestes ocasions no acostuma a faltar la persona que posa les sabates a sobre del seient del davant. Com que és superior a mi invariablement els demano que si us plau els baixin. Em fa mandra fer-ho, i una mica de vergonya o “reparo”, que es diria en castellà, i per això de vegades trigo una estona a fer aquesta demanda, encara que sempre la faig, perquè més a disgust encara em quedaria amb mi mateix si no ho fes. Doncs el que més em molesta en aquestes situacions no és tant qui actua així, com la passivitat de la resta del passatge, ja que al llarg de tots els anys d’usuari de tren encara no he vist ningú que cridi l’atenció als que així es comporten.
L’ultima història em va passar ahir, i és que davant meu una persona va llençar un plàstic al terra al carrer, aquesta mena de plàstics que serveixen per posar acreditacions a dins a congressos i esdeveniments d’aquest tipus, i que normalment es pengen al coll amb una cinta. Doncs per no ser molt descarat li vaig dir que se li havia caigut aquell plàstic, i ell, amb tota la desimboltura del món, em va dir:-No se m’ha caigut, l’he llençat-i va seguir el seu camí com si res. És evident que els missatges subtils poden ser molt inútils en certes circumstàncies.
Doncs no sé tu, amic lector, però a mi aquestes 4 històries que m’han succeït recentment em recorden a la del Lazarillo, escrita fa 4 segles, i per això he volgut encapçalar aquest article amb ella.
Els blogs de psicologia parlen normalment, aquest inclòs, de temàtiques relacionades amb la psicologia, clar. No obstant, el concepte de bé comú, és un pilar del benestar individual, i aquest sí que és objecte de la psicologia. No crec que es pugui cercar el bé individual deslligat del bé comú.
Jose Fernández, psicòleg a Igualada i Manresa